Res no s’acaba i tot comença

Aquí resten els mobles com sempre

sempre amb la pols d’aquest carrer de solitud

un segell que duem al rostre

per consolar-nos que marxes lluny

i tornes poc.

I quan vens ets fulgent però llampant.

Els teus veïns som encara aplegats d’un parentesc

de la teva flor a les nostres mans.

Dels teus ulls íntegres al sol partits

en una cel·la que ens nega els teus ulls d’infant.

Fem de guaita amb l’esma que tu ens ensenyares

dalt dels munts i des les finestres tancades

esbatent-nos d’aquesta tensió contaminada

esperant que passis per aquest carrer

de nou, com sempre, entre nosaltres.

19 (17) de juny de 1989. Dedicat a en Carles i la Mònica