Coses a dir

Flac favor a l’independentisme fa en Pujol.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

• Entrevista a Marta Rojals, un èxit de bit a orella per Assumpció Maresma.
• Sinopsis del llibre a La Magrana.
• Anàlisi al bloc Viu i Llegeix (és molt original, no us el perdeu!).
• Anàlisi al bloc Dimarts de llibres (exhaustiu i complert).

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

Fa de mal dir quanta gent va venir de les comarques veïnes de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, però me’n vaig trobar uns quants mentre intentàvem trobar seient, la platea impossible, i dalt atapeït. Sort que vam trobar un raconet a primera i segona fila de l’amfiteatre. Just allà hi havia els pares de l’Andrea i la Carla Motis (que també va pujar a l’escenari -ukulele Carla li diuen-), que gravaven tot el concert. De fet, d’imatges del concert no en faltaran, molts no van resistir la temptació de tenir imatges, però també hi havia professionals fent-ne un reportatge. Quedarà per a l’anecdotari que una paisana de l’Esteve va haver de sortir a mig concert per haver trencat aigües.

Andrea i el quartet ja van seduir des de la primera cançó. Espectacular Moon river, o My babe just cares for me entre moltes altres i també un Hallellujah que va sortir als bisos per tancar el fantàstic concert. I per molts anys que en puguem seguir gaudint!

L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?

Aquí podeu sentir els seus 10 principals èxits.

L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.

El Barça acaba d’empatar gràcies a un cop de cap del supercapità Puyol. M’agradaria que Pinto fes una bona aturada que li donés confiança i també que demostrés el bon porter que és. Perquè ho és. Té un estil peculiar, però és bon porter. Clar, reitero, si et poses al costat de Valdés perdes amb la comparació. Però ningú podia imaginar, jo la primera, que Pinto fos avui encara al Barça i menys que fos titular contra el Madrid amb un títol en joc. Endavant Pinto, tu ens demostres que la confiança en un mateix és fonamental i que, perquè no, tot és possible.

• Un lustre de bloc
• 4 anys de bloc: fent camí
• 3 anys

• Agustí Martin no ha desaparegut (4317 visites)
• La trampa del tabac (2393 visites)
• La teoria dels sis graus de separació (2109 visites)
• L’aigua, un bé escàs (1840 visites)
• Vacances de mestre (1582 visites)
• Coc ràpid (1385 visites)
• Rosalind Franklin (1244 visites)
• 10 Raons per dir no al Cementiri Nuclear (1233 visites)
• Energies renovables: solar (1121 visites)
• Calendari escolar, la setmana blanca (1101 visites)

Recordo fa dues temporades un Espanyol-Barça que van acabar empatant a zero i que quan va sonar el xiulet final van cridar com si haguéssin guanyat.  No ho puc entendre. A més aquell partit van córrer com mai els havia vist córrer, van fer faltes com mai i una agressivitat extrema. Sovint tinc la sensació que l’Espanyol només corre contra el Barça, si empata és una victòria i si guanya és Festa Major. La resta de temporada tan se val.

Ahir els hi va anar del canto d’un duro no perdre al darrer minut si hagués entrat el pal de Piqué o l’àrbitre hagués vist les mans dins l’àrea del que va fer de porter al xut de Pedro. El Barça no va fer un bon partit i tot i això l’Espanyol no va guanyar i estan contents… no ho puc entendre.

Tal com s’han posat les coses sembla que els funcionaris haguem de demanar perdó per ser-ho. En canvi, en paísos més avançats i admirats per ser un model en moltes coses, com Suècia o Finlàndia, tenen molts més funcionaris per càpita que a Catalunya. Potser a Espanya és una mica diferent… Analitzem la situació mentre la CEOE defensa l’acomiadament de funcionaris. Calen menys funcionaris o en calen més? …

Per comunitats, Extremadura és la que té una relació més favorable amb 11,73 (si exceptuem Ceuta i Melilla), i Catalunya la més desfavorable amb 24,70. Dit d’una altra manera, a Catalunya és on hi ha menys funcionaris per habitant i a Extremadura on n’hi ha més.

Catalunya, Madrid i Andalusia són les comunitats que s’assemblen més pel nombre d’habitants. Analitzem a continuació les dades i les comparem amb el conjunt de l’estat.

A primer cop d’ull és lògic pensar que a Madrid hi hagi més funcionaris de l’administració estatal i segurament Catalunya té transferides més competències que Andalusia, per això la diferència. Però la xifra de l’administració de les CCAA no s’aguanta per enlloc, o a Catalunya en falten o a Madrid i Andalusia en sobren. La xifra que és més diversa és la referent a les Universitats, no la sé explicar. En total, el nombre d’habitants per empleat públic a Catalunya és bastant més alt que a les dues altres comunitats.

EL PAIS: “En términos generales, en las zonas con mayor tejido productivo, como Cataluña, Comunidad Valenciana, Navarra o País Vasco, tiene menos peso el empleo público -con la excepción de Madrid-. En Cataluña, que ostenta la ratio más baja, hay casi 25 habitantes por funcionario y solo uno de cada diez ocupados trabaja en la Administración, a pesar de tener más competencias que nadie y de ser la segunda comunidad más poblada“.

En el reportatge que publica EL PAIS, s’explica què entenem per funcionari: “Según el Estatuto Básico del Empleado Público de 2007, los empleados públicos pueden ser funcionarios de carrera, interinos, personal laboral y personal eventual o de confianza. Solo los de carrera (oposición) son los que comúnmente se entiende por funcionarios”. Però a l’hora de rebaixar el sou als funcionaris, l’estan rebaixant en realitat a tots els empleats públics.

Sobre la durada de la jornada laboral: “depende de las distintas administraciones, va según UGT desde las 40 horas de los grupos altos a las 35 de la Seguridad Social con una media de 38 horas, por debajo de Austria (40) pero por encima de Finlandia y Holanda (36 horas), Francia y Portugal (35 horas) e Italia, cuyos empleados públicos son los que menos horas trabajan en Europa, con una jornada de 32,9 horas a la semana“. “Los funcionarios tienen 22 días hábiles de vacaciones, como la gran mayoría de los trabajadores por cuenta ajena, a los que se suman días extra por antigüedad y otras particularidades por autonomías, por lo que pueden llegar a los 26. Los más criticados son los docentes, de los que siempre se dice que disfrutan dos meses de vacaciones, a lo que CSI-CSIF responde que “el mismo calendario escolar de la escuela pública rige para la privada y concertada” -por no hablar de que no son dos meses reales, los exámenes finales y de recuperación no se corrigen solos-. Además, los profesores no disponen de “días de asuntos particulares” como el resto de sus compañeros y la gran mayoría de los asalariados“.

Pel que fa al sou, la variabilitat és molt elevada segons la comunitat, però: “Según estimaciones de este periódico, la inmensa mayoría de los funcionarios tiene un salario mensual de entre 1.200 y 3.000 euros. Apenas hay empleados submileuristas en la función pública, según el Gobierno“.

Hi ha moltes altres variabilitats que s’expliquen molt bé al reportatge, però que són molt diverses segons la comunitat autònoma de referència. En general, a Catalunya no sobren funcionaris si tenim en compte les mitjanes europees i les mitjanes estatals. Hem de ser conscients que una bona administració pública és fonamental per a què funcioni bé un estat, un país o una nació; segurament rebaixar els sous és la manera més ràpida i fàcil, però caldria ser molt més racional a l’hora de fer-ho i, sobretot, a l’hora de controlar on en sobren (si és que en sobren) i on en falten (si és que en falten).