Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Alèxia Putellas, pilota d’or, futbol femení en alça

Ara fa uns dies, vam veure com una noia catalana, de Mollet del Vallès, capitana de l’equip de futbol femení del barça, guanyava la Pilota d’Or (Ballon d’Or). Alèxia Putellas forma ara ja part de la història a l’entrar al selecte club de les millors futbolistes del món. Alèxia té vint-i-set anys i va començar a jugar a futbol quan en tenia sis. El seu recorregut fins a a professionalització i arribar al tron mundial no ha estat fàcil, però ara milers de noies que juguen a futbol tenen amb qui emmirallar-se; i no només a ella, sinó tot l’equip femení del barça que ha batut tots els rècords guanyant títols en una temporada. Golejades d’escàndol a banda, han fet que sembli fàcil el què és molt difícil: guanyar gairebé tots els partits de lliga, la Copa de la Reina i la Copa d’Europa. Com ella ha dit, el títol és individual, però premia un esforç col·lectiu.

https://www.diaridegirona.cat/esports/2021/11/29/alexia-putellas-pilota-or-femenina-60126439.html
Alèxia Putellas recollint la Pilota d’Or.

L’època per al futbol femení s’augura bona i ho celebro, i molt. Lluny queden els anys on jugar a futbol al pati de l’escola amb els nois era vist de mala manera.  De fet, era l’únic lloc on es podia jugar, no hi havia equips femenins de futbol i les que hi jugàvem, érem considerades poc femenines i altres qualificatius poc edificants que m’estalvio de reproduir. Un dia, un mestre va confessar als meus pares que era una llàstima que jo no fos un noi perquè hagués pogut ser futbolista… I sí, m’agradava molt jugar al futbol, a l’escola i a casa, però tots els meus referents eren masculins (del barça, per ser més exactes), les noies no podíem jugar en cap equip femení perquè no existien en aquella època i ens conformàvem a jugar al patí de l’escola o quan podíem (generalment amb germans i cosins en trobades familiars). Poc després vaig deixar de jugar als patis perquè el joc era massa brut entre els nois; ja era 8è de bàsica (el què avui seria 2n d’ESO), i vaig reciclar-me a àrbitre per posar ordre al camp. Però allò era impossible perquè els nois anaven a la seua. I vaig passar a jugar a bàsquet. Fins que no vaig arribar a la Universitat no vaig tornar a jugar a futbol, però aquest cop en un equip femení de futbol sala. Va ser un plaer veure que no era l’única noia a qui agradava jugar a futbol. No hi havia equips de futbol femení ni cap altra lliga que no fos la universitària. I vaig seguir jugant després d’acabar perquè havíem fet colla i era una manera de seguir veient-nos i estar una mica en forma, fins que em vaig trencar els lligaments del genoll i es va acabar el joc; just quan l’Alèxia començava a jugar als 6 anys jo ho deixava, als 28. En aquests vint-i-tants anys que han passat l’evolució del futbol femení ha anat en progressió. Ara ja hi ha equips femenins arreu i les noies poden jugar a futbol fora de l’escola. No són vistes com a éssers estranys, sinó com a esportistes, malgrat encara el futbol que mou masses (diners) és bàsicament el masculí (dels sous d’uns i altres ja en parlarem un altre dia perquè hi ha molt camí a córrer).

Tornant a l’Alèxia, em va fer molt feliç que una jugadora catalana del barça guanyés el prestigiós guardó; al costat tenia a Messi, el nostre gegant ara al PSG, que va guanyar la seua setena Pilota d’Or per la darrera temporada al Barça i a la selecció argentina. I Pedri, una jove promesa del planter blaugrana, va guanyar el premi per als joves. Així doncs, el Barça és el primer club del món a guanyar la Pilota d’Or femenina i masculina, i també a tenir tres representants al mateix temps guanyant el preuat reconeixement. El passat, el present i el futur són del Barça.

Futbol al pati

D’altra banda, el pati de l’escola ha estat notícia aquesta darrera setmana. Hi ha hagut polèmica pel fet de l’anunci que es limitarà el temps de futbol al pati. A l’escola són els nois els què continuen dominant els patis jugant al futbol i és una contínua font de conflictes. Ho sé de primera mà per l’experiència dels patis viscuts només durant aquest curs. Els temps canvien i ara els nois i noies que volen jugar a futbol (o hambol o bàsket…), ho fan als seus respectius clubs, estan federats, tenen una lliga… Els patis han de ser un lloc d’esbarjo on es puguin fer altres activitats que no siguin, només, jugar a futbol i per això (abans de la pandèmia), els dinamitzàvem amb altres alumnes de cursos superiors que, un cop a la setmana en torns rotatoris, anaven al pati de 1r per fer jocs diversos. Mentrestant, la pista és el centre d’atenció i són els nois, majoritàriament, els que hi juguen i l’ocupen.

El que rebla el clau és la frase de la Marta Rojals en el seu article setmanal: “S’hauria de dir més que l’escola no ha de reflectir la societat, senyora, de cap manera, sinó que l’ha de millorar”. I és aquest el sentit de l’anunci que pretén millorar la convivència en un espai educatiu. Els nois i les noies poden jugar a futbol als seus respectius clubs que, ara sí, n’hi ha de totes les categories i gairebé a tot arreu, però l’escola ha d’oferir altres alternatives i incloure a tothom.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema, per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent