BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

En Manel m’ha demanat que escrigui la crònica de la nostra gesta però la veritat és que no sé què en sortirà.

La Volta planeja tot l’any sobre els nostres cascs i sempre és motiu de recordatori un o altre episodi. Aquest any, ja veurem. La Volta és potser el ball final de Festa Major, la fi de temporada, el cim de la preparació estiuenca, que alguns en diuen vacances. És una de les poques ocasions en que ens mesurem amb altres cicleros del país. I si no, guaiteu les darreres cròniques d’aquest estiu.

Enguany la cosa no ha anat així. Uns quants es van despenjar amb una sortida alternativa per les mateixes dates… amb els caps de setmana que hi ha. En fi, quedem 4 parelles amb ganes de rodar llarg, encara que sigui pagant. Com no, el màster i el mamalló, el primer en el seu millor moment (quin estiu més treballat… si ja li agrada la carretera i tot!) i el segon…bé, ja el coneixem. La flor, que repeteix amb en Sàlomon. En Ventús i en Sergi encara comentant la jugada de l’Anscari. I la pantera Rosa, amb les ungles esmolades fent parella amb mi mateix, mig convalescent de la llastimosa terrabastada del dia del Tour mal curada.Malauradament quan ens trobem per marxar, em diuen que el Màster no ve per temes personals. La veritat és que a tots ens sap molt greu, pel motiu i per què enguany anava molt fort. Què hi farem. I amb aquesta prèvia, de iogurt caducat i una mica agre, comencem la XV Volta.

El centre d’operacions i punt de sortida d’enguany és a Castellar de N’hug, que per cert és al Berguedà. De fet de Volta a la Cerdanya res de res. Ni la veurem, quasi la comarca. Un xic de Ripollès i sobretot Berguedà i els seus famosos boletaires. Bé, som-hi.

Tot a punt a les 6.00 h, després de llevar-nos a les 4.30, i esmorzar a les 4.45. En Sàlomon encara té una estona per trucar algun col.lega que aquelles hores, tal com diu, està desfent la traçada. Fort va!

Primer tram fins a Montgrony passant per Sant Joan de Cornudell, conegut nostre de la sortida de l’any passat i pas previ de la cent vegades recordada trialera de Montgrony. Tenim 20 parelles davant. Amb el frontal HI-TECH que porto i quatre crits ens anem fent pas per una trialera no massa complicada, ja sabeu, però plè de gent acollonida, per la foscor suposo, que s’enlluernen amb el fanal. Arribem a Montgrony i al tram d’orientació. Bé d’aquella manera. Ens han orientat consellant-nos que seguim les marques de la ruta de l’ermità o sigui que ja em direu. Tot i la vacilada tenim un despiste i perdem uns 10 minuts, pixada inclosa, i som atrapats pel trio ALPINA. La flor porta empollat el mapa i ens enganxem a ells. Coll de la Pardinella, un altre coll, corriol fantàstic en mig d’una fageda, tram de bici a l’esquena força dret i fi de la orientació. Ara toca descens fins a la carretera de Campdevànol a Gombrèn per pista força malmesa. A mig descens trobem gent que puja per anar a fitxar. Uff sí que van bé!!. Travessem la carretera i, ara entre mig de camps, vaques i filats, i un tall de carretera, aconseguim el Coll de Merola. Per cert, alguns espavilats de la colla d’Arenys de Munt (que a més fardaven de poble revolucionari) arriben, i ens superen, per carretera havent-se saltat tot aquest tram de Volta. No me’n puc estar de dir-los-hi quatre de fresques.

Ara pista fins a Coll de l’Arç, Coll de Palomera i Coll de Fajaneral (ho llegeixo del llibre de ruta) tot pujada, on deixem els d’Arenys enrera. El llibre de ruta està perfecte i no tenim dubtes. Em sento molt còmode i la meva parella no cal dir-ho. De baixada per pista trobem un accidentat que pinta malament. En un primer moment pensem en un canell o un braç trencat. Al cap de no res ens passa en Pere Cahué amb aquell cotxet de pijo de l’eixample amb segona residència, a socórrer l’accidentat. Continuem per pistes i algun tram d’asfalt fins a Sant Jaume de Frontanyà, qui l’ha vist i qui el veu. Abans autèntic, ara de foto de revista.

D’aquí cap el refugi de l’Ardericó. Tot i ser pista, és un dels trams per mi més bonic de tota la volta d’enguany. Pinedes de rajolet, prats i ambient autèntic de muntanya, inclòs un tractor fent feines forestals (em ve aquella recança que segur no han tingut mai els funcionaris). Passem el refugi, el mirador del Roc de la Lluna, que no anem a guaitar, i uns kms enllà una font amb abeurador situada estratègicament. Ens passa un tio que va sol. I la parella?

