Les aigües turbulentes

Última gran pel·lícula (1982) del que podríem dir-ne “època clàssica” del cinema. Després, tot ha començat a decaure indefectiblement, almenys pel que fa a la comèdia i al musical, gèneres en els que s’inscriu aquesta elegant i inoblidable obra de Blake Edwards, protagonitzada per la gran Julie Andrews, Robert Preston i James Garner. Ho té tot: actors en estat de gràcia, números i coreografies inoblidables (Chicago, Sevilla…), l’ambientació del París d’entreguerres, els decorats art-déco, un ritme que mai no decau… Només per això ja és un producte perfecte per passar una bona estona entretinguts. Hi ajuda, naturalment, la succesió de gags (estratègicament col·locats al llarg del metratge), una herència de la tradició del slapstick (penso en la divertida escena del restaurant i l’escarabat, les batusses al cabaret o el pastís de l’atabalat cambrer).

Però més enllà dels elements còmics, que mai no sobren ni cansen, la pel·lícula és més interessant pels profunds diàlegs que sostenen els seus protagonistes a compte del tema central de l’obra, una cantant en hores baixes que accepta fer veure que és un home i, al seu torn, actuar com a dona en un espectacle de transformisme. Aquest recargolat plantejament permet oferir tot un mostrari de temes de rabiosa actualitat: el sexe, el gènere i la mirada dels altres. Qüestions tan necessàries a plantejar i discutir com: què és un/a home/dona?, què s’aparenta ser?, com hom s’ha de comportar davant de cada situació social?, la llibertat, la tolerància, el respecte… es van succeint al llarg de la pel·lícula de forma enginyosa.

Quina pel·lícula salvaria? No ho sé. Quines deu pel·lícules? Aquesta, segur.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!