BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

GARROTXA. FAGEDES, COLORS I AIGUA 20.11.2011

Per Pep Famadas

Cleptòmans, iconoclastes, capsigranys, gamarussos, iconòfors, acaparadors, PASSARELLS!!! Llamp de llamp de rellamp!! Quatre gotes i les nenes es queden a casa que no es volen enfangar. I ca!

En fi, la colla de 9 del dijous al Casal va quedar reduïda a 3. La nova distracció del whatsapp va servir per retransmetre en directe el dissabte a la tarda com el personal anava causant baixa. El millor de tots, el Gallet Ploramiques, “si no fem TOTA la ruta jo no vinc”. Sense comentaris.

 

A les 6.00 h, sota un intens ruixat, recullo en Joan i en Gio per anar cap a Sant Esteve d’en Bas. La pluja no ens deixa fins a Torelló, tal i com marcava el radar del Meteocat. Esmorzant a Les Preses ens diuen que no ha deixat de ploure en tota la nit, tot i que ja de dia, no plou. Nosaltres tossuts amb ganes de pedalar.

A quarts de nou enfilem cap a Coll de Bracons per la carretera, tot recordant la Remences, fins just passat Cal Santpare on tombem a l’esquerra per pujar per pistes de desembosc en lloc de l’asfalt. Al marge sonen les esquelles i un ruc ens barra el camí. No se sent absolutament res més que el soroll d’un matí llevant-se espès de boira. Respirem pau. L’ascens alternem estones a peu ja que la pluja ha malmès els camins i els rocs llisquen com sabó. No parem de saciar-nos dels colors de la fageda a la tardor. Gaudim de trobar el que cercàvem.

A Coll de Bracons contactem amb els rajats que són a Cal Victor per dedicar-nos uns quants poemes mútuament. Baixem a peu pel corriol que mena a La Grevolosa on admirem els exemplars que la componen. (Quadràtix, què t’has perdut!!) Davallem per la pista cap el Prat de la Vola. Travessem el Güell amb remullada de peus inclosa i tot vorejant el Serrat de la Cadena aconseguim la pista cimentada que ens portarà a l’aparcament del Collet de Cabrera. Esmorzem sense esmerçar massa temps per no refredar-nos.

Sortim del Collet pel vessant de ponent, sota el Puig del Llop i direcció a coll de Bram i Pla d’Aiats. Quan hi arribem els nostres ohhhh, trenquen el silenci. Semblem ases. La boira s’ha alçat i travessem el Pla en mig dels pins rajolets. Ensumem rovellons però no parem a cercar-ne. De fet no es veuen massa bolets, ni bons ni dolents. Ni boletaires. Anem seguint pel pla fins que, sense esperar-ho, arribem al Pla Xic, excel•lent mirador a llevant i migjorn. Al mateix temps la boira es trenca i ens venen sensacions orgiàstiques que plasmem per a compartir-les amb els malaurats rajats. Preciós. Sant Gil sota nostre i Cantonigròs al fons. Verds i ocres ressalten sota el gris enlluernador. Estem una bona estona xalant.

De Pla d’Aiats davallem amb les nenes a coll per pujar al Puig de la Bastida i travessar-lo anant a cercar  el Collet del Santcrist. Camins de desembosc a llevant ens porten a trobar el GR2 i la pista de Falgars. A l’Hostalot deixem la pista per fer el famós descens del Grau. Abans però admirem el pont medieval i les arcades de l’Hostal del Grau. Els cartells explicatius que ressalten la importància del lloc com a camí ral que connectava les ciutats de Vic i Olot ajuden a traslladar-nos centúries enrere, temps de carruatges i ferradures.

El Pastor ens avisa: compte amb el descens, i més moll com està. El camí és brutal. No sé si baixo en bici o sóc dalt d’una tartana, girant per les marrades. Espectacular. L’ambient humit, feréstec, ens embolcalla per sentir-nos més remences encara. Parem per anar a la Mina dels Bandolers i per fer-nos fotos, moltes fotos. Quin racó de país!!

I després de l’èxtasi poca cosa més. Som a Sant Esteve just a temps per carregar les bicis i aixoplugar-nos ja que tot just arribar, un amenaçant núvol descarrega sobre nostre. Mil•limetrat. Quarts de cinc de la tarda.

Això és la Garrotxa.

Pep Famadas

Distància: És el de menys. Potser 40 kms. El desnivell tampoc el sé.
Bicicorriolaires eixerits: l’AVI Giovanni, el Pastor i un servidor.
Bicicorriolaires rajats: Val més que no se sàpiga.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les d’en Gio: cliqueu aquí.


  1. Si els rajats després de veure les fotos d’en Pistons se us fa una llaga a l’estòmac sapigueu que estem disposats a acompanyar-vos. O no, Pastor?

    Ah, patia una mica per si es farien públiques les nostres inquietuds orgiàstiques però veig que hi ha hagut seny. Això són intimitats de la colla!

  2. Sí senyors, l’ Arnau ha demostrat ser un net amb seny ja del primer moment, tot decidint de no neixer just el diumenge, mentre el seu avi disfrutaba de lo lindo Garrotxa amunt Garrotxa avall. Després de tantes setmanes de baixa per l’ operació al genoll, em moria de ganes de fer una sortida ben parida fora de comarca, i vaig estar a punt de deixar-ho correr pel naixement. Així que el xaval ha tingut el detall d’ esperar un dia més, i exactament 24 hores després d’ acabar la sortida, a quarts de cinc de la tarda del dilluns, feia l’ ingrés oficial al món mundial. Mil·limetrat!
    Tres quilos i mig de fibrada musculació, impressionant! Les cuixes, esclar, del seu avi i l’ agilitat i rapidesa a l’ hora de sortir, dignes del seu tiet Luca. Ja pedala que és massa, i mou els dits com si volgués canviar de pignons! Manel, tremóla!
    Jordi, col·lega, ja em donaràs uns quants consells per com portar el tema, oi?
    Ara torno a estar uns quants dies de baixa. Ahir em van operar a la Dexeus nas i coll per a deixar de roncar i respirar millor en les putes pujades. Més exactament, m’ han practitat una “septoplastia funcional, una radiofrequencia de cornetes, una uvulectomía, una radiofrequencia del paladar” per tal de solucionar les “dismorfia septal, hipertrofia de cornetes bilateral, hipertrofia velopalatina” que patia. Ualla !
    Total, estic trinxat per dintre, no puc parlar ni menjar i tinc uns mega-tampons al nas que em fan semblar en Rocky Balboa després del combat.
    Espereu-me i aneu preparant un’ atra sortida pel desembre, igual de guapa che aquesta última.
  3. Tossuts, que sou uns tossuts , collons!

    Després de llegir la crònica i veure les fotos, penso que els tres encegats que, contra qualsevol dels criteris més elementals i assenyats que aconsellaven quedar-se dormint a casa, i en lloc d’ això vàreu decidir anar-hi, no teniu més remei, és més, jo diria que teniu la obligació de portar-nos a tot el ramat a que gaudim d’ aquests paratges.

    d’ això, així quan hi anem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.