Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

8 de gener de 2023
0 comentaris

Els vuitanta ja són aquí

Els reis s’han portat bé enguany. Al costat d’un pijama (demanat i previsible) em vaig trobar un obsequi completament inesperat i que, per tant, m’ha fet més il·lusió: un tocadiscs. Es tracta d’un aparell que deu resultar d’allò més exòtic per als mil·lenials, i per això no serà sobrer explicar-los que es tracta d’un aparell per reproduir discos de vinil amb la música o les cançons gravades en uns solcs per on passa una minúscula agulla que transmet el so a uns amplificadors. No és que el tocadiscs de ses majestats fos comprat a un antiquari: es tracta d’un aparell nou, fabricat i venut com si fos un objecte antic (du una llegenda que diu vintage collection, a joc amb l’estètica). S’inscriu en aquesta moda de donar nou valor a objectes i peces d’antany (en la línia del “jo vaig anar a EGB”, ben present a les xarxes socials) i certifica allò que ja havíem intuït: els discs de vinil es resisteixen a morir, com els seus roquers contemporanis, i no només això sinó que semblen experimentar un revival en una època d’abassegadora presència digital fins als racons més insospitats de la nostra existència. Alguns entesos asseguren que la música dels tocadiscs sona millor que la del més sofisticat artilugi electrònic. Serà veritat?

El tocadiscs venia acompanyat d’un disc oportunament triat, ja que es tracta d’una compilació de cançons del anys vuitanta. Peces i grups inoblidables d’una dècada ídem: “Relax”, de Frankies goes to Hollywood, “Enola Gay”, d’Orchestral Manoeuvres in the Dark o “Bette Davis eyes”, de Kim Carnes, que m’encanta. Ah! També conté una altra peça ben emblemàtica d’aquella època (“Video killed the radio star”, de Crowded House), un títol que afortunadament no va ser premonitori: les ràdios han aguantat el tipus mentre que els vídeos (almenys aquelles casposes cintes VHS) són només un entranyable record. De la mateixa manera els discs hauran enterrat, contra el que se’ns assegurà en el seu moment, cedés i cintes de casset. Llarga vida als plàstics!

[Imatge: zonademusica.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!