Celebrada i recordada pel·lícula de Francesc Bellmunt del 1978, un any ben significatiu. El títol no enganya, el film fa referència a un grup d’amics que es reuneixen en un casalot per celebrar-hi una orgia. Naturalment, l’assumpte sexual més o menys explícit no deixa de ser l’excusa per plantejar altres temes d’alguna manera relacionats, les
El paraninf de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria fou l’escenari ahir al vespre de la presentació de Benito Pérez Buñuel, el primer llargmetratge de Luis Roca, una novadosa barreja de documental, no ficció i pel·lícula d’animació que posa en contacte, fins a fondre’ls en un sol personatge, Benito Pérez Galdós (fill de la
“És que Sant Jordi és un dia molt estressant” ha deixat anar una senyora rere meu, a la cua de la caixa de la llibreria on he fet la compra que pertoca avui. Doncs sí, ho és. Estrès el que provoquen les multituds a la Rambla de Tarragona (i a la resta de rambles, passeigs
Ja es va colar en aquest bloc en una ocasió i em reafirmo en què és una de les millors pel·lícules que he vist a la vida. Em sembla que no fa falta explicar-ne gaires coses, però aquest apunt bé ha de tenir una certa extensió: som a la Judea romana i dos nens neixen
Avui és dimarts i per tant toca apunt dedicat a Las Palmas. I com que avui també és el Dia Internacional de la Poesia, heus-ne aquí una del més gran dels poetes adoptius de la ciutat, Tomás Morales (1884-1921): Puerto de Gran Canaria sobre el sonoro Atlántico, con sus faroles rojos en la noche
“Ara ja tinc l’esperança que aquell José María Espinás, que va néixer el 7 de març de 1927, no morirà mai. No és que hagi descobert el secret de la immortalitat. No és cap truc ni pacte amb el dimoni. Ben al contrari, és la llei la que -sembla- farà impossible la mort d’aquell infant”.
Divertida pel·lícula del 1983 dirigida pel valencià Carles Mira. Divertida però també menys coneguda del que en justícia correspondria, perquè no s’entén que un producte com aquell no hagi passat a la memòria popular ni se n’hagi fet ressò continuat amb els anys. Qualsevol merda espanyola ens la passen dia sí dia no a les
Pel·lícula de Walt Disney estrenada el 1964. Em marcà molt la primera vegada que la vaig veure, a la meva tendra infància, al Coliseum de la Gran Via barcelonina. Com se sap, és l’adaptació d’un relat sobre Mary Poppins, una institutriu (Julie Andrews en els seus inicis) de procedència misteriosa i poders sobrenaturals que aterra
Els reis s’han portat bé enguany. Al costat d’un pijama (demanat i previsible) em vaig trobar un obsequi completament inesperat i que, per tant, m’ha fet més il·lusió: un tocadiscs. Es tracta d’un aparell que deu resultar d’allò més exòtic per als mil·lenials, i per això no serà sobrer explicar-los que es tracta d’un aparell per reproduir
L’eufemisme és ja, en si, una mentida. Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques. L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia. La caritat ben entesa comença per un mateix; l’odi ben entès, també. La veritat no sempre coincideix
O El jovencito Frankenstein, en el moment de la seva estrena a casa nostra, tot i que ja va ser anunciada en català al primer número del diari Avui (1976), si la memòria no em falla. Una intel·ligent paròdia del clàssic de terror i una comèdia molt divertida. Alguns dels seus gags han passat a la posteritat:
Trobo que no se’n parla gaire, de Louis de Funès. Perquè ja està demodé?, perquè era francès? o potser per algun prejudici ideològic cap a un actor que personificà com ningú una certa petita burgesia, amb tots els seus defectes i virtuts? A mi sempre em va agradar molt de Funès, els seus gags, les seves
El Temps ha arribat al 2.000 i ho ha fet editant un número especial, més gruixut de l’habitual, amb un contingut també especial, que inclou una mirada sobre el present i el futur d’aspectes concrets del nostre país (economia, llengua, lluita contra el feixisme…), una tertúlia amb sis dels periodistes de la primera època del
És la pel·lícula més personal de Fellini, juntament amb Amarcord, basades totes dues en exercicis memorials del genial director italià. A partir de la recreació de la seva arribada a Roma des del Rímini natal, la pel·lícula és una successió d’escenes i episodis pràcticament sense connexió els uns amb els altres, si no és la presència
Enquadrada en el que es va conèixer com “erotisme tou o flou“, Emmanuelle forma part, inevitablement de la memòria de la nostra generació. No cal dir que quan la pel·lícula fou estrenada (1974), estava prohibidíssima a l’estat i calia anar a Europa a veure-la. Molts ho feien a Perpinyà, en unes excursions organitzades ad hoc que avui ens