Publicat el 5 de març de 2012
Pujol i la independència (I)
Necessitem més persones com Fundador i menys com Pujol… Estic profundament decebuda per l’entrevista d’ahir a l’ex-president Pujol a Salvados. De fet, no la vaig veure sencera, només un tros al final i n’he llegit fragments, però ja en vaig tenir prou. No veig gaire diferència entre el Pujol d’ahir i el Pujol de fa 20 anys o fa 10 anys. Continua no sent independentista encara que diu: “ara votaria sí a la independència”. Pujol és un mag de les paraules i dels gestos. Recordo en els mítings de CIU ja fa molts anys, quan onejaven banderes amb la senyera per una banda i l’estelada per l’altra, de manera que segons com ho veies hi havia l’estrella independentista, però al següent tomb només es veia la senyera i prou. Una bandera, dues visions per atraure gent de totes bandes, dels que pensaven que Pujol era independentista i dels que pensaven que no ho era. Sap que el vot a favor a la independència té cada cop més adeptes, fins i tot dins la seua pròpia formació, i d’aquesta manera dóna peixet als que hi han cregut sempre, però també va dir “no sé què votaria d’aquí cinc anys”, segurament per l’esperança que Espanya modifiqui l’actitud i ell (i els que són com ell) puguin tornar al “camí recte” de formar part d’Espanya…
En aquest sentit és del tot imprescindible llegir (com sempre, però avui més) l’editorial de Vicent Partal: La independència és una tàctica?
Flac favor a l’independentisme fa en Pujol.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent