Coses a dir

El 17 d’octubre del 1986 la veu de Samaranch va anunciar al món que Barcelona seria olímpica al 1992. Recordo el dia perfectament. La ciutat va embogir. Jo hi acabava d’arribar i em semblava que estava en un altre món. Tothom estava content, la felicitat surava per tot arreu. Vam anar al centre a veure l’ambient. A Pelai les voreres estaven plenes, tothom anava i venia i cridava. Les botzines dels cotxes no paraven de sonar, com quan guanya el Barça, només que aquí hi guanyàvem tots. Ens vam trobar quatre noies que venien de Plaça Catalunya agafades amb les mans entrellaçades i cridaven amb ritme: “els catalans, som collonuts”. Cadascú expressava la seua felicitat com podia o com volía, era una barreja d’emocions, una bogeria col·lectiva.

L’emoció d’aquell dia va ser irrepetible. Barcelona s’obria al món i el país també a través de la seua capital i semblava que tothom estava content. Tants milions en inversions, tants altres en infrastructures, tants en visitants, tants en…el que fos. L’olimpíada era un gran repte, però també, si es feia bé, una gran oportunitat.
 

A l’autopista
de Tarragona a Barcelona, encara ara, et trobes un cartell quan falten
92 quilòmetres per a arribar a la metròpoli: Barcelona 92, diu, allà
enmig del nores, posat expressament per a l’ocació… I encara ara
somric pensant en aquells moments.

Després va venir la
transformació de la ciutat, el voluntariat olímpic, el treball trepidant
de tanta gent per a què tot fos perfecte quan la ciutat tingués a tot
el món mirant-la… i sí, també va venir una pujada de preus desorbitada
de bracet amb els millors jocs olímpics de la història fins al moment.
Al 92, joia, al 93, crisi. S’havia construït molt per aquells jocs i hi
havia molta feina per a tothom, però tot es va aturar de cop, no es va
preveure què passaria l’endemà… sembla que no vam aprendre la lliçò.
Una llàstima.

Dissabte va tenir lloc el 26è Congrés Nacional d’Esquerra en el marc del Palau de Congressos de Girona. Va ser un congrés tranquil, molt ben organitzat i àgil, on hi va haver moments per a tot (debats, xerrades, retrobaments…), i, sobretot, l’esperat discurs de l’Oriol Junqueras. Un bon discurs, ple d’emoció i també d’humor, d’història, de passat, de present i de futur. L’Oriol va posar un brillant punt i final al Congrés per donar el tret de sortida oficial a la nova Esquerra. Feia temps que no m’emocionava tant amb un discurs polític, feia molt temps que no notava aquesta il·lusió col·lectiva.  Val la pena sentir-lo!
Aquí el teniu:

El primer cop que vaig sentir Joan Puigcercós deu fer gairebé vint anys, era portaveu de les JERC i jo hi acabava d’arribar. Em va sorprendre la facilitat de paraula i el to afable i còmplice amb la concurrència; tenia el posat d’algú que sabia què volia i on anava i volies anar amb ell on fos. Vaig pensar que arribaria lluny. La imatge que perviu del Polònia no té gaire a veure amb la realitat. En les distàncies curtes surt guanyant la persona i s’enterra el personatge; és amable, càlid, simpàtic i bon conversador. Gens petulant. Una llàstima que la imatge que té a distància sigui tan allunyada de la realitat…

Les
cròniques recordaran que el mandat de Puigcercós va ser breu i va venir
precedit
d’una època convulsa al si del partit, però també que la transició a la
nova direcció ha
estat exemplar i sense ruptures, potser perquè ja vam patir prou fa tres
anys i ara havia de ser tot d’una altra manera, però també per voluntat
de Puigcercós de fer un canvi tranquil. Quan pensàvem que a
Esquerra no sabíem fer primàries sense trencar el partit, ara hem vist
que és possible i, a més, saludable per a la democràcia interna, gràcies també al tarannà d’en Junqueras i el seu to conciliador, i amb el
millor final possible: Bosch i Tardà a Madrid, un tàndem engrescador amb
permís de Joan Ridao, que ha demostrat sobradament la seua vàlua durant
molts anys, però les urnes i la història li han reservat ara un altre
paper. Ho ha
sabut entendre i això l’honora.

Joan
Puigcercós, gràcies per la feina feta i per la que continuaràs fent. Han estat més de vint anys
intensos de política en primera línia. Amb alts i baixos, amb encerts i
amb errors, com no pot ser d’una altra manera. Has estat el referent d’una
generació encara jove que ho ha donat tot per Esquerra i pel país, i que
segur que ho seguirà fent allà on estigui d’una manera o d’una altra. La
política no té edat i si ara has de fer un pas enrera potser més enllà
podràs fer un pas endavant. Has aconseguit el que ningú havia fet fins ara, fer un canvi tranquil a la nova Esquerra que dissabte, al Congrés, farà el traspàs oficial a la nova direcció. Sens dubte un mèrit teu que sempre has tingut cura del partit. Ara només falta reblar-ho dissabte, al Congrés, que espero sigui el revulsiu necessari per donar una nova empenta a Esquerra.
 
I d’avui a molts anys que hi puguis ser i ens hi puguem trobar!

“El que diu Guardiola va a missa”, així s’expressava un compromissari a l’assemblea de dissabte a can Barça en referència al patrocini de Qatar Foundation. És ben sabut que la votació va quedar clarament decantada a favor del patrocini. Em pregunto què pensaran ara aquests socis compromissaris quan dissabte en Guardiola va defensar la junta de Laporta: “La junta de Laporta va fer coses extraordinàries, estan patint molt i no s’ho mereixen”.
Per aquesta regla de tres caldria que la junta directiva actual s’hi repensés i retirés la demanda contra la junta de Laporta. Estic convençuda que els compromissaris dirien amén a les paraules de Guardiola, que té més seny que ningú.

S’ha creat un grup al Facebook: https://www.facebook.com/pages/Demanem-la-retirada-de-la-demanda-contra-lanterior-junta-de-Joan-Laporta/197239980349154

Avui els que militem a Esquerra podem exercir el dret a vot per triar candidat i ratificar la direcció del partit. Quan alguns pensen que els partits són tot iguals o que els polítics són tots iguals, surt Esquerra una altra vegada a desmentir-ho.
Avui tots els que formem part del partit som iguals perquè podem exercir el nostre dret a vot. Triarem un candidat pel proper 20-N i també donarem suport als candidats a president i secretaria general del partit.
És un bon moment per retrobar amics, companys i parlar de política una altra vegada…
Recomano aquest article d’Albert Pla Nualart, és qüestió de no ser idiotes i potser les coses ens anirien d’un altra manera…

Quins partits més estranys: Al Barça li fan un gol al primer minut i a l’últim. Al Madrid li han expulsat Marcelo després de simular un penal i cap company protesta. Ni ell. Què estrany! Potser no es creia que allò li podia estar passant a ell, un jugador del Madrid. Potser en anar de vermell (la roja?) l’àrbitre no sabia qui eren “els blancs”.

I als culés, dos empats seguits ens fan tremolar? A mi no. No passa res, estem al
començament de les lligues (de l’una i de l’altra). Ara es poden
cometre errors i així t’obligues a polir-los. Més val ara que més
endavant. No són infal·libles, ells ho saben i en són conscients i ara,
nosaltres, també… però han guanyat els partits importants
d’aquesta temporada i han començat amb dos títols. Què més volem? Tenen crèdit. I tant!

…Fa calor de juliol a setembre, al Madrid li expulsen jugadors per fer teatre i ningú protesta, al Barça li marquen al primer i a l’últim minut de partit, portem dos empats seguits… definitivament és un temps estrany!

Guardiola: ‘Si ens aixequem ben d’hora i penquem aquest és un país imparable’ from VilaWeb on Vimeo.

D’en Marc diuen que potser no hi veu, però fixa’t amb quin amor et mira. D’en Marc diuen que potser no hi sent, però fixa’t en com et para atenció. D’en Marc diuen que potser no camina, però fixa’t en com s’esforça per aguantar-se.

No facis cas del que et diguin, i intenta mirar més enllà de la superfície. No hi veus res més?  Esforça’t.

Sigues tu qui el mira atentament. Sigues tu qui li pares l’atenció necessària per sentir-lo. Sigues tu qui li ofereixes el teu braç per a què es recolzi.

Desperta en tu l’esperança i…espera un temps, i veuràs.

La cita d’avui del diari ARA: “El geni més íntim de cada poble, la seva ànima profunda, està sobretot en la llengua“. Jules Michelet.

Ells ho saben i per això continuen volent-la suprimir, aniquilar, esborrar, prohibir… Ara ni tan sols dissimulen, ho fan i punt. En comptes d’avançar anem com els crancs. “Atado y bien atado”. Espanya no canviarà mai.

He vist al FB que es promou l’adhesió a Som Escola. Val la pena que ens hi posem. Junts podem fer força. Si quatre famílies castellanes han aconseguit que s’anul·li la immersió lingüística en català aprovada per la majoria d’un parlament democràtic, quants catalans haurem de ser per a invertir l’efecte?

Clar que també tenim les urnes. Veurem quines peces es mouen per al proper 20 de novembre (quina data!), potser serà l’hora d’enterrar definitivament el passat.

La reforma de la (es veu que no tan Sagrada) Constitució ja està en marxa, avalada pels dos grups majoritaris de la cambra. El PSC continua sent PSOE allà i “no se sap ben bé què” aquí. El Tribunal Constitucional dóna dos mesos a Ensenyament per a fer que el castellà sigui també vehicular a l’escola. Tan se val la immersió lingüística que s’ha demostrat que funciona, contra el català tot s’hi val. Al País Valencià i a les Illes la cosa està molt pitjor des de fa anys, ara ha empitjorat i encara resisteixen. Ara toca fer claudicar al Principat. Veient “Temps de Silenci” en la reposició de TV3 sembla que no hagin canviat gaire les coses i tornem a temps passats. Només els falta prohibir-nos llegir llibres en català. Tot arribarà si no hi posem remei…

S’han aixecat veus de protesta i es promou una Diada reivindicativa més que mai. Sí, cal protestar fins i tot quan no serveix de res,
però aviat hi haurà eleccions al Parlament espanyol i també cal que
anem a votar si és que realment volem canviar les coses.

Un bon observador sap que quan la participació és alta guanyen les
esquerres. Quan cau una mica la dreta pot sumar. Si la participació és
baixa la dreta guanya sempre.

S’està coent una llista unitària independentista, tan de bo tiri endavant, cal unir-se, ja ho diuen, la unió fa la força. Cal molta generositat de tothom per aconseguir-ho, cal seny, cal una llista unitària independentista i contestar d’una manera clara i diàfana a
tot el seguit d’agressions que estem patint. Contestar a les urnes que és l’única manera legítima que poden entendre. Les manifestacions ajuden, fan visible, però els vots són imprescindibles.

Veurem si som capaços tots
plegats d’aconseguir-ho. S’ha fet un llarg camí fins aquí, hi ha moltíssima gent que hi ha participat d’una manera o d’una altra, que han somiat durant molts i molts anys la independència del nostre estimat país. Alguns ens han deixat fa poc. Per tots ells i per tots nosaltres cal seguir sumant gent i complicitats. Sols no ens en sortirem, però junts res no és impossible. Ara és l’hora
de fer el darrer pas, ens ho estan posant en safata, ens ho demanen a crits. Fem-los-hi cas!