Coses a dir

No sé si
aquest és aquell juny esperat, però vaig començar-lo pensant en un llibre que
em va agradar molt quan era més jove, tot i què no es troba entre els més
destacats de l’autor: "Per quan
vingui un altre juny" de Jaume Fuster, aleshores el meu escriptor de
capçalera.

Enguany
en fa vint que el va escriure i empesa per l’enyorança l’he tornat a llegir.
Les tapes és conserven bé, però els fulls s’han esgrogueït amb el pas dels
anys. Recordava vagament la història i sobretot em venia al cap la noia del xal
de fedaí que havia revolucionat el principat; en tenia una imatge romàntica d’heroïna
que salva un poble, però (com sempre em passa amb els llibres), no en recordava
el final. El subtítol és prou aclaridor: "una
història de desamor en una atmosfera de violència revolucionària". Tot el
que s’hi explica passa per un clima que ara és totalment fora de lloc i, d’altra banda, es
veu com res no és el que sembla.

En
això darrer les coses no han canviat gaire. Els polítics, la premsa, giren
sempre al voltant d’alguna cosa i se n’amaguen d’altres. Fa mesos que arrosseguem
l’Estatut i ha estat esgotador. D’una eufòria majúscula vam passar al desencís
total, almenys en el meu cas.

De
fet esperava trobar-hi més suc per aplicar-lo a la política actual, però no.
Només se m’ha fet curiós tornar a aquells temps en què no existia el telèfon mòbil,
ni internet i tots i totes els i les protagonistes fumaven, sigui pipa o cigarreta,
i on, això sí, comú de totes les èpoques, hi havia els policies bons i els dolents,
els confidents, els delators, les pintades reivindicatives, les veritats a mitges, etc. Per la resta
és una història que podria passar a qualsevol lloc del món. Segurament si ara
hi fos en Fuster escriuria una història molt diferent… o potser no.

Serà
aquest el Juny que estem esperant?

Mentiria si digués
que no m’agrada la meua feina, però és innegable que a voltes surto de
l’institut amb ganes de calar-hi foc. La raó és ben senzilla: adolescents
maleducats, altrament dit, adolescents sense límits que fan el que volen i no
accepten cap imposició, sense o amb molt poques ganes d’estudiar i amb moltes de
xerrar i fer relacions socials (que també són importants, és clar, però tot té el
seu moment).

No és un mal
localitzat, ans al contrari. He voltat bastant per la geografia catalana, des
del mar a la muntanya, de ciutats grans a pobles petits i, si bé en aquests
darrers el nombre d’aquests casos és menor per pura lògica matemàtica, a tot
arreu se’n troben.

No és un problema
que tingui fàcil solució, però ja m’explicareu què en traiem de teoritzar sobre això (ja fa molts anys que se’n parla), si no li podem posar aturador.

Quin és el factor
principal? Els pares i les mares, el professorat, la societat? El que sí és cert és
que ens hem perdut el respecte, ja fa un temps. Ah, és clar, és fàcil dir que la
televisió ajuda a tot aquest enrenou, els pares i mares els ho donen tot als
nens i no els controlen suficientment i llavors no hi ha qui els pari. Però si
en sabem algunes de les causes, a què esperem per posar-hi solucions?

"L’educació
no s’aprèn, s’encomana"

El diàleg amb els
pares i mares és molt important, però tot sovint, els mestres, no tenim
oportunitat d’exercitar-lo. Ens deixen plantats/plantades més d’un cop, sense
que passi res, com un fet natural.

Veig amb
desesperació com els meus alumnes s’envolten de les més noves tecnologies (MP3
i 4, mòbils de darrera generació, càmeres digitals…), i en canvi són
incapaços de dur el llibre o els deures fets, fins i tot es queixen del preu (elevadíssim, és clar, 10€), d’una sortida al museu.

Algú té alguna idea
(brillant si pot ser) de què hem de fer per evitar que els centres educatius no
acabin sent simples aparcadors d’adolescents?

Dissabte vam anar a un casament força internacional. No és el primer cop
que en un mateix espai sento parlar llengües tan diverses, però sí que és el
primer cop que sento parlar georgià.

Georgia és una antiga república russa.
Van aconseguir la seva llibertat ja fa uns quants anys i se’n senten
molt orgullosos. És un país que es troba a la nostra mateixa latitud i té un
clima suau. Tbilisi n’és la capital. Com que no pertany a la Unió Europea,
qualsevol intent de sortir del país es converteix en un viacrucis. La mare del
nuvi ho va tenir molt magre i tres setmanes abans encara no teníem clar que hi
pogués ser. Finalment, però, tot es va
resoldre i fins i tot el sol més primaveral va fer acte de presència.

El georgià és una llengua que té un alfabet ben curiós. És ben antic i
l’origen és poc clar. Podríem comparar-lo amb l’euskera en molts aspectes. El
nuvi es sent molt orgullós de tenir sang 100% georgiana. Certament també té un
cognom impronunciable.

Els convidats al casament provenien de llocs molts diversos dins la
geografia mundial: des d’Austràlia fins a Londres; des de Tbilisi fins a León;
des d’Holanda fins a Sant Cugat del Vallès. També d’origen japonès amb seu a
Holanda, anglesos residents a Suïssa, catalans residents a Holanda i un llarg
etcètera. Un autèntic poti-poti. Fantàstic!

Quan vam explicar-li al nuvi la situació de la nostra llengua, el català,
només calia dir-li que per a nosaltres el castellà és com per a ell el rus. Ho va entendre a la perfecció.

Tinc
per costum parlar sempre en català amb tothom, a no ser que l’interlocutor no l’entengui, llavors cerquem una llengua comuna. El nuvi pot entendre el català (encara no el parla), i em respon en anglès.

Puc entendre l’anglès més o menys i ell pot entendre el català més o
menys, és lingüista i la seva tesi és una comparativa de les llengües llatines,
així que coneix el castellà, el llatí i, gràcies a la seva dona, també el
català. Em sembla ben còmode que jo pugui usar la meva llengua i ell una que jo
pugui entendre.

Certament, el georgià és molt complicat per fer la mateixa operació,
almenys ara com ara; però, no seria maco que ens poguéssim entendre parlant
nosaltres la nostra llengua i els altres la que fos, de la manera més natural?
Segurament així totes les llengües tindrien futur, i no n’hi hauria cap per
sobre de l’altra.

M’agradaria que no fos un somni.

Torno al teatre per retrobar “La Diva”. Va ser anomenada així fa molt
temps, tant, que ja gairebé ningú se’n recorda. Està envoltada d’estrelles, com
ella. Es passeja amunt i avall de l’escenari a
plaer, coneixent cada racó, cada gest, cada cançó. “Paradís” és una obra simpàtica
amb la pretensió de distreure. És un
retrobament esperat, enyorat, li veig als ulls la il·lusió dels joves, com si
fos la seva primera obra. Torna a ser la d’abans.

A l’Àngels Gonyalons la vaig descobrir fa setze anys. Feia una comèdia
romàntica amb en Pep Anton Muñoz: “Estan tocant la nostra cançò”; amb lletres i
música prou simpàtiques. La vaig veure allà a dalt i vaig saber que triomfaria.
Acabava de llegir una biografia sobre la Katherine Hepburn i m’havia
entusiasmat. Imaginava que a Barcelona s’havia de trobar alguna actriu que
n’estigués a l’alçada i, ves per on, vaig anar al cinema i una cosa em va
portar a l’altra i allà era ella, al moment precís i on calia.

Remenant papers vaig descobrir que havia començat a la companyia de Paco
Moran. Havia fet diverses obres i li havien donat un premi i tot. Després havia
conegut un director (Ricard Reguant) i havien decidit començar a fer musicals;
gènere que a Catalunya no estava gens tractat.

Més tard “Mar i Cel”, obra que no vaig veure en aquell temps, massa calés
per a mi i poca gent interessada en acompanyar-me (fa vint anys anar al teatre
era ben bé una raresa; el preu tampoc era cap ganga: 2.000 pessetes de l’època
no eren poc llavors per una estudiant).

Fos com fos, vaig aconseguir anar a veure “Estan tocant la nostra cançò”
amb uns amics i allò va canviar-me la vida (ha quedat una mica lapidari i no
era la intenció).

