EL RELAT DEL PODER
La creació de la Superlliga ha fet aixecar moltes ampolles en els estaments internacionals que tenien el control absolut del negoci. Alhora veiem com alguns dels caps d’Estat més poderosos ja han mostrat la seva disconformitat amb la novetat.
Aquestes manifestacions polítiques contraries suposo que enterren ja per sempre el relat aquell de no barrejar política i esport que escoltavem sovint quan per exemple a les finals de Copa es xiulava l’himne espanyol i la presència reial. De fet l’esport en aquests nivells es una eina més del sistema dominant per controlar el poble i seguir fent negoci per nomes els de sempre esclar, que alhora s’omplen la boca ara de solidaritat, les arrels que no es poden perdre dels clubs amb el poble i altres frases que el seu cinisme inesgotable no para de crear per seguir alimentant el relat de la hipocresia, acusant els altres d’egoisme i falta de respecte.
La veritat, suposo es que els grans clubs, afeblits per la pandèmia més que mai i generadors d’aquest immens pastís, ara el volen gestionar amb millors condicions per ells mateixos i generar més recursos que ara van a parar a les butxaques d’aquells que es fan els ofesos. Tanmateix crec no es pot anar contra l’evolució de les coses. Arribats amb aquests nivells, crear una espècie de NBA a l’europea amb els millors clubs competint cada setmana seria un espectacle molt més atractiu que la situació actual. No es dolent reconèixer que les lligues nacionals es mantenen amb els seus contractes milionaris precisament per la presència d’aquests clubs de l’el·lit i on els més modestos poden aprofitar aquesta situació i sobreviure, cosa que sols evidentment no farien, això genera que els que generen evidentment hagint de gaudir d’uns drets que els que reben no poden demanar.
Suposo que els puristes ens diran que el futbol es un negoci, i en part tenen raó, però com tot a la vida que genera i belluga aquesta quantitat de diners al seu voltant i que genera un interès global a tots nivells, ni més ni menys. Es el model de societat que hem acceptat i on els poders econòmics evidentment no desaprofiten l’oportunitat.
Les amenaces dels que ostentaven el monopoli son ridícules ja que saben que sense les seves millors eines no tenen negoci i per tant l’entesa ha de ser la solució inevitable. Pel que fa als Governs, crec haurien de ser al marge i deixar l’esport en el terreny de l’esport i no col·laborar en aquest relat del poder.