BICI DE MUNTANYA? L’ESPERXADA DE PORQUERES 03.05.2015

11168540_811964162216060_3399510101717052388_nPer Joan Lladó

Al Maresme som massa gent practicant esports de muntanya: fent ciclisme i corrent, en situació de creixement exponencial; les motos, amb lleis cada vegada més permissives, trinxant fràgils camins; d’excursionistes, també creixent; de boletaires, gràcies als “caçadors”, també amunt; de caçadors, cada vegada menys, per sort. Paral·lelament a aquesta massa que s’avoca, frueix i entrena al bosc,  hi ha un munt d’esdeveniments de cap de setmana que realment fa marejar i que s’organitzen perquè aquests practicants ens acabem d’esbravar. A partir d’aquí és on neixen els problemes dels drets d’ús del territori i dels seus viaranys.

Faig aquest llarg preàmbul per dir que si volem participar en una cursa o pedalada de bicicleta de muntanya on hi puguem trobar corriols i trialeres, senderons, marrades, dreceres, que a gairebé a tots els que ens dediquem en aquests afers ens agraden -i molt-, ens hem de desplaçar cap a les comarques del nord. S’entén així perquè en aquells verals la pressió humana no és ni de bon tros -encara-  la que s’exerceix a les comarques de l’entorn de Barcelona i els gestors d’aquells parcs deuen ser, suposo, molt més permissius a l’hora d’aprovar els itineraris per les curses.

Dit això, l’any passat, quan en Pons acabava de guanyar, també, la segona edició de l’Esperxada, em va dir: “A vosaltres, a la vostra colla, que tan us agraden els corriols i trialeres cafres, aquesta cursa us agradarà de ben segur. Gaudireu de valent tant de pujada com de baixada.” També ho reblà en Ramon que les passà putes després de participar en l’edició del 2014 amb fang fins les orelles.

Fa uns mesos en Ramon, el Tigre del Cros, em repetí: “Joan, aquest any ens apuntem a l’Esperxada i gas a fondu!!.” Li vaig dir que segurament si, si és que no coincidia la data amb cap rogaine.

Aquest final d’abril ha estat força atapeït d’activitat corriolaire i això ens ha dut a distreure’ns d’algunes activitats que s’organitzaven i, entre elles, l’Esperxada. Dijous ens vam trobar al Casal per parlar de la sortida de la Fira i vaig aprofitar l’ocasió per veure si algú s’apuntaria a aquesta cursa per a senglars. En Pep i en Martí no van dubtar. Així vam quedar i, dissabte a darrera hora, em trucava en Manel per afegir-se a la festa.

Diumenge ben d’hora, a tres quarts de sis, arrencàvem vers Porqueres, al Pla de l’Estany per participar a la tercera edició de l’Esperxada organitzada pel Sendicat del Pedal.

Arribàrem amb temps a Porqueres, a Santa Maria, però no pas al punt de sortida. Vam perdre ben bé un quart cercant la zona esportiva. Resumint, calgué córrer per sortir a l’hora. Sort que no hi anàvem per guanyar!

Santa_Maria_de_Porqueres_20090412_001El dia abans em vaig mirar el recorregut per saber quins verals trepitjaríem i, en bona part, bé a peu o amb bici, ho havia fet. Possiblement, després dels meus estimats racons del Collsacabra, la Garrotxa és possiblement la comarca que més em tira. Aquesta atracció s’inicià durant les estades de les colònies d’estiu que hi fèiem amb el Club d’Esplai els Cabirols d’Argentona. Inesborrables de la memòria aquells moments de finals de la infantesa que marcaren, no en tinc cap dubte, el nostre tarannà.

La ruta a grans trets seria la següent: enfilaríem el Rocacorba, als peus del Puigsou, pel Mas Ventós, Biert i el Serrat de la Cadalt. Davallaríem pel Bosc de can Mitjà i gairebé a tocar de Granollers de Rocacorba per després enfilar suaument fins el collet de Bastarra. Ens acostaríem als peus de Finestres pel Freixe, pel coll de les Pedres Picades i passant a prop del Poblat Ibèric de la Palomera. Enfilaríem i baixaríem el Montestí per la Torre de can Badia fins la carretera i després del Coll de Colitzà i paral·lels a la riera de Samariu fins el Sallent. Des d’aquest lloc, amunt per carenejar la Serra del Torn fins deixar-la a can Camps i vorejant i travessant el Ser fins la Granja de can Jofre per tornar a enlairar-nos al sector més oriental de la Serra del Torn i recórrer el seu fil fins els Boscos de ca n’Illa, cap els plans de Serinyà. Després en suau ascens fins la carretera de Banyoles a Mieres al Bosc de can Ginebreda i amb un sobtat ascens i un merescut penúltim descens ens acostaríem a l’estany i al final de cursa.

