Aquests dies sentim que les possibles oïdes sordes a la Suspensió per part del TC del Procés Participatiu català, es un desafiament a l’Estat. La veritat és que el Govern espanyol amb l’acceptació del segon partit i la gran part dels mitjans influents espanyols han desafiat a la democràcia i han usurpat les seves competències envers al poble, cosa que ha portat a la perversió del mateix sistema. De fet aquesta manera de fer i actuar no es nova. Podem anar enrere fins la mal anomenada Transició on ara la jutgessa argentina despulla les vergonyes de les clavegueres de l’Estat i denuncia aquests monstres del franquisme. Assassins que mai han pagat per la seva responsabilitat en els horrors de la Dictadura i que personalitzat amb la persona de Salvador Puig Antich ens ho recorda l’Agustí Colomines amb aquest Votaré per tu.
Votaré per tu, Salvador
Agustí Colomines
La jutgessa titular del jutjat criminal i correccional número 1 de Buenos Aires, Maria Servini de Cubria, va fer públic dijous passat un escrit de 286 pàgines amb què dóna curs a l’acusació contra vint jerarques i ministres del règim franquista per diversos crims comesos durant la dictadura, entre els quals hi ha cinc persones directament relacionades amb el procés judicial i l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. La jutgessa en demana la detenció i l’extradició a l’Argentina perquè puguin ser jutjats per delictes de lesa humanitat.
Els vells franquistes són: José María Sánchez-Ventura Pascual, Alfonso Osorio García, Rodolfo Martín Villa, Jesús Quintana Saracibar, Jesús Cejas Mohedano, Antonio Troncoso de Castro, Carlos Rey González (l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho), Jesús González Reglero, Ricardo Algar Barrón, Félix Criado Sanz, Pascual Honrado de la Fuente, Jesús Martínez Torres, Benjamín Solsona Cortés, Atiliano del Valle Otero i Abelardo García Balaguer. Els ministres de Franco requerits, alguns dels qual em pensava, francament, que ja eren morts són: Antonio Carro Martínez, Licinio de la Fuente, Antonio Barrera Irimo, Fernando Suárez González i José Utrera Molina, aquest últim sogre de l’exministre de Justícia del PP Alberto Ruiz Gallardón, aquell que va dimitir perquè, de fet, és més integrista que el mateix Rajoy.
Llegir els noms d’aquests sàtrapes fa basarda. Ens transporta al castell dels horrors de la història. Tots plegats són franquistes reciclats via UCD o bé integrats a AP, el partit dels anomenats set magnífics, que encapçalava Manuel Fraga (Reforma Democrática) amb Cruz Martínez Esteruelas (Unión del Pueblo Español), Federico Silva Muñoz (Acción Democrática Española), Laureano López Rodó (Acción Regional), Enrique Thomas de Carranza (ANEPA), Gonzalo Fernández de la Mora (Unión Nacional Española) i Licinio de la Fuente (Reforma Social), tots ells ministres de Franco i retrògrades fins a dir prou. La jutgessa argentina diu en el seu escrit que els vint encausats van convalidar amb la seva firma la sentència de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich i que el procés militar i el consell de guerra va vulnerar de manera reiterada i sistemàtica el dret de defensa. Oh i tant! Podria haver encausat tota aquesta colla pels mateixos motius.
Estic content i trist a la vegada per aquesta notícia. Em satisfà que algú posi les coses al seu lloc després dels intents de la FAES, la fundació de l’Aznar, i dels seu historiadors còmplices d’endolcir el franquisme. La transició va ser moltes coses, sobretot un cúmul de debilitats, però també un pacte de no agressió que va permetre la reconversió dels antics franquistes sense demanar-los cap mena de responsabilitat. L’excusa per acceptar passar la goma d’esborrar en l’historial dels servidors de la dictadura i els seus col•laboradors va ser Carrillo. Vull dir Paracuellos del Jarama, aquell episodi sagnant d’assassinats massius de finals del 1936 en l’anomenada Batalla de Madrid. La paradoxa, vist en perspectiva, és que només Carrillo i Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i uns quants comunistes més eren els únics dirigents dels partits de l’oposició que haurien pogut ser jutjats per crims de guerra.
El pacte de silenci va ser, doncs, cosa de dos. Dels franquistes i dels comunistes, els agradi o no escoltar-ho als seus hereus i als que es van inventar el Memorial Democràtic. Com també caldria dir en veu alta què va passar aquell més de març de 1974 en què Salvador Puig Antich va ser executat amb el mètode del garrot a la presó Model de Barcelona. La memòria és traïdora i desdibuixa els fets o bé ens fa creure, directament, que hem viscut episodis que en realitat han estat d’una altra manera. I això és el que ha passat amb la història de la detenció, tortura i execució de Salvador Puig Antich. Ho vaig explicar en un altre article en aquest mateix digital, Per què van matar Salvador Puig Antich?, amb motiu de la publicació del llibre de Jordi Panyella sobre el cas.
L’oposició al franquisme, dominada pel PSUC, va fer molt poc per salvar la vida a aquell xicot llibertari que militava en una organització anomenada MIL i que portava pistola al cinto. La mobilització va venir després, un cop mort, en els funerals multitudinaris a les parròquies de Sant Just i Pastor (5 de març), de Sant Andreu del Palomar (8 de març) i, sobretot, de Sant Agustí (10 de març) on es concentraren unes 4.000 persones. També n’hi va haver a l’església de Santa Anna de Mataró que va derivar en una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola, a la de Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a la de la Puríssima Concepció, de Sabadell, a Terrassa i un llarg etcètera. Però això va ser un cop mort Puig Antich.
Abans d’aquest final tràgic, les discrepàncies entre els opositors al règim van ser de primer ordre. I només l’extrema esquerra —i els catòlics de base, que sovint es barrejaven— es va abocar a denunciar el que estava passant. Ho resumeix molt bé el testimoni, reproduït per Jordi Rabassa, del militant comunista Julio Noguera, un tortosí que va acabar vivint a Igualada: “Jo recordo el cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van dir: ‘Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer alguna cosa per denunciar aquest fet.’ I la gent va dir que no. […] en aquella època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i robaven per una causa […] Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa. […] I, llavors, aquell xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge, haguessin pogut dir: ‘Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu per la pau i per la…, i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?’. I llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per Puig Antich, però… I així és, i aquesta és la veritat. […]”.
És per això que també he sentit tristesa en saber que la jutgessa argentina buscarà les pessigolles als franquistes. No aprofitem la circumstàncies per oblidar-nos de la nostra responsabilitat en tot plegat. No sé què hauria votat Salvador Puig Antich si encara fos viu. Ni tan sols estic segur de si hauria anat a votar el 9-N. Tant és! Jo aniré a votar per ell, com el 5 de març vaig anar a l’església de Sant Just i Pastor per reivindicar-lo. Aquesta vegada no em vull equivocar.