Inicio una sèrie sobre les pel·lícules de la meva vida. Les pel·lis de la nostra vida, millor dit, perquè vull creure que van marcar tota la meva generació, no només a mi. No són necessàriament les millors, les més premiades o les que salvaria d’un incendi. Són les que més em van agradar en el
Se’ns en va la Núria Feliu. Trist per la notícia. La tieta de Catalunya, com era coneguda pels que l’estimàvem i també, amb un punt de superioritat moral, els que la menyspreaven. Tots els que faran avui la seva nota biogràfica ho diran, jo també: sempre va cantar (i només en) català, i a més
Jo era un eurofan. Era. El Festival d’Eurovisió de la meva infància, adolescència, joventut i maduresa havia aconseguit captivar-me amb els seus cantants, les seves melodies, les seves posades en escena i el seu sentit de l’espectacle. Però ja no. Només faltava la pandèmia, que d’alguna manera ha afectat el certamen durant dos anys seguits,
Han passat molts dies de l’afer Smith-Rock, ho sé, però tot i així continuo donant voltes sobre la versamblança dels fets i he arribat a una conclusió. No soc de paranoies ni de volades de coloms, però en el present cas em llançaré a la piscina: tot estava pactat i perfectament preparat. Tal és l’opinió
Quan dic nostre vull dir del Tarragonès. De fet els va fer el 2021 i no ha estat fins el passat 31 de març que s’ha pogut presentar el llibre commemoratiu de l’efemèrides, De la llengua al país. 50 anys d’Òmnium Cultural al Tarragonès, un treball del periodista Ricard Lahoz, director i ànima de Fet a Tarragona.
Vint-i-quatre hores després de lamentar la mort de Miquel Strubell, hem de fer-ho amb la de Pau Riba. És curiós, perquè el primer era net del doctor Trueta i el segon, de Carles Riba, Caterina Arderiu i Pau Romeva. Il·lustres avantpassats, com es pot comprovar, i no és gratuït preguntar-se fins a quin punt l’un
Quan la teva nació no té un estat propi, és a dir quan està inclosa, si us plau per força, en un altre estat, la llista de greuges, problemes i maldecaps pot tendir a l’infinit. No descobreixo cap sopa d’all. Un dels que se’ns pot presentar als catalans pel fet de dependre administrativament d’Espanya és
Acabo de visionar, en diferit, els dos programes que TV3 dedicà dimarts passat al periodista Àngel Casas, un temps després d’haver superat, amb èxit i notable bon humor, un procés hospitalari molt complicat. Com no podia ser d’altra manera, el gros dels dos espais (un reportatge d’estil Sense ficció i un homenatge a Casas rodejat d’amics
La gran cantant eslovaca Edita Gruberová va morir ahir a Zuric. “És la millor”, afirmava amb gran vehemència qui sabia d’òpera molt més que jo, que la idolatrava fora mida i que, malauradament, també ens va deixar fa alguns anys. El meu millor amic. Seguirà sent la millor per sempre, no hi ha res a
Dirigida per Iciar Bollaín, la pel·lícula tracta del programa d’acostament entre víctimes i causants de la violència a Euskadi, personificats en la vídua d’un dirigent socialista (la Maixabel del títol) i en un pres etarra que ha iniciat un camí d’examen de consciència sobre les seves accions passades. La primera es veu impel·lida a fer
Ahir es va cloure el cicle “Nits de Música al Claustre de la Catedral de Tarragona”, que durant el mes de juliol ha ofert en aquest escenari tres concerts de tres estils musicals ben diferents. S’inicià, el dia 3, amb el Cor Jove de la Schola Cantorum dels Amics de la Catedral (organitzadors del cicle)
Com passa el temps: sembla que va ser ahir i fou a mitjans dels anys setanta quan irrompia a les nostres vides una cantant, una intèrpret de melodies enganxoses i coreografies trepidants. Es deia Raffaella Carrà i era italiana, bolonyesa com la salsa. Simpàtica, desinhibida, incansable… venia per portar-nos alegria i felicitat. Algú recorda haver-la
Si ahir parlàvem d’una exposició a Tarragona sobre el pintor Palau, avui en parlem d’una altra, “Art i mite. Els déus del Prado”. Es tracta d’una selecció d’obres dipositades al Museo del Prado (pintures, escultures i monedes) que tenen per motiu els déus i herois de la mitologia grecoromana: Júpiter, Apol·lo, Helena de Troia, Hèrcules,
El Tinglado del Port de Tarragona mostra una selecció d’obres de Maties Palau Ferré, en el marc de l’Any dedicat al centenari del naixement d’aquest pintor, escultor i ceramista montblanquí, menys conegut del que es mereix. El seu estil colorista és molt característic. La influència del Picasso més cubista és ben evident, fins al punt
Ha mort Franco Battiato, un cantant italià inclassificable, original, experimentador de músiques i estils contraposats. És curiós, jo el confonia amb Nicola di Bari, amb qui no té res a veure, potser perquè tots dos tenien nassos prominents. Battiato és del gust de tots aquells que estan, o aparenten estar, au-dessus de la mêlée, però