Les aigües turbulentes

Deixant de banda la seva posició contrària a la unió dels tramvies per la Diagonal, Xavier Trias era el meu candidat preferit per a l’alcaldia de Barcelona. S’ho mereixia pel seu tarannà personal, per la seva trajectòria política, per la posició ideològica que representava i pel resultat electoral obtingut, de manera que és fàcilment comprensible que la comèdia dels horrors perpetrada dissabte al Saló de Cent l’hagi viscuda amb especial disgust i decepció. Les explicacions i les excuses que donaven avui els protagonistes del singular cop d’estat provocaven una barreja d’indignació i vergonya aliena, i a molts ens feien formular-nos de nou la pregunta de: fins quan ens seguiran prenent per idiotes?

La maniobra Collboni, amb interferències estatals tant desmentides com òbvies, cal comentar-la des de dos vessants diferents. El primer és genèric, sense entrar en disquisicions ideològiques. Portem massa anys amb la mateixa història: les constitucions dels nous ajuntaments, després de cada elecció municipal, reserven sempre sorpreses en forma d’elecció d’alcaldes de llistes no guanyadores, formació d’il·lògiques coalicions, canvis i jugades de darrera hora, vots no previstos… fins i tot algun trànsfuga té el seu particular minut de glòria. No val a dir que la legislació és la que és (guanya qui reuneix més vots, no qui queda primer, això ja ho sabem) perquè al costat del que diguin les normes també hi hauria d’haver un mínim de decència i de respecte al sentir general de l’electorat. S’han proposat solucions que en altres llocs s’apliquen, és de suposar que amb èxit: en serien les eleccions a dues voltes o bé elecció personal de l’alcalde i col·lectiva d’una llista, en urnes separades. Qualsevol cosa que deixi meridianament clara la voluntat popular perquè aquesta no sigui després manipulada, tergiversada o fins i tot prostituïda en ignots despatxos. Falta que els encarregats d’escometre les reformes legals que ho han de fer possible, és a dir els mateixos partits polítics que protagonitzen aquests tripijocs, tinguin la voluntat necessària per fer-les; suposar-los-hi un mínim és molt suposar.

Però la vergonyosa escena viscuda dissabte passat també pot ser analitzada des de l’òptica específicament nostrada. S’ha dit, i és veritat, que Xavier Trias ha estat apartat de la seva legítima aspiració a ser alcalde de Barcelona perquè els autors necessaris de la conxorxa (especialment PSOE català i PP) han vist en aquesta acció la inevitable solució per evitar un independentista a la cadira municipal. És a dir, han procedit en lògica nacional espanyola i no en clau ideològica. Antes roja que rota. Tota una lliçó per als nostres partits i els nostres polítics, nominalment independentistes: els partits espanyols no han fet escarafalls (és més, no han tingut massa escrúpols en amagar res) i no han tardat gaire en formar un veritable “cordó sanitari”, concepte que torna a estar de moda, contra el candidat de Junts i el seu acord amb una Esquerra necessitada de recuperar una mica de credibilitat nacional després de la trompada del 25 de maig. És a dir, han entès molt més clarament que nosaltres que es tractava realment d’una aposta independentista, ni que fos de forma nominal, mentre aquí tothom, començant pel principal afectat, amagava o arraconava tal condició per esgarrapar més vots. Veient-ne els resultats, sembla que l’estratègia no ha acabat de funcionar i que en futures conteses electorals (en tenim una a un mes vista) potser caldrà abandonar complexos i deixar clar davant d’electors i adversaris polítics en qualitat de què es presenta batalla. Ells no ho sospiten però això potser els farà recuperar els vots que pressumiblement perdran si no ho fan.

Barcelona ja té nou alcalde. ¿S’ha fet ja la broma d’anomenar-lo Collbombin? Aquell que deia que no ho seria si no quedava guanyador. Doncs mira. Per cert, començava l’apunt esmentant un dels motius de discussió municipal, la continuació i acabament de les obres del tramvia. Collboni mateix va assegurar en campanya que sí, que sí, que sí. Ara resulta que, segons una informació confidencial, una de les condicions del PP per prestar-li els quatre vots va ser paralitzar el tramvia. Serà veritat? Ni això haurem aconseguit.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!