I si parlem del tren…(II)
0
Publicat el 6 de juny de 2012
Curiosament el programa Singulars va parlar també del tren: Germà Bel ho explica clar i català:
Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari
I si parlem del tren…
0
Publicat el 28 de maig de 2012
No dic res de nou si afirmo que la xarxa de ferrocarril és obsoleta, els trens cauen a trossos i un recorregut triga avui tant com fa 30 anys. Just ahir mirava altre cop els horaris de tren entre Móra i Barcelona, res de nou en els darrers 30 anys, com a molt s’han perdut trens, és descoratjador; el temps és el mateix i les comoditats inferiors. M’atreveixo a generalitzar-ho a la resta del territori. El país ha avançat, però els trens són els mateixos. Segons publica avui l’AVUIPUNT, només s’ha construït un kilòmetre de tren en els darrers vint anys, mentre s’ha apostat per l’AVE (TAV), fent d’Espanya el país que en té més kilòmetres darrera de la Xina. Sona ridícul i més si tenim en compte que la línia a Albacete es va clausurar per manca de passatgers (una mitjana de 9 al dia): “En l’any d’estrena, la línia del Shinkansen entre Tòquio i Osaka va transportar 235.000 usuaris per quilòmetre; la del TAV alemany entre Colònia i Frankfurt, 51.000; el TGV entre París i Lió, 59.000. En canvi, el TAV Barcelona-Madrid no va arribar als 10.000, tot i ser la línia amb més demanda juntament amb el Madrid-Sevilla.“
i més avall continua: (…) “a Castella-la Manxa ja s’havia assolit l’objectiu d’unir amb TAV totes les capitals de província, un repte promès per Aznar en la investidura del 2000 i assumit plenament pel PSOE de Zapatero. Aquest repte ha costat a l’Estat espanyol 45.000 milions i Rajoy en preveu 4.000 més per a enguany. El cafè per a tothom en TAV és considerat avui un somni de grandesa per estudis acadèmics que en neguen la rendibilitat econòmica.“
(…) “Albalate i Bel desmunten amb estudis internacionals arguments que han justificat durant dues dècades la inversió en alta velocitat. El tren de passatgers, l’aposta espanyola, no genera activitat econòmica nova ni atreu inversió productiva –sí que ho fa el TAV de mercaderies si serveix zones industrials d’exportació sòlida–. Sí que té impacte en els serveis i el turisme, però en aquest darrer cas l’augment del nombre de viatges entre ciutats va associat a la disminució del nombre de pernoctacions“.
Em pregunto perquè en època de retallades no es racionalitzen més les despeses. Vistos els números de l’AVE (TAV) jo no tindria cap dubte a retallar-ho i invertir in infrastructures que funcionessin o que fossin més necessàries. El corredor mediterrani que uneix ports importants i comercialment és interessant té només una línia. Si vols viatjar de Tortosa cap a València i més enllà ho tens magre per trobar un tren en condicions. Igualment passa del País Valencià cap al nord. Això sí, des de València pots anar a Madrid amb AVE amb un tres i no res. Si continua aquesta política purament partidista que no pensa en el país tindrem la capital, Madrid, més ben connectada amb el no-res de tota Europa, però l’eix Mediterrani tan vital per a la nostra economia quedarà minimitzat. Potser és hora de fer les coses amb seny, no sé si és molt demanar…
FOTO: El tram de Vandellòs del corredor mediterrani és avui encara de via única, un embut que demostra l’oblit que ha patit el tren regional. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.
Publicat dins de Agressions al territori | Deixa un comentari
Bruce Springsteen
1
Publicat el 20 de maig de 2012
No he anat mai a veure un dels seus concerts, tot i què gairebé tothom ho recomana, des dels bojos pel Boss fins als que els hi agrada com a espectacle i presumeixen d’haver-lo vist en directe. Diuen que la relació preu/qualitat és molt bona. El Boss dóna molt espectacle per un preu relativament assequible comparat amb altres concerts o esdeveniments. El Boss als concerts ho dóna tot, sua, canta, es mou… tres hores d’espectacle total amb una vitalitat impressionant per l’edat que té.
Hi ha cançons seues que m’agraden, no ho puc negar, però no sé si podría estar-me tres hores seguides sentint-lo tot i què els directes sempre resulten molt més atractius. En conec que van anar als dos concerts amb l’excusa que no canta mai el mateix. Sis hores de música en directe per uns cent euros. Gairebé uns disset euros l’hora, no em sembla car tenint en compte que alguns consideren el concert com una teràpia, com una renovació, com un anti-estrès total… bé, no sóc fan del Boss, però ho puc entendre, perquè això és el que passa la majoria de vegades en què veus un espectacle que t’agrada i que vius intensament…
En un article recent, l’Empar Moliné explicava que al concert que havia fet el Boss a Andalusia havia, també, dedicat una cançò als indignats d’allà e un perfecte castellà i es preguntava si els fans d’aquí no n’estaven una mica gelosos perquè el “seu” Boss també buscava la complicitat de la gent en un altre punt de península, i també se l’havien fet una mica seu. Personalment, també penso que s’exagera una mica amb en Boss, una cosa és que t’agradi la seua música, les seues lletres, el seu espectacle, l’altra que se’l vegi com a un déu en tot el què diu o fa i que les rierades de thalia democratica siguin espectaculars cada vegada que ve a la nostra capital. No cal exagerar, és evident que en Boss vol apropar-se a la gent vagi on vagi, sap tocar la fibra, sap posar-se en la pell de qui l’escolta i sap agradar, té ofici i això està molt bé, però entronitzar-lo com a un déu em sembla exagerat. Perquè els concerts del Boss són com una religió per a alguns, fans incondicionals, admiradors indestructibles, pelegrins impertèrrits que deuen pensar que els que no anem als seus concerts no sabem què de bo hi ha al món, o que realment no entenem què és el Boss… Bé, potser no, potser no ho sabré mai què és el Boss amb aquesta intensitat que viuen alguns, amb aquest fervor que se m’escapa; però puc imaginar-me’l i posar-lo al costat de les meues passions i llavors puc arribar a entendre-ho, perquè ja se sap que no som tan diferents, en qüestió de fílies tothom té el seu déu (o deessa) particular.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Publicat dins de Noms propis | Deixa un comentari
Final de Champions
0
Publicat el 20 de maig de 2012
No puc amagar que hagués preferit que guanyés el Bayern de Munich. El Chelsea sempre m’ha estat un equip antipàtic des que Mourinho se les tenia amb el Barça ja fa unes temporades. Avui tampoc han jugat a futbol, això sí, saben fer bé tres coses i ho han aprofitat: jugar a la contra, aturar penals i aprofitar els tirs a pilota aturada. Han tingut una sort immensa. Tota la que no ha tingut el Bayern. De fet, jo m’esperava una final Bayern-Barça, com gairebé tothom. Els del Bayern estaven contents perquè tothom sap (menys Cristiano) que el Barça és el millor equip del món i juga molt bé al futbol. Contra el Chelsea, com a mínim, es veien que podíen guanyar.
M’ho he començat a témer a la primera part, tant perdonar del Bayern feia patir. El Barça va perdonar 120 minuts i va acabar com va acabar. Drogba, altra vegada, ha estat allà on tocava. Era la seua darrera oportunitat de tenir la Champions a casa i l’ha aprofitat. Ha tingut molta molta sort, tota la que no han tingut el Bayern i el Barça abans, però així és la història, ningú se’n recordarà d’aquí uns anys, només que un club anglès va aconseguir la seua primera Champions gràcies a un gol de Drogba. Al darrer penal, al darrer sospir…
I demà (avui) farà vint anys de la primera Champions del Barça i encara la recordo com si fos ahir. He vist el gol de Koeman més de cent vegades. Minut 111 de partit. Jo era al metro, línia verda, arribant a plaça Catalunya. No podia suportar més la tensió a casa, vaig anar a Canaletes amb l’esperança de poder-ho celebrar quan arribés… I així va ser. La primera del Barça, eufòria indescriptible, nit llarga, llarguíssima, fita històrica… però no recordo com es va arribar a la final, no recordo moltes coses d’aquell partit, només el gol de Koeman i això que no el vaig veure en directe. Tant se val, recordem selectivament i tendim a recordar el positiu i a oblidar el negatiu. L’any que ve torna la Champions, torna el Barça, veurem si podem arribar ben amunt, potser a la final… qui sap.
Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari
Olimpíades a la Ribera d’Ebre
1
Publicat el 8 de maig de 2012
El 5 de maig es van celebrar les Olimpíades per als més petits de la comarca (P3, P4, P5, 1r i 2n) a Riba-Roja d’Ebre. El matí va transcórrer entre curses de velocitat i salt de llargada. Els petits van participar entusiàstics, tot i la calor i el descontrol horari, feia goig veure l’arc de samarretes de colors representant les diverses escoles. Ni el sol abrasador ni la nefasta organització van poder minar els ànims dels joves esportistes.
En el lliurament de premis es va recordar que ja són 35 anys, si no recordo malament, que es fan les Olimpíades a la Ribera d’Ebre. Per als més petits (de P3 a 2n) fa molt menys temps i només competeixen en velocitat i llargada. L’enhorabona per anar mantenint viva la flama durant tot aquest temps. Recordo les primeres Olimpíades, jo hi vaig participar en longitud. Va ser prou divertit. A poc a poc es van anar ampliant el nombre de pobles i de disciplines. Ara està ja plenament consolidat com un punt de trobada, una jornada esportiva en família, on els pares i mares van poder gaudir de l’evolució dels més petits a la pista.
No tot van ser flors i violes…
L’esperit Olímpic es manté, cert, però per a properes edicions hauríen d’acurar els horaris i ser més sensibles amb els més petits. La sensació és que hi havia certa improvisació i massa lentitud en el desenvolupament de les proves que podía exasperar fins als més pacienciosos. Tampoc la infrastructura esportiva era massa adequada. Tinc entès que fins enguany es feia sempre a Ascó amb un camp d’esports amb unes condicions immillorables i ara han decidit fer-ho itinerant. Això és bo per conèixer la comarca, però també s’han de tenir en compte que l’emplaçament sigui prou còmode i adequat.
Primer de tot, fer arribar a tothom a les 9.30 quan la cursa dels més petits comença a les 11h no és una bona estratègia. Segon, tampoc fer-los esperar fins a la 1 per rebre la medalla participativa. Tercer, no identificar-los amb un dorsal va provocar cert caos perquè la filera patia alteracions constants.
Alguns petits no van poder córrer perquè ja estaven cansats i de mala gaita després de tant esperar; per a acabar-ho d’amanir a les 12 ja havien acabat, però van haver d’esperar fins a la 1 per a rebre la medalla participativa que, per postres, encara els van donar els últims, dilatant al màxim l’estada en un camp
pràcticament sense cap ombra.La participació i entusiasme a pesar de tot, un 10, l’organització de la jornada esportiva un 0 (d’acord, avui em sento especialment crítica, siguem generosos i posem-li un 3). Per a la propera vegada ho hauran de millorar molt, és una llàstima que 35 anys d’experiència no hagin servit per gaudir d’una organització modèlica, semblava més aviat que fos el primer dia.
Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari
Dia de la mare
0
Publicat el 6 de maig de 2012
Avui és el primer diumenge de maig i, segons el calendari és el dia de la mare. No és una celebració molt nostrada, em sembla. Confesso que he hagut de buscar a la Viquipèdia l’efemèride i el seu perquè (en castellà, en català), i no m’ha quedat gaire clar. La casualitat vol que enguany el primer diumenge coincideixi amb el 6 de maig, just quan vaig saber, ara fa quatre anys, que seria mare. M’ha semblat una bonica coincidència.
Felicitats a totes les mares!
Publicat dins de Dona | Deixa un comentari
I la lliga se’n va…
1
Publicat el 3 de maig de 2012
No sé perquè pensava que la lliga l’acabaria guanyant el barça. Fins i tot després del partit del Camp Nou. M’ho deia el cor. Potser sóc massa optimista, potser sóc una romàntica del futbol que encara pensa que ha de guanyar l’equip que fa millor les coses, el més honest, el més esportiu, el més elegant, el que fa millor joc… però no, la realitat ahir va ser una altra i el Madrid va guanyar com s’ha acostumat a guanyar enguany: dues mans clares dins la seva àrea que no va veure l’àrbitre, però sí que en va veure unes altres de clares a l’àrea del Bilbao. I anar fent, que qui dia passa any empeny i títol aconsegueix…
No és qüestió de llençar aigua al vi de la victòria, la lliga és molt llarga i, com diu Guardiola, el guanyador mereix el títol; però han passat coses, moltes coses, massa coses i potser estar bé callar quan toca, però no han de tornar a passar si és possible i potser no cal callar tant. No és qüestió d’encetar una guerra dialèctica en què tindríem totes les de perdre, però estaria bé que els arbitratges fossin justos i els partits nets, amb això en tindria prou. Em sembla obsolet que en l’era de la tecnologia, que ja s’aplica a molts esports, hi hagi certa alèrgia a adaptar-ho al futbol; un quart àrbitre davant un monitor i au, a veure la repetició de la jugada les vegades que fos. Potser així aconseguiríem un joc net i un guanyador just…
Mentrestant un diari ens recorda els gestos més polèmics del Madrid i Mourinho, del dit a l’ull a Vilanova a la botifarra d’anit de Cristiano…Realment si un personatge així, encara que jugui molt bé al futbol, acaba guanyant el Fifa Word Player… en fi, si el trofeu fos també al fair play n’estaria exclòs cada temporada.
Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari
Moltes gràcies Pep!
0
Publicat el 27 d'abril de 2012
Abans de res, gràcies per tot el que has fet pel club, no només com a entrenador del millor equip del món, sinó totes les feines que has hagut d’assumir. No sé quin serà el teu futur, però és cert que necessites descansar. Has fet en quatre anys els que molts entrenadors no fan en tota la vida. T’has buidat completament. Estic trista, però m’ho temia. Has estat a primer pla des del primer dia, aquestes dues últimes temporades, a banda d’entrenador, has fet també de portaveu del club, t’has hagut de multiplicar i no pots més. Recordes quan vas començar a entrenar el primer equip? Primer vas ser discutit i se’t mirava amb precaució, després vas ser entronitzat com un Déu. La sensació és que no hi pot haver ningú millor i que ho faci més bé. Tan de bo poguessis continuar sempre amb nosaltres, però potser necessites un descans llarg, només això, per tornar-hi després, potser també al barça, qui sap…
Han estat anys molt intensos. Un 6 de maig de fa tres anys “tot va començar” a Stamford Bridge amb l'”iniestazo” i ara el 18 d’abril sembla que va ser l’inici d’una setmana on s’acaba el cicle, tot i què tu ho sabies de molt abans. Partidàs aquell de dimecres, vaig gaudir-ne moltíssim, tant, que el fet d’encaixar un gol no em va importar. Crec que ens ho vam passar millor nosaltres veient com jugava el nostre equip que ells veient com guanyava el seu. I al cap i a la fi això és un joc, un joc per gaudir de l’espectacle; un espectacle excel·lent durant quatre anys que sortosament ha estat ben amanit de títols que ja queden per a la història i l’estadística. Amb el Madrid, dissabte, vaig tenir un sentiment estrany, i finalment van guanyar després de molts partits sense poder fer-ho contra aquest barça. I dimarts, el 24, va ser una llàstima perquè teníem coll avall que faríem un partidàs i seríem a la final. Però no es pot guanyar sempre, ni essent els millors de llarg de la competició.
Han estat quatre anys fantàstics, plens de bon futbol, de partits immillorables i inoblidables, però també has deixat el teu llegat que pot anar molt més enllà. Hem tingut la sort de viure-ho durant aquest temps, però tu, que ets un estrateg perfecte, saps quan has de marxar. Et trobarem a faltar, segur i no només pel futbol. Feina rai pel que vindrà després…
Moltes gràcies Pep per tot el que has fet, i que tinguis sort!
Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari
El meu primer Sant Jordi
0
Publicat el 23 d'abril de 2012
El primer Sant Jordi que em ve a la memòria va ser quan vaig arribar a Barcelona. A Móra, que jo recordi per aquells temps, no hi havia cap lloc amb paradetes de llibres i roses. Parlo del Sant Jordi del 86 i posteriors. A Barcelona, en canvi, hi havia una festa al carrer. Amb el companys, aprofitant que estudiàvem a la Plaça Universitat, ens vam allargar a les Rambles a veure l’ambient. Em va semblar fantàstic, tanta gent, tants llibres i tantes roses. Des de llavors, passejar per les Rambles per Sant Jordi en vaig fer tradició fos l’hora del dia que fos, plogués o fes sol, fos festa o no…
Personalment, prefereixo que no sigui festa, perquè d’una manera ho altra l’ambient és festiu i això fa més portador el dia. Les ràdios, les teles…tothom al centre del món que avui és el cor de Barcelona a la Plaça Catalunya. La Generalitat fa portes obertes. Les cues són interminables, hi ha cues per tot, però és maco passejar per aquells carrerons plens de vida i roses.
Avui, però, serà el primer cop en uns 25 anys que estaré treballant fora de Barcelona. L’any passat va ser festiu i ja va ser tota una descoberta viure’l a Móra per primer cop. Em va sorprendre el molt ambient i la molta gent a la plaça de Dalt, molts havien tornat al poble aprofitant la festa i va estar plena de retrobaments inesperats. Avui pot ser diferent, serà el meu primer Sant Jordi en el què treballaré a uns 200 Km de la plaça Catalunya. Impossible doncs passar-hi un moment, però sortosament ja hi ha a tot arreu roses i llibres per celebrar-ho i fer una descoberta.
Feliç Sant Jordi!
Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari
Esperant el clàssic…
0
Publicat el 21 d'abril de 2012
El Chelsea-Barça de dimecres em va semblar un partidàs per part del Barça i la constatació que l’equip anglès sense Mourinho té menys gràcia. Tot i què va perdre el partit, vaig acabar orgullosa del meu equip. Si els pals no haguessin jugat en contra i amb una mica més de sort, la golejada hagués pogut ser d’escàndol. Al contrari que altres vegades, no em vaig posar gens nerviosa perquè sé, que jugant com va jugar, el barça anirà a la final de Munich si no és que hi ha un daltabaix que ara no em imaginar. Com dèia en Puyal, “l’eliminatòria és a 180 minuts i potser 90 pots tenir mala sort, però 180 no”. Veurem si és veritat això dimarts.
Abans, però vindrà el clàssic. Potser el clàssic dels clàssics. Una victòria o empat del Madrid els ho deixaria tot de cara per guanyar la lliga. Una victòria del Barça l’allargaria, a banda de donar-li ales de cara al Chelsea. Sigui com sigui espero veure un partidàs. No tinc clar que guanyi el Barça, però estic segura que ho donaran tot per fer-ho. Fa uns dies em vaig afegir a un grup que corre pel Facebook que em va semblar una iniciativa excel·lent: “Vull que el Barça faci una rua encara que no guanyi cap títol“. És així ara com ara, estem orgullosos del nostre equip i som sabedors del privilegi de viure aquesta època. I és que és així, són tan bons, juguen tan bé, em fan gaudir tant del futbol que el fet de guanyar títols ja no obsessiona ara que n’han fet 13 de 16 possibles i, si continuen així, en cauran molts més.
Abans, però vindrà el clàssic. Potser el clàssic dels clàssics. Una victòria o empat del Madrid els ho deixaria tot de cara per guanyar la lliga. Una victòria del Barça l’allargaria, a banda de donar-li ales de cara al Chelsea. Sigui com sigui espero veure un partidàs. No tinc clar que guanyi el Barça, però estic segura que ho donaran tot per fer-ho. Fa uns dies em vaig afegir a un grup que corre pel Facebook que em va semblar una iniciativa excel·lent: “Vull que el Barça faci una rua encara que no guanyi cap títol“. És així ara com ara, estem orgullosos del nostre equip i som sabedors del privilegi de viure aquesta època. I és que és així, són tan bons, juguen tan bé, em fan gaudir tant del futbol que el fet de guanyar títols ja no obsessiona ara que n’han fet 13 de 16 possibles i, si continuen així, en cauran molts més.
Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari
Les JERC Móra d’Ebre tornen a caminar
0
Publicat el 17 d'abril de 2012
Ja fa uns mesos que s’està coent a foc lent, però divendres 13 va ser el tret oficial de sortida. Amb tres joves morencs com a punt de partida que han tornat a posar les JERC al mapa a la Ribera d’Ebre. Un plaer i un orgull veure’ls tan ben preparats i amb tanta empenta. Tenen molta feina per endavant, això sí, però hi ha un coixí més gran que ara fa vint anys, quan vam començar les JERC un jovenet Xavi Liviano, que va trigar un any a convènce’m per a què en formés part, i només amb en Jasmí d’incondicional a ERC. Tres érem tres, ara en som molts més…
Després en van venir uns quants més al projecte (en Jordi V. i en Francisco C., i com a “suporters” en Manel P., en Jordi S., en Gabri S. i na Marta M. entre altres), tot i què no van tenir continuïtat per diferents motius és d’agrair que hi fossin quan se’ls va necessitar. Sense el vostre entusiasme i suport arribar fins aquí no hagués estat possible. Gràcies!
I vam arribar a formar les JERC comarcals amb uns quinze membres vinguts d’arreu de la Ribera: Rasquera, Garcia, Miravet, Flix, Ascó… Reunions, assemblees, congressos, xerrades, sopars, enganxades de cartells… l’olla bullia amb força i potser algú encara se’n recordarà del meu vell Renault 6 que era un magatzem de cartells i cola per a anar a enganxar-los per la comarça. Les eleccions del 1995 van ser el salt de les JERC a la política i a ERC. Del 1991 al 1995 van ser uns anys intensos on ser independentista era marginal. No estava ben vist. S’equiparava amb la violència (independentista=terrorista). Eren uns altres temps, clar. Vint-i-un anys més tard m’atreviria a dir que ens trobem en el supòsit contrari: el normal és ser independentista i són els altres el que s’han de justificar per no ser-ho.
Sens dubte s’ha caminat cap a la independència pas a pas i fa goig veure com la secció local ha anat creixent amb els anys. Amb alts i baixos, perquè alguns que van ser-hi al principi ho van deixar córrer. Alguns van ser-hi més tard i altres han arribat de bell nou, però tots hem anat construint el que tenim avui i portant el testimoni el millor possible. Ara hem de continuar sumant per anar més enllà i és una molt bona notícia que les JERC Móra d’Ebre tornin a caminar, sempre es necessiten joves amb empenta, rebels, inconformistes i amb ideals que ajudin a tirar endavant el projecte de la independència del nostre país. Manel, Àlex i Andrea, per molts anys! Amb el vostre entusiame i empenta tot és possible.
Salut i República!
Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari
Racons de Móra (17): la font i el mas del Tomo
0
Publicat el 10 d'abril de 2012
És un dels llocs al què m’agrada anar de tant en tant. Cal seguir una sendera que surt de Sant Jeroni cap al sud-est. S’arriba, després d’un quart de zigzaguejar costa amunt el camí a peu de la Picossa, a una font ben indicada que ja porta uns anys de sequera, però que també és a prop d’un pou de glaç i hi ha indicacions cap a la cova de la porca o cap a Santa Magdalena. És la font del Tomo, situada al costat del mas del mateix nom. Des de petits hi hem anat sempre si som a Sant Jeroni, normalment per la diada de l’1 de maig, però també, com ahir, per anar a menjar la mona. Del mas recordo sempre que la meua re-iaia em deia que hi havia passat una setmana de “lluna de mel”, tot i què fa 100 anys (102 per a ser més exactes) no sé si es deia així. El fet és que sempre deia que es va casar tard per a l’època, als 21 anys, amb el xic que l’havia festejat abans de marxar a la mili i del que no en va saber res durant dos anys fins que va tornar. I quan va tornar li va demanar la mà (ell la va cridar i ella va sortir al balcó), i es van casar de seguida i els van deixar el mas d’en Tomo (que era d’un dels 12 germans del nuvi) per passar-hi una setmana…
… i nou mesos més tard arribava mon iaio Benito. Suposo que no calia perdre el temps i la re-iaia sempre deia que hi havia un bon paller. A distància de carro aquell mas enmig del no-res a peu de la Picossa devia ser un lloc idílic i llunyà del poble (ben bé unes tres hores). Eren altres temps, el mas ara deu estar molt canviat, té teulada nova almenys i potser és més gran i tot, però sempre me’n recordo de l’anècdota i sempre es comenta quan hi som al davant, i anar fins a la font (o fins al mas) és un bon moment per passejar i xerrar enmig de la muntanya amb un camí fàcil i ben indicat. Molt recomanable.
Publicat dins de Racons de Móra d'Ebre | Deixa un comentari
De vaga
0
Publicat el 28 de març de 2012
Demà faré vaga. No trobo que sigui una vaga qualsevol. És contra la reforma laboral del govern que a mi no m’afecta directament, però a molta gent sí i no la trobo justa. M’hi solidaritzo. Però també és una manera de cridar, és un crit d’indignació i de ràbia. De dir que ja n’hi ha prou de retallar sempre als mateixos, d’empitjorar les condicions laborals de tants i tants treballadors, de que es retalli a l’escola pública que és la base de tot… Bàsicament faig vaga perquè estic molt empipada amb el que està passant i per mi és una manera de dir “ja n’hi ha prou!!”…
Potser no servirà de res, qui ho sap? hi haurà ball de xifres, uns diran i els altres faran. Al nostre institut serà la vaga amb més seguiment de les que s’han fet de llarg. Potser demà serà un gran dia, potser canviarà alguna cosa… “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res” (o almenys servirà per a desfogar-se).
Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari
Mags de les paraules, esclaus dels gestos?
0
Publicat el 26 de març de 2012
El congrés de CDC del cap de setmana ha acabat demanant l’estat propi per a Catalunya, però no la independència (Pujol: “no és el mateix estat propi que independència malgrat assemblar-s’hi”(sic)), i UDC ho troba compatible amb el projecte confederal de proposen. Sigui com sigui, és un gran pas que el partit que té més poder ara com ara i una àmplia base social hagi tingut la necessitat de sumar-se a la idea de tenir un estat propi (amb tots els matisos que vulguin). De fet era un clam des de les bases que sembla que han empés la cúpula (quan Mas va sortir al balcó del Majèstic ja es sentien els crits d’independència com ahir al congrés). Felicitem-nos doncs per sumar més independentistes (o “estat propistes”) al projecte perquè un partit sol (o dos) no poden aconseguir-la. Fins i tot Antoni Castells (desmarcant-se del seu partit) ha dit vàries vegades en poques hores que la independència de Catalunya és viable econòmicament (cosa que ja sabíem, però s’agraeix el gest i la suma del que representa).
Mentrestant, els partits obertament independentistes “recelen” de la “deriva” independentista de CDC (Junqueras: benvinguda sigui la competència, tot i què O. Pujol proclama: Convegència no és un partit independentista) i el PP al seu torn “amenaça”…
Com acabarà tot plegat? Cap a on ens portarà aquest posicionament de CDC i com el farà compatible amb el pacte amb el PP és un misteri que se’ns revelarà les properes setmanes i mesos. Tinc la sensació, però, que el país no està per mitges tintes, la crisi i la seua gestió no deixa a ningú indiferent. Tot i això, no oblidem que Pujol i CIU són mags de les paraules i dels gestos encara que aquesta vegada Oriol Pujol confessa que “potser la geometria variable no donarà més de si”.
Veurem on ens porta tot plegat, però tinc la sensació que aquest cap de setmana a Reus, amb tots els recels que vulgueu, s’ha fet un pas important.
Veurem on ens porta tot plegat, però tinc la sensació que aquest cap de setmana a Reus, amb tots els recels que vulgueu, s’ha fet un pas important.
Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari
Bilingüisme integrador?
0
Publicat el 10 de març de 2012
La sentència sobre el català a l’escola em fa més por que una pedregada. Ara són tres famílies (vés a saber com s’ho faran les escoles per fer-los a elles soles el vestit a mida amb el castellà), però en poden vindre més. El govern espanyol diu que defensa un “bilingüísme integrador”…ai!. De fet, és un tema sabut, en molts instituts de certes zones de Catalunya és pràticament impossible sentir parlar català a la classe, al passadís o al pati. De fet, em vaig trobar un cop que en un institut de 500 estudiants només n’hi havia un que parlés català i l’assenyalaven amb el dit (el catalán). En fi, si hi hagués una situació bilingüe real suposo que això no passaria, però només els catalanoparlants som bilingües. Ha estat així ara i sempre, per molt que altres s’omplin la boca de bilingüisme ells no ho són, però saben que és el primer pas per a la desaparició d’una llengua… la nostra…
Buscant per la xarxa he trobat un text de Carmina Ribés Falcó que diu sobre el bilingüisme:
El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. Una d’aquestes desapareixerà.
En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Tanmateix podem parlar de diferents tipus de bilingüísme:
A. Bilingüísme individual.
B. Bilingüísme social unidireccional.
(llegiu aquí l’explicació sencera).
Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari