BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

L’Anscari tenia una setmana de festa. Jo, de moment, continuant les vacances d’agost. Em va dir que volia fer flaca i li vaig proposar si li anava bé dimarts. Així quedàrem. Li vaig preparar una ruta amb el Toaster d’uns cent-vint quilòmetres i uns dos-mil quatre-cents metres de desnivell positiu totalment turística i així ens la vàrem prendre: badant.

Després del cafè amb llet al bar Sport de Sant Quirze de Besora, l’emprenguérem per la carretera de Berga en direcció a Sant Agustí de LLuçanès. El matí era molt clar però frescot. Sort que dúiem maneguets i paravents, les mans patíren.

Els primers quilòmetres serviren per posar a to la musculació i habituar-nos, que no costà pas gaire, a aquest paisatge de la Catalunya humida: vaques per aquí, ermites enfilades més enllà, llargaruts i rasurats prats delimitats per bosquets de roures. Tot plegat ens convida a entrar al teatre de la ruralia: la solitud.

Passem la cruïlla de Sant Agustí i anem fent vers Alpens. Entrem en terreny carlí. Aquesta carretera fou construïda a mitjan segle XIX per facilitar l’accés de les tropes del govern i aturar “las bandosidades carlistas”. Amb alguna cosa s’havien de beneficiar la població de la zona pel patiment durant tants anys enmig de tres guerres.

Després d’Alpens continuem per la sinuosa carretera que ens conduirà fins Borredà tot passant pel Cobert de Puigcercós i travessant la riera de Merlès. Em vénen a la memòria molt bons records del Cobert: estada d’una setmana amb la roulot de l’amic Joan Oliveras quan encara no hi havia el càmping. També hi eren el seu pare, la seva germana i una amiga d’aquesta. Inoblidable. Més tard, poc temps després que començaren a rodar les primeres bicis de muntanya pel nostre país, vam fer-hi una sortida amb el Magre, el Sec, en Marc i el meu germà Jordi. De bici cal dir que no en vàrem fer gaire perquè quan vam començar a trobar rovellons a cor què vols, cor què desitges, nano, deixa’t estar de bicicletes. Omple la motxilla que ens els cruspirem al Cobert. No cal que us digui res mes. Genial.

A Borredà vam fer un petit tomb per visitar el poble i escoltar la tertúlia apassionada entre tres avis sobre els caps de la política estatal. Un d’ells duia un bisonyé que es veia de tres hores lluny. Aquests senyors que utilitzen aquests postissos, no deuen tenir amics per dir-los la mala ganya que fan. O potser si, però callen. D’aquesta manera es poden fotre uns farts de riure fenomenals a costa seva. He sentit i llegit un munt d’anècdotes sobre els usuaris d’aquesta mena de disfressa sovint casposa.

Deixem Borredà i per l’ampla, potser un xic massa, carretera de Sant Jaume de Frontanyà, anem enfilant x¡no-xano. El darrer cop que vam passar per aquí, també amb la flaca, la carretera era plena de salamandres aixafades. Ara no s’escaurà perquè la sequera és considerable: ni salamandres ni bolets.

En arribar al municipi més petit de Catalunya pel nombre dels seus habitants, ens hi aturem una bona estona per contemplar les quatre cases i la imponent església. Els seus absis tocats pel sol li donen al conjunt una pàtina monacal, de repòs i solemnitat.

Després de reposar aigua a la font que és plena d’abelles, continuem per la pista que du al Coll de la Batallola. Es culmina aquest fent abans una sèrie de giragonses amb unes rampes  considerables. El dia és radiant i la temperatura magnífica.

En passar el coll i observar el net sotabosc que convida a ajaçar-s’hi, iniciem la davallada vers la vall de Lillet. Badant i observant les confortables masies encimbellades o com aquella encarada a migdia a recer d’una suau collada, com si s’estigués gronxant, arribem al fons de la vall. Passem La Pobla sense aturar-nos-hi i comencem a grimpar sense estridències cap a Castellar de N’Hug. Passem per Sant Vicenç de Rus i des de la carretera hi fem una ullada.

Una vegada assolim les Fonts del LLobregat, només ens resten un parell o tres de quilòmetres per arribar a Castellar. L’Anscari té molta fam i en veure les fleques de la Plaça Major i les secallones penjant, els sucs gàstrics fan de les seves.

Ens trobem un grup d’estrangers que també fan cicloturisme i interroguem a les dues noies del grup que s’han quedat a la cua. Són canadenques, calcen bones màquines i se’n van a fer un tros del coll de la Creueta. Pel que ens ha semblat pels seus comentaris, massa ganes de pujar no tenien. Amb el temps que fa, més els valdria d’estar a la platja.

Amb l’Anscari decidim de baixar a Gombrèn i dinar allà. Comencem per Cal Ros, veïnat de Castellar decantat a llevant, on comença la pista que du al santuari de Montgrony. Passem a ran del castell de Matamala. És tancat.

A Gombrèn fem un menú molt complet per onze euros. Sort que després ve baixada.

Travessem Campdevànol, després Ripoll i prenem la carretera de Vallfogona. La seguim fins a Sant Bernabé de les Tenes on trenquem vers Llaers. Al mas Serra de Llaers hi fem aturada per observar l’entorn i la casa. Vessa pau per tots costats. Carreguem aigua a la font i seguim el nostre camí.

Sota el castell de Llaers ens trobem un ramat de bens arreplegat sota l’ombra d’un gran roure. La pastora du el paraigua desplegat però no pas per la pluja. Som a 4 d’octubre i potser a estem a 30 graus temperatura. Intercanviem quatre mots sobre climatologia. De què sinó? Seguim avall i després d’haver superat les tres sifonades de Llaers, arribem a Santa Maria de Besora. En un plàcid descens arribem a l’inici de la ruta. Fem un coca-cola i cap a casa.

Salut,
Joan

Les fotos: cliqueu aquí.