Les aigües turbulentes

El fenomen “Sílvia Orriols” em ve completament de nou. Les primeres notícies em van arribar amb les reaccions de l’opinió pública (és a dir, de les xarxes) després de saber-se els resultats de les eleccions municipals de fa dues setmanes, unes reaccions que basculaven entre la indignació i la incomprensió. Sabia de l’existència del Front Nacional de Catalunya, una incòmoda formació independentista amb posicionaments rígidament identitaris i obertament xenòfobs que de cap manera compartia. Aliança Catalana, el petit partit de la guanyadora de Ripoll n’és una escissió i, pel que sembla, el seu ideari hi és intercambiable. Dic “pel que sembla” perquè aquest fenomen està caracteritzat per un notori desconeixement dels seus plantejaments i, en conseqüència, les opinions o parers que es formulen estan llastrades per la tergiversació o simplificació.

Crec que em falta, doncs, més informació al respecte, desvestida de prejudicis i de llocs comuns. Amb aquesta intenció, vaig tenir un especial interès en sentir l’entrevista que Pilar Rahola feu a Orriols al programa “Fax” de 8TV i he dir que les respostes i argumentacions que anava desgranant eren de sentit comú i que en cap moment em va semblar que allò que estava expressant pogués ésser considerat “extrema dreta” (concepte altament voluble, d’altra banda) i molt menys “feixista”. Parlo només de sensacions, sense anàlisi detallada. Naturalment, una simple intervenció televisiva no em serveix per proclamar ni la meva adhesió a la seva figura i formació política que encapçala, però tampoc em permet formular-ne un rebuig. Necessito més dades, més claus, més elements de debat abans de llançar-me a la procel·loses aigües de l’opinió pública, una prevenció que no té, em temo, una majoria de la gent.

El tema central del discurs d’aquest espai polític és, com és sabut, la immigració i els seus possibles impactes negatius en termes de cohesió social, seguretat pública i defensa de valors culturals, tradicionals o nacionals. Portem massa anys de polarització de posicions entorn el fenomen, demonitzant-lo o mitificant-lo, sense prou valentia per enfrontar-nos-hi serenament. El partit de Sílvia Orriols, pel poc que he sabut, ho fa de manera decidida. Està per veure si amb raó o sense. El silenci de molts o els atacs crispats i desmesurats de molts altres demostren que, com a mínim, punxa on més mal fa. Falta que les incòmodes afirmacions posades sobre la taula d’uns i les desqualificacions d’altres es recondueixin a un debat serè del que se n’extreguin conclusions i propostes. El que està clar és que despatxar el problema de la immigració amb desqualificacions, amb etiquetes simplificadores, sense fer-se preguntes, sense conèixer prou el terreny i carregats de bones intencions l’únic que s’aconseguix és perpetuar-lo. Una manera com altra de viure tots enganyats.

[Imatge: elmondelatele.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!