Pols d'estels

El “Dia del Clot”, com és tradicional els darrers anys, enguany s’ha celebrat amb l’inici del “XXIX Festival Sete Sois Sete Luas”. Hem pogut gaudir de la música i la cultura amb Ina Martí i Aitana Ferrer que presentaven a Tavernes “Paraules de dona”, tanmateix, a causa de la situació sanitària, l’actuació no ha tingut lloc al porrat del Clot de la Font sinó a la plaça de l’escriptor Rafael Chirbes, amb l’aforament controlat.

Un concert que ha durant més d’una hora i mitja, i on les dues cantants valencianes han donat vida als versos per fer un reconeixement o, com elles han dit, un “donatge” a les dones poetes. Els versos han estat acompanyats per la música i el ritme del pianista i compositor valencià Enric Murillo i de la violoncel·lista valenciana Clara Dols.

Com han explicat les cantants l’espectacle s’ha pensat i s’ha muntat sota la premissa bàsica de donar visibilitat a les poetes de llocs diversos i diferents temps, i per tant demostrar la vàlua i sensibilitat femenines.

El poema “Quan et desitge”, de l’autora del Grau de Gandia, Maria Josep Escrivà i Vidal, que el 2017 fou la primera dona en guanyar els Jocs Florals de Barcelona, fou el primer interpretat, seguit per “Divina Malenconia” de Clementina Arderiu, poeta catalana, influïda per la poesia popular. Cal no obstant dir que la primera dona que aconseguia guanyar uns Jocs Florals fou Rosa Leveroni, de la generació del 36, tot i que fou en l’exili el 1947 a Londres i el 1948 a París i de la qual s’ha interpretat el delitós sonet descriptiu “Tardor”.

Maria Beneyto, interpretada en “La meua vida”, ens retratava les situacions dramàtiques i la  quotidianitat de la dona en la postguerra.

En l’espectacle hi havia un lloc per a una autora local, i l’elegida ha estat l’escriptora i traductora Encarna Sant-Celoni i Verger. La seua amiga, la professora Rosa Magraner, ha recitat el poema “Vaitot sempre” dedicat a l’Horta de  la Safor i a l’Horta de València, sempre en perill. Un poema escrit en record de la mestra i escriptora Carme Miquel, en el qual fa referència als títols de les seues obres més conegudes.

Maria Ibars, de Dénia, que va viure la llum de la República i la foscor del franquisme, ha estat protagonista en versos emotius interpretats per Ina Martí i Aitana Ferrer: “Barqueta menuda”, del poemari Penyamar i “Creixia una rosa” una metàfora de la vida i de les dificultats que patien les dones en un món que les oprimia.

També el castellà ha estat present en forma de cançons basades en els poemes de les argentines Eladia Blázquez, “Honrar la vida”, una declaració de principis front a la vida i d’Alfonsina Storni, “Date a volar”, una poesia plena de vida. També han interpretat un poema de la torrentina Cristina Carrasco, que el 2011 guanyà el premi de poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.

De l’escriptora d’Altea Carmelina Sànchez Cutillas, honorada enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha musicat el poema “Jo pagaria rescat pel meu silenci”.

Les autores de les darreres generacions i que han connectat més amb les joves intèrprets són: la barcelonina Mireia Calafell, amb un poema sobre l’autisme; la valenciana Isabel Garcia Canet amb “Cançons plenes de lluna”, i d’una autora anònima que usa internet per arribar al públic i parlar de tendresa i passió han interpretat “Quan m’abraces”.

Impressionant ha estat la versió de “L’àguila negra”, la cançó que popularitzà la cantant francesa Barbara i entre nosaltres la mallorquina Maria del Mar Bonet.

Per finalitzar l’actuació han interpretat un contundent poema de Begonya Pozo titulat “Dona” i han cantat el poema “Tendror” convidant Paco Muñoz, que estava entre el públic,  a cantar amb elles, ja que ha sigut el seu impulsor.

Un espectacle redó, molt aplaudit pel públic, on les veus de les interpretes acordades amb la música oferida per Murillo i Dols han posat en valor les paraules de la dona, en un recorregut literari que ha servit per donar vida il·lusions, inquietuds, lluites i també opressió que ha patit – i pateix encara- la dona. El cantant Paco Muñoz ha agraït al poble de Tavernes l’oportunitat que f uns anys li va oferir de participar també en el “Festival Sete Sois Sete Luas” i de viatjar a Itàlia on va cantar i popularitzant el nostre poeta Ausiàs March.

Imatges i text: Enric Marco i Rosa Magraner.

“Paraules de dona” va obrir ahir el Festival Sete Sois Sete Luas en el Dia del Clot de la Font. La Cotorra de la Vall.

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.

Doncs s’havia jubilat però sembla que encara tenia deutes pendents. Tavernes sempre l’ha acollit amb els braços oberts i per això ací ha fet multitud de concerts, com ara el que va dedicar als nostres poetes. A més a més va participar, durant un muntó d’anys, a les festes de Carnestoltes, animant els xiquets disfressats a ballar el cant de la civada o a fer rogle amb el Joan Petit.I no havia de dir adéu sense abans passar per la capital de la Valldigna. Diumenge 6 de desembre, al bell mig del pont més llarg de l’any, estaven tots els seus fans de la Valldigna. I no ens n’anàrem decebuts. Encara té bona veu malgrat haver-se retirat, o això semblava…

I els seus fans de fora es van perdre el concert i la sorpresa final…

Segueix…

Paco Muñoz a Tavernes? Però no s’havia retirat al concert de Bocairent al qual no vaig poder anar? Això pensava jo mentre llegia el missatge de mòbil que m’havia enviat el departament de Cultura de l’ajuntament de Tavernes. Doncs sembla que encara quedaven serrells que calia tancar.

Abans que Paco isca a l’escenari ens conten que encara que està retirat, el concert de Tavernes havia quedat pendent per la malaltia del cantant i que, una vegada recuperat, se li va demanar que havia de complir els seus compromisos amb un poble que sempre l’havia acollit tan bé.

Primer es va pensar que tancara el festival de música tradicional internacional Sete Sóis, Sete Luas, a la platja de Tavernes aquest estiu, però no va poder ser per causes tècniques. I es va fer, finalment, el passat diumenge.

Paco Muñoz eixí a l’escenari amb un aplaudiment general i començà a cantar. Amb un cor de 3 dones i 2 homes i els músics, i és clar amb l’Enric Murillo, la música eixia suau com un vol d’oronelles.

Parà un moment i ens confessà un sentiment de preocupació per la sort de l’activista sahariana Amineti Haidar, en vaga de fam per poder tornar  dignament al seu país.  L’ovació no el deixà acabar. Paco Muñoz no ha oblidat els febles, però  alhora valents, del món.

Va fer agraïments  a nombrosos amics que li feien de públic i explicà una anècdota per aclarir el perquè del seu retorn, temporal sembla. Quan estava de rector a Bocairent, el rector titular, Mossèn Cinto de 87 anys, afirmava que es trobava tan bé  de salut gràcies al règim. Paco no sabia a quin règim es referia. I un dia que anà a sa casa a sopar, la dona que el cuidava li portà un caldet i les pastilles a Mossèn Cinto. I havent-s’ho acabat, el rector  va dir: Açò és el règim. Ara, porta’m  el sopar de debò.

Doncs, així he fet jo, digué Paco Muñoz. He fet la despedida i ara cantaré el que em done la gana….

Passà a cantar una bella cançò d’amor al paisatge i a la natura, Vora el Barranc del Algadins, amb lletra del poeta de la renaixença valenciana Teodor Llorente. I és que Paco Muñoz ha musicat també poetes com Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. I com va dir: els poetes són els profetes que veuen la realitat.

I cantà la cançò mítica de la resistència cultural que caldrà tornar a entonar, vist com estan la política i la societat valencianes, Què vos passa valencians?.

I aleshores arribà la sorpresa. Paco cridà la Mari Carmen Girau, membre dels Setze Jutges i veïna de Simat i a Pep Gimeno, Botifarra, que aquest cap de setmana ha fet doblet a la Valldigna. Aquests estaven entre el públic i jo no els havia vist en entrar!
I la gent començà a aplaudir els tres, fins i tot abans de cantar. I les càmeres feien fotos sense parar per captar el trio de cantaires…

I junts cantaren la bella cançò Serra de Mariola, i la feren cantar al públic. Tot un plaer visual i sonor dedicat a la bella serra situada entre Ontinyent i Alcoi.

I finalment, del cor va sorgir la dolça veu d’Aitana Ferrer que ja ha gravat un disc.

I el concert acabà, se li donà una placa de record, la gent s’hi feia fotos amb ell i una dona major li va recitar un text poètic. Paco, amb la seua bonhomia, ho acceptava amb resignació.

Llàstima dels qui no heu vingut…

Evidentment, els enllaços de les cançons no són de l’actuació de Tavernes. Els he trobat a internet d’actuacions anteriors.

Fotos: Diversos moments de l’actuació a Tavernes. Enric Marco.