Coses a dir

Els darrer cap de setmana de maig hi ha la cita obligada de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany era ja la quinzena edició de la fira d’espectacles literaris i la dinovena de la Fira del llibre ebrenc. Litterarum i la Fira del Llibre ja són un clàssic de les Terres de l’Ebre que cada any tenen més visitants per veure teatre, escoltar música o per seguir les novetats editorials. La nova direcció de Gemma Sastre s’estrena amb bona nota. Anem a fer una mica de repàs del què va donar de si la cita morenca.

Divendres va ser la inauguració oficial a càrrec de Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya (és d’Empúries), que va mostrar-se entusiasmada i totalment sorpresa amb la Fira que “no coneixia i no sabia que hi hagués tants autors ebrencs”(sic); “això hauria de sortir a tot arreu!”  -va exclamar entusiasmada-, i li semblava “una idea meravellosa que s’hauria d’exportar a tots els racons dels Països Catalans”. També va dir que no coneixia “aquest cul de món” i que ella venia d’un altre “cul de món”(sic). Certament, l’Empordà i la Ribera d’Ebre estan prou lluny, però per l’entusiasme demostrat sospito que no serà la darrera vegada que ens faci una visita.

Llibres

És costum a la Fira del Llibre trobar autors ebrencs que t’expliquen la seua obra en 5 minuts i que pots trobar després a la carpa de llibres on te’l poden signar o pots fer-los-hi comentaris. Per mi és un moment complicat, els què em coneixeu una mica sabeu que m’agraden els llibres i és perillós per a la meua economia tenir-ne molts d’interessants a l’abast. Així que vaig anar a la Fira amb ànim de veure les novetats i gaudir del nostre “segon Sant Jordi” particular, però sense propòsit de comprar gaire. Tot i això, vaig deixar-me seduir pel què van explicar-me aquestes tres autores i un autor:

Ganes de llegir la Cinta Farnós en paper després de trobar-ne tastets per la xarxa. És la seua primera novel·la. Li vaig dir que li’n diria l’opinió si era bona, però em va demanar que li digués també si no m’agradava. Només n’he començat algunes pàgines, final de curs no és el millor moment per posar-se a llegir novel·la, serà a l’estiu, però puc dir que el poc que he llegit m’agrada.

No coneixia la Sílvia Mayans [blog], però el què va explicar de la seua novel·la negra em va semblar interessant. D’adolescent em vaig llegir la col·lecció sencera de llibres de novel·la negra de Jaume Fuster, des de llavors és un gènere que en català no he trobat cap autor/a que m’enganxés. Ella és de Barcelona i diuen les cròniques que ha sacsejat la novel·la negra. Fa anys que viu a Arnes, va fugir de la ciutat per trobar un lloc de pau i tranquil·litat i a les seues novel·les els accents dialectals hi juguen un paper important, això em va semblar molt interessant perquè normalment les novel·les estan escrites en català estàndard. En aquesta entrevista ho explica molt bé.  Algú que passava per allí quan va veure que l’agafava de la pila de llibres em va dir que el llibre estava molt bé, continuació de les novel·les anteriors. Altre cop caldrà esperar a l’estiu (no falta tant!).

Estava plantada entre la carpa de presentacions i la carpa de llibres i se m’apropa una noia i em pregunta si jo sóc jo, i li dic que sí, i llavors em diu: “no te’n recordaràs de mi, però vaig ser alumna de l’institut de Gandesa fa 11 o 12 anys i vam coincidir tot i què no vas ser professora meua”. I llavors em comença a explicar que ha fet estudis orientals, que ha viscut al Japó un any, també a la Xina…”Clar que et recordo!”-dic de cop-, i és que l’Àngela Aubanell [entrevista] tenia una passió per Japó des de petita; no sé ni com m’ho va dir i jo vaig dir-li que tenia amics japonesos i em va demanar com podia fer per millorar l’aprenentatge de japonès i vam estar parlant sobre què volia estudiar quan acabés Batxillerat… I dotze anys després ja té un bagatge important amb Àsia. I em va venir com un flaix aquella conversa de tants anys enrere. Com passa el temps! -vaig pensar-. Ha fet estudis orientals, ha estat vivint al Japó, que era el seu somni quan la vaig conèixer, i ha publicat el seu primer llibre (sempre ha escrit molt bé). En fi, que me’n vaig alegrar molt d’haver-la retrobat i saber que havia aconseguit el què volia. Sempre li ha agradat escriure i ha guanyat diversos premis, segur que la novel·la estarà bé. Ella la va situar per a un públic entre juvenil i adult; veurem què ens explica des del seu alter ego.

I vaig acabar la tarda adquirint aquesta petita història de l’arròs al Delta de l’Ebre. Oriol Gracià [web] és periodista de Tortosa i treballa per a diversos mitjans. Per a aquesta història ha comptat amb els dibuixos de la Pilarín Bayés. El llibret és una petita joia que fa les delícies de grans i petits i ens ajuda a conèixer millor el nostre delta.

Novetats

Enguany hi ha hagut la introducció d’un Sopar Maridatge Literari al Castell, amb la participació de productes km0, i l’espectacle de Judith Puigdomènech [vikipèdia]. La ubicació és ideal i la idea molt bona. La calorada del dia va deixar pas a la temperatura agradable de la nit i les vistes des del castell són excel·lents.  L’espai, perfecte. A un racó de l’esplanada hi havia els artistes, a l’altre el menjar i el beure i entremig els espectadors, alguns asseguts i altres drets (certament, l’organització hagués pogut ser millor en aquest punt).

El menjar i el beure, molt bons i tot molt ben organitzat, però excessius; la música, excel·lent. No m’explico com estant exhaurides les entrades des de feia dies no es va preveure millor l’espai. Això caldrà millorar-ho per a properes edicions, però cal felicitar-los per la iniciativa.

La música de Judith Puigdomènech demanava seure, escoltar i gaudir. La vetllada estava prevista que fos dinàmica i ho va ser, tot un èxit que caldrà anar polint per a properes edicions. Segurament l’any que ve ho faran millor. Em vaig quedar amb moltes ganes de sentir la Judith Puigdomènech amb calma. Aquí un tastet.

Ubicació de la fira

La plaça de dalt és un bon racó del nostre poble, molt adequat per a molts esdeveniments, però que sota el sol de les carpes a finals de maig es converteix en un forn que pot resultar insuportable. Cal tenir moltes ganes per posar-se allà a sota amb les altes temperatures. Els espectacles que es fan a la carpa han de lluitar amb el soroll de fons de les criatures jugant i corrent i els adults parlant a la terrassa del bar proper.

“Móra d’Ebre no té carrer major perquè el carrer major de Móra és lo riu“.

Segurament hi ha alguna raó que desconec perquè una fira que té tants visitants foranis no els mostrem una de les millors coses que tenim: el nostre riu. Al passeig del pont hi hauria prou espai per a separar adequadament la carpa dels espectacles i la dels llibres, dels nens que juguen i del bar. A la tarda hi corre la fresca vora el riu i hi ha prou aparcament a l’altra banda del pont per facilitar l’entrada i sortida de vehicles. Seria més còmode, al meu parer, i segurament molt més agradable perquè les vistes ja s’ho valen. Móra hauria de viure més de cara al riu.