Bé, no tenir televisió a l’abast durant un temps és fonamental per a
desfermar la imaginació. Vaig empescar-me-les per aconseguir entrevistes
(incipients) a l’estrella (també incipient). Sempre hi ha algú que coneix algú
que diu que és veí de… en fi, que hi ha gent que col·lecciona segells i jo
vaig començar a recollir tota la informació que podia i trobava sobre la
Gonyalons (com popularment l’anomenaven).

La feina la va portar a la televisió i més tard a Madrid. Havia tingut un
èxit espectacular amb “Memori”, el musical. Havia de comptar els fans per
milers i li sortien fins i tot sota les pedres. No és d’estranyar que amb tanta
adulació, tan fan i tan d’èxit li pugessin els fums al cap i es pensés que era
més important del que realment era. La K. H. no li ho hagués perdonat mai.

Han passat els anys. La vida a Madrid l’ha dut a fer sèries intranscendents
dins d’un món banal com el de la televisió. L’actriu que havia de menjar-se el
món va tornar quan el món començava a menjar-se-la a ella. Es va amagar de
tothom durant un temps quan la seva darrera “obra” concebuda per obra i gràcia
d’ella, va ser un estrepitós i clamorós fracàs.

Tant se val, perquè amb els anys segurament n’haurà après de tot allò i ara
torna a començar modestament. Comparteix escenari amb el mateix actor que la va
dur de la fama a l’estrellat; i dos actors més que fan un treball excel·lent. Música
en directe des de dalt l’escenari i amb la il·lusió de qui acaba de començar
com si no hagués passat res. Busca divertir-se i divertir i això es nota i el
públic ho agraeix.

Benvinguda “Diva”, tornes a ser una estrella de l’espectacle.

Burilles penedides poblen el carrer. La foscor deixa esmunyir les cigarretes a peu de les magnòlies del carrer major. Quina llàstima que no hi hagi cendrers. Vianants no fumadors, com jo, busquen algun bar on no es deixi fumar. És inútil, la trampa de llei ha permès que els locals petits puguin escollir. Ai las, pocs són els que no ho permeten, suposadament pot ocasionar pèrdua de clients.

Segons el gremi comarcal del Baix Llobregat, només un 10% dels bars i restaurants petits no permeten fumar. També diuen que els grans que ho han prohibit han perdut un 50% de la clientela. Això darrer em costa de creure. El bar-restaurant que freqüento els dijous no deixa fumar i sempre és ple i ho continua estant, com em corrobora una de les propietàries, que m’adverteix que gener és un més fluix sempre per l’enorme despesa feta durant les festes. Cert és que algun dels fumadors habituals de cigarreta i cafè pateixen, acabat el dinar, per no poder gaudir del seu petit plaer. Això és per poc temps. El local té terrassa i en pocs mesos podrem dinar al carrer, allà podran fer la tant desitjada cigarreta i mentrestant els que no ens agrada menjar amb fum estarem una mica més contents.

Només una mica, perquè la llei és una trampa. La majoria de bars són petits i continuen com sempre, així que no hi he trobat gaire millora. Això sí, a la feina és un plaer. Però em demano quan estarem a nivell de Gran Bretanya, Bèlgica o Itàlia, per posar tres exemples propers. Allà no es pot fumar enlloc tancat i la gent continua sortint i fent cerveses com abans, bé, potser millor i tot, perquè som uns quants els que no sortim a bars plens de fum.

Segurament el país que m’ha sorprès més és Itàlia. Allà que en tantes coses són tan “hippies”, han decidit prohibir del tot el tabac. No hi he estat des de la prohibició, però sembla que el nivell de compliment és alt i el descens de vendes del tabac i de nombre de fumadors notori, com corroborava una noticia al diari LA REPUBBLICA recentment. Així mateix informava que el 90% de la població italiana està d’acord amb la prohibició.

Segurament no tardarem gaire a que la llei cobreixi tots els locals, màxim dos anys, quan entrarà en vigor la directiva europea. Per tant, segurament aquest temps de coll és bo i necessari per a què tothom se’n faci una idea i ho pugui preveure amb antelació. Tot i què, els no fumadors recalcitrants no veiem l’hora que el no fumar en llocs tancats sigui de llei a tot arreu.