Pols d'estels

Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d’un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.

Aliaga hi explicava que el mes d’abril d’enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s’havia adonat casualment d’aquesta circumstància i que n’havia parlat amb Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d’estels. Cercant a l’hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l’astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat. David Morrison, ex-alt càrrec d’uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. ‘La principal categoria d’elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d’impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.

‘D’aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, ‘sobretot des d’una perspectiva mundial’: ‘Per això vam consultar obres de referència i investigadors d’universitats per a elaborar una possible llista de noms.‘EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: ‘No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.‘A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d’un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

El cel està ple d’animals, alguns exòtics, d’altres més normals. Hi ha amors impossibles i molta violència. Qui ha posat totes aquestes històries al firmament? D’això en  parlaré a la xerrada que faré demà a Ca les Senyoretes, invitat per Joan Olivares. També observarem el cel amb telescopis si l’oratge ho permet. Si veniu per allí, allà ens trobarem.

Us deixe la propaganda que ha fet la casa.

Reserves

962358032

620588724

«L’espai està allà i nosaltres anem a pujar-hi. La Lluna i els planetes estan allà i noves esperances de conexement i pau estan allà». Així s´expressava el president John F. Kennedy el 12 de setembre de 1962 en el seu discurs a l´estadi de fútbol de la Rice University de Houston.

Feia 17 mesos, en plena guerra freda, la URSS havia realitzat el primer vol tripulat a l´espai, protagonitzat per Yuri A. Gagarin i la nau Vostok. Kennedy va contraatacar i va apel·lar a l´orgull de la nació nordamericana. En conseqüència, va anunciar el seu compromís d´arribar a la Lluna abans del final de la dècada dels seixanta. «We choose to go to the Moon», reiterava el president, com a símbol dels reptes que afrontar i guanyar.Així va ser, tot i que Kennedy no ho va poder viure perquè va estar assassinat el novembre del 1963. L´Apolo XI va esdevindre la primera missió tripulada en arribar a la superfície lunar el 16 de juliol de 1969. Avui, el Kennedy Space Center de la NASA, al cap Cañaveral no sols és la més famosa plataforma de llançament, sinó també un parc temàtic i de divulgació científica sobre l´espai. L´orgull d´haver xafat la Lluna alimenta la consciència de nació, alhora, les instal·lacions són un exemple de ciència a l´abast de tothom i amb capacitat d´entreteniment i seducció dels joves.

L´espai és una de les disciplines més atractives i amb imatges més poderoses per a despertar l´interés per la ciència. Però ni el llegat de Kennedy ni l´aparell de comunicació i màrqueting de la NASA han pogut frenar la crisi de vocacions científiques estesa tant als EUA com a la Unió Europea. I no sols a Espanya, on l´últim Informe PISA de 2009 tornava a revelar que la joventut no assoleix la mitjana dels països desenvolupats. Finlàndia, primera en PISA, també pateix el descens de vocacions. Aquesta decadència pot posar en escacs la prosperitat occidental front a països com ara Xina.

El conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora, també ha decidit mirar cap al cel. I ha anunciat que fomenaran la passió per la ciència entre els joves «a partir de l´àmbit de l´espai». Ja tenen un esquema: per a Primària, la creació d´una unitat didàctica i la visita a una exposició; en Secundària, la possibilitat d´implantar una assignatura operativa vinculada a l´espai i a nivell universitari —quan les vocacions estan despertes o ja no hi són— amb l´oferta d´un màster. En astronomia? Siga benvinguda la idea, tanmateix, caldrà un pla més sòlid per canviar la percepció de les ciències com matèries dures i amb remuneracions poc atractives. Tampoc no és demanar la Lluna.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 14 maig 2011

---

Nota personal: El mateix conseller que va eliminar l’optativa d’Astronomia de l’ESO l’any 2009, Any Internacional de l’Astronomia, ara vol tornar a posar-la. A que juga el conseller?

Demà tanca al Museu d’Etnologia i al Arqueològic d’Oliva (La Safor) l’exposició commemorativa sobre el matemàtic, astrònom, marí i també polític liberal, Gabriel Ciscar i Ciscar. Els espais expositius han estat obert des d’octubre però no he pogut visitar-los fins la setmana passada.

Gabriel Ciscar va nàixer el 17 de març de 1760 a la ciutat d’Oliva, on dominava encara el Palau Comtal d’Oliva, en una gran casa senyorial. Nebot de Gregori Maians i Ciscar, el pensador il·lustrat, va ser enviat, sense ganes, a estudiar lleis a la Universitat de València, de la qual n’era rector llavors el seu oncle Joan Antoni Maians, germà de Gregori. Va estar-hi uns anys però  la va abandonar sobtadament en ser acusat, sembla que injustament, d’uns aldarulls que solien fer els estudiants cap a Nadal per no anar a classe.

El rector el castiga tres dies confinat en el calabós  de la Universitat i el jove Gabriel, ferit en l’orgull abandona la seu acadèmica i s’enrola, amb 18 anys, en l’acabada de crear Acadèmia de Guardamarines de Cartagena.Un viatge de pràctiques el porta a Itàlia i a l’Adriàtic on calcula la posició exacta de diverses illes i les situa en els mapes. En tornar és atacat per dues naus pirates argelines, combat del qual se’n surt prou bé.

Fa un viatge a Amèrica per cartografiar zones del Golf de Mèxic però el comandament de l’armada decideix posar setge a Pensacola a la Florida ocupant finalment la ciutat.

El 1887 es casa amb Ana Agustina Berenguer de Marquina i Ansoátegui, filla del virrei de Nueva España, don Félix Berenguer de Marquina, amb la qual té 6 o 7 fills dels quals només sobrevisqueren 2 filles. Ana Agustina morí jove el 1816.Però on el mèrit científic de Gabriel Ciscar es mostra ben rellevant és quan és elegit per representar la Corona Espanyola en la Congrés Internacional de Pesos i Mesures de Paris. A requeriment de les autoritats franceses al rei d’Espanya, una Reial Ordre de  Carles IV l’any 1798, comissiona Gabriel Ciscar per presidir la comissió espanyola a la convenció internacional que va definir el metre i el sistema mètric decimal. Allí va estar durant un any a Paris relacionant-se amb els científics francesos i europeus i establint nombrosos contactes que li van ser molt útils en el futur.

Torna a la vida acadèmica i, interessat en l’ensenyament i perfeccionament dels marins, escriu excel·lents llibres docents entre els quals destaca un Curso de Estudios Elementales de Marina, amb apartats d’aritmètica, geometria, trigonometria i pilotatge. Va ser curiós veure en l’exposició el pla d’estudis dels marins d’aquells temps. A part de les matèries de matemàtiques, astronomia, pilotatge, també s’estudiava francés i anglés, esgrima i ball.

Com a astrònom va desenvolupar nous mètodes gràfics, va corregir les distàncies lunars i va calcular la longitud de diverses ciutats respecte al meridià de Paris.

La Guerra del Francés va a capgirar la tranquil·la vida acadèmica del nostre matemàtic. És llavors quan es revela el seu esperit liberal i modernitzador de la societat. I això va a ser també la causa dels seus majors problemes en el futur.

El 1808 es secretari de la Junta Central de l’Exercit. El 1809 es nomenat Governador Civil i Militar de Cartagena i l’any següent Ministre de Marina. President de les Cort de Cadis, on es va redactar la primera Constitució espanyola, es nomenat el 1811 membre de la Primera Regència.

Acabada la guerra i havent tornat Ferran VII, la Constitució és abolida i Gabriel Ciscar es destituït, empresonat i finalment desterrat a Múrcia, Cartagena i finalment Oliva on va restar fins el 1820. Va ser quan va morir la seua dona. L’any 1817, però, es torna a casar amb Teresa Ciscar de la ciutat d’Oliva. Amb ella tindrà uns quants fills més.

Quan tornen a vèncer els liberals el 1820 i es restitueix la Constitució, Ciscar es alliberat, rehabilitat. Aleshores es promogut a Tinent General i forma part del Consell d’Estat.

Ferran VII, però, mai no va pair sometre’s a una constitució. Així que quan rebé l’ajut del Duc d’Angulema amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís (que no eren tants) va tractar de fer tabula rasa amb els liberals. Gabriel Ciscar és destituït de tot i l’Audiència de Sevilla el condemna a mort. Sort d’uns amics nobles francesos que el porten d’amagat a Gibraltar.

Allí passarà els últims anys de la seua vida, amb una pensió pagada pel Duc de Wellington, vencedor de Napoleó a Waterloo. Allí escriurà el seu famós Poema Físico-Astronómico on parla de d’astronomia amb bells versos.

L’any 1829 mor a Gibraltar. No és fins el 1860 que les seues netes traslladen les seues despulles al Panteó de Marins Il·lustres de San Fernando, en Cadis, on ara mateix es poden visitar.

Foto: Estàtua de Gabriel Ciscar i Ciscar a la plaça de l’ajuntament d’Oliva. Enric Marco.

Álvaro López, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d’òrbites d’asteroides. Des de l’amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.

---

Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d’objectes.

El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d’asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d’asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.

Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l’enviament d’observacions d’asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.

Vaig tornar a veure’l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d’un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.

En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.

Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l’àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.

Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d’Harvard.

Amb 73 anys, ens deixava fa uns dies l’astrònom britànic Brian Marsden.  Nascut a Cambridge, Anglaterra, l’any 1937, ha dedicat la seua vida a l’estudi dels cossos menors del sistema solar: els asteroides i els cometes.

Abans de l’invent d’internet els astrònoms que descobrien un fenòmen sobtat al cel, com per exemple, una supernova, un nou cometa o un asteroide havien de comunicar-se per telèfon o telegrama a altres observatoris per avisar i confirmar l’event. La transmissió de la informació era lenta i parcial. Per centralitzar les dades  d’aquests fenòmens transitoris es creà l’Oficina Central de Telegrames Astronòmics que s’encarregà de disseminar els descobriments de manera ràpida i eficient, primerament amb telegrames i actualment amb correu electrònic.

Brian Marsden va dirigir aquesta oficina de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a la Universitat de Harvard des del 1986 al 2000 però la faceta més important del seu treball era l’estudi de la trajectòria de cometes i asteroides. Molts d’aquests són observats només algunes poques vegades de manera que la seua òrbita està molt mal determinada. Per això milers d’astrònoms observen els passos pròxims d’aquests cossos per millorar-ne l’òrbita, algun fins i tot des dels telescopis de l’Aula d’Astronomia a Burjassot. Amb  observacions d’asteroides suposadament nous, Marsden va predir el redescobriment de l’asteroide Adonis l’any 1977 perdut per falta de dades des de l’any 1936.

I és que Brian Marsdem va dirigir entre 1978 i 2006 el Centre per a Planetes Menors, també a la Universitat de Harvard, d’on centralitzava tota la informació sobre noves dades d’asteroides i cometes. I quan els números correlatius assignats als asteroides arribaren al 10000, va proposar assignar-li  aquest número a Plutó per fer palés que aquest cos era només un cos menor però no un planeta. Ningú li va fer cas. El destronar un planeta és molt difícil.

No va ser fins el 2006 quan Plutó va deixar de ser planeta passant a la nova categoria de Planeta Nan. La influència de Brian Marsden en la reunió de Praga de la IAU per aconseguir-ho va ser decisiva.
El Centre per a Planetes Menors li dedica aquesta pàgina: MPEC 2010-W10 : BRIAN MARSDEN (1937 Aug. 5-2010 Nov. 18)

Mossen Josep Escrivà, rector de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna, se’n va. Després d’una dura operació l’estiu de l’any passat i amb tres llocs on fer missa, sembla ser que en anar a l’arquebisbat a demanar un capellà de suport li van dir que millor que es jubilara. I que enviaran un nou rector a Sant Pere.

Josep no és un rector com els altres. És, com li han dit pel poble, un dels nostres. És respectat per tothom, per creients i no creients; ha visitat els malats de Tavernes als quals coneix pels seus noms, ha estat sempre a l’abast dels fidels. Però també ha fet molt des del punt de vista patrimonial per dignificar el temple de Sant Pere que és de finals del segle XVII. Per a aconseguir-ho, amb l’ajuda econòmica dels habitants del poble, ha fet rehabilitar l’església que ja queia a trossos i acabar el campanar inconclòs des del segle XIX, ha fet restaurar les pintures de la cúpula i ha creat un  museu parroquial.

Però l’obra més important de Josep ha estat introduir el valencià a la litúrgia, als sermons, als sacraments i a la catequesi. Els fidels de tota la vida que havien aprés a resar en castellà ja seguien sense problemes les oracions en valencià. És cert que va tindre uns pocs problemes en vindre a Tavernes ja fa 17 anys amb fidels que no volien canviar res i que van preferir anar-se’n a l’altra parròquia, però van ser pocs.

Josep ha estat sensible amb la immigració a Tavernes, ha creat cursos en la casa parroquial per ajudar-los a millorar en el possible les seues condicions de vida.

La meua relació amb Josep va començar fa uns deu anys, una vegada s’havia restaurat el campanar i amb ell el gran rellotge de Sol que el decora en la seua façana sud. Rafael López Machí, Joan Olivares i jo mateix vam posar i orientar correctament el nou gnòmom per tal que marcara l’hora com havia fet sempre fins que el vell gnòmon s’oxidara i doblegara sota les busques impersonals d’un rellotge mecànic i el solar acabà per abandonar-se.

Josep ens encomanà també un nou rellotge en la cara oest de la torre del campanar i allí, amb un equip de restauradors, vaig estar unes setmanes pujant al bastiment per mesurar orientacions, dibuixar el quadrant i finalment col·locar el gnòmon del nou rellotge de ponent.

Josep és un enamorat de l’art i de la història i en sap molt. Les seues col·laboracions en les revistes culturals de la Valldigna són constants i sempre són articles ben escrits i amb substància.

Josep ens deixa. Tots sabem que se’n va sense ganes. Ara viurà al seu poble, Bellreguard, i ha afirmat que vindrà sovint.

I el rector que vindrà a substituir-lo? Només sabem que es diu Don José, és del Port de Sagunt i que el pròxim dia 10 d’octubre 70 capellans, l’arquebisbe i una cort de 300 convidats ompliran l’església de Sant Pere. Voldria equivocar-me, però em sembla que el tarannà del nouvingut serà d’una altra corda.

I des d’ací podeu llegir el que s’ha escrit a La Cotorra de la Vall, diari electrònic de la Valldigna, de la missa del passat dissabte on el poble s’acomiadà de Josep.

Missa de comiat de Josep Escrivà

I adjunte l’entrevista que se li va fer a Josep l’agost passat. Llegiu-la.

Sempre em consideraré de Tavernes, Levante La Safor, 22 d’agost 2010.

Agost acaba i també, sembla, la gran calorada. Les observacions populars deixen pas a les observacions a casa, a la muntanya o, per qüestions de faena, al Campus de Burjassot. Al cel encara podem veure les grans constel·lacions estiuenques com el Cigne, l’Àguila o la Lira. I al cap al sud, les constel·lacions de Sagitari i Capricorn són ben visibles.En aquestes dates i des de les nostres latituds poden veure dues petites constel·lacions del cel de l’hemisferi austral a ran de l’horitzó sud. Les petites constel·lacions de Telescopi i Microscopi  estan situades als peus del Sagitari i de Capricorn i varen rebre aquest nom de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille. Durant la seua estada a l’observatori del Cap de Bona Esperança a l’Àfrica del sud a mitjans del segle XVIII va donar nom a 14 grups estel·lars entre ells, aquests dos. El seu racionalisme el porta a fer un homenatge a uns instruments científics que havien revolucionat la ciència, per observar objectes llunyans i ben grans i per introduir-se en les meravelles de la cèl·lula. Aquestes eines van resultar tan útils que van permetre la creació de l’astronomia moderna i de la microbiologia.

Ara bé, aquestes petites constel·lacions no són fàcils de veure des del nostre país. No tenen estrelles massa brillants  i a més a més necessitaríem un horitzó sud ben lliure de boires i d’obstacles naturals com muntanyes o arbres. L’estel més brillant de Telescopi és α Tel de només magnitud aparent 3.49

Sembla que setembre no serà un bon mes per veure planetes a unes hores fàcils. Només Júpiter serà factible veure’l bé ja des de la primera part de la nit.

Segueix…

Els planetes Venus, Saturn i Mart es troben molt prop de l’horitzó oest i només es podran veure uns minuts després de la posta del Sol. Caldrà esperar millors temps per a observar-los.

Júpiter ix per l’horitzó est poc després de la posta del Sol a principis de mes però ja es trobarà alt a finals de mes en fes-se de nit. Serà el planeta més interessant del mes.  Cal aprofitar-ho per a veure’l amb els prismàtics o amb el telescopi.

Mercuri es veu a l’eixida del Sol a partir del dia 10 fins a finals de mes per l’horitzó est. El dia 19 es trobarà a la seua màxima separació del Sol i serà més fàcil veure’l. És el que s’anomena, tècnicament, la seua màxima elongació oriental.

També cal esmentar les efemèrides interessants del mes.

El dia 11 de setembre la Lluna, amb un fi quart creixent, se situarà només a 3 graus del planeta Venus. Això ve a ser com l’angle que abasten dos dits estesos al cel.

El dia 22 i 23 la Lluna es situarà ben a prop del planeta Júpiter. Bon moment per fer-los una fotografia junts.

Actualment el planeta Urà, descobert per William Herschel el 1781 des del jardí de casa seua a Bath, es troba en la mateixa direcció que Júpiter. El dia  18 de setembre els dos planetes es trobaran a només 0.8 graus un de l’altre, una distància sobre la volta celeste que equival a menys de dos diàmetres lunars i és menor que el tros de cel que cobreix el dit petit o menovell amb el braç estés. Un telescopi mitjà amb pocs augments pot tindre els dos planetes en el mateix camp de l’ocular. Serà ben curiós veure com el planeta Urà presenta un petit disc en les proximitats del gran disc del planeta gegant.

La Lluna va ser quart minvant el passat 1 de setembre, presentarà la fase de nova el 8 mentre que el 15 de setembre serà quart creixent. Finalment el 23 de setembre serà lluna plena.

El cometa Hartley 2 s’aproxima al centre del sistema solar. Amb un nucli d’1 km de diàmetre passarà ben prop de la Terra el 20 d’octubre. De moment aquest mes de setembre començarà a ser visible. Ja en parlarem més endavant.

Foto: William Herschel, National Portrait Gallery, London: NPG 98 Wikimedia Commons.

L’Empordà sempre ha estat una cruïlla de camins per on han passat els més importants personatges de la nostra història. Els esdeveniments estudiats als llibres d’història se’ns fan presents en estar als mateixos llocs on passaren els fets. Les muntanyes i platges que veieren els nostres avantpassats que lluitaven per la llibertat o fugien de l’opressió estan allí encara perquè no oblidem.

Tots això ho vaig comprovar mentre visitàvem durant uns dies l’Alt Empordà. Des del poble de Darnius, hostatjats a Can Massot i amb la gentilesa de la mestressa de la casa, la Roser, i de la seua família, hem estat descobrint les rutes antigues i modernes de la nostra història.

Les ruïnes d’Empúries et presenten la Grècia clàssica i la de les seues colònies. Una bella escultura d’Asclepi/Esculapi presidint la ciutat i el museu em portava a rememorar la constel·lació de Serpentari o Ophiuchus, dedicada al déu de la medicina, fill d’Apol·lo i del qual ja en vaig parlar fa temps. Ara fa un centenar d’anys que va ser excavada de manera sistemàtica la ciutat grega i en unes cisternes d’aigua descobriren l’estàtua, orgull actual del jaciment. Però també ens sorprengué molt la ciutat romana d’Empúries quasi sense estudiar. Fundada a partir del campament militar de Marc Porci Cató que hi arribà amb l’exercit més gran enviat fins llavors a Hispània, de les 70 ínsules o “barris” de la vila només se n’han destapat 5. Hi ha feina per a desenes d’anys. Mosaics geomètrics de les cases o domus excavades es veien perfectament denotant el gust per la vida regalada dels colons romans lluny de l’Urbs i vivint ací per defensar la frontera. Mosaics pensats per a un interior es troben actualment exposats a l’aire lliure sense cap protecció visible. No es faran malbé? No ho entenc i agrairia que algun entés en arqueologia m’ho expliqués. Algú ens va dir que a l’hivern els cobrien. Encara sort!

Segueix…

Contemple la badia de Roses i em puc imaginar com la flota de Gneu Corneli Escipió, oncle del vencedor d’Anníbal, atracava al port situat entre Empúries i l’actual poble de Sant Martí, ubicat a la primitiva ciutat grega de Paleopolis. L’enorme moll encara és ben visible i demostra la grandària que en aquells temps tindria el port grec, ara sobre una gran platja. Aquí, l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, va vindre per barrar la reraguarda a Anníbal i amb aquest fet va començar la romanització de la península, perquè els romans s’hi van quedar.

Fa anys havíem visitat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aleshores semblava més arruïnat que el Monestir de la Valldigna. També havia estat espoliat i buidat de tot objecte artístic i semblava difícil rehabilitar-lo. Però Sant Pere ha ressuscitat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i d’Europa i ara s’ho val visitar-lo. Representa la primitiva Catalunya vella, dels segles X, XI i XII.

La visita a Catalunya Nord ens porta al Castellet i a la Llotja de Perpinyà. És incomprensible per a nosaltres que la Llotja continue estant ocupada per un restaurant pizzeria. Una joia de l’arquitectura catalana del segle XV que hauria de ser un edifici públic es troba en mans privades. O es tracta d’una concessió? No ho entenc.

La ciutat d’Elna és ben bonica i la seua catedral i claustre gòtic una meravella. És, però, una ciutat màrtir del nostre regne. L’any 1285 el setge francés a la ciutat acabà amb la gent refugiada a la catedral. Les tropes de Philippe le Hardi
hi entraren cremant la porta, mataren tots els homes i violaren les dones tal com ho conta Bernat Desclot a la seua crònica (Veure aquest, aquest i aquest apunts).

La història passa i Catalunya i el regne han perdut la seua part nord. Visitem el castell de Sant Ferran a Figueres. Al segle XVIII, la monarquia borbònica, una vegada perduda pel tractat dels Pirineus (1651) la protecció del castell de Salses, on tants valencians i catalans van morir en la seua defensa, i de les ciutats fortificades de Perpinyà i Elna, va haver de pensar una manera de protegir el nou regne pel nord. Fins a mitjan segle XVIII unes 13 vegades els francesos havien assaltat i saquejat les comarques de l’Empordà mentre Luis XIV manava fortificar a l’enginyer militar francés Vauban la vila de Vilafranca del Conflent i bastir la fortalesa de Bellaguarda al coll del Pertús. L’enginyer militar castellà Juan Martín Zermeño trobà l’elevació situada a nord-oest de Figueres molt adient per construir un castell que impedira l’entrada de tropes franceses des de la Catalunya Nord. Martín Zermeño creà una fortalesa inexpugnable, de nou disseny, per fer front a la nova arma de l’artilleria. Havia d’estar pràcticament oculta a la vista. Per això la fortalesa de Sant Ferran té les parets molt baixes. Amb la seua forma de tortuga, en una vista aèria, amb afegits fortificats formant angles aguts que evitaven els angles morts que  es produeixen amb torres circulars, va ser invencible i no es va rendir mai per la força.

El castell construït pràcticament sobre roca viva té unes contramines per evitar la construcció de galeries per sota la muralla per part de l’enemic. A més amb les seues cisternes d’aigua podia sobreviure un any de setge. La visita a la muralles, a les contramines i a les cisternes, amb zòdiac inclosa, és molt recomanable però no indicada per a qui patisca de claustrofòbia.

Els immensos estables del castell, que mantenia una tropa permanent de 6000 homes i 500 cavalls, estan restaurats i són el lloc on es va fer l’últim ple del parlament republicà el febrer del 1939.

I per on anàrem trobàvem els camins de l’exili ben assenyalats pel Memorial Democràtic en els Espais de Memòria. La Vajol, amb l’estàtua del pare i la xiqueta amb una sola cama, o el monument a Companys a la ratlla de la frontera, on la carretera es talla de sobte, i es converteix en una senda forestal per la part de Catalunya Nord al coll del Lli. O a Port Bou, on aquell febrer del 1939 milers de refugiats passaven pel coll. La caseta de control de la frontera encara està allí junt a un monument franquista al regiment de Navarra. El Memorial Democràtic ha fet una gran feina recordant els fets. I explicar-ho als seus panells en català, castellà, francés i anglés un encert. Tothom pot llegir, sense excuses, què va passar fa 71 anys.

Darnius, bell poble de l’Alt Empordà, és la vila on es troba la casa pairal de Jordi Pujol i on va nàixer Josep Maria Gironella, l’autor de Los cipreses creen en Dios que guanyà el Premio Nacional de Literatura l’any 1953. També és el lloc on es troba Can Massot on hem conviscut amb altres hostes i els últims dies he pogut admirar els cels foscos amb l’observació dels planetes, la Lluna, la Via Làctia i amb unes retardades Perseides creuant el cel.

Fotos:
1. Pare i filla fugen a l’exili. La Vajol.
2. Asclepi/Esculapi a la ciutat grega d’Empúries.
3. Sant Pere de Rodes
4. Catedral i claustre d’Elna.
5. Muralles de Sant Ferran. Figueres.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

De ple dins l’estiu finalment les temperatures han assolit els seus màxims habituals. Calor, humitat i xafogor que no deixen viure. Però per la nit pot refrescar i és quan podem aprofitar per eixir de casa i alçar el cap per veure els estels de l’estiu. D’ells he parlat ja altres juliols d’anys passats: el triangle estival, l’Escorpí i l’Òssa Major…Aquest mes el cel ens continuarà presentant els planetes Mart, Venus i Saturn però Júpiter ja se’ns presentarà per l’est cap a la matinada.

A destacar l’eclipsi total de Sol visible al Pacífic. Des de casa nostra no veurem res. Serà de nit. El seu interés està en que la banda de totalitat passarà per l’illa de Pasqua. Els moais seran sota l’ombra de la Lluna el dia 11 de juliol. Si us toca la loteria encara podeu gastar-vos els diners en el viatge. N’hi ha d’organitzats per agències de viatge o agrupacions astronòmiques. Avise, però. Prepareu la cartera que els viatges no són gens barat.

I al voltant del dia 14 de juliol tindrem una bonica agrupació de planetes i la Lluna al cel. Segur que algun il·luminat ens nomena la fi del món…

Segueix…

Els planetes seran els protagonistes de les nits de juliol. Venus, Mart, Saturn seran fàcilment visibles al cel disposats en línea. Just a la posta del sol, ja podreu veure el planeta Venus ben brillant per l’oest. A mesura que va fent-se fosc els altres planetes s’aniran encenent a la seua esquerra. Tots es trobaran a les constel·lacions del Lleó mentre que Saturn es trobarà a la Verge.

El dia 10 Venus es trobarà junt a l’estrella Regulus (α Leo) formant un duet celeste. La Lluna s’afegirà els dies 14, 15 i 16 a l’alineació planetària posant 4 objectes importants en un lloc ben reduït del cel.

Els planetes Venus i Mart s’aniran movent molt ràpidament pel firmament i això causarà que els últimes dies del mes formen amb Saturn un bell i petit triangle. Però això només serà un tast de l’agregació planetària del dia 6 d’agost. Però d’això ja en parlarem en l’apunt del mes que ve.

El planeta Júpiter es veurà eixir per l’est a partir de la 1:30 de la matinada a principis de mes però a finals el veurem ja des de les 23:30.

La Lluna serà quart minvant el 4 de juliol, nova l’11, quart creixent el 18 i plena el 26.

L’esdeveniment més important del mes serà, sense dubte, l’eclipse de sol que es veurà al llarg de tot el Pacífic el pròxim 11 de juliol. La banda de totalitat no tocarà terra en pràcticament cap lloc. Només alguns illots en seran afortunats. L’única illa important que es trobarà sota l’ombra de la Lluna serà l’illa de Pasqüa, famosa pels moais, gegantesques escultures que miren, cap a l’est, la mar. El dia 11 de juliol l’únic hotel que hi ha té totes les seues habitacions plenes des de fa mesos. A més està completament prohibit acampar a l’illa. Així que si no s’ha reservat res, l’única manera d’anar-hi és viatjar des de Xile en avió, observar l’eclipse i tornar el mateix dia a Xile.

La Vanguardia ha estat fet un especial sobre l’eclipsi durant els últims mesos. Podeu veure-ho ací. I si encara podeu i voleu anar, no espereu més i mireu aquesta pàgina, per exemple.

Ja en parlarem més quan s’aproxime la data.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de juliol 2010, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Moais a l’illa de Pasqua.

Ahir va ser un dia de goig per a la cultura a la ciutat de València.

El medievalista i historiador de la ciència de la Universitat de Boston, Thomas F. Glick, va rebre un homenatge a la Universitat de València amb la seua investidura com a Doctor “Honoris Causa”.

Si diem que aquest nordamericà va ser el primer en estudiar el reg tradicional a l’Horta de València, tema al qual li ha dedicat gran part de la seua carrera investigadora no ho diem tot. A més va posar de manifest la transferència de les tecnologies hidràuliques des del món islàmic als regnes cristians medievals per la permeabilitat de les fronteres culturals la qual cosa l’enfrontava a  les tradicionals i fortes concepcions apriorístiques historiogràfiques espanyoles.

També cal afegir que, gràcies a ell, l’entrada de les grans idees científiques a Espanya, com el darwinisme o la relativitat són ara ben conegudes. A més a més la peculiaritat d’aquest personatge no és limita a un pur treball acadèmic sinó que s’ha implicat força en la societat que l’ha acollit des dels anys seixanta i per això s’ha  significat en la lluita per la salvació de l’Horta de l’especulació urbanística.

Tot això passava pel matí. I per la vesprada el professor Glick participà en la presentació del tercer i últim volum de l’obra col·lectiva La ciència en la història dels Països Catalans, de la qual ell n’és un dels autors.

Segueix…

La investidura com a doctor Honoris Causa ve descrita perfectament en la notícia de la Universitat de València així com també és interessant llegir la Laudatio d’Antoni Furió i l’aclaridor discurs de Thomas F. Glick en el que conta les raons de la seua vinguda  a València. Juli Peretó parla extensament al seu bloc del seu historial com a medievalista i historiador de la ciència i de l’acte de nomenament com a doctor Honoris Causa d’ahir de matí. Per això m’estalvia de parlar-ne jo ja que els seus escrits reflecteixen perfectament la profunditat intel·lectual d’aquest savi nordamericà i valencià d’adopció.

Jo vaig conéixer Thomas F. Glick ja fa anys a través de la seua obra fonamental Diccionario Histórico de la Ciencia Moderna en España que va editar l’any 1983 amb J.M. López Piñero i Víctor Navarro. Aquest llibre de referència m’ha servit durant anys per conèixer els nostres científics de vegades desconeguts per al gran públic i per preparar classes, xerrades o articles de divulgació. És per això que tenia interés per conéixer en persona aquest savi de terres llunyanes que s’interessa pel meu país.

Ahir a la vesprada al centre Octubre de Cultura Contemporània de València es  va presentar el tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans, editat conjuntament per l’Institut d’Estudis Catalans i les Publicacions de la Universitat de València. Juli Peretó en parla també al seu bloc on explica detalladament el pla de l’obra i les vicissituds de l’edició.

Víctor Navarro, catedràtic retirat d’història de la Ciència de la Universitat de València i uns dels coautors, destacava que Owen Gingerich, professor d’astronomia a Harvard i al Smithsonian Astrophysical Observatory, havia elogiat l’obra però que es lamentava que fora en català i no en anglès. Víctor ho justificava per un compromís cívic amb el país, per comprendre el que la ciència ha representat en la nostra societat. I això cal fer-ho en la nostra llengua.

Glick, continuava Navarro, com altres estrangers que han vingut a les nostres terres, en no estar sotmés a cap condicionant previ, ha adoptat una mirada pròpia que li ha estat molt profitosa.

Vicent Mut, del que Víctor Navarro acaba de publicar un llibre, o Josep Saragossà, el millor matemàtic que hem tingut per aquestes terres i que va demostrar 2 teoremes importants, són alguns dels científics que podem trobar entre les més de 2300 pàgines de l’obra. Per això Víctor invitava els desocupats lectors a que la llegisquen com deia Cervantes.

Thomas F. Glick confesà que l’interessa la ciència als països petits. Dinamarca, per exemple, s’ha concentrat en 2 o 3 disciplines per poder competir. Així en física ha estat capaç d’omplir tots els seus llocs i començar a exportar. El mateix podem veure que li passa a Catalunya amb la fisiologia.

I al matí i a la vesprada va confesar que aquest país nostre li havia donat molt més del que ell li havia aportat. Se’l notava emocionat per tots els reconeixements del matí i el del Tribunal de les Aigües del dijous passat per la seua defensa de l’Horta.

I acabe amb el que va dir el professor Glick en el seu discurs al Paraninf de la Universitat de València: Contemplant l’Horta des de Godella a la darreria dels seixanta,… el Túria era l’entrada a un paradís real.

Foto: Thomas F. Glick a la presentació del tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans. Enric Marco.

La societat depén més i més de la ciència per al seu desenvolupament. Semblaria, per tant, que els seus membres haurien de valorar els fets científics abans de prendre qualsevol decisió. Les enormes possibilitats de consultar la bibliografia per la xarxa o fins i tot de contactar els científics  per correu electrònic directament haurien de facilitar enormement la comunicació entre la societat i els treballadors de la ciència. Tanmateix no és així. Alguns grups recelen de la ciència i la tecnologia i cada vegada la implantació de les pseudociències va a més. A més a més les teories de la conspiració per les quals es creu que hi algú amagat que, amb finalitats perverses, controla la societat són cada vegada més freqüents i diverses. Sembla que està naixent una nova religió.De tot això, i amb exemples concrets, se’n està parlant al centre CC Octubre de València. Allí s’està celebrant el III Simposi Mundial sobre les teories de la Conspiració, Spectra.

Els pollastres hormonats ens fan afeminats, com diu Evo Morales? El terratrèmol d’Haití l’han provocat els nord-americans? I que es pot dir de la pel·lícula “Los homes que miraban fijamente a las cabras“, sobre una companyia militar nord-americana que volia lluitar amb poder para-normals….

Però la teoria conspirativa més estesa actualment és la que suggereix que la humanitat està regida per una elit de llangardaixos vestits d’humans…

Segueix…

El passat 12 de gener Haití va ser sacsejada per un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter. Com que les explicacions racionals no servien per a certa gent ràpidament se n’ha buscat una d’alternativa.

Segons alguns, el terratrémol va ser causat per l’imperialisme ianqui que amb un dispositiu de 180 antenes (HAARP) situades a Alaska va causar, per error, el sisme a Haití quan pretenia atacar l’Iran. Aquesta bajanada que no se sosté de cap manera està basada en un sistema d’antenes real que s’utilitza per a estudiar la ionosfera terrestre i que pertany a la Universitat d’Alaska i al departament de Defensa dels Estats Units. Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona, ens contà també les “magnífiques” plaques antiradiació dels mòbils que es poden comprar per internet.

La pel·lícula recent “Los hombres que miraban fijamente a las cabras” està basada en un fet real. Una companyia de Fort Braggs de l’exercit dels Estats Units es va entrenar en la guerra psíquica. El resultat va ser un fracàs, és clar. Per cert el qui entrenà la unitat militar era d’origen basc, com ens recortà Luís Alfonso, un dels ponents del simposi.

Però el que no sabia, i es va contar al simposi, és que tot va començar l’any 1959 amb el mític viatge del submarí Nautilus per sota la capa de gel del pol nord. La revista francesa Science et Vie va revelar que s’havien fet experiments de telepatia des de dins del submarí.

Els soviètics, que també llegeixen revistes, va engegar aleshores  un ambiciós programa per no quedar-se enrere. El cost d’uns 130 milions de dòlars d’estudi de la guerra psíquica (telepatia, telequinèsia,…) dins del qual destacava els intents d’aturar el cor a unes granotes…. demostren l’aposta del bloc de l’est.

Els americans, és clar, s’asabentaren dels estudis soviètics, i crearen la seua pròpia unitat psíquica però ells, en canvi, utilitzaren cabres.

Tot això s’ha sabut amb documents desclassificats dels anys 70. El problema és que els experiments del Nautilus no mai van existir. Els russos i americans es llançaren a una cursa “psíquica” per una mentida!

Javier Cabanilles, que treballa a El Mundo, ens parlà de la estafa de les cares de Bélmez que encara que totalment desacreditades encara suren de tant en tant pels noticiaris. El tema que tenia preparat era sobre les creencies acientífiques de la Grip A.

Finalment els ponents del Simposi debateren cap a on ens portaran aquestes teories conspiratives. El sentiment generalitzat era que a pitjor. Es va posar com a exemple la dificultat de trobar un distribuïdor als EEUU per a la pel·lícula de Darwin.

La conclusió és que ara vivim en una societat en que tot és opinable.  Per exemple, l’evolució és opinable o el Big Bang és opinable. Tanmateix no és poden posar al mateix nivell un científic especialista en el tema i una suposada bruixa.

Aquestes teories en general no són conseqüència de la mala intenció dels seus autors sinó que poden ser explicades només per l’estupidesa humana.

Dimecres es presentà a l’Espai Ciència de l’Octubre CCC de València el llibre Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) i l’astronomia, a cura de Víctor Navarro Brotons. L’amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la trajectòria vital i científica d’aquest astrònom mallorquí del segle XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques de Kepler i Newton.

L’italià Giambattista Riccioli, aprofitant l’extensió planetària de l’orde de Jesús, a la qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món. Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també telescopis a mitjans del segle XVII. D’aquest projecte global destaca a casa nostra l’astrònom mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l’estada que va fer l’astrònom valencià Josep
Saragossà a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà destacà per l’astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut no sabem si les comprava o, com el valencià, les feia també.

Riccioli va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents geogràfics com cràters, mars i muntanyes  el noms dels astrònoms de prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s’utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4 de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç Mut de Palma, el cràter Mutus.

El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta el mapa de la Lluna de Riccioli on s’hi ubica el Mutus.

Podeu veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d’uns 4000 milions d’anys d’antiguitat s’hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu interior, mostrant-nos l’intens bombardeig a la que fou sotmés l’interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.

És curiós que el cràter Mutus és d’interés actualment ja que per la seua proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.

Foto: El Cràter Mutus. Detall d’una foto de cràters lunars de l’impressionant astrofotograf americà Jim Ferreira.

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

Avui els astrònoms celebrem els 400 anys de la publicació d’una obra cabdal del primer astrònom modern, Galileu Galilei.

Un petit taller de Venècia li publicava el Sidereus Nuncius (el Missatger Sideral) en la que l’home de ciència contava detalladament els seus descobriments fets amb el telescopi. Des de finals de 1609 havia estat observant sistemàticament el cel, descobrint les muntanyes de la Lluna, les fases de Venus i la natura estel·lar de la Via Làctia. El dia 7 de gener de 1610 fa el descobriment més espectacular. Júpiter posseeix una cort de llunes que giren al seu voltant confirmant-li la idea de com podia girar la Terra al voltant del Sol. L’obra va ser un autèntic best-seller. La primera edició de 550 exemplars s’esgotà en una setmana.

Per conmemorar la data del 12 de març de 1610 us penjaré alguns articles curts sobre l’esdeveniment escrits per Maria Bayarri del departament de Filologia Italiana de la Universitat de València i per mi mateix que hem publicat a diversos mitjans.

El que podeu llegir a continuació és de Maria i s’ha publicat al número 83 (març-abril 2010) de la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

———————–

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa, Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Segueix…

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Maria Bayarri

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Tots aquests colpidors descobriments els va exposar, conjuntament, en el volum del Sidereus Nuncius (Missatger Sideral) publicat el 12 de març de 1610. “Petit tractat missatger de grans i colpidores veritats”, així va definir Galileu Galilei el Sidereus Nuncius, un text fonamental no sols per a la història de la ciència, sinó també per a l’imaginari de l’home barroc.

El Sidereus es va convertir en tot un bestseller de seguida: en només una setmana s’exhauriren les 550 còpies de la primera edició. Dos anys després, el 1612, el text ja era conegut a l’Índia i a Moscou, i el 1613 estava traduït al xinés. El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i el 1638 a Japó. En el Sidereus Nuncius Galileu descrivia el seu descobriment dels quatre planetes mèdicis, anomenats així en honor de la família florentina i dedicats a Cosme II, Gran Duc de Toscana. Aquests planetes van ser motiu d’inspiració artística per als dramaturgs que treballaven a la cort toscana, fins al punt que se’n feren escenificacions en balls de la Cort i amb vestuaris per al ball. Hui en
dia són més coneguts com les llunes de Júpiter o els quatre satèl·lits galileans.

El Sidereus també va inspirar la pintura barroca. Un artista com Ludovico Cardi da Cigoli, amic de Galileu, en pintar una Assumpció de la Verge a l’Església de Santa Maria
Maggiore a Roma, va voler representar el firmament amb les ombres i amb les llums que descrivia Galileu al Sidereus. Un altre pintor, Adam Schneider, en pintar la Fuga a Egipte, va representar el cel galileà de la nova ciència dibuixant les taques de la Lluna, la Via Làctia
formada per nombrosos estels, les Plèiades i altres constel·lacions amb un naturalisme fins aleshores inèdit en pintura, el naturalisme que observava el firmament amb les ulleres de llarga vista.

En el Sidereus Galileu comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè les vegen i les contemplen…”. Es tracta, doncs, d’una espècie de diari de navegant on Galileu hi va anotar, dia per dia, les seues observacions des del 7 de gener, primer dia en què va observar Júpiter, fins el 2 de març, i on també va dibuixar la posició dels estels junt a Júpiter.

Però si ens centrem en l’epistolari de Galileu de 1610, hi trobem cartes fonamentals escrites entre gener i març en les quals fa referència als seus descobriments. En la carta del 7 de gener, escrita des de Pàdua i enviada a Antonio de Mèdici, explica les primeres observacions amb els dibuixos de la Lluna inclosos; el 30 de gener, el 13 de febrer i l’1 de març envia unes
cartes des de Venècia a Belisario Vinta, un dels secretaris del Gran Duc de Toscana, i li explica el retrobament dels quatre satèl·lits. Altres cartes de març estan adreçades als secretaris dels Mèdici o als astrònoms que treballaven a la cort toscana com Raffaele Gualterotti. Galileu, que és un home de ciència, se n’adona d’haver produït amb el telescopi una revolució cultural. De fet, així ho demostra en la correspondència amb Belisario Vinta.

L’astrònom descobridor dels quatre satèl·lits de Júpiter va inspirar els lletraferits de la Cort Toscana, els quals escriviren poesies en lloança dels seus descobriments. Entre els poetes més destacats, citarem Manso, Marino (en el seu Adone), Chiabrera, Salvadori, Soldani, Cicognini, Francesco M. Gualterotti o Stelluti.

Galileu és considerat el pare de la ciència moderna. Gràcies a ell i al seu Sidereus Nuncius podríem dir que s’ha escrit la pàgina més important de la història de l’astronomia.

Les observacions de Galileu s’iniciaren l’any 1609, en hivern i en una regió d’Itàlia com és la Padània, de la província de Pàdua, on ell era professor a la universitat. Allí va començar a observar Júpiter totes les nits amb el seu telescopi, amb una manta a sobre, com conta al seu epistolari, i mentre llegia Ruzzante, literatura de cavalleries escrita en dialecte de la
Padània, tot esperant que Júpiter amb les seues quatre llunes se li presentaren al davant.

Tot açò va ser una pedra fonamental en la història de l’Astronomia. I per quina raó? Doncs, perquè gràcies als seus descobriments l’astrònom de Pisa havia liquidat per  sempre les lleis de la física tal i com les havia explicades el filòsof grec Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu en el segle tercer de l’era cristiana.

Galileu Galilei va reprendre les idees d’un altre filòsof grec, Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Nicolò Cusano (segle XV) i, sobretot, del matemàtic i astrònom polonés Copèrnic, que el 1543 i a la fi de la seua vida havia publicat el llibre De revolutionibus Orbium Coelestium, i va aconseguir provar irrefutablement que la Terra no era el centre de l’univers -com se’n desprén de la Bíblia-, sinó un xicotet planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Però no sols això, també Galileu algun any més tard, el 1632, en el volum escrit en llengua italiana Dialogo sopra i due massimi sistemi del Mondo Tolemaico e Copernicano -una vertadera novetat per a l’època doncs acostà l’italià a la ciència- llançà la hipòtesi que la Via Làctia és com és, una enorme constel·lació d’estels, tot eliminant així la idea que el Sol té la posició privilegiada de ser el centre de l’univers.

Galileu es va convertir en el navegant celestial, de la mateixa manera que Colom havia sigut el navegant terrenal. Aquesta idea també la va arreplegar Francis Bacon en la seua obra Dissertatio cum Nuncio Sidereo.

Al segle XVII i amb Galilei es converteix en lloc comú la profètica frase de l’Apocalipsi “et vidi caelum novum et terram novam”, frase citada per Campanella, autor d’una Apologia de Galileu.

L’univers del Sidereus va representar una revolució conceptual vertaderament atrevida. Transformava radicalment, després de catorze segles i de l’univers pensat per Ptolomeu, la manera de concebre la vida, la moral, la fe i el món de la física.

L’equivalent per a nosaltres podria ser el descobriment d’altres éssers intel·ligents en la nostra galàxia amb totes les conseqüències epistemològiques i ètiques que se’n derivarien.

Fotos:
1. Portada del Sidereus
2. Pàgina de la Lluna. Enric Marco. De l’exposició “Hablarán de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València.