ALBERT CORTES MONSERRAT

Estem a les portes de la festa de la democràcia, de la tossuderia d’un poble a voler exercir els seus drets individuals i col•lectius dins un estat que simplement serveix per impedir-los, i fer prevaldre una cosa tant fonamental com la llibertat d’expressió davant la repressió que sembla propia d’altres règims que semblaven oblidats.

l’Estat amb la seva actitud ha caigut al seu propi parany, i en comptes de validar i donar sortida a la força de la gent, ha optat per negar-ho tot, utilitzar el menyspreu i la força jurídica en un problema polític, alhora que fer servir la llei com un escut per retallar drets, i que naturalment deixa de tenir cap valor, com es demostrarà el diumenge.

Segurament el tancament en fals de la Dictadura franquista es un valor que ha fet sortir aquesta manera de funcionar, com també el tracte dissimulat a Catalunya i la costum de veure com aquesta nació s’adaptava a tota classe de greuges utilitzant el victimisme com la seva arma preferida i l’adaptació a les circumstàncies com eina de treball constant.

Les cartes enviades per la Delegada del Govern Llanos de Luna son la prova d’aquesta manera de fer, i aquest no saber acceptar que la democràcia ha passat per sobre de les formules de fa 40 anys i d’un Estat que no vol evolucionar.

Al mateix temps ha revolucionat els Partits, ahir veiem al debat de TV3, com els Populars es van negar a debatre el tema, cosa que segurament es un menyspreu pels seus mateixos votants, orfes de representació i una falta de respecte a la democràcia i a la ciutadania i persones com el socialista Àngel Ros demanant diàleg i formules caducades que ja no tenen cabuda en la situació actual, i deixen en evidència que també s’han vist superats per la societat catalana.

En definitiva, aquest diumenge farem el primer pas, i com deia al principi votarem i guanyarem.

Dos grans exemples del funcionament de l’Estat espanyol han coincidit en el dia d’ahir. Correos empresa estatal boicoteja i fa censura amb els enviaments relacionats amb el 9 N i demostren fins on pot arribar el sectarisme i el poc respecte a la ciutadania per part de l’Estat. Per altra banda comprovem la corrupció del sistema quan un polític ens diu que acaba la legislatura i s’acomiada desprès de 37 anys amb el nom d’Alfonso Guerra i amb una clara demostració de la perversió de la democràcia.

Correos s’ha negat a repartir informació sobre 9 N de l’Ajuntament de Girona, cosa que hi afegim la negativa previa a repartir res de la Generalitat de Catalunya, un boicot total a la campanya de Participació Ciutadana i un atac a la llibertat i als drets dels ciutadans. De fet que una empresa amb funcionaris de l’Estat com aquesta per servir a la ciutadania i pagada per tota la societat prengui aquesta postura mereix la major repulsa i denuncia per incompliment del seu deure a la ciutadania. Es com si els bombers davant un incendi en una casa determinada i per motius personals o polítics es neguessin a actuar. Es molt greu i va en consonància amb una democràcia de fireta i un sistema totalment podrit i que hauria de preocupar a tota la Unió Europea.

Per altra banda, Alfonso Guerra, diputat espanyol des del 1977 confirma que ho deixa al finalitzar la legislatura. Un escó perpetu i que per higiene democràtica s’enten es incompatible amb la quantitat de temps que el que entenem com a servidor públic ha ocupat. Un diputat amb tics d’altres èpoques que tots recordem anunciant satisfet als quatre vents sobre l’Estatut “nos lo hemos cepillao” o intervencions negant el dret dels catalans i de Catalunya a decidir. Es el que com deia Pla “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”, i ell ho confirma. Des de la transició fins ara amb una visió nacional caduca i d’altres temps que fan un flac favor a la democràcia i que donen idea del nivell democràtica de l’Estat espanyol.

En definitiva i com deia un sistema que amb els seus tics cada cop confirma amb més rotunditat que no vol evolucionar.

El despropòsit del TC i l’actitud del Govern espanyol definitivament ha provocat la desconnexió. De fet, així comencen totes les Independències, es més, quan se sap que aquell projecte va de debò i no te aturador es just en aquest punt. Catalunya ha arribat al lloc de no tornada. El President i les institucions aquest cop es refermen en el camí de la consulta i denuncien l’Estat, alhora la societat civil sap i decididament que anirà a votar aquest diumenge, com no pot ser d’altra manera.

Amenaces de l’Estat o de personatges com Sanchez Camacho alertant dels perills de seguir endavant ho demostren. Un estat quan no pot fer complir la seva llei ha perdut la partida, i aquest es el cas.

Vicent Partal

És a les nostres mans

El desprestigiat Tribunal Constitucional espanyol ni tan sols ha escoltat els notables arguments jurídics que qüestionaven la impugnació del procés participatiu. Han de saber, perquè això ho sap un estudiant de primer de dret, que la segona impugnació és una barbaritat jurídica. Però els magistrats del Constitucional espanyol no jutgen: simplement obeeixen allò que els ordena el seu govern.

