Les aigües turbulentes

Pel·lícula de Walt Disney estrenada el 1964. Em marcà molt la primera vegada que la vaig veure, a la meva tendra infància, al Coliseum de la Gran Via barcelonina. Com se sap, és l’adaptació d’un relat sobre Mary Poppins, una institutriu (Julie Andrews en els seus inicis) de procedència misteriosa i poders sobrenaturals que aterra (literalment, viatja amb un paraigües desplegat) a la casa d’un gentleman londinenc per fer-se càrrec dels seus dos entremaliats fills. Les peripècies i aventures de tots tres juntament amb un personatge inclassificable de mil oficis (Dick Van Dike) serveixen de base als nombrosos números musicals i coreogràfics amb el que, en part, ha passat la pel·lícula a la història: el sucre que ajuda a empassar-se un xarop o la paraula màgica “supercalifragilístic…” que tot ho soluciona. Uns números entretinguts i coloristes que li donen un to alegre i optimista.

Dic que em va marcà, i és que el film conté una gran quantitat d’efectes especials cinematogràfics per donar versemblança a les molt fantasioses escenes que se succeeixen: la Mary Poppins porta una bossa que sembla no tenir fons, endreça la cambra dels nens amb un simple espetec de dits, puja pel passamà de l’escala sense ajuda mecànica…; els quatre protagonistes es veuen xuclats i apareixen en un escenari de dibuixos animats (potser la millor part de la pel·lícula); o, en fi, la visita a la casa de l’oncle del protagonista, que té la particularitat de fer volar tothom que riu. Jo, un nen petit, quan contemplava tots aquells prodigis, quedava embadalit, fins al punt d’arribar a estar convençut que Julie Andrews era, a la vida real, una bruixa dotada de poders sobrenaturals.

La vida s’aniria encarregant d’explicar-me les coses i com era la realitat. Fins i tot altres detalls de la pel·lícula que posteriorment he anat entenent. Per exemple, la mare dels nens figura que és una sufragista: se m’escapava el perquè sortia ella i altres senyores, abillades amb bandes i crespons, cridant consignes incomprensibles. O l’escena del banc, quan el nen s’encaparra en què li tornin el penic que havia ingressat anteriorment: el rebombori i la crisi que originen he sabut després que tenen un nom: corralito. La pel·lícula, al final, ha resultat ser més “adulta” del que en un primer moment suposava. És ben bé que qualsevol obra creativa té moltes lectures segons l’ull de cada espectador. I segons l’edat, com sembla.

[Imatge: fotogramas.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!