Les aigües turbulentes

El nomenament del nou primer ministre francès, Gabriel Attal, ja porta cua tant per la seva personalitat com per la seva trajectòria política anterior. Observo una certa tendència a obviar tant les peculiaritats de la seva figura, teòricament llamineres des del punt de vista periodístic, com les seves actuacions ministerials. Sembla que la designació del jove Attal faci nosa a determinats sectors d’opinió o, dit d’una altra manera, que els hagi fet trencar els esquemes mentals (o que els hagi fet explotar el cap, com es diu ara col·loquialment).

Sempre ens queixem de que els polítics tendeixen a apolotronar-se en els càrrecs, que no s’acaben de jubilar mai, que cal renovar lideratges a les formacions i a les administracions, una renovació que òbviament ha de comportar un rejoveniment de les elits que han de governar les societats. Doncs bé, es designa el primer ministre més jove de la història de l’estat francès (34 anys) i sembla que això no fa moure una cella a ningú. És cert que ha fet la carrera íntegrament dins la política, ascendint-hi meteròricament, i el director d’aquesta casa ho destacava ahir com un fet negatiu en tant que representatiu d’una generalitzada professionalització de la política que l’allunya de la societat, però donem-li la volta: Attal no ha treballat mai fora de la política, d’acord, però ostenta un bon currículum i una bona experiència no sé si per governar a l’antigua però sí per gestionar els afers públics. Com bé tots sabem, la lenta substitució de les ideologies tradicionals pel caràcter tècnic de les administracions està a l’ordre del dia. En tot cas, cada vegada la gent demana sobretot ser ben governada, sense massa subtileses teòriques. Demana eficàcia. No dic que estigui d’acord amb això només que, avui per avui, és el pa que s’hi dona i la designació d’Attal respon a aquesta tendència. Veurem si Macron l’ha encertat.

Més coses. El col·lectiu GLTB fa dècades que reivindica, amb tota mena d’estratègies i propostes formulades amb desigual fortuna, la plena normalització de l’orientació sexual i la identitat de gènere. Doncs bé, quan un membre d’aquest col·lectiu (obertament autoacceptat i amb parella comme il faut) assoleix la segona cadira d’una potència nuclear, poca broma, no sembla que hagi despertat gaire entusiasme en els sectors més cridaners del col·lectiu. ¿Serà que ha estat nomenat pel cada dia més qüestionat (per les esquerres) Macron o bé per les contundents mesures que Attal va prendre com a ministre de la cosa educativa? ¿Serà que això fa desquadrar els rígids esquemes mentals de molts? ¿Serà, serà..? La mateixa argumentació es pot aplicar a l’adscripció identitària d’Attal, tant significativa quan convé. Resulta que és fill d’un jueu francès però d’origen tunisià. Tant lamentar-se, i amb raó, que l’ascensor social no funcionava (i segueix sense funcionar) per als fills o nets de la immigració i resulta que en el cas que ens ocupa això no es té en compte per res, no sabem si per les mateixes raons que es posa sordina a la seva condició d’homosexual. Sí, sembla que és de casa bona i es va trobar el camí mig fet, però segur que va patir més dificultats que un francès de vuit cognoms, per entendre’ns.

Però és en la seva política com a ministre d’Educació on Attal ha mostrat un tarannà ferm i decisori que ha fet que callessin determinats sectors del progressisme, sense saber on amagar-se després de conèixer-se els lamentables resultats dels indicadors PISA. Allí a l’estat francès també han estat decebedors, però en lloc de fer com aquí, disparant contra el pianista (els professors, que semblen els conductors dels trens dels accidents ferroviaris) o designant l’enèssima comissió d’experts que arribarà a les errònies conclusions de sempre, Gabriel Attal s’ho va prendre seriosament. Les mesures que va prendre per redreçar la situació fan salivar d’enveja: prioritzar el respecte pels professors i l’ordre a classe, centrar l’ensenyament en la comprensió lectora, posar fre a l’animalada que suposa deixar passar el curs als alumnes que no tinguin competències suficients, enviar a judici i expulsar 179 alumnes, després de l’apunyalament d’un professor, i prohibir determinades peces femenines, tot invocant la laïcitat de l’estat francès.

Per aquestes mesures de xoc ha estat titllat, cap sorpresa, de proper a l’extrema dreta. ¿Quants devem ser d’extrema dreta, si seguim aquesta lògica? Endavant, Gabriel, pel que fa a mi, tens cent dies de gràcia! Després, ja veurem…

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!