Pols d'estels

L’astronomia, que tradicionalment s’havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l’ús de l’espectroscòpia. Així per exemple, l’astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L’any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l’òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l’Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d’aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l’eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l’atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d’oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l’amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l’Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l’arribada del cometa. Els amics se’n burlaren, però l’endemà el trobaren penjat.

Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l’ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l’orient.

L’any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera
imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d’ample. Està compost principalment de diversos gels d’aigua, de diòxid de carboni i d’amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D’aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d’asteroides o de l’escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col·lectives o manipulacions per interessos particulars.

L’amenaça que ve de l’espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d’un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s’han posat en marxa programes de busca i catalogació d’objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l’Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l’asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.

—–

Aquest article s’ha publicat a Las Provincias el 19 de maig de 2010, 100 anys després del pas per la cua del Halley.

Foto: El cometa Halley, 1910, The New York Times.

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009

Ens han furtat els estels. Ens han esborrat les constel·lacions i els mites dels antics.

I és tota la veritat. Els carrers estan excessivament il·luminats, amb punts de llum mal dissenyats. Milers de focus, molt artístics això si, es troben per tot València i per tota l’àrea metropolitana allumenant carrers, places i autovies. I les estrelles van apagant-se poc a poc…

Quin sentit té dissenyar punts de llum tipus bola que llencen cap amunt el 50% per cent de la seua energia. Que no val diners l’energia? Deixaríem que rajarà l’aigua el doble del temps necessari?

Cal posar un fanal de llum cada 100 metres en totes les autovies d’entrada a València si tots els cotxes porten els seus llums obligatoris?

Segueix…

No és només una pèrdua econòmica. Hi ha qui pensa que l’excés de llum és innocu, que només s’escapa cap a dalt i prou. Hi ha, però, un efecte afegit. Si hi ha núvols la llum llençada cap amunt es reflexa en ells, retorna a la terra i fa brillar el cel. I aquest efecte és visible a molt quilòmetres de distància. Si no hi ha núvols sempre tindrem pols en suspensió que brillarà per la llum excessiva. El resultat de tot plegat és que no podrem veure ja els estels amb una brillantor menor que la brillantor del cel. És en aquest aspecte que dic que ens han furtat els estels.

Un estudi recent del Departament d’Astrofísica de la Universidad Complutense de Madrid, les conclusions del qual podem llegir a un article de El Pais, ha mostrat amb tota la seua cruesa, el que ja sospitàvem: València és la ciutat que més contamina lumínicament d’España. València superà els 13 milions i mig d’euros el 2007 en la seua factura de llum. Aquesta factura tan grossa, que paguen, no ho oblidem, els seus habitants, és veu en el seu context quan la comparem amb la que paguen ciutats com Madrid i Barcelona, per exemple, que tenen el doble de població. A València es consumeixen més de  127
kilowats-hora per habitant, front als 61,5 de Madrid o als 57,4 de Barcelona. El Pla d’Eficiència Energètica del Ministeri de Foment 2004-2012 proposa un consum mitjà de 75 kilowats-hora per habitant.

La pèrdua del cel estrellat s’ha fet sense preguntar, sense qüestionar els efectes. El cel és de tots. No només dels pobres astrònoms que hauran de viatjar més lluny en busca de cels nets, sinò també de tots els habitants de la Terra. I a més a més els ecosistemes nocturns se’n ressenteixen. El cicle de vida dels animals nocturns queden totalment afectats.

València hauria de ser ben respectuosa amb el medi natural. Molt a prop de la ciutat tenim el llac de l’Albufera. Des d’ell el núvol de llum taronja que embolcalla la ciutat allumena la superfície de l’aigua i les plantes aquàtiques. On s’amagaran els insectes nocturns?

L’altre dia un xiquet de visita amb la seua escola, en veure el cel estrellat que ens mostrava el meravellós programa lliure Stellarium, no va saber respondre en preguntar-li que era l’immens núvol de pols que creuava tota la volta celeste. No havia mai vist la Via Làctia, la visió des de la Terra de la nostra pròpia galàxia.

L’organització Cel Fosc lluita en contra de la contaminació lumínica amb campanyes de concenciació popular i administrativa. Si la ciutadania no es convenç del problema pensant en els diners tirats al fem per la política de Grans Events i de la València de la Llum pensem en els ecosistemes afectats i en els xiquets que no sabran mai més que és l’Òssa Major o la Via Làctia.

Fa 400 anys Galileu Galilei va aixecar el seu telescopi al cel i va fer una sèrie de descobriments que canviaren la nostra visió de l’Univers. Si visquera ara li seria difícil tornar-los a fer.

Foto: Contaminació lumínica a València.
Una vista nocturna de l’avinguda del Cid de València, il·luminada per centenars de faroles. Carles Francesc, El Pais. 10-05-2009.

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

Fa anys, molts anys, tindre llum elèctrica a les cases i al carrer era senyal de modernitat i prosperitat. Normalment teniem una única bombilla per habitació i l’àvia i els pares ens renyaven molt si la deixavem encesa en sortir.

Els temps han canviat i ara sembla que ens sobra tot. Més i més llums adornen els nostres pobles. Els ajuntaments projecten nous carrers amb punts de llums excesius i mal instal·lats que projecten quasi el 50% de la il·luminació cap al cel. I ací està el problema. Les estrelles més dèbils que la llum projectada desapareixen. Podem dir que una mala planificació ens furta les estrelles. També hi ha problemes ambientals greus. Un cas paradigmàtic és el de l’ocell Escateret Hydrobates pelagicus ssp melitensis que nidifica a l’illa de Benidorm. La gran il·luminació del passeig marítim de Benidorm dificulta la conservació de les colonies ja que les gavines són les seues depredadores.

Alguns pobles estan fent coses com per exemple Almoines, la Safor, però altres poblacions més grans com València s’entesten a guanyar el premi mundial al malbaratament de l’energia.

L’organització Cel Fosc fa una gran feina conscienciant a la gent i a les administracions a utilitzar una il·luminació racional i respectuosa amb el medi ambient.

L’any vinent se celebrarà l’Any Internacional de l’Astronomia. Un dels objectius és lluitar contra la contaminació lluminosa. Vicent F. Soler Selva, de l’ IECBV, ha publicat un article sobre el tema al diari Información d’Alacant. És altament recomanable llegir-lo per veure quin és realment l’interés que tenen els nostres ajuntaments sobre aquesta contaminació de nou ric. El podeu llegir a Vull llegir la resta de l’article.

Segueix …

Els altres contaminants, la llum

Vicent F. Soler Selva
IECBV

La llum també pot ser un contaminant, i no en la fase de generació, que ho és, de contaminant, sinó quan es fa un ús desmesurat i irracional. La contaminació lumínica és un altre tipus de contaminació. Per admetre-ho cal un canvi cultural, així ho afirmaren els participants en el congrés Starlight celebrat la primavera passada a La Palma. Els astrònoms posaren el dit en la nafra; ara, però, ja són molts els que s’hi han sumat a fer l’advertiment, com l’Organització Mundial de Turisme.

El congrés es tancà fent una declaració de deu principis en els quals s’instava a tothom a assumir-los com a objectius a complir, per a corregir la conducta en allò referent a la il·luminació pública i privada. Val la pena llegir tota la declaració, citem ací, textual, només el primer punt: “El dret a un cel nocturn nítid i a la capacitat d’observar el firmament ha de considerar-se un dret equiparable a la resta dels drets mediambientals, socials i culturals, atenent a la incidència en el desenvolupament dels pobles i en la conservació de la biodiversitat. La progressiva degradació del cel nocturn ha de considerar-se com un risc imminent que cal abordar, de la mateixa manera que es tracten els principals problemes relatius als recursos, el medi ambient”.

Però, a on estan els caps i les voluntats dels nostres governants més propers? El 2003 es féu públic un informe promogut per la Federació de Municipis (FEMP) i el Ministeri d’Economia, titulat “Situación de las ordenanzas solar y de alumbrado exterior de España”, s’hi arreplegava el resultat d’una enquesta enviada a tots els ajuntaments de més de 20.000 habitants. El qüestionari tenia només cinc preguntes, però clarificadores, una deia, “disposa el seu ajuntament d’una ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient?”, la següent interrogava: “coneix el model d’ordenança municipal d’enllumenat exterior per a la protecció del medi ambient mitjançant la millora de l’eficiència energètica feta pel Ministeri d’Economia?” Contundents foren igualment les conclusions de l’informe: no contesta el qüestionari el 75% dels ajuntaments, el 8,4% confessa que coneix el model d’ordenança (els havia envia el FEMP l’any anterior), i el 2,2% diu que té les ordenances. Sembla que fa quatre anys no despertava interés el tema.
Hem volgut saber si els municipis de la nostra comarca es troben entre els pocs afortunats de l’enquesta, els hem preguntat. Santa Pola, a petició de l’agrupació Astronòmica de la ciutat, afirma que crearà una ordenança per a controlar la contaminació lumínica (INFORMACIÓN 28-12-2007), és a dir, no en té, d’ordenances, però s’ha compromés a fer els deures; Crevillent respon que no en té, Elx, que també ens ha contestat, tampoc té aquesta ordenança exigent amb l’enllumenat.

El 2009 ha sigut declarat Any Internacional de l’Astronomia, perquè fa 400 anys que Galileu apuntà un telescopi al cel per primera vegada, i la ciència i el món començaren una carrera que ho trasbalsaria tot. Estem amb deute amb el cel. Dies a venir sentirem a parlar d’astronomia i de contaminació lumínica. Ens agradaria que les nostres corporacions competiren per situar-se entre les que tenen els índex més baixos de contaminants, de tots tipus, i que figurara en els fullets turístics, si assoliren l’excepcionalitat. Vivim a ciutats mal il·luminades, ho podem veure qualsevol nit. Un exemple, la il·luminació pública, que just s’acaba d’instal·lar al carrer Sant Salvador d’Elx és de les que feien tro cent anys arrere, hui és més que discutible el sistema utilitzat, i inadmissible per a qui considera que il·luminar el cel és una manera de contaminar. Tornem al principi, per a veure la contaminació lumínica, ens adverteixen els astrònoms, cal un canvi cultural. Mira’t el cel com el patrimoni més gran de la Humanitat, sense ell no hauria misteri.

Foto: Avinguda de Malta a Tavernes de la Valldigna. És necessària tanta llum?. Enric Marco

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.