Les aigües turbulentes

Per raons de caire personal que, naturalment, no explicaré aquí, la pel·lícula La ley del deseo és una de les més significatives de la meva vida. Si dic que la vaig veure per primera vegada el 15 de juny de 1988, si puc fixar-ne la data amb tanta precisió, ja constato que aquesta cinta és important per a mi, no pel seu contingut (que una mica sí també), sinó per factors externs amb els que va coincidir temporalment.

Com bé se sap, es tracta d’un drama de Pedro Almodóvar estrenat el 1987, interpretat per Eusebio Poncela, Antonio Banderas i Carmen Maura. Explica una recargolada història amb un triangle amorós gai, una transsexual, passions, gelosies i crims, tot un còctel explosiu amb la presència inamovible i inevitable del desig, com el títol proclama. A l’època de l’estrena, tot i que la societat ja portava més d’una dècada de normalització en aquests temes, la pel·lícula encara va sorprendre per la gosadia i la desimboltura amb què abordava temes, diàlegs i escenes sexuals. El director manxec culminava així una tirallonga de films més o menys atrevits, gamberros o transgressors (Pepi, Luci i Bom…, Laberinto de pasiones i altres) i després de La ley del deseo vindrien treballs més madurs i continguts. De fet, quan anuncià la següent pel·lícula (que seria la comèdia Mujeres al borde de un ataque de nervios), ja s’encarregà de tranquil·litzar l’opinió pública dient que es tractaria d’una alta comèdia finisima (arrossegant les lletres), tot marcant distàncies amb els plantejaments inversemblants del seu drama anterior. En tot cas, en aquell moment molts ja estàvem curats d’espants i La ley del deseo la vam veure com el que ha acabat essent, una obra superior (no sé si mestra) que parlava amb franquesa d’assumptes que ens eren coneguts o propers (o que ho haurien de ser).

Més enllà de l’argument, per a la memòria queden escenes com la de la introducció (el noi refregant-se en un mirall tot fent un càsting), la del final (amb una imitació de Verge i Crist amenitzada amb un almodovarià bolero) i, sobretot, la Carmen Maura ruixada amb una manguera en una tòrrida nit madrilenya. Això va ser aquesta pel·lícula per a molts: una vivificadora i estimulant ruixada.

[Imatge: filmin.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!