Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Tavernes

El cognom Mifsud a Tavernes

0

La Casa de la Cultura de Tavernes va ser el marc on es presentà anit el llibre “Arrelats, families valencianes amb historia”, de Juli Capilla, un volum que recull les vivències de persones que des fa generacions viuen al País València i que s’han mantingut fidel a la terra i a la llengua. El fet que una d’aquestes famílies retratades siga els Mifsud, d’origen maltés, el fa especialment extraordinari i d’interés per al poble de Tavernes, on aquest cognom és corrent i hi ha famílies que encara són coneguts com “els Maltesos”.

La presentació va reunir 40 persones, entre els quals hi havia els regidors de Compromís, José Enrique Cuñat, i Encar Mifsud, que a més d’obrir l’acte com a regidora de Cultura, ha participat en la mesa de presentació com a representant de la saga Mifsud, junt a la restauradora d’art i professora Aurora Rubio Mifsud i el propi autor Juli Capilla.

Encar Mifsud en un parlament emotiu i amb referències familiars va recordar com fa anys els Mifsuds del poble viatjaren fa anys a l’illa de Malta a retrobar les seues arrels, però que havia recomanat a l’autor que parlara amb Aurora que ha treballat intensament el tema.

Juli Capilla explicava com el llibre naix de la voluntat d’Edicions Sidilla, que ja havia publicat un “Arrelats” sobre famílies catalanes. Cal remarcar la importància allí de la figura de l’hereu, molt present i com l’herència de les terres no es divideix de manera que la família perviu durant moltes generacions. L’editorial volia publicar un llibre semblant amb famílies valencianes i li ho va proposar a Juli Capilla. Tanmateix la consulta amb historiadors medievalistes com Ferran Garcia-Oliver li feren veure que eixe camí era inviable, perquè no hi ha famílies valencianes tan antigues que hagen conservat llur patrimoni. El llibre d’Enric Guinot “Els fundadors del Regne de Valencia” li va obrir els ulls sobre el camí a emprar.

Remarcava l’autor que els valencians som fruit d’una conquesta i de diverses onades de repoblació que van durar segles. Així se sap que un 75% dels que vingueren eren catalans, però també hi arribaren aragonesos, genovesos, occitans, maltesos, navarresos i darrerament castellans i andalusos. Destacà la capacitat d’integració en el nou regne valencià de tots aquests que tenien una llengua i cultura diferent als nostres costums i acabaren parlant valencià.

El cas més sorprenent és la repoblació de l’illa de Tabarca enfront d’Alacant en el segle XVIII. Fins llavors havia estat deshabitada i era un niu de pirates fins que Carles III pagà el rescat de 100 genovesos presoners confinats a l’illa de Tabarca font a Tunísia. En ser repoblada pel genovesos l’illa, fins llavors anomenada Illa Plana, canvià el nom per Nova Tabarca, en record del seu captiveri. I amb el cap dels anys canviaren el ligur genovés per la llengua de la costa, el valencià del Baix Vinalopó, de Santa Pola i Elx. El mateix passà a la Safor amb els genovesos i mallorquins que vingueren després de l’expulsió dels moriscos el 1609. Ràpidament s’adaptaren a la nova situació.

Capilla va destacar la concentració de cognoms en moltes poblacions, en el cas de Tavernes, els Grau, Magraner o Mifsud, per exemple. Però és molt curiós, i també s’explica al llibre, el cas de Quatretonda on el cognom més comú és Benavent.

L’autor comentà que no volia fer un llibre de famílies riques perquè aquestes han abandonat la terra i la llengua, sinó que li interessava la gent que ha mantingut un amor a la terra, una fidelitat a la llengua, que estan arrelats i que han demostrat una capacitat de treball immensa i d’adaptació al medi. Finalment agraí a Aurora Rubio Mifsud que li facilitara la documentació que necessitava per a la part de Tavernes. Sense ella aquesta part del llibre no hauria estat possible.

Aurora Rubio Mifsud agraïa Capilla l’interés per endinsar-se en la història dels Mifsud de Tavernes i com l’interès per estudiar el seu origen naix en el llunyà encontre de commemoració del Vé Centenari de Carles V que reuní els estudiosos dels regnes hispànics, entre els quals estava Malta. Després vingueren més trobades fins que una delegació dels Mifsud vallers va visitar l’illa.

També explicà el llarg i difícil treball de recollida d’informació per completar l’arbre genealògic dels Mifsud de Tavernes mentre assenyalava un gran mural on apareixien tots els avantpassats retrobats en els arxius. Un pas molt important el va donar quan Josep Escrivà, l’anterior rector de Sant Pere, li obrí les portes de l’arxiu parroquial. I allí va començar a trobar informació dels casaments dels primers Mifsud del poble: Lorenzo Mifsud es casa amb Rita Sala el 7 d’abril de 1800. I durant els anys següents ha anant completant l’arbre dels avantpassats fins el principi del segle XX. Ara, com deia, només cal que tots els Mifsud completen amb el noms dels familiars tot el que saben de les branques que falten.

I es preguntava si tots els Mifsud vallers són família, que responia que sembla que sí, ja que tots provenen d’un únic avantpassat: Lorenzo Mifsud. També va assenyalar que de primer cognom només hi ha 121 Mifsud a l’estat espanyol, principalment al País Valencià. A nivell mundial n’hi ha uns 13.000 escampats majoritàriament a Europa, Nord-Amèrica i Austràlia.

Publicat primerament a la Cotorra de la Vall el 13 de gener 2024.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna

0

«Ens agradava tant viure
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.

Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat… »

Desficis, Sico Fons, 2018.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna, Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons presenta Humors agres a la Casa de la Cultura de Tavernes, 2012.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner llig el manifest de la diada dels valencians

0

Els actes que ahir es dedicaren a Tavernes a la celebració del “9 d’Octubre, Dia del País Valencià” es van iniciar a les 10 del matí amb l’acte institucional celebrat al saló de plens de l’Ajuntament i que ha reunit a les autoritats i representants de diverses associacions i entitats locals.

La professora Rosa Magraner ha estat enguany l’encarregada de llegir el manifest (manifest complet en pdf ací) amb motiu de la jornada dels valencians i valencianes. Un manifest on recordava els fonaments històrics del nostra país, amb la conquesta de Jaume I el Conqueridor, així com ha palesat la voluntat del rei de crear una nova col·lectivitat sota el nom de Regne de València, atorgant-li lleis pròpies plasmades en els Furs, que ens foren arrabassats ja en el 1707 pel borbó Felip V. 

Molta part del parlament l’ha dedicat a parlar del nostre major signe d’identitat, la llengua i recordava com va ser precisament una conseqüència de la conquesta i com la llengua nostrada va gaudir d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. Això recordava va fer que “la llengua dels valencians anara paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona”.

Rosa Magraner ha explicat com va ser el retrobar-se en la seua llengua, a través de professors com Carme Miquel a Tavernes, i Sanchis Guarner i el mateix Joan Fuster en la Universitat, fins a comprendre que “no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la” i demanava la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar.

Finalment, reivindicava el País Valencià com a cresol de cultures que han passat per les nostres i la gran riquesa del mateix, paisatgística i agrícola. “Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques” i demanava un esforç de tots i totes per mantindre i conrear les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques.

A continuació el manifest complet. També en pdf ací.

Manifest del dia 9 d’octubre de 2022

Bon dia Sr. Alcalde, Regidores i regidors de l’Ajuntament de Tavernes; bon dia a totes les persones que us heu aplegat en aquest acte per celebrar el 9 d’octubre, la festa de tota la ciutadania valenciana. És un honor per a mi poder adreçar-me a totes i a tots vosaltres en un dia tan assenyalat i tan important per a mi, una professora que ha dedicat tota la seua vida laboral a la formació de la gent jove de la Valldigna a peu d’aula.

Pocs països hi ha al món que tinguen la seua data de naixement tan clara com el nostre País Valencià. Hui, un any més i perquè cal, celebrem que el 9 d’octubre de 1238 tingué lloc l’entrada triomfal del rei Jaume I i de la seua host d’aragonesos i catalans a la ciutat de València. Una ciutat que els musulmans dominaren durant més de cinc-cents anys i que ells anomenaven “Balansiya” en arabitzar el topònim d’origen llatí “Valentia”, de quan fou fundada pels valents soldats veterans romans al segle II a.C. I València, de capital de una taifa, prompte esdevingué el cap i casal del nou Regne de València, que immediatament fou creat pel monarca conqueridor, amb corts i lleis pròpies i adaptades a la seua realitat –els Furs– i diferents de les del Regne d’Aragó, de les del Regne de Mallorca, o dels Usatges dels comtats catalans, territoris tots que integraven aleshores la corona confederada sota el monarca.

Jaume I va voler deixar constància del seu llarg regnat (1213-1276) i, probablement, ell mateix va dictar als seus escrivans el “Llibre dels Feits”, la primera de les quatre grans Cròniques dels reis de la Corona d’Aragó amb valor historiogràfic i literari, escrita per primera vegada en català (abans es feien en llatí). El rei narra en primera persona, usant el pronom “Nós” majestàtic que en l’Edat Mitjana empraven els reis i els papes per referir-se a si mateixos. I en aquesta Crònica, poc abans de la Pasqua de 1238, abans fins i tot de la conquesta de la ciutat de València, els emissaris de Jaume I ja havien aconseguit cartes de la rendició o capitulació dels castells d’Alfàndec. I conta el rei:

253. E, enans que nós partíssem d’Almenara reteren-nos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats. E anam-nos-en al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita.

El 28 de setembre de 1238, després de 5 mesos de setge a la ciutat, el rei musulmà de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè qui volguera pogués marxar cap al sud lliurement amb tots els béns que pogueren portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que al dia següent, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fet l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d’agraïment. I diu la Crònica o “Llibre dels Feits de Jaume I”:

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei (moro de València) e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

Cap a finals d’octubre el rei En Jaume i la seua host conquesten Cullera i, amb dificultats, perquè, com sabeu, és època de gota freda i havia plogut molt, travessaren per vora l’estany de Cullera i continuaren la conquesta cap al sud.

313. E, quan fom anant, trobam aquel grau que ix de la vall d’Alfàndec e dixem a un escuder que passàs a cavall e ab una llança si hi havia gual: e no hi trobà gual en lloc que hi pogués passar que no hagués a nadar tant com una llança de cavaller, e pus nós no haviem barca e nós dixem:
– Passem en bona ventura, que açò a fer ens cové.
E passam d’aquella manera que en l’altra érem passats. E, quan fom endret lo castell a la Ràpita podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa, e vi, e carn salada, car carn fresca no la hi podiem haver llavors. E, quan nós fom aquí, eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab un escuder tan solament que venc ab ell, e demana’m-li:
***
– Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell.

I l’endemà el rei prengué possessió dels castells d’Alfàndec i de Bairén.

Malgrat que la conquesta del regne no havia finalitzat, pocs mesos després Jaume I atorgaria els Furs a la ciutat i Regne de València i manaria escriure el Llibre del Repartiment, on adjudicava el govern feudal dels territoris conquerits als nobles catalans i aragonesos que havien participat en la conquesta i el rei s’atorgava a ell mateix, el domini de la majoria de les ciutats costaneres més importants, les ciutats reials com Borriana, Vila-reial, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. L’interior fou repoblat majoritàriament per aragonesos, mentre que a la costa hi va haver un predomini de repobladors catalans. I d’ací ve la dualitat lingüística que existeix a les terres valencianes, des de la fundació del Regne. Dualitat que no va representar mai un problema i, a més, els moriscos seguien parlant la seua variant d’àrab fins que dolorosament i injustament foren expulsats el 1609. El valencià gaudí d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. També la llengua dels valencians va anar paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona.

De menuda, jo em qüestionava quin problema tenia la llengua que parlàvem a casa, al poble, que no estava a l’escola, ni a la tele, ni al cine. A l’escola, tot en castellà. Només una mestra, la meua estimada mestra Carme Miquel (que recentment ha estat nomenada, pòstumament, filla adoptiva de València), quan eixíem al pati o d’excursió, ens parlava en valencià, ens ensenyava cançons, jocs tradicionals i despertà en mi l’amor per la llengua dels meus iaios, dels meus pares. Però tota la meua educació va ser en castellà fins a la universitat. Allí vaig conéixer i admirar grans professors com Don Manuel Sanchis Guarner, i vaig tindre la sort de rebre classes de Joan Fuster, un dels nostres millors escriptors, tan incomprés, tan poc i mal llegit, amb tan dialogant i brillant com era. Als darrers cursos de la facultat vaig poder començar a llegir i estimar la nostra literatura. I actualment és envejable la nòmina de grans autors i obres d’una qualitat totalment equiparable a qualsevol altra literatura d’altres llengües.

El problema era que ens volien fer creure que era una llengua de segona, no apta per a usos públics i cultes. Hem mamat durant moltes generacions, i això encara perdura, que cal ocultar la llengua per educació, que només és apta per a la festa, el folklore, la quotidianitat. Però això no és cert. Com a filòloga sé que no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la. Però això no és tan fàcil. El poble valencianoparlant ha resistit històricament molts atacs i prohibicions i encara som un poble que estima la seua llengua, i manté la transmissió intergeneracional, almenys en comarques com la nostra, perquè és la nostra major senya d’identitat. I el que hem de fer és usar-la, naturalment. Cal mantenir la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar. I conrear-la també en els usos públics, estendre-la en aquells àmbits on encara no s’usa o es fa testimonialment.

El poble valencià té una llarga història però no prou coneguda per la majoria de la gent. En les nostres terres s’han anat succeint diverses cultures que hem integrat com una sola. Tenim un territori d’una gran riquesa paisatgística i agrícola. Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques. Gaudim i millorem les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques i també defensem la llengua que ens identifica. Hem d’estimar i respectar la llengua tal i com estimem la nostra terra i respectem els nostres avantpassats. Forma part de nosaltres i és la millor herència que els podem deixar als nostres fills.

La balena iubarta, una visitant improbable a Tavernes

0
Publicat el 6 de juny de 2022

Una vegada més les nostres platges són testimonis del trist final que tenen moltes de les espècies més espectaculars dels oceans.

El divendres 27 de maig la platja de Tavernes de la Valldigna (la Safor) va despertat amb un visitant inesperat. Els qui seguim dia a dia les notícies de medi ambient, immediatament vam reconéixer l’individu, protagonista tot just una setmana abans, d’un incident amb una xarxa de pesca a les Balears. D’aquest incident amb la xarxa en va poder sortir relativament airós, gràcies a l’enorme treball d’associacions i voluntaris que es van ocupar del seu alliberament. L’animal però, ja aparentava estar en baixa condició física. Es trobava prim, amb ferides, i no es movia amb normalitat. Pocs dies després, com ja tots sabem, va aparéixer en les nostres costes, i va ocórrer el pitjor dels desenllaços possibles.

El nostre visitant era una iubarta o balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie que, tot i tenir una distribució cosmopolita, és a dir, es troba distribuïda a tots els oceans del món, no és habitual a les aigües mediterrànies. Els pocs exemplars que s’han observat a les aigües càlides del Mediterrani sovint han tingut tràgics finals, similars al desenllaç de què acabem de ser testimonis..

