TORNEM AL PUIGSACALM. BTT A LA GARROTXA 25.07.2017

Per Joan Lladó

Dimarts de Sant Jaume. Som a l’inici de les Santes. El jovent del carrer no m’ha deixat dormir, però em llevo a un quart de sis. Hem d’anar d’hora perquè a les quatre de la tarda haig de ser a la feina. A les sis recullo en Martí i a un quart i mig de set, a en Pep; un nouvingut al Jaésdimarts!

Ens plantem a Sant Privat de Bas i arrenquem que són les vuit. Fresqueja, el nas ens regalima. El contrast de temperatura és important: a casa no es pot dormir i a les valls de la Catalunya humida cal dormir amb la flassada.

Prenem el conegut i ciclable camí per arribar a la Freixeneda: el del Clot de l’Esteller, que pel la riba dreta del torrent, va guanyant alçada fins a can Vidal primer i ca l’Esteller després. Traiem el cap en aquesta darrera casa per observar la construcció que és habitada i ben conservada i, a més, voltada per tota mena d’estris i vehicles de conreu. El masover ens rep a l’era, bescanviem quatre mots i seguim el nostre camí ara en fort pendent cap a ponent, a ran d’un enlairat i tendre camp d’alfals amb l’amatent vigilància de l’imponent serrat del Puigsacalm.

Resseguint les corbes de nivell, ens plantem al coll i bassa de Gorners i passem el mas homònim que és habitat per joves centreeuropeus, suposo que cercant una vida ben plàcida.

La pista, traçada amb una pendent ben estudiada per circular-hi amb vehicles ben carregats, ens enfila còmodament voltant la capçalera del Torrent de Santa Magdalena fins a la Freixeneda. En ser una comarca amb pluja força abundant, els esbarzers han crescut a banda i banda del viarany amb una vigoria felina i, sobretot, en travessar torrenteres humides, les seves urpes ens esgarrapen sense contemplacions. Les nostres exclamacions ho delaten.

L’arribada a l’enlairat mas és sempre agraït perquè l’entorn és aclarit: els bancals i talussos són nets de vegetació malgrat estigui deshabitat. Però no trigarem massa temps a veure-ho tot cobert per la natura amb teulats i parets enfonsades. És massa car viure allà dalt.

Decidim d’esmorzar més endavant, al Pla Traver, així que seguim la ruta pujant cap a la Creu de la Freixeneda. Les primeres rampes són força costerudes i després el camí es manté, si fa no fa, en la corba de nivell fins el coll de Pla Traver.

Quan arribem a la portalada del sobri mas que ara dona servei al turisme rural, en Pep hi entra per demanar aigua. Quan torna, ens mengem l’entrepà en el petit jardí amb piscina inclosa -chill-out-, els colors blaus de la qual desentonen amb el bru de les vaques que fan cua per anar a veure a la bassa.

Reprenem el camí del Puigsacalm travessant els prats, ara ressecs, on les vaques hi cerquen els brots més tendres i a nosaltres, havent esmorzat, se’ns hi fa feixuga la transició en fort pendent. Entrem en el sector de camí que sempre és enfangat i regirat per les vaques. És prou practicable i en sortim airosos, però vet aquí que quan arribem al tancat pel bestiar que limita el coll de Manter, ens trobem el paisatge canviat: estant tallant els faigs que tan bona jeia donaven als Rasos de Manter i els entorns de Font Tornadissa. Entenc que les explotacions forestals i ramaderes han de continuar amb la seva activitat per sobreviure, però alhora em pregunto, tant amunt s’ha d’anar a tallar? Ni tant sols és bosc; són exemplars gairebé aïllats en un paratge que en podríem dir, idíl•lic. Nosaltres només podem lamentar-ho, els del PEIN i propietaris faran la seva, ja s’aclariran, vaja.

Pels mateixos rasos anem pujant per assolir el cim passant primer pel Collet de Clivillers i sota l’ombrejada i fresca fageda encarada a nord, flanquegem per anar a buscar la carena cimera més ajupida que ve dels Llops i poder superar el darrer repetjó amb les garanties de no posar peu a terra.

Certament, quan som davant mateix de la tàpia, que impressiona, hi ha dubtes si podrem o no superar-la i en el primer intent tots tres fem fallida pràcticament al mateix punt. Però a la segona ronda no es resisteix i amb esforços gairebé titànics, esbufegant, fem el cim.

A dalt ens hi espera un grapat d’excursionistes que victoreja la nostra gesta, la qual cosa fa que se’ns eixamplin els darreres de forma considerable. La fem petar, ens fem fer quatre fotos i en Martí se n’adona que no du el mòbil al damunt. Creu que l’ha oblidat al pedrís on hem esmorzat a Platraver. I què vol dir? Doncs que ens toca variar l’itinerari tornant a cercar l’aparell, si és que no l’ha perdut mentre pujàvem.

Per sort, és allà on s’imaginava. Així doncs, prenem l’alternativa de baixada cap a Sant Privat. Aquesta vegada ben feta, no pas com en l’altra ocasió amb en Gio, que ens vam equivocar. El camí, de principi, és prou franc amb alguna petita dificultat entremig i en la zona de la fageda les giragonses són molt divertides.

Ens plantem al Salt de Sallent contemplant la seva timba -quantes vegades hi hem passat darrerament?- i continuem vers les Olletes. Quan trobem l’entrada del camí dels Matxos, ens preparem per la diversió plena: abaixo la tija per passar amb més facilitat els entrebancs que es presentaran. Som-hi!

Vaparir… quina manera de gaudir… Com explotem la nostra experiència en aquesta mena de viaranys! És el súmmum de la btt! I les bicis, què deuen pensar?

Arribem al Pla d’en Xurri ben satisfets i ens fem la refrescada a les gorges abans de prendre la cervesa a la mateixa zona d’esbarjo.

Que això no s’aturi.

Fins aviat,

Joan

Els corriolaires: Martí M., Pep F., i servidor.

Les meves fotos: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.