Pols d'estels

Avui fa exactament 400 anys que Galileo Galilei va descobrir les llunes de Júpiter. Segons conta ell mateix en el seu llibre Sidereus Nuncius, on anuncià els seus descobriments fets des del novembre anterior, va ser precisament el 7 de gener que, amb el seu telescopi, en passar per Júpiter, observà uns punts lluminosos que acompanyaven al planeta. Dos a l’orient i un a l’occident. La seua disposició en línia recta li degué semblar estranya i continuà mirant els dies següents per confirmar l’existència dels punts. El dia 8 de gener els punts lluminosos tenien una disposició diferent: els tres punts estaven en la direcció oest. Va continuar observant els dies següents. Alguns dies estaven ennuvolats però finalment se n’adonà que realment eren quatre objectes els qui orbitaven el planeta Júpiter, formant com un petit sistema planetari. El sistema heliocèntric de Copèrnic havia trobat l’exemple perfecte en l’entorn jovià.

Inicialment, Galileu els va anomenar Cosmica Sidera (estrelles de Cosme), en honor de Cosme II de Mèdici, gran duc de la Toscana des del 1609, el patrocini del qual Galileu es volia assegurar. A suggeriment del gran duc, Galileu va canviar el nom a Medicea Sidera (estrelles de Mèdici) perquè els Mèdici eren quatre germans, no fora cas que algun d’ells s’enfadara. Però, per anomenar-los individualment va inventar un sistema de nomenclatura mitjançant xifres romanes. En aquest sistema, els nombres van en ordre creixent des de Júpiter cap a l’exterior: I, II, III i IV. Aquest sistema va ser usat fins el segle XIX.Tanmateix, avui els noms dels satèl·lits de Júpiter els devem a Simon Marius, qui va reclamar el descobriment de les llunes al mateix temps que Galileu. Ell proposà els noms Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo, extrets de personatges de la mitologia grega i per suggeriment de Kepler i van ser publicats a la seua obra Mundus Jovialis el 1614.

Finalment us deixe una traducció, feta per mi i us en demane disculpes, de la part del Sidereus Nuncius on Galileo anuncia el descobriment de les llunes..

Sidereus Nuncius…

Queda ara el que sembla el tema més important d’aquest tractat: a saber, divulgar i difondre la notícia al voltant de quatre PLANETES que del principi del món fins avui no s’ha vist mai fins ara, en ocasió del descobriment i estudi, de les seues posicions, i observacions realitzades en els dos últims mesos sobre els seus canvis i girs, i convidar a tots els astrònoms per estudiar i determinar els seus períodes, que fins ara no hi havia manera de fer per la manca de temps. Però sent que per no demanar en va aquest estudi, es necessita l’ullera de llarga vista molt precisa parlada al començament d’aquest llibre.

El dia set de gener, per tant, de mil sis-cents deu, a la una de la nit, mentre observava amb l’ullera de llarga vista els astres, se’m presentà Júpiter; potser perquè havia preparat un instrument excel·lent, vaig veure (i que la primera vegada no va ser possible per la debilitat de l’instrument) que al voltant s’hi estaven tres estrelles petites però molt brillants, i encara que jo pensava que eren del conjunt de les estrelles fixes, em van despertar certa sorpresa, perquè semblaven preparades exactament com una línia recta i paral·leles a l’eclíptica, i més brillants que altres d’igual mida.

Les altres (estrelles) i respecte a Júpiter estaven en aquest ordre:

que és, dues estrelles estaven cap a l’orient, una a l’occident. La més oriental i l’occidental semblaven una mica més gran que les altres: no vaig tindre cura mínimament de la seua distància a Júpiter ja que, com he dit, les havia cregut fixes.

Quan, no sé com el destí em va portar, em vaig tornar de nou a la mateixa investigació el dia vuit, vaig veure una disposició molt diferent: les tres estrelles  estaven totes a l’oest de Júpiter, i més junts que la nit anterior i separats per intervals iguals, com es mostra en el dibuix següent:

Només la perseverança de Galileu en observar les estrelletes,  dia rere dia, li va permetre comprendre que havia trobat uns cossos desconeguts fins ara girant al voltant de Júpiter.

L’astronomia moderna havia nascut.

Notes:

Podeu llegir la versió del Sidereus Nuncius en italià ací.La història dels noms dels satèl·lits prové de la Viquipèdia. Qué faríem sense ella?

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

La Universitat de València i la Galeria Jorge Juan van inaugurar dissabte passat en aquesta àrea comercial la programació del Mes de l’Astronomia ‘Tras los pasos del astrónomo Jorge Juan’ amb la finalitat de divulgar la figura d’aquest científic nascut a Novelda en 1713 i que amb 22 anys es va embarcar en l’expedició de la Real Acadèmia de les Ciències de París per a mesurar el meridià terrestre en la línia equatorial en Amèrica del Sud.

Després de la presentació d’una placa dedicada a la biografia de Jorge Juan, el director del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, José María Martí, va agrair que la Galeria “haja volgut unir-se a la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia que té com a objectius: divulgar aquesta ciència a tots els públics, estimular l’interès per l’astronomia i ajudar a mostrar allò que l’astronomia i la ciència en general fan pel desenvolupament i la millora de les condicions de vida de la humanitat”.

Segueix …

Martí va recordar que en 2009 es commemora el 400 aniversari de la primera observació astronòmica feta amb un telescopi per Galileu Galilei en el 1609. “La descripció que es feia de la realitat física en temps de Galileu, era totalment insatisfactòria per a ell, que veia clar que al coneixement de les lleis de la natura s’arribava per l’experimentació. Açò li va dur a observar per primera vegada els cels amb una ullera de llarga vista i va fer nombroses observacions revolucionàries: va descobrir fases en el planeta Venus, satèl·lits al voltant de Júpiter, cràters, muntanyes i planes en la Lluna, taques en el Sol… Galileu és un dels pares de la revolució científica del Renaixement -juntament amb Copèrnic i Kepler- i a ell li devem en gran mesura el salt a la Modernitat”, va argumentar el professor.

El director de l’Observatori Astronòmic, Juan Fabregat, va subratllar la importància “d’iniciatives com aquesta, de col·laboració entre la Universitat i la Galeria per a donar a conéixer un dels científics valencians més destacats de la nostra història”. Jorge Juan es va interessar molt jove per la ciència “i va optar per convertir-se en marí, doncs en la seua època les universitats encara no estaven tan desenvolupades”, va apuntar. Fabregat, qui també va ressaltar que Jorge Juan va participar en l’expedició, que després de vuit anys, va assolir fer més precisos els càlculs per a fixar la posició terrestre. I com els realitzaven? Precisament basant-se en mètodes astronòmics: utilitzant els satèl·lits de Júpiter.

“En la vocació d’oferir una programació cultural de la Galeria Jorge Juan, complementària al vessant comercial, encaixa molt bé amb aquesta activitat divulgativa d’astronomia, una ciència que, com hem pogut veure aquest matí, genera un gran interès en el públic de totes les edats”, va explicar el gerent de la Galeria, Juan José Martí, qui també va agrair la coordinació de la iniciativa per part de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

TALLERS INFANTILS, MOSTRA FOTOGRÀFICA I CAFÈ CIENTÍFIC

L’exposició fotogràfica ‘L’Univers en les teues mans’, coordinada per Enric Marco, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica, mostra imatges espectaculars en gran format. “Són objectes que Galileu ja va observar, però amb una visió més moderna. S’han triat no només pel seu interès científic, sinó també per la seua bellesa artística”, va matisar Marco.

Els tallers didàctics organitzats pels joves científics de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València van tenir ahir una gran participació de xiquets, que van poder realitzar diverses activitats com elaborar rellotges de Sol, pintar planetes o jugar a embolics amb un Sistema Solar. Aquests tallers es realitzaran cada cap de setmana fins a finals de novembre.

A més, el 12 de novembre la Galeria Jorge Juan acollirà un Cafè de la Ciència, un debat distés que tindrà lloc en el restaurant sobre ‘Com seria la vida extraterrestre?’, amb la participació d’astrònoms i professors de la Universitat de València.

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià. Notícia apareguda a la pàgina web de la Universitat de València el 26 d’octubre 2009.

La feina ha estat intensa les últimes setmanes però els resultats es podran veure a partir del dissabte. Estic content del resultat. Així que si esteu per València o rodalies podeu passar-vos per l’exposició de fotografies astronòmiques o el bar de ciències del 12 de novembre. Esteu invitats…

Us pose la informació institucional….

Amb motiu de la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia, des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València s’ha proposat un programa de divulgació sobre la figura de Jorge Juan i l’astronomia en general a la Galería Jorge Juan de València. D’aquesta manera, es vol ampliar les vies de difusió de la ciència a altres espais de la ciutat, gens acadèmics, amb un públic divers i, alhora, donar a conéixer la biografia i trajectòria professional del cientí­fic, marí­, diplomàtic i astrònom valencià Jorge Juan.

Les activitats previstes són:

1. Una exposició fotogràfica coordinada per Enric Marco

2. Tallers didàctics sobre astronomia, durant quatre dissabtes

3. Bar de les Ciències titulat: Com seria la vida extraterrestre?

4. La Galeria Jorge Juan també ha organitzat un concurs de redacció i dibuix sobre astronomia per als col·legis de la zona.

I per a l’acte d’inauguració del Mes de l’Astronomia a la Galería Jorge Juan, “Seguint les passes de l’astrònom Jorge Juan“, s’ha preparat una placa commemorativa, on apareixerà la biografia de Jorge Juan, que restarà per sempre a l’espai comercial. Està previst per al pròxim dissabte 24 d’octubre, cap a les 12 del migdia.

La Galeria Jorge Juan està al carrer Jorge Juan, 21 de València, junt al mercat de Colón. Hi ha pàrquing subterrani a la Galeria.

En l’organització i activitats participen la Càtedra, el departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València.

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac

Fa uns dies va faltar M. Assumpció Català i Poch, astrònoma de la Universitat de Barcelona.

Jo la vaig conéixer ja fa anys en un congrés d’astronomia espanyol. L’última vegada que la vaig veure va ser fa dos anys, a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a Vic.  Encara que ja major, el seu caràcter era afable i continuava interessada en tot.

Nascuda a Barcelona el 1925, la Dra. Catalá estudià Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Començà a treballar en astronomia el 1952, una època marcada per la penúria de mitjans i l’ausència quasi completa de dones a les universitats.

La seua trajectòria científica s’inicià com a becària i després com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, que depèn del Patronat Alfons el Savi del CSIC. Posteriorment, va treballar a Paris a l’Institut Henri Poincaré et Laboratoire de Dynamique et Statistique Stellaire, i va col·laborar amb la càtedra especial de Tecnologies de l’Espai de la UPC.

El 1970 va obtenir el doctorat en Ciències, en la secció de Matemàtiques, per la UB, amb la tesi Contribució a l’estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars: simetria cilíndrica.

M. Assumpció Català i Poch ha estat la representant espanyola a la Comissió 46 de la Unió Astronòmica Internacional per a l’ensenyament de l’astronomia durant quinze anys, i ha format part de diversos projectes de recerca. Va ser també l’autora de llibres de docència universitària i d’estudis d’història de la ciència i de divulgació de l’astronomia, tasca que continuà desenvolupant fins a la seua mort.

M. Assumpció Català i Poch, que va convertir-se el 1971 en la primera dona que va ocupar un càrrec d’astrònoma professional a la universitat espanyola, va rebre la Creu de Sant Jordi de 2009 “per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d’astronomia, de física i de matemàtiques”. Es va  dedicar a la docència del 1952 al 1991, any en què es va jubilar a la UB, i va compaginar l’activitat docent amb la recerca, la direcció de set tesis doctorals i d’onze tesis de llicenciatura, i l’observació astronòmica. En aquest àmbit d’investigació, cal remarcar que va dur a terme observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys.

Foto i informació de Comunicacions UB, Diari digital de la Universitat de Barcelona.

Va passar fa uns dies i se’n feren ressó els mitjans de comunicació. Simultàniament a centenars d’escoles, instituts i universitats els estudiants anaven marcant l’extrem de l’ombra d’un pal vertical o gnòmon. Amb quina finalitat? Rememorar que fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte.

Assabentat Eratòstenes pels viatgers que, al sud d’Egipte, a la ciutat de Syene, actual Assuan, junt a la primera cataracta del Nil, el migdia del dia del solstici d’estiu (21 de juny) el Sol es reflectia al fons d’un pou, es va quedar astorat.  Els objectes no tenien ombra ja que el Sol estava situat dalt del cap. Com podia ser això? Allí, on ell exercia de bibliotecari de la gran Biblioteca d’Alexandria, els obeliscs feien una ombra ben nítida. La ment del científic es va posar a treballar. Evidentment aquesta diferència de les ombres descartava una Terra plana ja que aleshores el Sol estaria a la mateix altura en els dos llocs.

La solució va ser evident una vegada ho va veure clar. Havia trobat una prova física de la esfericitat de la Terra i a més podia mesurar la seua grandària. Com que, com tots els savis grecs de l’època, sabia geometria, s’adonà que la diferència d’altura del Sol entre Assuan i Alexandria era exactament igual a la separació angular entre les dues ciutats observades des del centre de la Terra. Només calia que mesurara la distància entre elles. Conta la llegenda que un servent s’encarregà de contar els passos entre les dues ciutats.

Així, amb la distància líneal entre la Mediterrània i la primera cataracta i l’angle de separació entre elles, una senzilla regla de tres li va permetre calcular el perímetre de la Terra i el seu radi. El valor que obtingué va ser molt ajustat a la realitat.

L’activitat del dijous passat no tractava de fer cap descobriment. Només calia recordar Eratòstenes en l’Any Internacional de l’Astronomia. Mostrar als nostres estudiants el plaer de participar en una experiència científica. La Universitat de València va fer un gran desplegament per participar en ella. El departament d’Astronomia i Astrofísica des de l’Aula d’Astronomia i l’Observatori Astronòmic des de l’Aula del Cel van mesurar les ombres i contribuir a la mesura del radi de la Terra.

Hem d’agrair tots a Pere Closas, d’Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, coordinador de l’activitat amb els 900 centres adherits, per la idea i per el treball ben fet.

I els primers resultats poden veure’s ací…

Aquesta vegada els mitjans de comunicació si que feren acte de presència. S’hi presentaren  ràdios com la Ser València, Ràdio 9 i televisions com Canal 9, Levante TV i la EFE TV.

Com que vaig fer moltes declaracions de premsa aquell dia, encara que després no va eixir ni la meitat de la meitat, vos passe alguns dels articles, així com algun vídeo.

Segueix…
Estudiants i astrònoms utilitzen un pal o “gnòmon” per mesurar el radi de la Terra

vídeo

EFE
Actualitzat 26-03-2009 16:18 CET

València. – Estudiants i astrònoms de la Universitat de València han mesurat, amb un “gnòmon” o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra, en el marc d’un projecte d’observació que es realitza avui simultàniament a Espanya, 24 segles després de l’experiència del grec Eratóstenes.

Foto: Estudiants i astrònoms de la Universitat de València mesuren, amb un “gnòmon”, o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra de manera similar a com ho va fer el grec Eratóstenes fa 24 segles. (EFE)

L’astrònom del Departament d’Astronomia del Campus de Burjassot, Enric Marco, ha relatat a EFE que es tracta d’una activitat que forma part de la programació de l’Any Internacional de l’Astronomia, en commemoració als quatre segles de les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.

En el mesurament realitzat des de València han participat alumnes del departament d’Astronomia del campus de Burjassot i de l’Observatori Astronòmic del campus de Paterna, ambdós de la Universitat de València.

Marco ha necessitat que la “proposta permetrà als alumnes d’uns 900 centres espanyols repetir l’experiència d’Eratóstenes, el primer astrònom que va mesurar el radi del nostre planeta fa vint-i-quatre segles utilitzant un simple pal”.

Els estudiants han instal·lat al campus de Burjassot-Paterna dos “gnòmons”, o antics instruments d’astronomia amb què es determinava l’azimut i altura del sol, per mesurar les seues ombres.

Marco ha precisat que “l’observació consisteix en la mesura repetitiva de la longitud de l’ombra d’un pal vertical o “gnòmon” al llarg de les hores prèvies i posteriors al migdia solar que actualment es produeix al voltant de les 13:07 hores”.

“La comparació amb altres mesures similars obtingudes en altres llocs d’Espanya farà possible obtenir una mesura del radi de la Terra, de manera similar a com ho va fer Eratóstenes”.

“Aquest astrònom es va adonar de les diferències d’ombres generades en diverses latituds al migdia del mateix dia i va intuir que aquest fenomen tan curiós només podia produir-se si la Terra era esfèrica”, ha recordat.

L’astrònom ha indicat que els 900 centres espanyols on es duran a terme aquestes observacions enviaran les seues dades a una web d’Internet d’un centre coordinador, que. després de la seua avaluació, oferirà la mesura exacta del radi de la Terra.

Segons l’astronomia moderna, el radi equatorial de la Terra és de 6.378 quilòmetres, mentre que el seu radi polar és de 6.356 quilòmetres, amb un radi mitjà volumètric de 6.371 quilòmetres.

Foto: Mesurant ombres. Enric Marco

L’astrònom polonés Nicolau Copèrnic va revolucionar l’astronomia al segle XVI amb la seua defensa de la teoria heliocèntrica del Cosmos. La Terra gira sobre ella mateixa en 24 hores i orbita al voltant del Sol en un any. Els altres planetes també giren al Sol en òrbites circulars.

Abandonava així la teoria ptolemaica de l’Univers que propugnava una Terra immobil i amb els planetes girant al Sol sobre esferes perfectes i que havia estat vigent durant catorze segles.

El 24 de maig de 1543 moria sense veure publicada la seua obra magna De Revolutionibus Orbium Coelestium que no veuria la llum fins uns quants mesos més tard.

Era conegut que va ser enterrat a la catedral de Frombork, Polònia, però no se sabia on. Tanmateix fa uns mesos l’aplicació de modernes tècniques forenses a unes restes òssies trobades a una tomba sense nom de la catedral ha permés identificar sense dubte les despulles del gran astrònom del Renaixement.

Segueix…

Nicolau Copèrnic va ser matemàtic, astrònom, jurista. Estudià a les universitats de Cracòvia, Bolonya i Pàdua. Tornat a Polònia va prendre possessió d’una canongia a la catedral de Frauenburg (avui Frombork). Les seues múltiples activitats administratives no el privaren de construir un observatori  on realitzà nombroses observacions visuals i d’escriure diversos llibres on exposà la teoria heliocèntrica.

Se sap que morí als 70 anys i que fou enterrat a la mateixa catedral. Tanmateix la manca de cap làpida o senyal feia impossible identificar-ne les restes.

L’any 2004 l’arquebisbat va contactar amb l’arqueòleg Jerzy Gassowski, cap de l’Institut d’Arqueologia i Antropologia de Pultusk a Polònia, que va excavar el terra de la catedral i trobà unes restes prop de l’altar.

Tot semblava quadrar. El crani era clarament d’un individu d’una edat avançada tal com era Copèrnic quan morí.

A més a més la polícia científica polonesa ajudà a crear la imatge digital del rostre que mostra una nas trencat i una cicatriu dalt de l’ull esquerre.

Es conserven diversos retrats de Copèrnic. En aquest enllaç en poden veure alguns. Si comparem el rostre digital amb algun d’ells la semblaça és sorprenent. Ja tenien les restes de l’astrònom.

Tanmateix encara es podia avançar més. Encara romania un petit dubte. Les proves eren circumstancials. Ara bé, les modernes tècniques forenses popularitzades per sèries de televisió com Bones i CSI van permetre estar-ne totalment segurs.

L’equip d’arqueòlegs va demanar l’ajut de la doctora Marie Allen, del laboratori de genètica de la Universitat d’Uppsala a Suècia. La biblioteca de la seua universitat té un llibre que va pertànyer a Copèrnic i la investigadora va trobar-hi 4 cabells.  Va comparar el seu ADN amb algunes restes de Frombork (una vertebra, una dent i un fèmur). Els estudis confirmaren que l’ADN de dos dels cabells era el mateix que el dels ossos.

La tomba de Copèrnic amb les seues despulles ha estat finalment identificada.

Nota: La notícia del descobriment es  va donar a mitjan novembre però no havia pogut explicar-la fins avui. A més he posat Copèrnic sota la categoria de Els nostres astrònons ja que, encara que no era de les nostres terres, va influir de manera cabdal sobre els nostres científics.

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

El Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal ja es pot trobar en versió catalana. Aquesta obra és el llibre de referència d’estudiosos de la cultura antiga grego-llatina però altres matèries també se n’ha fet ús.

Aquest llibre és el meu llibre de capçalera que faig servir per a poder parlar amb correcció dels mites del cel estrellat, dels embolics dels déus de l’Olimp que després han quedat congelats en el dibuix de les constel·lacions actuals.

Ja fa any que tinc la versió en castellà i he patit força pels dubtes que he tingut en adaptar al català algun nom especialment complicat.

Segueix…

Aquests mites encara em sorprenen ja que els déus de l’Olimp, tot i que immortals, representen perfectament tot el ventall de les passions humanes. I aquestes, després de 2500 anys, encara són les mateixes de la societat actuals. L’enveja, la passió, l’amor, la bellesa, el vici, etc són passions actuals però similars a les de l’antiguitat. En aquest aspecte la humanitat no ha canviat en 25 segles de convivència i 250 anys de tecnologia.

A més, més endavant, en captivar-me la passió de l’astronomia vaig redescobrir els déus de l’Olimp al firmament. La persecució perpètua de l’Escorpí a Orió, el drama d’Andròmeda i molt d’altres estaven marcats al cel. Són, com sol dir, els contes dels xiquets de l’antiguetat dibuixat en un llenç perenne.

I ara, des de escric aquest bloc i faig els articles a la revista comarcal Quinzedies, haig de contar sovint els mites relacionats amb la descripció de les constel·lacions mensuals.

Com he dit al principi, el Diccionario de mitologia griega y romana de Pierre Grimal ha estat el meu llibre de consulta primer. Llegint qualsevol de les entrades pots adonar-te de les múltiples versions d’un mateix mite.

Ara ja es pot trobar en versió catalana. Una meravella. Ja no hauré de traduir jo els noms dels déus i semidéus, dels herois i les nimfes a la meua manera. No em tornarà a passar que no traduïsca bé el nom del nou planeta nan Eris, que amablement em corregí Raül, un lector.

Així que enhorabona als especialistes Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí
(professors de llengües clàssiques), que n’han fet la traducció. I també gràcies a l’editor Josep Cots d’Edicions de 1984 que ho fet possible.

Quina alegria….

El fet que el xiquet en la seua etapa adulta siga astrònom m’ha fet gràcia i més encara comprovar que el seu paper és bastant versemblant…

Segueix …

La trama de la pel·lícula està molt ben explicada a la web Sesió Contínua i, per tant, només haig que copiar-la.

Fanis, un jove astrònom amant de la cuina i que resideix a Grècia torna a Turquia, el seu país natal, per trobar les seves arrels. Han passat 35 anys des que en va marxar i té ganes de veure el seu avi, a qui deu l’interès per la gastronomia, i el seu primer amor. Un cop allà recordarà tota la seva història de joventut, estretament lligada a la presència i a l’absència del seu avi.

El seu avi, que té la millor botiga d’espècies d’Istambul, veu el món a través del menjar i dels tocs finals que cal donar-los per arrodonir-los.

Molt interessant conéixer la recepta de l’Imam Bayildi, una mena d’albergina farcida de verdures. Ací al País Valencià se n’han menjat tota la vida també, però farcides de carn picada. De vegades em sorprén veure que tenim plats tan semblants amb els musulmans. Serà la història compartida segur però també serà tenir el mateix clima on s’hi cultiven els mateix productes.

I la poesia de l’escena en que l’avi ensenya el sistema solar al nen fent servir els diversos sabors de les espècies.

Per exemple quan parla de Venus…

Avi: Tenim a Venus, que li posem?
Nen: Canella.
Avi: Venus era la més bella de les dones. Per això la canella és a la vegada dolça i amarga com totes les dones.

Els efectes especials li donen cert aire màgic, com un conte. A destacar el llarg tràveling virtual d’una vista general d’Istambul amb el muetzí cridant a l’oració que acaba a la realitat del carrer i tenda de l’avi.

Finalment Fanis, l’astrònom, que treballa a l’Observatori Nacional d’Atenes, just en front de l’Acropolis, dóna classes amb alumnes, és un expert internacional en matèria fosca i sembla una persona normal. Com dic, bastant versemblant.

Una pel·lícula interessant, que descriu amb persones reals, conflictes polítics poc coneguts per aquesta part de la Mediterrània. Les guerres per les illes de l’Egeu, l’Enosis i el colp d’estat dels coronels grecs.

Foto: La catedral, després mesquita i ara museu de Santa Sofia d’Istambul/Constantinoble.

Hi ha herències que sembla que duren per sempre.

La dictadura de Franco va deixar també un llegat en el sistema horari que continuem utilitzant en l’actualitat. El tenim tan assumit que ja no ens en adonem.

Però si t’hi poses a pensar mirant un mapa d’Europa no ho entens. Perquè Espanya i la Gran Bretaña, si es troben sobre un mateix meridià no tenen la mateixa hora? I perquè Portugal té el mateix horari que Canàries? De vegades la política de repressió és molt més important que el sentit comú…

Els nacionalistes gallecs fan bé de reclamar l’hora de Portugal?

Segueix…

Antigament la gent utilitzava l’horari solar per a la seua vida diaria. Quan el sol assoleix el seu màxim són les dotze i no hi ha cap ambigüitat. Cada poble feia servir la seua hora local. Així a Palma el Sol passa pel sud (les dotze) abans que ho fa a València o a Barcelona. Tanmateix en aquella època no hi havia cap problema ja que les comunicacions eren tan lentes que no calia coordinar els rellotges. És l’hora que fan servir els rellotges de Sol.

El problema sorgí quan s’inventaren el telegraf i els ferrocarrils. Calia coordinar les estacions d’eixida i d’arribada per a fer, per exemple, horaris de trens.

Així és que cap a finals del segle XIX es va aprovar un tractat internacional per definir les zones horàries. Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat español s’integrà, com era lògic vist el map adjunt, a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres. Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho adoptaren.

Aquesta va ser una decisió lògica ja que ajusta de la millor manera possible l’hora natural solar, la de l’eixida i posta de sol amb l’hora oficial comuna a tot el fus horari.

Hi ha monuments a tot el territori dedicats al meridià de Greenwich. Prop de l’entrada del Safari Park de El Verger (la Marina Alta), per altres llocs de la Marina Alta, a l’entrada de la Pobla Tornesa  i a Castelló on passa entre la ciutat i el Grau. S’ha construït el Parc del Meridià. (foto)

Però la República Espanyola es va esfonsar el 1939 i van vindre 40 anys de dictadura. Un del primer decret ben poc conegut del general Franco va ser publicat el 1940. Deia…

La Orden de la presidencia del gobierno de 7 de marzo de 1.940, BOE del día 8, (Referència Aranzadi 402) establece:

Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo, dispongo:
Art. 1º El sábado, 16 de marzo, a las veintitrés horas, será adelantada la hora legal en sesenta minutos.
Arts 2º, 3º y 4º: relativos a ferrocarriles, administración de justicia y jornada laboral.
Art. 5º Oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal.

És a dir, es va abandonar la zona horària 0 (GMT) i es va passar a la zona horària d’Europa Central, la que tenia Berlin. Mai es va aplicar l’article 5é de l’Ordre. Mai es va tornar a l’horari de Londres. Així que amb aquest horari Galícia es fa de nit cap a les 11 de la nit a l’estiu.

Per si teniu dubtes de la intenció del dictador veieu aquesta web amb una imatge de l’època. Llàstima que no estiga documentada. Em nege a posar aquesta imatge al meu bloc….

I que passà a Europa. La wikipèdia m’ha permés veure que passà a la resta d’Europa. Quan els Països Baixos i França foren ocupats pels nazis el 1940, es va adaptar l’hora de Berlín. El fus horari original ja no va ser restablert després de la guerra. Supose que la gent s’havia avesat a la nova hora…

Hi ha herències que duren…

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

La visita a Xàtiva per veure l’exposició La Llum de les Imatges ha estat un plaer en aquest mes de sol i platja al principi i de pluja i vent al final. No pretenc explicar l’exposició, d’altra part altament recomanable, sinó contar alguns elements astronòmics d’algunes obres que m’han sorprés gratament.

La Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, patrocinada per la Generalitat Valenciana ha dut a terme una campanya de recuperació artística, prèvia a l’exposició, que ha restaurat sis edificis monumentals i 157 obres d’art, entre pintures, escultures, teixits, orfebreria i documents, la majoria de Xàtiva, de la Costera i de les comarques pròximes de la Ribera Alta i la Safor. La web institucional és indecent per la poca informació que porta. En  aquesta web podem trobar més dades.

La Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, coneguda com la Seu, aloja la major part de les obres restaurades. Entre elles podem veure la taula de Sant Sebastià, de Joan Reixach (Jacomart) datada cap a 1460. Tradicionalment sempre s’ha cregut que representa al poeta Ausiàs March encara que estudis més moderns ho descarten.

Però el que m’ha portat a escriure aquest apunt són dues obres que presenten aspectes astronòmics que voldria destacar. No puc aportar cap imatge ja que està totalment prohibit fer fotografies de les obres així que ens haurem d’acontentar amb les meues explicacions.

La primera obra és una crucifixió datada a finals del segle XV. No recorde l’autor però si que recorde que prové de l’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció de Montesa (la Costera). Crist es troba crucificat i allà dalt al cel, al cantó superior esquerra apareix un Sol eclipsat per una Lluna fosca. Al voltant del disc lunar es veu la llum tènue de la corona solar. La representació de l’eclipsi total de Sol està molt ben aconseguida, molt realista, com si l’autor n’hagués observat algun al llarg de la seua vida. Actualització: Taula de Montesa.

L’altra obra que vull comentar és una peca d’orfebreria del segle XVIII d’autor anònim que prové de l’església de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. És una safata de plata que al seu mig té pintada una escena marinera amb un vaixell veler de diversos pals ja prop de terra mentre a l’horitzó, per l’esquerra, és veu un Sol eixint, amb una cara riallera.  Mentre tant, per la dreta, una fina lluna, en forma de C, es troba alta al cel. És per tant una escena d’una eixida de Sol, correctament representada, amb la llum del Sol enllumenant la Lluna per l’esquerra. Tot és com ha de ser, no com solen ser les representacions actuals de la Lluna, un exemple de les quals ja vaig comentar a un apunt anterior.

Aquestes obres m’han fet reflexionar sobre la manera en la qual els nostres avantpassats veien els fenòmens naturals. Acostumats a veure el cel nocturn, sense contaminació lluminosa, amb la poca llum que feien les espelmes, els fenòmens de la volta celeste no els eren aliens. Les estrelles, les constel·lacions i la posició dels planetes eren qüestions de cultura popular.

Ara tenim just el contrari. Dins de les ciutats els xiquets ja no saben que amaga la volta de color taronja del cel. A més, la gent que ix al carrer ho fa sota la llum protectora dels fanals. El coneixement del cel ha deixat de ser part de la educació bàsica.

Actualització (17 Setembre 2007)

Josep Lluís Cebrián i Molina, historiador i autor de diversos textos en l’exposició Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, m’envia un enllaç a la seua pàgina web on es pot admirar la taula de Montesa. S’hi pot veure clarament el Sol eclipsat com deia jo més amunt. Aquesta representació del Sol eclipsat té l’origen en l’evangeli de Sant Lluc als versicles 23, 44-46:

Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la vesprada: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esgarrà pel mig.

Jesús va cridar amb tota la seua força:

-Pare, confie el meu alé a les teues mans.

I havent dit això, va expirar. 

Ara, gràcies a Josep Lluís Cebrián i Molina podem gaudir d’aquestes belles taules gòtiques. Però mai podrà suplir la visita en directe a l’exposició i a la ciutat de Xàtiva que enguany compleix 300 anys de la seua destrucció a mans de les tropes felipistes.

Addenda. Text sobre el Calvari de Montesa  de Josep Lluís Cebrián.