Generalment, les iubartes tenen vides molt estructurades. Cada any, des de la primavera a la tardor, viatgen fins a latituds elevades (les zones polars) on s’alimenten en grans quantitats i creen la seua reserva de greix. Quan el temps comença a canviar i venen els mesos més freds, aquests gegants viatgen cap a aigües més càlides dels tròpics o sub-tròpics, on es troben en grans quantitats per reproduir-se i donar a llum els seus cadells de diversos metres i centenars de quilos.

Dins d’aquests maratonians viatges anuals, el Mediterrani no suposa un lloc de pas. Les poques iubartes que s’han albirat en aquest mar han sigut considerades visitants puntuals o individus perduts. Alguns autors però, han suggerit que aquests visitants ocasionals poden no ser tan accidentals com podrien paréixer. Aquesta, com moltes altres espècies de balenes, va ser durament castigada per la indústria balenera, que en va reduir les poblacions mundials fins pràcticament l’extinció. Després de poques dècades de prohibició en la majoria dels països (tot i que no total, Japó, Noruega i Rússia, entre altres, encara en practiquen la caça), es comencen a observar els primers indicis de recuperació. Les espècies abans associades a aquesta indústria comencen a augmentar les seues xifres, a deixar-se veure en zones on es creien delmades i, com pot ser el cas de les iubartes, a explorar noves àrees.

Aquests animals, tant castigats com han estat per la indústria balenera dels passats segles, són de naturalesa exploradora. Els exemplars juvenils sovint ixen de les seues rutes habituals de migració per tal de trobar aigües riques per explorar. Potser aquest era el cas de l’exemplar que ens ha visitat. Això  però, és només una hipòtesi.

Una altra explicació per la trobada d’aquests rars exemplars en les nostres costes, fins ara només especulativa, ve en relació als canvis subtils que té el sistema oceanogràfic mundial. L’estret de Gibraltar suposa una barrera biogeogràfica per a moltes espècies atlàntiques pel canvi dràstic de salinitat, temperatura i profunditat. Aquesta barrera, però, pot sofrir modificacions en el moment actual de canvi global associat al canvi climàtic. Un lleuger augment de la temperatura pot ocasionar un canvi major en un sistema tant complex com el sistema oceànic i fer que, una barrera històricament complicada de creuar, ja no ho siga tant.

El que sí és cert, és que el Mediterrani és un dels mars més antropitzats (amb major presència humana) del món. Les nostres aigües són una trampa, sovint mortal, per a moltes espècies que queden atrapades en xarxes, hams i altres tècniques pesqueres. Dofins, tortugues, aus i també balenes són algunes de les víctimes més freqüents de pràctiques de pesca poc regulades. Aquest pot ser el cas també de la nostra visitant de la passada setmana. La balena, perduda o exploradora, va quedar atrapada amb una d’aquestes xarxes amb les que probablement no estava acostumada a interactuar.

Encara queda molt per descobrir a les profunditats d’un mar que creiem tant familiar com el Mediterrani. Les troballes com aquesta que testimoniem, tant tràgica com extraordinària, ens aporten una informació valuosíssima des del punt de vista científic. Amb la necròpsia i anàlisis de les restes d’aquest exemplar es podrà saber, entre moltes més coses, la procedència del grup familiar d’aquest animal i avançar un pas més per desvelar els misteris que s’amaguen a sota les aigües turqueses del Mediterrani.

Núria Marco Magraner
Biòloga i oceanògrafa

Publicat a La Cotorra de la Vall.

El Festival de Cors de Festes del Poble va ser tot un èxit

0

Les Festes del Poble continuaven anit amb la celebració del tradicional Festival de Corals que reunia les actuacions de les tres agrupacions coral·listes del poble: el “Cor XV de Març”, la “Coral Bolomor” i per acabar el festival, la “Coral Marinyén”.

A poc a poc anem eixint de la pandèmia, però algunes de les mesures de seguretat sanitària continuen. Així l’espectacle es va realitzar en la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, plena de cadires, arreglades de dos en dos i separades pels reglamentaris metre i mig.

L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde Sergi González i distints regidors del consistori, i va ser presentat per Francesc Boscà, president de la Coral Marinyén, i per Carmen Canet, que van detallar cadascuna de les actuacions. A més a més, Josep Escrivà, rector durant molts anys, va assistir en primera fila, ja que és un gran admirador de les corals del poble i no es va voler perdre l’espectable.

Cor de Cambra XV de Març 

Àngela Magraner en la interpretació de Lascia ch’io pianga

L’acte començà amb l’actuació del Cor de Cambra XV de Març. El cor està dirigit per Fran Lledó i Jordi Moreno. Les obres interpretades foren:

1 All of me.
2 No llores por mí Argentina.
3 Hava Nagila
4 Lascia ch’io pianga
5 Kalinka
6 Bon dia.

Cal destacar la brillant i emotiva actuació de la solista Àngela Magraner en la interpretació de Lascia ch’io pianga i que, en acabar, arrencà grans ovacions del públic.


Coral Bolomor 

La segona actuació va correspondre a la Coral Bolomor, dirigida per Ximo Mifsud, acompanyats dels components de l’Ajunt de la Bota. Les obres interpretades foren:

1. Piel canela
2. Tramussos d’Àfrica
3. Quinze años
4. L’estaca
5. Tu serás my baby
6. O voso galo comadre

Coral Marinyén 

I finalment actuà la coral Marinyén dirigida per Fran Lledó. Les peces interpretades foren

1.Finlandia
2.-Senzenina
3.-L’ amo de son carabassa
4.-Al·leluja
5.- I will follow him

Amparo Juan, balladora del Grup de Balls Populars de Tavernes col·laborà amb una magnífica interpretació de castanyoles per a “L’amo de son carabassa”.

Per qüestions sanitàries enguany tampoc ha estat possible el “cant comú” que tradicionalment agrupa totes les corals per cantar “La Barraca”, popular vallera musicada per Antonio Chover.

Publicat anteriorment en La Cotorra de la Vall. Text  i fotos: Enric Marco.

El Festival de Corals “Cançons a la mar” torna a Tavernes

0
Publicat el 2 d'agost de 2021

El paisatge del llac de la Goleta acaronat per la calidesa de les darrers llums de la posta del sol d’anit, va ser el magnífic escenari on ahir es va celebrar el Festival de Corals – Cançons a la Mar, que enguany celebrava la seua 8èna edició.Com s’ha fet els darrers anys el festival ha triat com a lloc de celebració l’esplanada davant del llac, un espai que ofereix un marc incomparable i bell, on nombroses persones hi podien gaudir de l’espectacle tot respectant les normes sanitàries.

El marc era insuperable i el sistema de llum contribuïa també, com un element més de l’escena, a donar notes de colorit mentre actuaven les corals. Un bon muntatge de llum i so que cal reconèixer el mèrit a Suso, que al final del festival va rebre també un aplaudiment.

En començar l’espectacle, el presentador Ximo Mifsud anuncià que la coral Sant Jaume de Vila-real no actuarien per força major. Esperem que puguen tornar en una altra ocasió més endavant.

El festival va ser un èxit total tant per la presència de públic com per la qualitat de les corals participants i les cançons interpretades. I amb això una perfecta organització de l’esdeveniment, com ens té acostumat, a càrrec de la coral amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes i de l’Ajuntament de Tavernes.

Enhorabona pel gran espectacle oferit pel Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes, la Societat Coral Beneixama, el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger, i a l’amfitriona, la Coral Marinyén de Tavernes.

La primera coral que va intervindre va ser el Cor de Cambra Quinze de Març de Tavernes. Creat el 2006, ha participat en nombrosos festivals, entre ells l’encontre Internacional de Cors de Hèlsinki (Finlàndia) juntament amb més de 2000 coralistes del país, a més d’obtindre la medalla de plata al festival de música d’advent i de Nadales de Praga. La seua vessant solidaria l’ha portat a actuar amb la ONG Pallassos sense frontera o amb Cáritas. El Cor és l’organitzador de les Trobades dels Cors Valldigna. Els seus directors són Fran Lledó i Jordi Moreno.

El Cor de Cambra Quinze de Març interpretà les obres All of me, Bon dia del grup Els Pets, No llores por mi Argentina del músical del mateix nom i un pupurri de cançons estiuenques dels anys 60 Suit Veraniega. La posta de sol que va ocórrer just quan estaven cantant va complementar perfectament la bellesa de l’actuació.

El següent grup va ser la Societat Coral Beneixama que ve d’aquest poble de l’Alt Vinalopó. Aquesta coral es va fundar a finals de 1989 comptant amb la major part d’integrants del Cor Parroquial i ha vingut des de llavors participant en nombrosos esdeveniments locals, organitzant festivals propis. Cada any organitza la Nit dels Bolers Elena Santonja de Beneixama en la que amb altres corals omplen de música el poble. Ha col·laborat amb la Societat Musical La Pau de Beneixama per gravar el disc “Més de 175 anys de festa i música“.

La Societat Coral Beneixama interpretà les obres: Dos palomitas, Già mi trovai di maggio, Zure boza, Si bastas en un par de canciones, dirigit per Alexis Jornet.

El grup coralista que seguí va ser el Grup Polifònic Cadenza de Dénia i El Verger. Fundat el setembre de 2015 està compost per més de 30 coralistes, sota la direcció de Sílvia López Penya. Des de la seua creació ha posat en marxa un extens repertori, que s’ha anat renovant i actualitzant, abastant diferents modalitats polifòniques: música religiosa, profana, popular i contemporània.

La coral interpretà les obres: Aquellas pequeñas cosas, California Dreaming, Al Vent, Color Esperanza.

La Coral Marinyén, l’organitzadora del festival, va ser l’últim grup a participar. Sota la batuta del director Fran Lledó ha organitzat ja huit edicions d’aquest festival, així com actuacions en Festes del poble. Ha actuat en nombroses ocasions per tot arreu: València, Sueca, Madrid, etc.

La coral interpretà les obres: Finlandia Himny, Aleluya, I will follow him.

Després de l’acte protocol·lari de lliurament de records als presidents de les tres corals participants, la coral va interpretar la  “La Barraca” de Chover, una cançó que sempre ens arriba al cor dels vallers.

Text i imatges: Enric Marco.

Paraules de dona

0

El “Dia del Clot”, com és tradicional els darrers anys, enguany s’ha celebrat amb l’inici del “XXIX Festival Sete Sois Sete Luas”. Hem pogut gaudir de la música i la cultura amb Ina Martí i Aitana Ferrer que presentaven a Tavernes “Paraules de dona”, tanmateix, a causa de la situació sanitària, l’actuació no ha tingut lloc al porrat del Clot de la Font sinó a la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, amb l’aforament controlat.

Un concert que ha durant més d’una hora i mitja, i on les dues cantants valencianes han donat vida als versos per fer un reconeixement o, com elles han dit, un “donatge” a les dones poetes. Els versos han estat acompanyats per la música i el ritme del pianista i compositor valencià Enric Murillo i de la violoncel·lista valenciana Clara Dols.

Com han explicat les cantants l’espectacle s’ha pensat i s’ha muntat sota la premissa bàsica de donar visibilitat a les poetes de llocs diversos i diferents temps, i per tant demostrar la vàlua i sensibilitat femenines.

El poema “Quan et desitge”, de l’autora del Grau de Gandia, Maria Josep Escrivà i Vidal, que el 2017 fou la primera dona en guanyar els Jocs Florals de Barcelona, fou el primer interpretat, seguit per “Divina Malenconia” de Clementina Arderiu, poeta catalana, influïda per la poesia popular. Cal no obstant dir que la primera dona que aconseguia guanyar uns Jocs Florals fou Rosa Leveroni, de la generació del 36, tot i que fou en l’exili el 1947 a Londres i el 1948 a París i de la qual s’ha interpretat el delitós sonet descriptiu “Tardor”.

Maria Beneyto, interpretada en “La meua vida”, ens retratava les situacions dramàtiques i la  quotidianitat de la dona en la postguerra.

En l’espectacle hi havia un lloc per a una autora local, i l’elegida ha estat l’escriptora i traductora Encarna Sant-Celoni i Verger. La seua amiga, la professora Rosa Magraner, ha recitat el poema “Vaitot sempre” dedicat a l’Horta de  la Safor i a l’Horta de València, sempre en perill. Un poema escrit en record de la mestra i escriptora Carme Miquel, en el qual fa referència als títols de les seues obres més conegudes.

Maria Ibars, de Dénia, que va viure la llum de la República i la foscor del franquisme, ha estat protagonista en versos emotius interpretats per Ina Martí i Aitana Ferrer: “Barqueta menuda”, del poemari Penyamar i “Creixia una rosa” una metàfora de la vida i de les dificultats que patien les dones en un món que les oprimia.

També el castellà ha estat present en forma de cançons basades en els poemes de les argentines Eladia Blázquez, “Honrar la vida”, una declaració de principis front a la vida i d’Alfonsina Storni, “Date a volar”, una poesia plena de vida. També han interpretat un poema de la torrentina Cristina Carrasco, que el 2011 guanyà el premi de poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.

De l’escriptora d’Altea Carmelina Sànchez Cutillas, honorada enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha musicat el poema “Jo pagaria rescat pel meu silenci”.

Les autores de les darreres generacions i que han connectat més amb les joves intèrprets són: la barcelonina Mireia Calafell, amb un poema sobre l’autisme; la valenciana Isabel Garcia Canet amb “Cançons plenes de lluna”, i d’una autora anònima que usa internet per arribar al públic i parlar de tendresa i passió han interpretat “Quan m’abraces”.

Impressionant ha estat la versió de “L’àguila negra”, la cançó que popularitzà la cantant francesa Barbara i entre nosaltres la mallorquina Maria del Mar Bonet.

Per finalitzar l’actuació han interpretat un contundent poema de Begonya Pozo titulat “Dona” i han cantat el poema “Tendror” convidant Paco Muñoz, que estava entre el públic,  a cantar amb elles, ja que ha sigut el seu impulsor.

Un espectacle redó, molt aplaudit pel públic, on les veus de les interpretes acordades amb la música oferida per Murillo i Dols han posat en valor les paraules de la dona, en un recorregut literari que ha servit per donar vida il·lusions, inquietuds, lluites i també opressió que ha patit – i pateix encara- la dona. El cantant Paco Muñoz ha agraït al poble de Tavernes l’oportunitat que f uns anys li va oferir de participar també en el “Festival Sete Sois Sete Luas” i de viatjar a Itàlia on va cantar i popularitzant el nostre poeta Ausiàs March.

Amb Paco Muñoz després de l’espectacle portant la samarreta del programa de ràdio  Territori Sonor d’À Punt que em regalà la gran Amàlia Garrigós.

Imatges i text: Enric Marco i Rosa Magraner.

“Paraules de dona” va obrir ahir el Festival Sete Sois Sete Luas en el Dia del Clot de la Font. La Cotorra de la Vall.

I Venus retrobà Mart

0

Hi ha nits que inspiren. I que també que deixen respirar. Després d’un dia xafogós amb un ponent que no et deixava posar un peu al carrer, la brisa va escombrar la calor i ens permeté gaudir de l’espectacle del cel. I és que els planetes Venus i Mart, vigilats de prop per la Lluna, no oblidaren els seus afers, i seguint les lleis de la mecànica celeste, van acostar-se l’un a l’altre, amb una abraçada fervent.Anit, poc després de la posta de Sol, el planeta Venus destacava per la seua brillantor. El planeta està ara mateix separant-se cada dia més de la direcció solar i, per tant, es veurà cada vegada millor, més brillant i amb més hores present al cel vespertí. I en el seu trànsit per la volta celeste, anit dilluns 12 de juliol de 2021 es trobà amb el planeta Mart. Aquest moment en el qual els dos planetes es troben ben pròxims s’anomena conjunció. La separació dels dos planetes arribà a ser de només uns 0° 29´, ben prop de la constel·lació de Leo. Una separació equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Conjunció de Mart i Venus prop d’una Lluna de 2 dies d’edat. 12 de juliol 2021. Stellarium.

La trobada celeste estava prevista. En l’apunt del mes de juliol ja en vaig parlar. M’agrada veure i anunciar aquests tipus d’esdeveniments ja que serveixen per a que la gent no acostumada a mirar el cel puga reconéixer els planetes, i s’hi fixe en un alineament planetari que, a més de ser intrínsecament bonic, et fa veure com els planetes es mouen en el cel.

La conjunció planetària de Venus i Mart mostrava un planeta Venus molt més brillant ben prop d’un dèbil Mart, difícil de veure a ull nu, però ben visible amb prismàtics o amb les fotos de la càmera. Per això, si voleu veure Mart amb les meues fotos, només cal que amplieu la imatge, picant sobre ella.

Un detall que no va passar desapercebut va ser l’aspecte de la Lluna. Feia 2 dies estava en fase de lluna nova, totalment fosca,  ja que es trobava en la direcció solar, però ahir ja mostrava una fina zona il·luminada a la banda dreta. La banda esquerra de la Lluna, fosca ja que no li arriba la llum solar, era ben visible i mostrava una circumferència completa amb una tonalitat més apagada. Fins i tot es distingien algunes ombres fosques en la superfície que són els mars lunars. D’on li arriba la llum a aquesta zona lunar?  Evidentment, com que al cel nocturn observat des de la superfície lunar només hi ha dues fonts intenses de llum, el Sol i la Terra, i ja hem vist que la llum solar no li arriba, llavors la llum que causa la dèbil lluentor de la Lluna només pot provindre de la llum solar reflectida per la Terra. Aquesta llum sobre la Lluna rep el nom de llum cendrosa.

L’esdeveniment celeste va començar a ser visible en fer-se de nit en direcció oest, poc després de la posta de Sol. Des de les 22:00 h fins aproximadament a les 22:40 la bella dansa planetària va ser objecte d’admiració pels amants del cel.

Imatges:

Conjunció Venus-Mart en presència de la Lluna. Platja de Tavernes de la Valldigna. Panasonic, Lumix. Amb trípode. 12 juliol 2021. Enric Marco.

Arriba l’estiu i retorna a poc a poc la vida

0
Publicat el 21 de juny de 2021

Ja ho estem notant des de fa uns dies. Les hores de llum s’allarguen i la calor s’enfila per damunt dels 30º. Tanmateix només ahir 20 de juny veiérem el cel blau brillant del mes de juny ja que el cel de la majoria dels dies ha estat cobert i hem patit, fins i tot, tempestes locals fortes. I la darrera setmana la pols sahariana ha omplert el cel d’un color taronja marcià. Tot plegat ens ha recordat que la primavera se’n fuig i l’estiu ja s’acosta.

La nit s’ha acurtat. El sol ix ara cap les 6:36 i es pon a les 21:30, més de 15 hores de llum. Així és que tot anuncia l’arribada definitiva de l’estiu astronòmic. I finament avui 21 de juny el Sol haurà assolit la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste a les 05:32. Haurà estat el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acaba i l’estació estiuenca haurà fet la seua entrada. Comença l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt, ara que no hi ha restriccions de moviment nocturn.

I avui a migdia el Sol arribarà a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es trobarà a uns 73.3º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Posició de l’hemisferi nord de la Terra i Inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) avui el 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en la que la Terra presenta més directament l’hemisferi nord de cara al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

¿Qué té d’especial la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, vist des de la superfície de la Terra?

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari.

 

Imatges:
1.- Sortida del Sol (06:37h) des de les nostres serralades prelitorals, des de Castelló de Rugat (La Vall d’Albaida) del 21 juny 2020. Josep Emili Arias. Primer dia de l’estiu
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Nit de Sant Joan, 23/24 de juny 2019. Tavernes de la Valldigna, la Safor. Enric Marco.

Lucia de Carvalho clou el “Sete Sóis, Sete Luas 2019” de manera sensacional

0
Publicat el 15 d'agost de 2019

L’actuació que va tancar ahir el Festival Sete Sois, Sete Luas d’enguany a la platja de Tavernes va ser, senzillament sensacional i espectacular. La cantant Lucia de Carvalho, cantora, ballarina i percussionista, es va posar el públic en la butxaca des del primer moment amb una música itinerant on barrejava els ritmes agosarats del món amb la música actual.  Immersa en els records d’infantesa, Lucia de Carvalho veu els concerts com a trobades, com a un pretext que té la vida per reunir-se i intercanviar-se.Abans de començar el seu recital, la regidora de Cultura Encar Mifsud,  en un petit parlament explicava  com la música i els festivals com “Sete Sóis Sete Luas” uneixen persones en totes les ribes de la Mediterrània i tornava a repetir el que ja va dir en la inauguració, i no és més que la nostra mar ha de ser nexe d’unió i no de mort i abandó,  com el que passa aquests dies. Per la seua banda  Marco Abbondanza, director del Festival, agraïa  a l’Ajuntament i els tècnics municipals, que any rere any i durant 23 anys seguits, el festival continue essent un complet èxit d’organització i de participació del públic.Lucia de Carvalho interpreta el triangle musical dels seus orígens barrejats: Angola, la seua terra natal, Brasil, música del cor i França amb sons més moderns. La cantant d’arrels angoleses, però instal·lada des de fa 20 anys a Estrasburg, Franca,  acompanyada dels seus músics ens ha presentat un espectacle de ritme trepidant, sense descans, que no ha deixat el públic indiferent.  Moltes vegades la cantant ha demanat la col·laboració del públic perquè  participara en les cançons, cosa que sempre tenia una resposta entusiasmada, ha cantat estrofes, s’ha alçat….

Va cantar en francés, en portugués i en kimbundu, ha parlat amb el públic en castellà, portugués o anglés sense problema de comprensió i és que, quan hi ha ganes d’entendre’s, no hi ha barreres lingüístiques. I amb tot això plegat, s’ha guanyat el públic.

Lucia de Carvalho ens va transmetre anit amb la seua música el desig de compartir l’amor per la vida i és la música qui li dóna ales per explorar el món en una barreja sempre de la seua música de cor (la brasilera)  amb els sons moderns com el reggae, el funk i el pop, donant vida a un viatge calidoscòpic en el qual tots ens vam poder sentit sentir ciutadans del món.

Una vegada més, el festival “Sete Sóis Sete Luas” ens donava com a regal una experiència musical que trencava barreres i límits i agermanava els assistents amb altres cultures. La música de nou com a llenguatge universal i contemporani per fer-nos compartir l’esperit multicultural, obert a la “música del món “, com vol ser el festival.

Lucia de Carvalho, com a una artista pròxima i expressiva que és,  portava les seues vivències a les cançons. Així, narrava la seua experiència d’infant a Àngola i posteriorment a França en la cançó més intima “No meu jardim” , on rememorava el jardí perdut a l’Àfrica on jugava de nena, l’adopció i l’adolescència a un altre país i el retorn al seu país d’origen per retrobar les arrels. També explicava el neguit d’haver perdut la llengua materna, el kimbundu, que sa mare no li va ensenyar.

I per compensar-ho, sempre tractava de posar paraules en kimbundu dins del text de les seues cançons, fins que un dia descobrí un poema escrit en aquesta llengua que parla de la importància de no perdre els orígens i va decidir musicar-lo. Eixe sentiment de retrobar la pròpia identitat, tan present en els valencians, va fer esclatar el públic en forts aplaudiments.

Pot ser per això el nom del seu darrer treball “Kuzola, que presentava en el recitat, i que en la llengua africana que parlava la mare de Lucia significa “amor”, una elecció del títol a consciencia perquè l’amor és l’energia que fa possible crear i construir en harmonia amb la vida, és el vincle que ens arrela amb nosaltres mateixos i ens facilita anar més enllà de les nostres pròpies fronteres per construir ponts entre persones, països i cultures.

Tot seguit, amb els seus músics,  va cantar la cançó en kimbundu “Zwelenu o Dimi Dyetu” a capella, en la que el públic va participar fent les palmes.

En acabar l’actuació  l’artista va baixar a parlar amb el públic, firmar discos, fer-se fotos amb la gent que li ho demanava. En definitiva Lucia de Carvalho és una estrella i ho demostrava construint en la nit valler un espectacle que, sense desmerèixer cap dels precedents, globalment ha estat el millor del “Festival Sete Sois, Sete Luas” d’enguany.

A partir de la noticia de La Cotorra de la Vall. 15 d’agost 2019.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Com la Lluna s’amagà darrere de la Terra a la Valldigna

3

Dilluns de matinada, gener, fred. Res no invita a deixar el llit abans de l’hora habitual. Tanmateix als malalts del cel nocturn ens pot més la nostra dèria i ens aixequem ben d’hora per observar uns dels fenòmens més bonics de la natura: un eclipsi de Lluna.Ja eren passades les 5 de la matinada quan amb la càmera llesta vaig començar a captar alguns moments de l’alineament celeste. L’eclipsi parcial acabava i en pocs minuts la Lluna s’immergí completament en l’ombra terrestre, amagat dels rajos del Sol. El nostre satèl·lit adquirí llavors un aspecte rogenc, a causa de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre. L’aspecte era més fosc que l’eclipsi lunar del 27 de juliol passat, senyal que l’atmosfera terrestre té ara més pols en suspensió que llavors.

Segons la previsió la fase de totalitat començava a les 5:41 i acabava una hora més tard a les 6:43. Molt de temps per a gaudir de la Lluna color de sang senyorejant per damunt de Tavernes.

I justament al principi de la totalitat sembla que un asteroide impactà contra la Lluna, com van registrar els telescopis del projecte MIDAS. L’impacte va ocórrer a les 5:41:38 hora local (4:41:38 en temps universal) i, això no s’havia registrat mai durant un eclipsi lunar segons explica el professor José María Madiedo de la Universidad de Huelva. El vídeo que es mostra ací va ser gravat pels telescopis MIDAS ubicats a Sevilla.  El projecto MIDAS el desenvolupen la Universidad de Huelva i el Instituto de Astrofísica de Andalucía.

Malauradament, encara que vaig fer fotos al voltant de l’hora de l’impacte, cap de les meues fotos no registren aquest esdeveniment.

La Lluna, ben roja, donava una imatge ben especial al cel de la matinada de Tavernes. Els estels principals de la constel·lació dels Bessons, Càstor i Pòl·lux, acompanyaven el nostre satèl·lit en l’espectacle celeste.

Durant els següents minuts de la totalitat vaig anar captant moltes imatges de la Lluna. Us pose a continuació una mostra de les més boniques.

La primera correspon a la Lluna a les 5:52, ja en ple eclipsi total. La segona fotografia es va fer a les 6:22, ben prop del màxim de l’eclipsi total que passà a les 6:13. La tercera imatge correspon a l’aspecte que tenia la Lluna a les 6:27.

Podeu veure com la superfície rogenca de la Lluna mostra els característics mars lunars, amb el Mar de la Tranquil·litat i el Mar de les Crisis en direcció cap a les 4 (si això fora un rellotge analític)

La nit passava i, de mica en mica, la Lluna anava davallant cap a l’horitzó. Estava clar que no veuria el final de l’eclipsi, no només perquè es faria de dia abans, sinó perquè la Lluna s’amagaria abans darrere de la muntanya de les Creus.

També podia fer fotos boniques amb la Lluna eclipsada al costat de la constel·lació dels Bessons. Ací teniu la Lluna amb Càstor i Pòl·lux, dels Bessons.

Finalment, tal com estava previst, a les 6:43, la Lluna començà a eixir de l’ombra de la Terra. Segons la previsió, la llum començà a aparèixer per la part superior, il·luminació que creixia ràpidament i dificultava encara més l’ajust dels paràmetres adequats de la càmera. El problema és que si es vol captar la part lunar encara enfosquida, la part a la que ja li arriba la llum solar queda sobreexposada. Al final, quan l’eclipsi parcial està ja avançat cal abandonar la part fosca i centrar-se en la Lluna enllumenada.

L’eclipsi acabava i la Lluna s’acostava definitivament a la muntanya. Us deixe les meues últimes fotos de l’eclipsi vist des de la Valldigna.


Una matinada freda però ben aprofitada.

Imatges. Totes són d’Enric Marco.
1.- Imatge de Tavernes de la Valldigna sota l’eclipsi. 5:58
2.- Lluna eclipsada. 5:52
3.- Lluna eclipsada 6:22
4.- Lluna eclipsada 6:27
5.- Lluna eclipsada, Càstor i Pol·lux. 6:36
6.- Eclipsi parcial. 6:54
7.- Eclipsi parcial. 7:04
8.- Eclipsi parcial. 7:12
9.- Eclipsi parcial. Zona il·luminada. 7:33
10.- Prop de la Muntanya de les Creus. 7:41
11.- S’acaba l’eclipsi parcial. 7:44
12.- Darrere la Muntanya. 7:45

“El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran a Tavernes

0
Publicat el 29 d'abril de 2017

Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i veí de Tavernes, ca tancar ahir per la vesprada el cicle d’activitats de la Setmana Cultural de la Gent Gran amb una xarrada sobre “El cel nocturn de la Valldigna”.

Marco començava recordant que observar el cel per la nit ple d’estrelles era un fet habitual en el passat quan Tavernes era un poble eminentment agrícola. En els anys quaranta i cinquanta els carrers de tots els pobles estaven molt pocs il·luminats i l’efecte sobre el medi ambient era poc important. Ara, però, el cel nocturn està ocult per culpa de la contaminació lumínica.

És que, com Marco comentà, a partir dels seixanta i setanta es canvià la llum dels carrers, s’augmentaren els punts de llum i la potència. Aquest procés normal que va passar a tots els pobles de l’estat, es va desbocar al llarg dels anys amb la instal·lació de més i més llum.

L’astrònom ha estat crític amb la situació actual, i comparava amb la resta de l’Europa, on s’ha mantingut un nivell raonable d’enllumenat, mentre a totes les poblacions valencianes es viu la “cultura de la llum”, quan més llum hi haja sembla que és millor quan seria el contrari. La incidència sobre l’entorn natural és, per tant, important, sobretot a les grans ciutats com València.

L’actual “moda” de les llums leds ha estat també citada per Marco, assenyalant que la substitució de les llums actuals grogues de sodi d’alta pressió per leds blancs no és la solució. Amb aquests Leds potser s’estalvia però cal saber que aquests Leds tenen una important contribució de llum blava amb un efecte molt negatiu sobre el medi ambient i sobre la salut humana, com demostren les més recents investigacions científiques.

Alguns pobles valencians, com Ontinyent o Aras de los Olmos, han optat per usar un tipus de leds més sostenibles, sense blau en els seu espectre, els anomenats leds ambre. Per cert, com va recordar Aras és un municipi dels Serrans que pertany a la Reserva de Cel Fosc Gudar-Javalambre, avalada per la Fundació StarLight de la Unesco.

Marco ha acabat recordant el cel fosc com un patrimoni cultural perdut en gran part del món, un patrimoni que ha estat present durant tota la història de la humanitat. Amb les estrelles s’han format constel·lacions, s’han recreat mites i, amb l’observació i la meditació sobre elles, científics com ara Ptolomeu, Copèrnic, Galileu, Newton o Hubble van poder explicar com és l’univers.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. L’última foto amb la tècnic de benestar social i les regidores Noe Alberola i Llum Sansaloni.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: Una xerrada d’Enric Marco sobre “El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran.

L’ús del foc va nàixer a Bolomor

0

boos

Quatre fragments de crani d’Homo neanderthalensis (125.000 anys) i un bifaç excepcional entre les troballes arqueològics de Bolomor 2016.

La Cova de Bolomor és un jaciment arqueològic situat a 2 km al sud-est de la població de Tavernes de la Valldigna, a la Safor, País Valencià. La seua excavació i investigació es realitza des de 1989 dins del programa d’excavacions arqueològiques del Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de València de la Diputació de València. La cova és un referent mundial en l’ús del foc i en les formes de vida dels neandertals.

El director de les excavacions del jaciment de Bolomor, Josep Fernández, va efectuar ahir al Saló de Plenaris un resum valoratiu del que ha estat la campanya 2016 en la qual s’han recuperat un total de 156.249 elements arqueològics. I va presentar unes troballes excepcionals.

bojoD’aquests, 148.124 elements corresponen a restes faunístiques, és a dir, dels animals que van consumir els homínids durant les ocupacions temporals a la Cova de Bolomor. Es tracta de restes de diferents animals, entre els quals trobem de major a menor presència els cérvols, ur, tortugues, cavalls, conills, cabra, rinoceronts o hipopòtams i macacos.

El segueixen en quantitat els elements lítics, és a dir, eines i restes de talla de matèries com el sílex, pedra calcària o quarsita, en un total de 8.125 i sempre associats a l’activitat de caça i animals consumits.

El bifaç “Vilanova”

Entre les peces lítiques trobades destaca una que, sens dubte, és un dels elements més singulars no només de la campanya d’enguany, sinó de les realitzades fins al moment.

És un bifaç de 16 cm de llargada, una eina característica dels homínids del Paleolític antic, que són raríssimes de trobar – excepcional indicava Josep Fernández – en contextos d’hàbitat en cova i més encara en el nostre territori.

bovi1Josep Fernández explicava que el bifaç, que va ser elaborat amb pedra calcària de la Valldigna, va ser trobat en el nivell Xlllé, aproximadament uns 240.000 anys, i segurament degué ser oblidat per un homínid en emprendre el viatge i abandonar la cova.

És l’única peca documentada a Bolomor, i eixe fet ha portat els investigadors fins i tot, a batejar-la i donar-li nom propi: “Vilanova” en honor al científic valencià Juan Vilanova Piera que el 1867 va descobrir Bolomor per a la ciència, i també en honor a l’esperit inquiet i d’incansable viatger d’aquest il·lustre valencià per tota Europa defensant l’ arqueologia.

bovi2Cal indicar que els bifaços estan molt relacionats amb els viatges i els escorxadors dels homínids. Són eines de grans dimensions, tallades per les dos cares i amb una gran silueta tallant. Aquesta morfologia dota a aquestes peces d’una gran versatilitat i serien molt útils en les freqüents migracions dels grups humans.

L’home de Bolomor usava aquesta bifaç per a processar cam i també treballar altres matèries com la fusta (raspar, esberlar o perforar). Eren eines que podien ser reafilades i, fins i tot, emprar-se al final de la seua vida útil, com a nucli de matèria primera per a elaborar altres estris. És per això que no solen documentar-se en jaciments en cova en ser eines per a ser emprades fora d’aquests llocs d’habitació.

Quatre fragments cranials humans

Si excepcional és la troballa del bifaç “Vilanova” no menys excepcional és la troballa de quatre fragments cranials humans d’individus de l’espècie Homo neanderthalensis en el nivel IV amb una antiguitat de 125.000 anys. En dos d’aquests fragments es pot observar la fractura coincident que ha permés situar la peça única que formen en la zona parietal.

Aquesta troballa amplia el conjunt de restes humanes (un caní superior, un molar inferior, un altre fragment gran parietal, la part central d’un peroné) exhumades a Bolomor al llarg de 27 anys d’excavacions.

Altres estris lítics exposats exhumats enguany
Restes d’ossos d’animals (d’esquerra a dreta cabra, cavall, ur, hipopòtam, senglar, macaco)

Fernández confirmava que aquestes restes òssies han estat certificades per Juan Luis Arsuaga, del Centre UCM-ISCIII de Evolución y Comportamiento Humano, en col·laboració amb  Departament de Genètica Evolutiva del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, Alemanya, s’estudiarà la genètica d’aquestes restes valleres i quina és la relació filogenètica amb altres grups neandertals europeus.

L’observació dels quatre fragments permet apreciar que un d’ells està cremat. I això obri el camp a diverses hipòtesis on no es pot descartar un canibalisme amb ús inclòs del foc.

Són les troballes més importants d’aquesta campanya d’excavació, però no podem oblidar que ara queda la dura tasca d’analitzar-les detalladament, per extreure les dades històriques que contenen. Una tasca que és fruit de l’esforç, no remunerat, d’un gran equip científic que comença a vore Bolomor no com aquella utopia llunyana sinó com a una realitat més pròxima i que són ells qui l’han anat aconseguint any rere any amb el treball i esforç constant.

Bolomor 2016: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor”

Les excavacions ordinàries d’enguany a Bolomor han comptat amb un major suport financer i institucional, cosa que ha permés el treball durant els mesos d’agost i setembre de dos equips de 40 persones provinents de diverses universitats de l’estat i del món excavant de forma continuada, i també de millorar la infraestructura de la cova amb la qual cosa s’han optimitzat els treballs.

Altres estris lítics exposats exhumats enguany
Altres estris lítics exposats exhumats enguany

Això ha convertit el jaciment en un lloc més accessible, més didàctic gràcies també a la ruta habilitada que incorpora una detallada informació del lloc i, més protegit front a possibles actes vandàlics i agents atmosfèrics.

No obstant les millores, i sempre agraint els esforços de tots, un projecte d’aquesta envergadura necessita molt més perquè la seua investigació continue essent un referent internacional i, sobretot, arribe a ser-ho en relació amb la divulgació científica i el turisme cultural, seguint l’estela, encara que amb la nostra pròpia identitat, de projectes com el d’Atapuerca” remarcava Josep Fernàndez.

El director de les excavacions va recordar quan va iniciar els treballs, l’any 1989, en que era una utopia, un somni de joventut, i no podia imaginar mai que 27 anys després Bolomor seria objecte d’interés dels científics, però també de milers de persones que, sobretot en el darrer anys i amb les visites programades organitzades en col·laboració amb l’Ajuntament de Tavernes, han visitat el jaciment, amb visites guiades, nocturnes i tallers didàctics. Segons confirmava hi ha encara treball per a uns 50 anys al jaciment.

Actualment hi ha dos sectors d’excavació: El sector nord, on s’excava en extensió (actualment nivells del 240 ca) i el sector oest, que conserva un perfil estratigràfic representatiu de tota la seqüència i que s’ha mostrejat novament per obtenir la que serà, probablement, la seqüència millor datada del Plistocé Mitjà. Aquesta última zona presenta nivells de gran interés en relació a aspectes com l’ús del foc i l’ampliació de l’àrea d’excavació permetrà conéixer amb més precisió quin tipus d’ocupacions i activitats van realitzar els homínids a la cavitat.

Els treballs d’excavació s’han combinat amb la presa de mostres per a estudis polínics, els quals s’estan realitzant per l’equip de José S. Carrión, catedràtic de la Universitat de Múrcia. Els mostrejos també van incloure la presa de mostres per a datació, combinant diversos mètodes com la Luminescència, la Ressonància Paramagnètica Electrònica i el Paleomagnetisme, encapçalats tant per la Universitat d’Adelaide (Austràlia) com pel Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH) de Burgos.

Les excavacions es porten desenvolupant de forma sistemàtica des de 1989 sota la direcció de Josep Fernández Peris, i a partir d’aquest any codirigides també per Pablo Sañudo, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i Ruth Blasco, investigadora del  CENIEH de Burgos.

bogeJosep Fernàndez es va referir també a les llars de Bolomor de les quals va afirmar que són un referent mundial en l’ús del foc per l’home i sobre tot remarcava que eixe fet anava més lluny perquè permetrà aprofundir en els patrons de la socialització de l’home, i la socialització no podem oblidar que comporta relació i el llenguatge, a més de manifestacions religioses i artístiques. I acabava amb una frase que pot ser premonitòria: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor

A partir de la informació de la troballa en la Cotorra de la Vall.

Fotos: La primera foto correspon als trossos de crani humà trobats a les excavacions d’enguany.

Tots les fotos són de La Cotorra de la Vall. Segons es diu a l’article de la revista, l’objectiu fonamental és la divulgació del jaciment de Bolomor. Està permés l’ús del text i les fotografies, però agrairíem citaren la procedència.

Tavernes inicia un pla d’estalvi energètic amb la disminució de fanals encesos en el casc urbà

0

Tavernes-faroles

Els governs d’alguns pobles, com Tavernes de la Valldigna, comencen a ser responsables davant la degradació ambiental causada per l’excés d’il·luminació. Ja ha començat a apagar faroles…


Des de La Veu de la Valldigna:

La regidoria de Manteniment d’Infraestructures Urbanes, que dirigeix el regidor Josep Llácer, ha iniciat un pla d’actuacions amb l’objectiu de reduir la contaminació lumínica a Tavernes i, alhora la despesa municipal en fluid elèctric.Una de les primeres mesures del nou equip de govern que presideix Jordi Juan va ser encarregar als tècnics municipals un estudi de la situació d’aquest servei en la ciutat i la platja. Com a resultat del qual, s’ha decidit apagar selectivament alguns fanals i llums de les zones lumínicament més saturades de Tavernes, com són l’Avinguda de la República de Malta i la zona urbana d’Els Sequers.

Josep Llacer, regidor de Manteniment d’Infraestructures Urbanes, ha assenyalat que “amb aquesta mesura, a banda de disminuir la contaminació lumínica de les zones més saturades de Tavernes, es produirà un estalvi en la factura elèctrica de 90 euros per fanal a l’any”. El regidor ha indicat que “aquesta és la primera fase de l’actuació i actualment s’està estudiant el realitzar accions semblants en altres zones del poble i de la platja”.

Per la seua banda, l’alcalde Jordi Juan ha assenyalat que aquesta mesura és una de les moltes que haurà de prendre el nou govern municipal dins de l’objectiu de reduir costos i també de millora del medi ambient.

El diari Levante, en la seua edició de la Safor, també se’n feia ressó. Ho podeu llegir en aquest enllaç.

Foto: Llums a la plaça de l’església de Sant Pere. Fixeu-vos com la llum incideix en les façanes a l’altura d’un primer pis. És el problema de la intrusió lumínica. La veu de la Valldigna.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb | Deixa un comentari

Jordi Juan, del Bloc-Compromís, nou alcalde de Tavernes de la Valldigna

4
Publicat el 11 de juny de 2011

Jordi-Juan-alcalde

Jordi Juan i Huguet, del Bloc-Coalició Compromís, és el nou alcalde de Tavernes després d’haver aconseguit el suport del PSOE i EU en l’acte de constitució del nou ajuntament de
Tavernes.El denominat “Acord de Progrés” tanca 16 anys de govern del PP a Tavernes, d’ells 12 en majoria absoluta. Després de les tensions viscudes els darrers dies, en què perillava el possible acord de les tres forces progressistes, el pacte es feia realitat quan entre les primeres 11 paperetes escrutades, 9 havien elegit el candidat del Bloc. Jordi Juan ha rebut la vara de comandament del secretari de la corporació vallera, i després s’ha iniciat un torn de parlament dels portaveus dels partits representats al consistori.

Segueix…

 

Manuel Vidal, del PP, en un parlament en un cert to crític va recordar que el seu partit ha estat el més votat de Tavernes en haver rebut més de 4.200 vots i el canvi d’alcaldia considerava que no responia a la voluntat popular. Dins del parlament va desitjar sort al nou alcalde i li demanava que sempre fora “ell mateix” i que les decisions les prenguera segons els seus propis criteris i que no fora titella de ningú i de cap assessor, i que pensara en el bé del poble.

Carmen Canet, del PSOE, va destacar el fet que eren més de 6.000 vots els que no havien recolzat el PP i la decisió de Tavernes era una aposta ferma pel canvi de Tavernes, cosa per la qual havien apostat ja els tres partits en la campanya electoral.

Karina Vercher, d’EU, es va emocionar en el seu parlament segurament a causa de la tensió nerviosa viscuda els darrers dies i va obligar a fer un recés. La regidora va assenyalar que ella havia apostat pel canvi en la campanya i el seu vot estava d’acord amb el que havia proclamat.

Per últim,  el recent elegit alcalde Jordi Juan va felicitar Tavernes per la gran participació en les urnes el 22 de maig passat i agraïa la confiança dipositada en el BLOC i al PSPV-PSOE i a EU el recolzament a la seua investidura. Igualment va agrair Manuel Vidal els anys de dedicació a Tavernes.

Jordi Juan manifestava la disposició del BLOC, el PSPV-PSOE i EU a  crear unequip de govern homogeni i estable que treballe de forma lleial en benefici del poble i on totes les regidories col·laboren pel bé comú.

Va deixar clar que l’eix central de l’acció de govern serà la participació ciutadana i recordava la greu crisi que perjudica les famílies i la delicada situació de les administracions publiques i del nostre
Ajuntament.

Jordi Juan va detallar els objectius de l’Acord pel Canvi, que són: pla de sanejament de les arques municipals, racionalitzant les despeses i practicant polítiques d’austeritat; foment de la creació de llocs de treball: treball amb respecte i a favor d’un millor medi ambient i  salut pública; potenciació de l’agricultura; foment del turisme de qualitat, tant de platja com d’interior i foment de l’oci participatiu, cultural i festiu.

Jordi Juan va dir que volia ser l’alcalde tots i encoratjava als ciutadans i regidors a treballar per Tavernes.

En acabar l’acte, els reunits a la plaça aplaudiren tant el nou alcalde com a l’equip de govern que a partir d’avui passa a regir els destins de la ciutat els pròxims quatre anys.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari