Les aigües turbulentes

El fitxatge del meteoròleg Tomàs Molina com a candidat d’ERC a les eleccions al Parlament Europeu ha introduït una nota d’originalitat en el procés de confecció de candidatures als comicis catalans i europeus de les properes setmanes. La nominació des de dalt, sense que la militància pugui dir ase ni bèstia, de figures més o menys conegudes, més o menys preparades intel·lectualment, per exercir la representació de la ciutadania catalana, és una pràctica ja habitual i de moment inevitable, però el que sorprèn una mica és que l’elegit per ser número 2 (ni més ni menys!) de l’aposta erqui a Estrasburg sigui un personatge popular i carismàtic a qui no se li coneixien fins ara adscripcions partidistes o notòriament ideològiques ni se li endevinen coneixements profunds de cap matèria, excepció feta, és clar, de tot allò que té a veure amb determinades branques científiques. Està clar que la jugada consisteix en posar una cara molt coneguda, de dilatades aparicions al prime time de TV3 i d’habituals i celebrades imitacions al programa estrella de la cadena. Fins aquí, chapeau per la decisió.

Una altra cosa és què dirà i què no dirà, i que farà o no, el vivaç anunciador de borrasques i ventades. L’home del temps té les seves pròpies posicions sobre solucions de com actuar per aturar i revertir la pertinaç sequera que pateixen la població i el territori catalans, sobre les línies mestres de lluita contra el canvi climàtic o sobre els oblidats (no sé si ja difunts o encara no) jocs olímpics del Pirineu: complexos posicionaments que potser no són del tot coherents els uns amb els altres, ni aquests amb els oficials del partit polític al qual l’eixerit Molina representarà aviat, si una catàstrofe electoral no ho impedeix. De moment, vorejant aquestes espinoses qüestions, el futur candidat s’ha estrenat amb unes previsibles declaracions d’ordre macropolític, assegurant que el seu paper és fer de lobista de Catalunya al Parlament Europeu i fent vots per una necessària rebaixa de la crispació política. En aquest sentit, ha recorregut a un símil discutible: hem de deixar enrere Caïms i Abels. Suposo que l’inconscient el traí, i el que volia dir és que hem d’evitar qualsevol enfrontament caïnita o fratricida, no sé si pensant en l’estèril disputa entre Esquerra i Junts o en una lluita de més envergadura entre blocs ideològics. En aquest sentit, completament d’acord. El que passa és que posar al mateix nivell el bo d’Abel i Caïm, el dolent de la pel·lícula, no sé si és de rebut. Tots hauríem de ser Abels, no? O és que han canviat completament la versió de l’Antic Testament i jo, feliç, no me n’he assabentat?

[Imatge: ara.cat, foto Ferran Forné]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!