A propòsit de la Geologia (II)

Ara que comença un nou curs llegeixo articles sobre la influència dels professors sobre els alumnes que els poden inclinar a fer o no uns determinats estudis. La veritat sigui dita no recordo cap professor de ciències que m’influís, exceptuant el de Biologia de 3r de BUP i COU (1r i 2n de BAT actuals), bàsicament perquè fèiem Genètica al laboratori i és una especialitat que m’agrada, i treballar al laboratori m’encanta (com saben els meus alumnes).

Però la Geologia ja era dins meu des de molt abans. Era aquella matèria que tenien tots els llibres de Ciències Naturals al final del llibre i que no hi arribàvem mai, no sé si perquè no hi havia temps o perquè el professor/a de la matèria tampoc hi tenia gaire interès a arribar-hi. I així passaven els cursos i a mi m’atreia, no sé perquè, aquella part on s’explicaven volcans, terratrèmols, l’estructura de la Terra, l’Univers, els tipus de roques, la formació de muntanyes… Potser perquè era (em deien a l’escola), una defensora de les causes perdudes (jo deia causes justes encara que fossin perdudes), potser perquè de petits els iaios ens portaven cada cap de setmana al tros, i mentre ells collien olives o esporgaven, naltros corríem pel camp. Al costat del Riu Sec em preguntava com havien anat a parar totes aquelles pedres allà, arrodonides, si ara no hi havia aigua; mentrestant el meu germà s’endinsava a les coves que havien fet els soldats durant la Batalla de l’Ebre per a protegir-se. Ell ha acabat sent arqueòleg. Jo tornava amb pedres que em semblaven interessants, em construïa un mapa de la zona (sempre m’han fascinat els mapes), i feia una brúixola casolana per a orientar-me. Mentrestant, prenia notes en una llibreta d’allò que anava descobrint. Al cap i a la fi la geologia és una ciència que es pot mirar des de diferents vessants i el camp és el millor laboratori per a aprendre.

La Via Verda de la Terra Alta té uns paisatges fantàstics

La Via Verda de la Terra Alta té uns paisatges magnífics i travessa una comarca que és, geològicament parlant, molt interessant. Espinàs la va caminar tota.

Amb el temps descobreixes que la Geologia està relacionada amb totes les ciències (més avall en teniu un esquema senzill). La Geotècnia, entre altres, forma part de la Geologia Aplicada a l’Enginyeria Civil que s’ha desenvolupat en el Grau en Enginyeria Geològica que s’oferta des de fa 22 anys entre la UPC i la UB.

tema-01-ggla-geologia-7-638De la relació de les diferents ciències i la geologia en continuarem parlant en els post següents.

A propòsit de la Geologia (I)

Hi ha la dita que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Aquesta Santa és la protectora contra els llamps. De petita, en tronades braves on s’apagaven els llums i havíem d’encendre espelmes, ens quedàvem en silenci mentre la meua besàvia resava a la Santa. Sant Pere arrossegava caixes (els trons), i de tant en tant podia caure un llamp que, amb la protecció de la Santa, esperàvem que fos lluny…

Bé, el fet és que la Geologia és una mica així: ningú se’n recorda fins que hi ha una gran desgràcia, sigui terratrèmol, esllavissada, inundació… Ara ha passat a Itàlia, en una zona central entre Roma, Perugia i l’Adriàtic. Amatrice, 2650 habitants, és sota runes. Han mort 268 persones, hi ha molts desapareguts i continuen buscant-los. El poble era preciós abans del terratrèmol. Els experts afirmen que aquest no serà l’únic que passarà a la zona.

Aquí teniu un mapa tectònic d’Itàlia:

14046035_1303130669727900_2777815386983056433_nLa Terra té molta activitat sísmica. A casa nostra tenim l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que estudia els fenòmens sísmics. Quan succeïxen desgràcies com aquesta, surten els experts alertant de la importància de conèixer la geologia i els seus riscos: Contra los riesgos naturales, geología. El terratrèmol d’Itàlia ens recorda la necessitat de revisar la normativa espanyola per a prevenir els danys sísmics, diu Manuel Regueiro y González-Barros, President del Ilustre Colegio Oficial de Geólogos (ICOG).

Amatrice, abans i després del terratrèmol

Una anàlisi tranquil·la després del devastador terratrèmol d’Amatrice, per Antonio Aretxabala, geòleg de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Navarra

 

 

El nazi de Siurana

Aquests dies d’estiu aprofito per posar-me al dia de lectures i El nazi de Siurana era dels llibres pendents. Bona història que ens explica en Toni Orensanz. Ben travada, ben argumentada, i sorprenent en molts aspectes. M’ha enganxat de principi a final. Ja es sabia que el personatge havia estat un nazi important, però en Toni Orensanz es capbussa en la història per extraure molta informació inèdita i posar-nos-la a l’abast. Tot un exercici d’anar encaixant peces i anar imaginant com havia anat tot plegat.

Conec Siurana perquè és a prop, però no m’imaginava que en un lloc tant petit hi poguessin confluir tantes persones diverses, d’ideologies tan divergents… Clar que Siurana és una mica “la fi del món”, no tenia carretera asfaltada per arribar-hi i és un cul de sac.1823_el-nazi-de-siurana_imgEs nota que Toni Orensanz és del Priorat, usa alguna paraules típiques que als parlants d’aquestes terres ens fan somriure enmig del drama. Si us agrada llegir sobre fets històrics, us agradarà. Això sí, hi ha molt treball d’investigació darrere, una feinada sens dubte. És una bona novel·la per endinsar-te en un altre món que tampoc ens queda tan lluny i descobrir personatges entranyables amb un passat més aviat fosc.

I, si podeu, visiteu Siurana, una petita joia enmig del Priorat que després de llegir el llibre veureu d’una altra manera.

L’Ebre, un riu que fa pujada

Arturo Gaya, ebrenc, cantant, lletrista i periodista, ha escrit un llibre que va vindre a presentar a Móra en el marc de la Primavera Cultural i en tenia pendent la lectura des de llavors. És un llibre lleuger, ràpid de llegir i de consulta que repassa racons, històries i llegendes del riu més cabalós de la península. El llibre es llegeix ràpid perquè està dividit en històries molt breus que fan pinzellades d’anecdotari pels diferents indrets. Hi he descobert moltes coses que no sabia sobre el riu i, segur, el duré a la motxilla quan viatgi prop de l’Ebre per veure què hi puc trobar; pels llocs que no conec encara és una bona manera d’introduir-s’hi.

índexLa portada té una imatge que he pogut veure moltes vegades en directe perquè és un dels meus racons preferits a l’Ebre. Des de “El balcón del Ebro”, l’Ermita del Pilar a Faió. En directe és un plaer pels sentits, certament. La trobem a la pàgina 88:

IMG_20160807_121433D’altra banda, passa massa de puntetes per Móra d’Ebre i la Ribera d’Ebre. Només anomena el camí de sirga que travessa la comarca, la plaça de Miravet i castell, i la Ribera d’Ebre és molt més que això. Si la voleu gaudir de ple, us proposo visitar el web de Turisme de la Ribera d’Ebre,  amb molts suggeriments que us poden fer servei. En aquest sentit, trobem dues empreses que fan visites guiades (que jo sàpigui), per si us voleu deixar portar pels racons amb un guia oficial: Tarvitur, visites guiades i Lo racó del Temple. I, un dels meus racons preferits és una escapada al Castellet de Banyoles (Tivissa), un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya des d’on hi ha vistes fantàstiques de la Cubeta de Móra. Arturo Gaya MdEPer saber-ne més sobre el llibre i Arturo Gaya.

Tornar a Itàlia. Perugia

Feia uns anys que no tornava a Itàlia. Dic “tornar” com si hi anés molt sovint. Bé, sí, podríem dir que hi he anat molt sovint des que vaig descobrir-hi Perugia i la Università per Stranieri i vaig anar a estudiar-hi Italià. Una regió fantàstica, l’Umbria. Una ciutat encantadora, Perugia, plena de racons on perdre’s, plena d’estudiants i plena de música al juliol amb l’Umbria Jazz, i no només. Perugia és el meu lloc preferit per perdre’m a Itàlia, sense cap dubte. Potser hi ajuda que el centre sigui “caminable”, cosa que no passa tant en grans ciutats. Al centre no hi ha pràcticament cotxes, i pots gaudir d’una passejada entre comerços molt tradicionals, terrasses de bars amb vistes, museus, esglésies… i alguns turistes.

IMG_20160705_140255Roma, ciutat monument a cel obert. Florència, bellesa incomparable, certament. Milà, aires del nord. Gènova, portuària. Venècia, sempre espectacular, però ofegada pel turisme. Verona, Bologna, Ferrara, Siena, Lucca… Itàlia ens ofereix llocs d’incomparable bellesa, únics al món. Mentrestant, torno a Perugia i a l’Umbria, que es troba entre la idolatrada Toscana i Roma, la ciutat eterna. Perugia que potser no és gaire coneguda, però és una ciutat amable que torna a estar en forma després d’un període fosc on va estar per uns anys degradada. Però s’ha refet. L’han polit, i tot i que em diuen que encara no és prou segur caminar per segons quins llocs de nit, fa quatre anys la sensació de degradació va ser molt més gran, fins al punt que no m’hi sentia còmoda. S’hi respirava un ambient intranquil. Ara és molt diferent. En tornar a trepitjar el centre, arribada amb el modern minimetrò, i abocada a un carrer preciós que em va posar la pell de gallina de la bellesa sobtada que van veure els meus ulls, talment com si no l’hagués vist mai aquella estampa, i això que fa 22 anys que la conec; en tornar a trepitjar el centre, deia, les sensacions van ser magnífiques i em vaig sentir de nou a casa, com tantes vegades m’havia passat anteriorment.

IMG_20160705_134951Perugia té alguna cosa especial que atreu. Els viatgers que venien amb mi van concloure que sí, Roma i Florència són ciutats precioses, però Perugia té un encant especial. Potser perquè és molt més abastable i tranquil·la, potser perquè no et sents turista, sinó que de seguida formes part de la ciutat i et venen ganes d’estar-hi una temporada per descobrir-ne els racons, o reviure’ls. Perugia, ciutat màgica al cor verd d’Itàlia, com més et conec, més m’agrades.

Descobrir Agde

A vegades la casualitat et porta a llocs que ni t’havies imaginat. Béziers, Narbonne, Sète… eren llocs que podia situar en un mapa, però no me n’havia adonat que allà, en un raconet, hi surt Agde, le Grau d’Agde i Cap d’Agde. Tres llocs molt propers que atrauen turisme principalment francès, alemany i britànic. Agde es remunta a 2600 anys d’història i és Patrimoni del s. XX per destacar els tipus de construccions entre 1900 i 1975. Ara fa deu anys que fan un festival d’estiu portant bona música al plain d’eau de la Cathédrale d’Agde. Lloc magnífic on l’única pega és que el públic es troba lluny de l’escenari que està situat sobre l’aigua, però el so és boníssim i, la visió del conjunt, fantàstica.

P1120088El 26 de juliol hi van actuar Suzanne Vega i Gerry Leonard i va ser un festival per als sentits. No m’ho esperava tan bonic, ni tan bona acústica. Ni tampoc que el primer del bisos fos Calypso, una cançó preciosa del segon àlbum que ha estat tornada a publicar en el Close Up, Vol. 2 – People and Places i l’única variació del concert que van fer a Sant Cugat fa dues setmanes. Una bona sorpresa que va brillar més encara amb la guitarra de Gerry Leonard i la bona acústica del lloc. Va quedar màgica, com tot el conjunt.

Aquí una actuació en directe de fa 6 anys. És bona la gravació, però encara la recordo més bona ara la versió, si això és possible, i és que el directe guanya sempre sobre el diferit.

I una imatge de l’escenari.

P1120093El concert va acabar amb focs artificials per tancar una vetllada inoblidable. P1120111Agde mereix una visita, i no només això, té platges fantàstiques, amb arena fina i blanca (Grau d’Agde), amb aigües netes, transparents i fresques, i dunes i arbres en comptes de construccions que conviden a restar a la platja fins que ja s’ha post el sol fa estona, coronats per restaurants i cocteleries que amenitzen l’oci nocturn, però és també un destí turístic familiar. La gent, molt amable; el lloc, tranquil i plaent.

En canvi, a l’altra banda, al nord de cap d’Agde, hi ha les platges negres volcàniques plenes de gent. Un gran contrast, però que és molt atractiu paisatgísticament. Un viatge en vaixell per conèixer l’entorn sempre és agraït i et queden les ganes de tornar-hi i de continuar explorant els racons, i anar als vespres a escoltar música en directe, i si és de Suzanne Vega, ja és perfecte, clar!

13620698_10208808272377065_7341953676863058482_n P1120084

 

Viaggi nella matematica inclusiva, de Patrizia Durastanti

Conec a Patrizia Durastanti des del 1999 quan va venir a Barcelona a fer el primer intercanvi Erasmus entre la Universitat de Perugia i la Facultat de Geologia de la UB. Una estudiant brillant, segons recordo m’explicaven els seus professors. Amb el temps, ella també ha esdevingut professora, en aquest cas, de matemàtiques a l’escola “mitjana” italiana (entre els 11 i els 14 anys). Viaggi  nella matematica inclusiva és el seu primer llibre basat en una experiència personal d’ensenyament a una alumna que pràcticament no hi sent i té un gran dèficit de visió.

copj170.aspMentre el llegeixo i aprenc, penso que sovint ens emmirallem en l’ensenyament que es fan als països nòrdics, particularment, amb Finlàndia. Personalment, trobo que la realitat finlandesa i la nostra estan a anys llum, no només per distància física, sinó pel clima, situació geogràfica, política, llengua…

D’acord, Itàlia potser no és actualment exemple d’ensenyament, però tothom lloa el Mètode Montesori, i en els informes PISA està situat a més o menys el mateix nivell nostre, i per sobre de la mitjana europea en alguns ítems. Així, doncs, potser ens cal mirar, també, cap a Itàlia, amb una realitat molt més propera a la nostra, una llengua semblant i unes maneres de fer que no són tant diferents. Crec que ens podem enriquir mútuament dels mètodes de treball. És per això que em sembla prou interessant comentar el llibre que ha fet Patrizia Durastanti arran de l’experiència d’ensenyar matemàtiques a una noia anomenada Chiara, amb greus problemes de visió i acústics des que va nàixer. Durant tres cursos, entre els 11 i els 13 anys de Chiara, va desenvolupar diversos mètodes alternatius, va assistir a diversos cursets i va experimentar els canvis en ella i amb la classe en conjunt. Amb tot el material que va recollir va escriure el llibre per tal que la seua experiència pugui ajudar a altres, tant a professors com a alumnes que necessitin mètodes alternatius per incloure la diversitat a l’aula.

13695840_1254356781269581_615323464_nDiu Patrizia a la contraportada:

“El camí escolar de cadascú és un viatge. Jo provo d’explicar el viatge a l’escola secundària de 1r grau d’una noia molt “especial” que ha afrontat aquesta prova amb coratge i obstinació, sense defallir mai. Però aquest ha estat també el meu viatge a través del canvi, per realitzar una didàctica de les matemàtiques nova i senzilla. Les matemàtiques que encenen els ulls i les ànimes dels alumnes. Aquella que tots poden fer i que tots es senten capaços de fer.”

Patrizia Durastanti va nàixer a Terni (Umbria, Itàlia) el 1976. Es va llicenciar en Ciències Geològiques a la Universitat dels Estudis de Perugia. El 2005 inicia la carrera de professora i el 2010 entra a formar part de l’Istituto Comprensivo di Montecastrili (Tr).

El 2012 participa a un curs d’especialització en “Psicologia de l’aprenentatge de les matemàtiques”, organitzat pel CNIS (Coordinamento Nazionale Insegnanti Specializzati), a Nevegal (Belluno). D’aquesta experiència en formació naix un interès per la didàctica de les matemàtiques i per l’experimentació de metodologies innovadores per a la inclusió.

(Estic treballant en la traducció al català, per si a algú li interessa.)

A propòsit d’aquest 18 de juliol

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

guerra_civilSom a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

titol_de_la_imatge_541177Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res

Suzanne Vega i Gerry Leonard a Sant Cugat

Just avui fa un any que era a Roses escoltant Suzanne Vega i Gerry Leonard en concert. Va ser un bon concert, com ens tenen habituats, però l’aire lliure sempre té una mica de problemes de so, no és tant perfecte com en un local tancat on es pot controlar millor i assaborir més bé. En això, guanya per golejada el Baluarte de Pamplona. Va ser un concert memorable, amb so nítid i la descoberta del virtuosisme de Gerry Leonard. Potser, també, perquè feia molts anys que no l’escoltava en directe i des de primera fila (tants com 4 -del 2008- al Palau de la Música a Barcelona, un gran concert, també, el vaig gaudir, clar, però les circumstàncies personals no acompanyaven gaire – estava de set mesos i em sentia cansada tot el dia-). Divendres passat a l’auditori de Sant Cugat va ser un molt bon concert en un lloc molt còmode, ample, bonic… A Pirineos Sur feia un fred que pelava i l’espai, massa obert, no oferia bon so, tot i això, va ser una bona aventura.

P1120016Suzanne Vega ens acostuma a regalar 20 cançons a cada concert. 17+3 bisos. I el darrer bis acostuma a ser Rosemary, una de les meues preferides. A Pamplona i Roses van ser a petició del públic; a Sant Cugat no ho va preguntar, ja deu ser un clàssic. Per suposat no hi van faltar èxits com Caramel, Luka, Tom’s dinner… I tres sorprenents noves cançons del proper àlbum que sortirà a l’octubre: Lover, Beloved: Songs From An Evening With Carson McCullers.

Aquí en teniu la corrua del concert de divendres 15 de juliol, malauradament sense la magnífica guitarra de Gerry Leonard, tot un espectacle en ell mateix.

1. Fat man and dancing girl.

2. Marlene on the wall

3. Caramel

4. Fool’s complaint

5. Crack in a wall

6. Jacob and the Angel

7. Small Blue Thing

8. Gypsy

9. The Queen and The Soldier

10. We of Me (now album)

11. Harper Lee (new song from next album about Carson McCullers) M’ENCANTA!

12. Annemarie (now album)

13. Left of Center

14. I Never Wear White

15. Some Journey

16. Luka

17. Tom’s Dinner

Bisos

18. In Liverpool

19. Tired of Sleeping

20. Rosemary

Un bon concert per al record!

P1120015 P1120022Crònica a The Best Rock Music

Crònica a Nos gusta la Música

 

Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel

Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén

Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!