Descens fins a Sant Julià de Cerdanyola. La meva primera visita i penso que no serà la darrera doncs es veu un racó molt tranquil. Enfilem cap a un Coll de Jou. M’ho agafo amb ganes i pujo força bé.  Ens passa un trio. Planejem fins a la Collada de Falgars i un bon descens per pista fins a la Pobla de Lillet. Travessem La Pobla, empalmem un tram de GR amb tram a peu i tram corriolero de descens molt curt i sortim a la fàbrica de ciment. Es pot dir que acabem aquí ja que ara toquen 8 kms de carretera fins a Castellar que a mí em costen molt i en canvi el company ha reviscolat. Com que és com és, no em vol deixar i l’acompanya en la pujada, i jo que ho agraeixo. Arribem i veiem que no hi ha quasi ningú, ens diuen que som la parella 10 a acabar. Collons, collons, amb això no hi comptava!

Al cap de poc arriba el trio. L’altra parella trigarà un xic més. Dutxa, dinar i repòs. Les cames baldades. Ara surt l’apretada del matí i començo a pensar en l’endemà..

Diumenge. Sortim dels darrers (collons, collons). Tot i el bon paper del dia abans noto l’esforç al coco i a les cames. Aviso a en Manel que l’objectiu és arribar al Coll de Pal sencer i que em costarà. Ell en canvi eixorit com un pèsol. Sortim de Castellar en descens per pista de desembosc amb fang i terra vermella i uns pins tallats i apilats a punt de carregador. Penso en el tractorista com ha de disfrutar treballant en condicions extremes. Vaja, com nosaltres amb la bici. A mig baixador
passem el trio, amb el Mamalló cobert de paciència. Aconseguim de nou la fàbrica de ciment i enfilem cap el refugi dels Erols on trobem en Ventús i en Sergi molt frescos i amb les idees clares. Control al refugi. Pujem algun tram més i arribem al Coll Roig, on ja comencem a baixar per pista molt posats i també amb les idees clares fins a la carretera de Guardiola. Travessem Guardiola amb petita badada dins del nucli urbà cap el cementiri i d’allà per pista ampla cap a Sant Joan de l’Avellanet en un tram molt aburrit. Control i devallem per pista, ara asfaltada fins just al davant d’un camping on tombem per un caminoi pedregós en mig de prats i parets seques. Ara sí sortim a una carretera sota la nova C1411 just abans del Tunel del Cadí. 5 kms d’asfalt que s’em fan eterns i em costen moltíssim. En Manel al darrera de nou acompanyant-me tot i que de tant en tant li veig el rostre i també li
cauen gotes de suor. Per fi deixem la carretera i pujem per pista cap el refugi de Rebost. Em noto tocat i li dic en Manel que tiri però no em vol deixar. Ho sento però paro. A la merda. No he de demostrar res a ningú. Paro i punt. Què collons. I va bé. Encara que sigui mig minut, em refaig i hi torno. Passo els que s’han aprofitat de mi i aconsegueixo en Manel però com que no en sé, he apretat massa i he de tornar a parar. Res, mig minut i ara sí, decideixo posar-me a roda d’una parella que puja suau i constant i d’unes fèmines que em fan distreure amb altres pensaments. El cas és que, sigui com sigui, som al Refugi del Rebost on ara sí, rebifallo del tot. Anem per feina i pujem algun tram a peu pista amunt amb unes vistes espectaculars de la carena del Pedró dels Quatre Batlles (veig al mapa que efectivament convergeixen quatre municipis). Penso tornar a venir amb la família.

Despertar-se al refugi i amb cinc minuts tenir aquest paisatge davant és també educar els nostres fills. Preciós. Aquests pensaments m’ajuden a seguir el meu estimat fins la Collada de la Bòfia on amb un petit descens arribem a la carretera de Coll de Pal. El pitjor ha passat. Ja ho veig al sac això!

Més animat travessem les pistes de la Molina, ara per un tram de descens ara a peu amunt pel mig de la pista Llarga fins a l’aparcament de la Collada del Pedró on només resta la carretera al Coll de la Creueta. Bé, un cop arribats al coll comença el tram d’orientació que, vatua l’olla, l’he fet a peu amb la família i amb bici amb els corriolaires, o sigui que… A SAC!! Tots dos disfrutem com camells, ja us ho podeu imaginar. Control i cap al poble de Castellar. Això s’ha acabat!! De nou, som molt poques parelles i això ens infla com zepelins. L’hem acabat i, a sobre, força bé. No si al final serà veritat que podem fer el fatxenda dalt de la bici, tota aquesta colla de capgrossos.

Arriba el trio i comentem la jugada. La parella restant encara trigaràuna estona. Estic molt content, molt. Llàstima que no hi siguem tots per compartir-ho.

Sí sabessiu com s’han fet estretes les voreres a Argentona!!