Les aigües turbulentes

En política espanyola, sobretot els que ja tenim una edat, n’hem vist de tots colors però confesso que l’episodi Vox-Tamames segueix deixant-me en un estadi proper a l’estupefacció setmanes després de tenir-ne coneixement. Està clar que el partit d’extrema dreta necessita donar la nota de tant en tant: independentment que pugui ser considerat o no un factor influent en les dinàmiques partidistes i electorals de l’estat, a Vox li cal fer-se notar d’alguna manera. Tampoc em sorprèn que Ramón Tamames, un polític, economista i acadèmic de llarga i reconeguda trajectòria però també amb un ego considerable, s’hagi prestat a ser demà i passat demà el centre de l’atenció informativa, malgrat la seva provecta edat (o potser precisament per això, com a punt i final de la seva carrera personal). El que no puc arribar a entendre és qui o què ha portat a posar en relació l’un amb l’altre, la formació populista amb el polític d’orígens progressistes, encara que els hagi anat modulant fins a la inversemblança amb el pas dels anys. Per què Vox es va fixar en ell, precisament en ell? Per què Tamames ha acceptat un envit que, més enllà de viure l’experiència de sentir-se “rei per un dia”, no crec que li reporti gaires satisfaccions més?

Realment deu ser que tot ha canviat molt, massa. Sóc dels boomers que va estudiar amb la seva encara imprescindible Introducción a la economía española. Sóc dels que s’havia quedat amb una certa idea del professor Tamames (així el coneixíem) com a un comunista de nova fornada, que exhibia frescor i nous aires en un PCE massa identificat encara amb la guerra del 1936, que representava el futur que trucava a la porta i que ens resultava atractiu als que mai votaríem partits espanyols esquerrans. Amb els anys van començar les seves giragonses ideològiques, explicables potser per qui sempre ha estat un esperit lliure, que anava molt a la seva i que no era dels de callar-se les coses. Però d’això a acceptar fer el paperot de demà en nom d’un partit demagog i tant vinculat sentimentalment al règim a què Tamames va oposar-s’hi amb força va un abisme. Sincerament, no m’ho explico.

Per un d’aquells girs de guió que pràcticament a diari ens depara la política espanyola, ja sabem el text del discurs de la moció de censura. Ens el va filtrar diario.es i no passarà a la història com un document innovador o excepcional, més aviat és una relació de llocs comuns, metòdicament ordenats això sí, la qual cosa és d’agrair, però amb un contingut amb el qual no s’hi pot estar d’acord, lògicament. Malgrat això, el partit d’Abascal i els seus sequaços ja ha encès els llums d’alarma en comprovar que el seu “fitxatge” ha anat massa pel seu compte. Entrevistes posteriors amb el mateix Tamames i la publicació d’algunes cartes adreçades per aquest al president Mas en les intenses jornades d’octubre de 2017 corroboren que el viejo profesor (amb permís de Tierno Galván, una altra patum de la Transició) és capaç d’introduir fórmules imaginatives en la cerca d’una solució al problema català. Certament, si aquestes propostes s’haguessin posat sobre la taula en un altre moment i haguessin estat assumides per un sector significatiu de l’opinió pública espanyola tots plegats ens haguéssim estalviat molts maldecaps.

¿Serà la moció de censura de demà un simple pretext per una nova batalla gallinàcia entre formacions polítiques, com ja estem veient en dies previs, o podria esdevenir el tret de sortida per plantejar canvis necessaris, en boca d’una vella glòria relativament respectable? M’ho pregunto tant des de l’òptica estatal com catalana. De moment, llegim que les nostres quatre veus a la carrera de San Jerónimo accediran a respondre el discurs de Tamames, esperonats pels raonaments interessants que s’hi puguin aportar i conscients que serà un moment propici per situar el conflicte polític català al centre del debat. En les actuals circumstàncies, què més s’hi pot fer allà?

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!