Cinc dies abans del referèndum ha esclatat tot. El govern de Catalunya ha dit públicament que el 9-N continua ‘amb totes les conseqüències’. I la societat civil està preparada per a participar-hi i demostrar quina és la voluntat de la majoria. Tot és a punt, doncs, per a votar, però també per a dir al món, votant, que les ordres d’Espanya han deixat de ser de compliment obligatori al Principat.

I cal ser molt conscients de què significa això. En política internacional, per a saber quin és l’estat que regeix un territori es constata qui és capaç de fer-hi obeir les lleis. I és per això que des d’avui mateix podem dir que tot ha canviat, que res ja no serà igual. Ara la llibertat ja és a les nostres mans i només ens falta guanyar-la.

Tot depèn de nosaltres, doncs. I per això diumenge a les nou seré a la porta del meu col•legi electoral del carrer de Rocafort, a Barcelona. Amb una papereta a les mans. I seré —crec que ho puc assegurar sense por d’equivocar-me— un més enmig d’una multitud.

El president Mas va pronunciar aquestes paraules a la Nit de l’Empresari “Els ciutadans catalans tenen una cita el 9N, una cita amb el segle XXI i amb la democràcia”, una oportunitat les costures que encara tenen moltes actituds, en definitiva una mentalitat oberta i que els catalans puguin donar una lliçó democràtica i de civisme. Quina diferència amb la Ministra de Foment Ana Pastor que ens diu que és difícil parlar amb algú que vol fer una consulta, i defensa que les obres importants a Catalunya les està fent el Govern espanyol amb l’exemple del Corredor Mediterrani.

Realment son dos móns molt diferents, un de l’època actual i que marca l’evolució de les societats i el respecte a les seves llibertats i drets individuals i col·lectius per damunt de qualsevol cosa, i un altre ancorat en el passat, en el dret de conquesta, en el tarannà de la imposició per damunt de qualsevol dret, i amb una eina com excusa per donar curs legal a cada decisió, com es en aquest cas la Constitució.

El President, en definitiva posa la normalitat democràtica al servei dels ciutadans que li reclamen amb insistència, res que no hauria de ser normal en qualsevol país normal. Ana Pastor ja ens diu que si algú vol fer una consulta, es un problema, o sigui una por a la democràcia fora de lloc, per tot seguit presentar una obvietat, que les grans infraestructures a Catalunya les fa el Govern espanyol, que potser ens ho presenta com un mèrit, qui ho ha de fer sinó. Ja ratlla l’insult quan ens posa com exemple un Corredor que mai han defensat i que es van quedar sols a la votació a la Unió Europea defensant una obra inversemblant com el Corredor Central. Tant de cinisme espanta.

En definitiva, difícil acord amb dos concepcions tant diferents del món i de la democràcia.

Aquests dies sentim que les possibles oïdes sordes a la Suspensió per part del TC del Procés Participatiu català, es un desafiament a l’Estat. La veritat és que el Govern espanyol amb l’acceptació del segon partit i la gran part dels mitjans influents espanyols han desafiat a la democràcia i han usurpat les seves competències envers al poble, cosa que ha portat a la perversió del mateix sistema. De fet aquesta manera de fer i actuar no es nova. Podem anar enrere fins la mal anomenada Transició on ara la jutgessa argentina despulla les vergonyes de les clavegueres de l’Estat i denuncia aquests monstres del franquisme. Assassins que mai han pagat per la seva responsabilitat en els horrors de la Dictadura i que personalitzat amb la persona de Salvador Puig Antich ens ho recorda l’Agustí Colomines amb aquest Votaré per tu.

Votaré per tu, Salvador
Agustí Colomines
La jutgessa titular del jutjat criminal i correccional número 1 de Buenos Aires, Maria Servini de Cubria, va fer públic dijous passat un escrit de 286 pàgines amb què dóna curs a l’acusació contra vint jerarques i ministres del règim franquista per diversos crims comesos durant la dictadura, entre els quals hi ha cinc persones directament relacionades amb el procés judicial i l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. La jutgessa en demana la detenció i l’extradició a l’Argentina perquè puguin ser jutjats per delictes de lesa humanitat.

Els vells franquistes són: José María Sánchez-Ventura Pascual, Alfonso Osorio García, Rodolfo Martín Villa, Jesús Quintana Saracibar, Jesús Cejas Mohedano, Antonio Troncoso de Castro, Carlos Rey González (l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho), Jesús González Reglero, Ricardo Algar Barrón, Félix Criado Sanz, Pascual Honrado de la Fuente, Jesús Martínez Torres, Benjamín Solsona Cortés, Atiliano del Valle Otero i Abelardo García Balaguer. Els ministres de Franco requerits, alguns dels qual em pensava, francament, que ja eren morts són: Antonio Carro Martínez, Licinio de la Fuente, Antonio Barrera Irimo, Fernando Suárez González i José Utrera Molina, aquest últim sogre de l’exministre de Justícia del PP Alberto Ruiz Gallardón, aquell que va dimitir perquè, de fet, és més integrista que el mateix Rajoy.

Llegir els noms d’aquests sàtrapes fa basarda. Ens transporta al castell dels horrors de la història. Tots plegats són franquistes reciclats via UCD o bé integrats a AP, el partit dels anomenats set magnífics, que encapçalava Manuel Fraga (Reforma Democrática) amb Cruz Martínez Esteruelas (Unión del Pueblo Español), Federico Silva Muñoz (Acción Democrática Española), Laureano López Rodó (Acción Regional), Enrique Thomas de Carranza (ANEPA), Gonzalo Fernández de la Mora (Unión Nacional Española) i Licinio de la Fuente (Reforma Social), tots ells ministres de Franco i retrògrades fins a dir prou. La jutgessa argentina diu en el seu escrit que els vint encausats van convalidar amb la seva firma la sentència de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich i que el procés militar i el consell de guerra va vulnerar de manera reiterada i sistemàtica el dret de defensa. Oh i tant! Podria haver encausat tota aquesta colla pels mateixos motius.

Estic content i trist a la vegada per aquesta notícia. Em satisfà que algú posi les coses al seu lloc després dels intents de la FAES, la fundació de l’Aznar, i dels seu historiadors còmplices d’endolcir el franquisme. La transició va ser moltes coses, sobretot un cúmul de debilitats, però també un pacte de no agressió que va permetre la reconversió dels antics franquistes sense demanar-los cap mena de responsabilitat. L’excusa per acceptar passar la goma d’esborrar en l’historial dels servidors de la dictadura i els seus col•laboradors va ser Carrillo. Vull dir Paracuellos del Jarama, aquell episodi sagnant d’assassinats massius de finals del 1936 en l’anomenada Batalla de Madrid. La paradoxa, vist en perspectiva, és que només Carrillo i Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i uns quants comunistes més eren els únics dirigents dels partits de l’oposició que haurien pogut ser jutjats per crims de guerra.

El pacte de silenci va ser, doncs, cosa de dos. Dels franquistes i dels comunistes, els agradi o no escoltar-ho als seus hereus i als que es van inventar el Memorial Democràtic. Com també caldria dir en veu alta què va passar aquell més de març de 1974 en què Salvador Puig Antich va ser executat amb el mètode del garrot a la presó Model de Barcelona. La memòria és traïdora i desdibuixa els fets o bé ens fa creure, directament, que hem viscut episodis que en realitat han estat d’una altra manera. I això és el que ha passat amb la història de la detenció, tortura i execució de Salvador Puig Antich. Ho vaig explicar en un altre article en aquest mateix digital, Per què van matar Salvador Puig Antich?, amb motiu de la publicació del llibre de Jordi Panyella sobre el cas.

L’oposició al franquisme, dominada pel PSUC, va fer molt poc per salvar la vida a aquell xicot llibertari que militava en una organització anomenada MIL i que portava pistola al cinto. La mobilització va venir després, un cop mort, en els funerals multitudinaris a les parròquies de Sant Just i Pastor (5 de març), de Sant Andreu del Palomar (8 de març) i, sobretot, de Sant Agustí (10 de març) on es concentraren unes 4.000 persones. També n’hi va haver a l’església de Santa Anna de Mataró que va derivar en una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola, a la de Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a la de la Puríssima Concepció, de Sabadell, a Terrassa i un llarg etcètera. Però això va ser un cop mort Puig Antich.

Abans d’aquest final tràgic, les discrepàncies entre els opositors al règim van ser de primer ordre. I només l’extrema esquerra —i els catòlics de base, que sovint es barrejaven— es va abocar a denunciar el que estava passant. Ho resumeix molt bé el testimoni, reproduït per Jordi Rabassa, del militant comunista Julio Noguera, un tortosí que va acabar vivint a Igualada: “Jo recordo el cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van dir: ‘Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer alguna cosa per denunciar aquest fet.’ I la gent va dir que no. […] en aquella època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i robaven per una causa […] Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa. […] I, llavors, aquell xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge, haguessin pogut dir: ‘Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu per la pau i per la…, i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?’. I llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per Puig Antich, però… I així és, i aquesta és la veritat. […]”.

És per això que també he sentit tristesa en saber que la jutgessa argentina buscarà les pessigolles als franquistes. No aprofitem la circumstàncies per oblidar-nos de la nostra responsabilitat en tot plegat. No sé què hauria votat Salvador Puig Antich si encara fos viu. Ni tan sols estic segur de si hauria anat a votar el 9-N. Tant és! Jo aniré a votar per ell, com el 5 de març vaig anar a l’església de Sant Just i Pastor per reivindicar-lo. Aquesta vegada no em vull equivocar.