BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Dimarts de la santíssima, maleïda, sagrada, enverinada, espanyolíssima, nacional, no nacionalista, intocable (per les rodalies), aliena, fratricida, imposada i desconeguda constitució, em trobava a Euskadi. Vés per on! I el millor que se’m va ocórrer després d’un dilluns migranyós, va ser acostar-me fins a Estella. O a Lizarra, com vulgueu. Us sona? Si home, el Pacte d’Estella, intent de pau, etc., acord que signaren vint-i-quatre institucions entre partits, sindicats i altres organitzacions i que com us podeu imaginar, no hi eren presents aquells que s’autoanomenen solemnement demòcrates (?) i de tant suar aquesta paraula que li han tret el seu significat.

Bé, doncs això, em vaig desplaçar fins la bonica i activa població de Lizarra, en territori navarrès, per travessar amb la flaca la Serra d’Urbasa i malgrat que no vaig tenir la meteo al meu favor, m’ho vaig passar de nassos. D’acord, d’acord, d’acord, ja ho sé que jo sempre m’ho passo de nassos. I d’orelles. Però no calia que m’ho reafirméssiu rient per sota el nas. Després de deixar-los un bonic present als estellincs vaig començar l’anada per la carretera que de sud a nord travessa la serra fins a Etxarri pel seu sector de llevant, entrant primer a la verda Vall de Yerri. Després, en l’altiplà que fa la serra en la seva part més alta, em vaig entretenir amb els espectaculars faigs i les catifes de rogenques fulles als seus peus mentre un petit plugim i l’espessa boira m’anaven mullant.

Arribant al coll de Lizarraga, punt culminant de l’anada, la boira es va anar espesseint. Vaig ser previsor i per seguretat me’n vaig endur el llum vermell. Vaig baixar fins a Etxarri sense poder veure gairebé res de la part més espectacular d’aquesta sector: la cresta calcària dita Peñas de Lizarraga. És l’excusa per tornar-hi.

Des d’Etxarri fins a Alsàsua vaig fer camí pla tot travessant una sèrie de poblets flanquejats per l’autovia que uneix Vitòria amb Pamplona. En arribar a Olazagutia se m’acabà la bona vida i vaig aprofitar una petita aturada per prendre un refresc i emprendre el segon gran ascens del dia.

Les llaçades fetes en el grau que duen a l’altiplà són espectaculars. No és l’Stelvio, és clar, però té la seva gràcia.

Els boscos són admirables. Els grans blocs calcaris que sobresurten enmig de l’avetar i que són coberts d’una gruixuda capa de molsa, fan un estampa difícil de definir. La sola visió d’aquesta imatge calma qualsevol intranquil·litat que hom pugui patir.

Vaig travessar l’altiplà i em vaig aturar en els seus confins per contemplar, abans d’iniciar el descens, els penya-segats que formen un gran cercle, un circ, on s’hi aixopluguen les grans aus rapinyaires aprofitant les balmes i les coves.

Enmig del suau descens vaig travessar pel poble de Zudaire i després resseguint el riu Urederra, vaig retornar a Estella.

Rodó.

Fins aviat,

Joan

Distància recorreguda: 97 km.
Desnivell +: 1378 m.
Les fotos: cliqueu aquí.