Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

5 d'octubre de 2022
0 comentaris

Les pel·lis de la nostra vida: ‘Roma’

És la pel·lícula més personal de Fellini, juntament amb Amarcord, basades totes dues en exercicis memorials del genial director italià. A partir de la recreació de la seva arribada a Roma des del Rímini natal, la pel·lícula és una successió d’escenes i episodis pràcticament sense connexió els uns amb els altres, si no és la presència constant de la capital italiana com a escenari de records personals, de descripcions de diversos grups socials i de contradiccions entre la tradició i la modernitat, donant com a resultat el que se n’ha dit “declaració d’amor felliniana a Roma”. És ben cert que se l’estimava, ja fos parlant d’embussos a l’autopista, de cridaneres famílies menjant pasta al mig del carrer, de prostíbuls amb visitants il·lustres o de peculiars desfilades de moda eclesiàstica, per citar quatre emblemàtics moments del film.

La gràcia de Roma (pel·lícula del 1972) és que és una molt ben aconseguida barreja de ficció i d’escenes reals. Quan la vaig veure per primera vegada no n’era conscient, i no aconseguia entendre si el que m’estava dient Fellini havia passat realment o no i si corresponia a una època passada o contemporània. Quan la càmara decideix visitar les obres del metro de la ciutat, les imatges d’obrers treballant, d’excavadores i d’escales descendint a les profunditats són reals, però l’escena posterior, amb les pintures romanes desapareixent dramàticament per acció de l’ambient exterior (l’aire del segle XX, en definitiva) són òbviament una representació. Quan el gigoló s’insinua a un grup de turistes que baixen d’un autobús, és evident que es tracta d’una actuació, però cap al final de la pel·lícula, quan apareix la gran Anna Magnani acomiadant-se de Fellini (rere la càmara) i entrant en un portal, és la Magnani de veritat i, cal suposar, la casa on realment vivia. Etcètera. Només els grans directors saben barrejar amb tanta naturalitat ficció i documental.

De totes les parts d’aquesta pel·lícula tan viva, tan cridanera, tan colorista, tan excessiva en molts sentits, segurament la que em va quedar més gravada per divertida i (ho pensava llavors) agosarada és la de la mostra de moda religiosa, ja esmentada. La successió d’estrambòtics models de sotanes, hàbits, roquets i casulles, al ritme d’una hipnòtica música d’orgue i sota la mirada embadalida de la decadent aristocràcia pontifícia, no cansa per moltes vegada que es visioni. El final, amb aquella mena d’acte sacramental i l’aparició de qui té tota la pinta de ser el papa Pacelli, culmina la particular visió que Fellini tenia de la seva ciutat d’adopció, de les seves grandeses i misèries. La pel·lícula, que com hem dit pràcticament no té fil argumental, acaba amb una escena molt poètica si així es vol considerar: una agrupació de motoristes anònims brunzint per un escenari nocturn mentre la càmara es recrea en els monuments il·luminats: modernitat i història, foscor i llum, soroll i quietud… Les contradiccions d’una ciutat fascintant per tantes coses.

[Imatge: filmoteca.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!