Les aigües turbulentes

Ahir em tocà ser president d’una mesa electoral. Encara que per edat ja tenia la possibilitat d’escapolir-me’n, no vaig deixar escapar l’ocasió de viure aquesta experiència personal. Per la meva participació en el passat com a interventor o apoderat en comicis catalans, ja sabia el que és estar-se catorze hores dominicals tancat en una escola i posseïa un sòlid coneixement de les plúmbies formalitats del procés. Però ser president de mesa és tota una altra cosa, és una experiència amb alguns al·licients i que suposa exercir una certa autoritat, sobretot en forma de decisions sobre petites incidències que puguin produir-se, però també sobre els cossos de seguretat (és a dir, els “piolins”) que custodien els col·legis electorals. No hagué de fer falta recórrer a la seva intervenció, per sort, ja que la jornada d’ahir transcorregué plàcida i tranquila, com només a les Canàries és possible.

El col·legi era el Giner de los Ríos, al barri d’Arenales de Las Palmas, les meses eren tres i a la meva guanyà el PP, que s’endugué la tercera part de les paperetes, seguit de PSOE, Sumar i Vox, per aquest ordre. Resultats discrets per a les opcions canaristes, que han patit el biaix estatal dels comicis. Precisament era del partit de Feijóo una senyora que es presentà davant de l’urna, tota decidida, proclamant que “yo, del PP” i aclarint que “cuando me llegó el sobre del PSOE, lo rompí“, per acabar la seva declaració de principis desitjant que “esta noche tengamos buenas noticias“. Senyora, no calien tants comentaris. En tot cas, és dubtós que hagi quedat satisfeta dels resultats obtinguts. El contrapunt friqui fou un votant que, abillat amb una vistosa camisa, repartí caramels entre els presents i després de dipositar el vot s’acomiadà amb un “¡viva la democracia española!“. No caramels sinó una paperina de xurros fou l’obsequi de l’apoderat del PSOE: com ho hem d’interpretar? El del PP, per contra, fou l’únic dels representants polítics que buscà les pessigolles al moment d’efectuar l’escrutini.

Els més de quatre-cents votants de la mesa constituïren una mostra (poc rigorosa però de gran interès) de la realitat sociològica del barri: edats, indumentàries, personalitats, actituds… Gran abundància de persones molt grans, per exemple una senyora proclamant orgullosa que “son 97 (anys) y aún voto“, de cadires de rodes i de notòries desorientacions sobre la mecànica del vot. Per contrast, significativa escassa presència de joves, tot i que em cridà l’atenció un votant nascut el 18 de juliol de 2005: cinc dies després de poder-ho fer, ja exercia el seu dret. Com a curiositat, es presentà un elector amb un Jordi al seu DNI: “somos muy pocos aquí” em comentà quan li vaig dir jo també m’ho dic; resultà ser un canari fill de català.

Parlant de DNI, foren uns quants els que s’oblidaven de recollir-lo una vegada introduïts els dos sobres a les urnes. Quan l’hi vaig tornar a una despistada electora, comentà: “¡ah, sí, el DNI, lo necesito para la próxima vez, porque habrá que volver!”, com si fos un malefici. Una senyora amb visió de futur, com es pot comprovar.

[Imatge: laprovincia.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!