LA PURESA QUE NO ERA TAL
Esquerra sempre havia fet bandera de no presentar cap cas de corrupció com la majoria de partits, i d’una ètica, valors i unitat interna que avalava el seu cicle victoriós, però finalment sembla que rera aquesta façana la guerra bruta era evident.
El tema dels cartells del seu candidat a Barcelona amb el lema tant menyspreable com “fora l’alzheimer” ha esclatat i delata que no tot s’hi val en política, recordo la pugna per l’Ajuntament i aquest episodi tant denunciat pels republicans segur va influir en els seus resultats. Ara sabem que provenien de dins del mateix partit en una maniobra matussera i molt miserable. De fet ningú ha assumit responsabilitats i aquestes s’han derivat cap avall al Director de Comunicació, que evidentment ja ha amenaçat a dir de qui eren les ordres. De fet hem vist com el mateix Oriol Junqueras deia que no en sabien res i la mateixa Marta Rovira negava les disputes de grups diferents dins el partit.
Ja han anunciat una investigació, però sembla prou clar que la direcció estava al cas d’aquest fet i que la guerra bruta dins el mateix partit era un fet. Moltes coses fan pudor en aquest partit i sembla que no s’acabarà ja que els bons resultats que posaven la cortina de fum s’han acababat i la dimissió sense dimissió del lideratge d’Oriol Junqueras també ha augmentat la guerra interna sense fre en les diferents faccions.
Aquest i qualsevol partit dels que coneixem en sabem que els cops de colze interns per accedir als llocs de direcció son freqüents i també sabem que la democràcia interna és molt dubtosa, ja que les famoses primaries per escollir candidats no son més que una cortina de fum totalment dirigida. Un altra cosa que no tot s’hi val per guanyar punts amb unes eleccions i més jugant amb la sensibilitat d’una enfermetat com l’alzheimer com la que té el President Maragall, germà del candidat i que evidentment te molt més importància que qualsevol resultat electoral.
La degradació de la nostra democràcia, evidentment porta a la degradació dels nostres partits i la seva dinamica interna on els lideratges es poden tornar messianics com el cas de Junqueras i que acaben segrestant la mateixa organització sense que els protagonistes que haurien de ser els militants comptin per res.
La puresa que no era tal.