Sobre les actituds masclistes
Quan et trobes en segons quines circumstàncies inesperades i impensables és possible que et costi reaccionar. Això explica que no hagi transcendit fins dies més tard el què va ocórrer dissabte a la nit al FAQS després de l’entrevista a Laura Borràs: la subdirectora del programa va ser intimidada pel diputat Dalmases per l’entrevista que li acabaven de fer a presidenta del Parlament.
D’exemples n’hi ha molts, però no m’esplaiaré en aquest escrit. Segurament els protagonistes de les històries no tenen al cap que aquestes actituds (cridar en comptes de parlar, per exemple), són masclistes perquè són actituds tan interioritzades que ni tan sols s’ho han plantejat mai. Fan allò que han fet “tota la vida” i ningú els hi ha parat els peus per fer-ho. Són actituds paternalistes, és a dir, masclistes.
Si ets un nouvingut, quan veus que algú està atacant algú el primer que fas és mirar als què porten més temps al lloc per saber si allò és normal, habitual o admissible. Si veus que tothom acota el cap i mira cap a una altra banda mentre algú prova d’intimidar, humiliar i enfonsar a algú altre amb violència verbal, penses que allò no pot estar passant i esperes que algú, dels veterans, digui alguna cosa o faci algun gest per aturar aquella tortura. Però, normalment, ningú diu res, perquè aquestes actituds prepotents, masclistes i autoritàries tenen això al seu favor: tothom té prou por de ser el proper com per restar immòbil i fer veure que allà no ha passat res; i qui dia passa, any empeny. Deixeu-me dir que no n’estic orgullosa de la meua actitud davant d’aquests abusos de poder que vaig ser testimoni. Hagués hagut de reaccionar, però em vaig quedar petrificada. L’única actitud que no s’ha de tenir davant d’aquestes situacions és la que vaig tenir jo i, per desgràcia, tota la resta que érem allí. Tots fent veure que no passava res o mirant cap a una altra banda. Com a descàrrec puc dir que no estava preparada per aquella situació i que a toro passat és molt fàcil dir què hagués hagut de fer. No ho havia viscut mai abans ni m’imaginava que podia existir a dia d’avui. Fas el què veus fer, malgrat allò que fas et rosega per dins perquè saps que no és l’actitud correcta davant d’un abús de poder. Però basta que algú reaccioni per a què comencin a sorgir altres casos, altres veus de denúncia. I així ha passat en el cas Dalmases que, un cop s’ha sabut la primera, ja han sortit més veus que diuen que han viscut fets semblants. I és que, generalment, aquestes actituds masclistes no són fets puntuals, sinó formes de fer dels personatges que es creuen per sobre del bé i del mal. Tenen a veure amb el grau de poder dels individus i la impunitat que s’autosuposen. Normalment, ocupen càrrecs importants i, de portes enfora, semblen honorables, però de portes endins poden canviar d’actitud en qualsevol moment. Per desgràcia no hi ha gravacions que ho corroborin, però, si hi fossin, serien demolidores i caurien moltes caretes dels personatges que es volen fer passar per il·lustres. Moltes vegades penses que allò, tard o d’hora, veurà la llum, però es produeixen massa silencis còmplices vergonyants. I un dia ho comentes de biaix en una conversa i sorgeixen més veus que t’asseguren haver-ho viscut en primera persona, però callen (o per prudència o per por o per oblidar aquell mal tràngol o per totes tres coses alhora o combinació d’aquestes i altres similars). No sempre són abusos d’homes contra dones, però sí la immensa majoria.
El Col·legi de Periodistes titlla “d’intolerable” el comportament de Dalmases contra una periodista del FAQS. El Grup Barnils també ha emès un comunicat al respecte. Celebro que ERC ho porti a la mesa del Parlament i en reclami “responsabilitats polítiques”, com també la CUP i els COMUNS. Mentrestant, el diputat Dalmases s’ha apartat temporalment del càrrec de portaveu de Junts a la CCMA fins a aclarir els fets. La mateixa CCMA ha condemnat els fets ocorreguts al FAQS; també, membres del seu partit pressionen la direcció per parlar del tema. Ell, de moment, ha demanat disculpes via Twitter.
Em pregunto quants silencis hi ha (i hi haurà) encara per fets similars. No només cal denunciar aquestes actituds el 25 de novembre, cal fer-ho sempre i potser així, si ens hi anem atrevint, aquests personatges i aquestes actituds d’una altra època no tindran cabuda entre nosaltres. #proumasclisme