El recorregut, doncs, m’agradà. Tot pujant a Rocacorba -on hi pujàvem tots quatre gairebé junts i agombolats per una munió d’altres soferts ciclistes-, recordava una de les periòdiques caragolades que amb la colla d’Argentona havíem fet a la Torre de Pujarnol. Segurament una de les més decebedores culinàriament parlant i sap greu perquè el temps d’aquell dia convidava a estar-se hores i hores fent la sobretaula al costat del foc. Malauradament, aquests tiberis s’estroncaren amb la crisi. Com deia en Pla, citant en Montaigne, la vida és ondulant; tot el que puja baixa i el que baixa puja.

La Torre de Pujarnol i l'esglèsia de Sant CebriàDesprés del primer avituallament i on es bifurcaven el recorregut llarg i curt, sota el Puigsou, -havent acomiadat en Martí que decidia anar pel seu compte i en Pedro que feia la curta-, se’ns presentava la primera gran i trialera baixada, com he dit més amunt, pel Bosc de can Mitjà. Començava aleshores la gran diversió. Demanant pas a tort i a dret i alguna esbroncada als corredors menys atrevits, en Pep i jo -en Manel quedà un xic enrere- sadollàvem l’ànsia del descens. Una ullada fugissera enmig de la tensió -havia d’intentar no perdre el cul d’en Pep- em deixava entreveure la vall del Llémena als peus. Quina primera! Mare de Déu dels Set Dolors! No sé com expressar la sensació.

exteriorQuan la pendent minvà i els ànims s’assossegaren, comentàrem la jugada. Érem a tocar de Granollers. Aquí els records flueixen un darrere l’altre: primer, les colònies d’estiu a Granollers on les hormones pre-púvers anaven boges; segon, una escapada de bici que vam fer amb en Pep ara  fa una bona colla d’anys, potser quinze, després de baixar del Pirineu a  fer-hi el cabra. Tot enfilant cap el collet de Bastarra li vaig comentar: -Pep, em sembla que el coll on ara arribarem hi vam passar una vegada pujant al Rocacorba des de Granollers, més endavant, en un viarany que apenes s’hi podia circular, anaves obrint pas enmig dels esbarzers.Robiñera agost 2001(2)Seguírem per un llarg i còmode flanqueig tot passant pel Freixe i el coll de les Pedres Picades on trobàrem el segon avituallament. Férem un bon refresc i seguírem en ascensió per un tram de la pista que uneix Sant Aniol de Finestres amb Mieres fins prendre un molt tècnic i pedregós corriol prop del poblat ibèric, que ens menaria al Coll de la Palomera, el llindar més oriental de la Serra de Finestres. En l’aturada a l’avituallament no recordàrem d’esperar en Manel i a mitja pista afluixàrem el pas sense parar-nos. Anàrem fent.

198_mediumBon xic passat el coll, iniciàrem un fantàstic descens enmig de la fageda. Què us en podria dir… Sensacional, colpidor, dramàtic, sorprenent, espaterrant. Vaja, de repetició. Aquest bonic senderó ens dugué a Collveí i aleshores entràvem en terres volcàniques, car els talussos ens ho indicaven.

Al Collveí un col·laborador ens informà que el proper tram s’havia de fer a peu. Doncs, si, diríem que obligats. Tot i així, no tenim mai paciència i a la més mínima, tornàrem a les muntures. No sabíem pas la que ens esperava. Mare de Déu! Aquesta Torre de can Badia.. Ens feren pagar un bon pic per aconseguir-la. El pitjor de tot és que hom veu gairebé tota la trajectòria dels inacabables repetjons. Gran i abastable mur, si senyor!

Curiosa la Torre de can Badia. He estat cercant informació d’aquesta construcció i no he trobat notícies enlloc. Algú em podria fer cinc cèntims del seu antic ús? Vaig constatar que era una torre quadrada d’uns 6/7 metres de costat i uns 7 metres d’alçada, ara sense sostre i amb algunes finestres, voltada d’un fossar d’uns 3 metres d’ample i uns 2 de fons. Se suposa que pertany al mas homònim de la clotada del Samariu.

I després? Vaig deixar pas a en Pep perquè prengués la iniciativa del següent divertimento. Ràpida baixada i amb alguns importants ressalts per la carena del Montestí fins el Collet del Roure i finint a la carretera de Santa Pau on ens hi trobàrem el tercer avituallament. Férem parada per refer-nos, doncs les cames i sobretot la ronyonada, i una mica de mal de cap, em fotien la guitza. I vet aquí que arriba en Manel. Doncs molt bé. Ens donà les gràcies per esperar-lo. Però si no feia ni dos minuts que hi érem! -Vinga Manel que ja som a la meitat i ja hem fet el pitjor.

Continuàrem per carretera fins el Coll de Colitzà on la deixàrem per dirigir-nos en descens fins el Sallent. Més que la distància, en aquells moments pesava més el desnivell. Travessàrem el pont de Sant Martí i iniciàrem la següent remuntada pel camí de Proant. Just en aquells moments aparegué el sol i féu l’ascens un pèl més feixuc. Aquesta ampla pista que deixàrem en un dels primers grans revolts per continuar en camí pedregós i costerut, ens plantaria als contraforts de ponent de la Serra del Torn, prop de la Serra Grivera. La carena ens donà la benvinguda amb un distret però curt descens fins el Collet de Cavaller on trobàrem un corredor sol amb problemes al canvi. La incidència que presentà no li podíem solucionar, així doncs, seguírem endavant.

5163457El corriol carener que ressegueix el fil de la serra és realment escaient. L’alçada és molt regular: entre els cinc-cents i els cinc-cents cinquanta metres. Hom hi troba de tant en quant alguna dificultat tècnica que el fa distret, però, el traçat, l’amplada i el terreny el fan tant lent, que els quilòmetres es fan eterns.

No sé si hagués estat possible de fer tota la carena del Torn per dalt. Potser sí, perquè així m’ho semblà al coll on l’abandonàrem. Però baixàrem per una pista fins a can Camps. Segons el meu parer, un dels trams en baixada més mal aprofitats de l’itinerari, possiblement l’organització s’hi veié obligada per qüestions logístiques. Què hi farem.

Ens trobàrem al fons de la vall del Torn, al Mas Rampinyà, el següent avituallament. El quart. En Manel se sentia tocat. La carena li passà factura. Ens reférem sense pressa. El sol espetegava. Érem al quilòmetre quaranta-sis. Vinga som-hi que anem tornant.blog-1Resseguírem un bon tram de la llera i el voral del Ser, mullant-nos fins i tot els peus -que resultà agradable- fins la Granja de can Burgada. En aquest tram vaig tenir un petit ensurt: una curta però gruixuda branca se m’incrustà entre els radis de la roda del darrere i gràcies a la baixa velocitat i la meva ràpida reacció, no vaig trinxar la roda. No fotem.

Travessàrem el riu i enfilàrem el talús per prendre la pista que tot travessant la granja, va guanyant alçada. Dels dos-cents metres al fons de la vall, pujàrem fins els quatre-cents cinquanta que té el punt més alt del serrat que és a continuació del Torn. Anàrem davallant molt lentament pels Boscos de ca n’Illa per arribar als plans i bacs homònims molt a prop de Serinyà, el punt més baix de la cursa. Al riu, -on en Pep i en Manel s’hi refrescaren el cap- trobàrem el cinquè avituallament. Continuàvem animant en Manel que estava desitjant arribar a meta. Com que no havíem de fer cap marca, aprofitàvem al màxim tot el què ens oferien.

Tot just que reiniciàvem la marxa, en Pep, en un petit ressalt de pujada, perdé tot l’aire de la forquilla. Caram! No sé si inflant-la… Se’n tornà fins l’avituallament i aquells xicots que eren uns manetes li adobaren. Fantàstic!

En suau remuntada vers l’ermita de Sant Miquel Sesvinyes, anàrem combinant pista i corriol fins travessar la urbanització de Caselles Davall i en un monòton però agraït camí en aquelles alçades de la cursa, arribàrem a la carretera de Mieres a l’alçada del Bosc de la Ginebreda. Darrer avituallament. En Manel, bastant fos, preguntà pel que restava i aquells, mofant-se del mort i de qui el vetlla, li foteren la por al cos. Ens afegiren alguns quilòmetres de més. El sol que queia i la cervesa calenta els incitava a la gresca. Però que bé que passava el tall de síndria…

SMiquelSesvinyes-02_650En travessar la carretera tocava de treballar pel darrer gran escull. Aquí no ens enganyaren: un camí molt costerut, entapissat per grans pedres que vaig trobar força divertit ens conduí de seguida -no ens ho esperàvem després de les indicacions que ens donaren- a la darrera i distreta baixada cap el Pla de l’Estany. Però abans, un important ressalt enmig del descens, em féu clavar la roda del davant amb l’arrel que el seguia i el fort impacte de la roda del darrere en sortir-ne, em féu perdre una part de l’aire. Sort que va ser així i de seguida la roda agafà pressió en inflar-la. Avall doncs.

Passàrem per un túnel al dessota la carretera de Mieres i per camins entre camps ens acostàvem a Banyoles. Mentre circulàvem per la carretera, ens pensàvem que ja teníem la meta a tocar i ens felicitàvem, però vés per on, a l’alçada del Corralot, ens férem remuntar vers ponent, cap a can Canova i combinant corriol i pista, davallàrem a la Perpinyana i amb vint metres més de desnivell de pujada i ràpida baixada arribàrem triomfants a meta.

Fet i fet, anar a fer una cursa per aquelles contrades i no saber per on passaràs ni què hi podràs veure, si es donés el cas, és simplement d’un tedi insuportable. Està clar que si no hi vas per guanyar els teus companys o algun altre referent, anar a córrer i tenir contínuament el cap cot perquè la llosa t’esclafa, l’al·licient, per a mi, és nul.

Ha estat, personalment parlant, una prova realment plaent. L’he gaudida a pleret perquè he anat fresc. Tret d’algun tram, el treball per confeccionar l’itinerari l’he trobat excel·lent. Els avituallaments al seu lloc. Tot i que l’organització indicà amb un track la situació de la sortida, no haguera estat de més, pels que no utilitzen o no en saben, sobre noves tecnologies, uns indicadors a les carreteres per arribar-hi.

Per acabar, vull felicitar a l’organització per tot el què ens han ofert i per l’esforç que els ha representat i als meus amics per ser-hi i fruir plegats d’aquesta festa de la bicicleta. Em pesa que l’amic Martí tot i l’empenta que hi posà no pogués compartir amb nosaltres tot l’itinerari. I prometo a la resta de la colla que organitzarem una sortida per fer-la sencera si trobem la data adient i sinó farem la següent edició plegats.

Fins la propera,

Joan

Els corriolaires: Pep, Martí, Manel i servidor (i a més, en Pedro i en Ramón).
Distància recorreguda: 73 km.
Desnivell + acum.: 2600 m.
Corriol: 80/85%
Temps emprat: 7 hores.
Classificació cursa llarga: cliqueu aquí.
Les fotos de l’organització: cliqueu aquí.

2 pensaments a “BICI DE MUNTANYA? L’ESPERXADA DE PORQUERES 03.05.2015

  1. No sé si l’ha llegida gaire gent, però espero que algú interessat amb el patrimoni, ens faci cinc cèntims de la torre de can Badia. Fóra interessant.

  2. Estàvem avisats que ens ho passaríem bé i així va ser. Caram, caram quins corriols per ser una carrera. Ben bé del nostre estil. No és apte per a xitxarel·los.
    És curiós, quan vaig acabar no tenia gens de ganes de tornar-hi, en canvi, ara que sé que si vull ho puc repetir, ja ho espero amb candeletes.
    Joan, bona crònica, com sempre. Aquí hi ha hagut força treball posterior de resseguir el recorregut i conèixer els indrets. Noi, et felicito.
    No sé si algú de la organització ho llegirà però estaria bé que de regal donéssiu una samarreta tècnica amb el vostre logo (no val gaire més que el buf) per passejar-la ben inflats de pit.

    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *