Les aigües turbulentes

Ha entrat a casa la darrera novetat de les andròmines domèstiques: una fregidora d’aire, és a dir sense oli. D’antuvi presenta diversos i inqüestionables avantatges, com una cocció més saludable, estalvi d’oli, fàcil neteja i, el que és més important per a un pocatraça com jo, molt fàcils de manipular: dos botons, un per al temps i un altre per a la temperatura, i andando. Les contrapartides també cal tenir-les en compte: es pren el seu respectable temps en coure l’aliment (no és com un microones) i ocupa un considerable espai a la cuina. Però, en definitiva, el què interessa són els resultats obtinguts i en aquest aspecte encara és aviat per oferir una resposta definitiva. L’única experimentació fins ara han estat unes patates fregides congelades, que l’aparell ens retornà amb una consistència seca i espessa, i gens cruixents. Caldrà fer més proves. Sembla ser que les possibilitats són molt més àmplies que els sempiterns tubercles: verdures, pollastre, peix… Veurem.

Em fan molta gràcia les denominacions “sense oli” o “d’aire” aplicades a la fregidora, ben properes a l’oxímoron, perquè fregir, segons el DIEC, té el significat de “coure en oli”. Ens trobaríem doncs, davant d’una d’aquelles expressions contradictòries, conscients o no, a vegades divertides, que pul·lulen per la parla: “fusteria metàl·lica”, “hamburguesa vegetal” o “literatura catalana en castellà”, de perpètua actualitat (un altre oxímoron, per cert, això de “perpètua actualitat”). Per no esmentar aquells famosos “amb sense” amb què ens obsequiava Joan Clos. Per cert, ara que parlo d’alcaldes, fregir-la, segons el mateix diccionari, significa “enganyar algú”. Un descobriment ben oportú a sis dies d’unes eleccions municipals. Que no ens la fregeixin!

[Imatge: racocatala.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!