Les aigües turbulentes

Enquadrada en el que es va conèixer com “erotisme tou o flou“, Emmanuelle forma part, inevitablement de la memòria de la nostra generació. No cal dir que quan la pel·lícula fou estrenada (1974), estava prohibidíssima a l’estat i calia anar a Europa a veure-la. Molts ho feien a Perpinyà, en unes excursions organitzades ad hoc que avui ens resulten tant vergonyants com comprensibles. Jo la vaig veure a París el 1975, una setmana després de complir els 18 anys, edat permesa per la legislació francesa per visionar el pecaminós film, quan a l’estat encara em quedaven tres anys per deixar de ser un menor d’edat. No cal dir que la contemplació de les diverses escenes, més o menys atrevides, em va causar una forta impressió, atesa la (poca) informació que en aquell moment teníem de molts aspectes de la sexualitat, la que no ens arribava ni de la família, ni de l’escola, ni de la cultura, ni de la publicitat ni, òbviament, del món de la política. D’alguna manera em representà la meva sobtada entrada, sense prolegòmens o explicacions, sense solució de continuïtat, al mon dels adults.

Com se sap, la pel·lícula va de la dona d’un diplomàtic que viatja a l’Àsia per reunir-se amb el seu marit. Quan arriba, l’home, que és molt liberal, deixa que ella es desinhibeixi i descobreixi tots els aspectes de la sexualitat que li havien estat desconeguts, el que dona peu a les diverses situacions que se succeeixen al llarg de la cinta. Que l’escenari natural de les aventures eròtiques d’Emmanuelle, amics i coneguts sigui un país tòpicament exòtic afegeix morbositat a una pel·lícula que, vista mig segle després, obliga a admetre que potser no n’hi havia per tant. Com tot el destape que estava a punt d’arribar, les ganes de la població de deixar enrere la repressió política i religiosa (alguns durant dècades) féu que qualsevol passa endavant en el sector càrnic s’interpretés com una agosarada mostra d’alliberament.

En qualsevol cas, Emmanuelle ha passat indefectiblement a la memòria col·lectiva. Des de la seva melodia sensual (que va acabar servint de música ambiental a tota mena d’espais) fins al coneguts seients de boga o, ja que parlem d’un film eròtic, des de suggerir que és possible fer l’amor en un avió, cosa que ja intuíem, fins a descobrir, bocabadats, que també és possible fumar amb la xona. L’èxit del film fou incontestable i, des del moment en què fou possible a l’estat (mitjançant aquella famosa classificació “S”), fou seguit d’innombrables seqüeles a quina més dolenta; tota mena d’Emmanuelles, de tots colors i condicions, poblaren les cartelleres dels cinemes. Ja erem europeus, ja no calia anar a Perpinyà o a París.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!