DEIXAR MORIR UNA LLENGUA
Ahir en un miting Salvador Illa va tornar a referir-se a Lleida com Lerida. De fet en la campanya catalana ja va batejar una comarca com Bajo Llobregat. Aquesta es la consciència d’aquell que diu vol ser President de Catalunya i deixa ben clar que com fins ara la llengua no és una preocupació pels nostres representants.
Aquesta nova anècdota, no deixa de ser greu i es va sumant als diferents estudis que anem coneixent, com el de Barcelona, on nomes un dels districtes té el Català com a llengua majoritària, el de Gràcia i en termes globals ens diu que nomes és llengua habitula del 36% de la població a la capital catalana enfront el 56% del castellà. Els joves que son el futur de qualsevol llengua nomes el 32 % el té com a llengua preferent enfront el 48% del castellà. De fet a totes les franjes d’edat més de la meitat de les persones no tenen gens d’interés a aprendre la nostra llengua o millorar-la. Aquest estudi se suma a d’altres que anem descobrint i que tots van en la mateixa direcció. De fet sabem que molts centres ja han rebut via la justícia espanyola l’ordre de l’augment d’hores lectives en castellà.
Unes dades que nomes fan que reflectir una realitat, aquella que els nostres partits volen ignorar i que sembla no els preocupa en absolut. De fet la lluita d’Espanya per deixar en residual el català i imposar la seva llengua porta 300 anys sense oposició i nomes amb l’arma de l’obstinació de la gent totalment desamparada legalment i això no canviarà, ja hem vist com ha anat el reconeixement a Europa i la poca efectivitat volguda del Govern de torn espanyol. Els nostres partits però simplement han procurat una cortina de fum per amagar la realitat de l’obediència de lse sentències contràries i d’una política no per fer l’idioma simpàtic o antipàtic, de fet això es veu que nomes passa amb el català al món, sinó de fer complir el que seria la normalitat en els estaments públics, la rotulació dels establiment, l’atenció al públic i totes les mesures per protegir la llengua oprimida que han ignorat conscientment.
En un segon apartat, estaria l’actitud submissa de bona part de la societat per no mantenir la nostra llengua i donar a entendre que es inferior amb el canvi ràpid a la primera oportunitat, tot un drama per la nostra llengua.
Entre una cosa i l’altra les dades ens diuen que anem per mal camí, i sembla que el nostre tret més distintiu com identitat no preocupa i no es pensa actuar, segurament el somni humit d’Espanya de diluir la nostra propia identitat és més aprop, però els responsables en serem nosaltres i això diu molt poc de la nostra societat.