Per Sant Ovidi 2017 a Ca les Senyoretes

Un any més, el record de l’Ovidi Montllor ha estat present a les activitats de Ca les Senyoretes a Otos (la Vall d’Albaida).

Enguany li hem retut homenatge amb uns convidats de luxe. Amàlia Garrigós, periodista de l’extinta Ràdio 9 i Pau Benavent, de Canal33, ens parlàren de la relació de la música en català i els mitjans de comunicació. A més a més, comptàrem amb la presència d’Helena Montllor, filla del cantant.

L’acte començarà ben prompte, a les 19.30, però abans poguérem saludar els habituals de la casa, Joan i Assumpció, els amos de la casa,  Jordi Albinyana, artista polifacètic i autor de l’exposició d’homenatge a l’Ovidi que ja ha recorregut bona part de les ciutats i pobles del nostre país. També estava Pep Albinyana, organitzador de l’event, i força viva cultural de la comarca. I Ángel Canet, de Benicolet i amic blocaire, i Victor Iñúrria, i molts més.

Allí estava ja Amàlia Garrigós, sempre tan amable i atenta, que ens presentà  a Pau Benavent, presentador i guionista de cultura popular del programa Tria33 del Canal 33. Resulta que Pau també és de la Vall d’Albaida i, com molts valencians, treballa a Catalunya.

La conversa oberta a la participació del públic, amb ells dos i moderats per Pep, incidí sobre la relació dels mitjans de comunicació amb la música. I molt especialment, dels mitjans del nostre país amb la música cantada en la nostra llengua. No s’han distingit especialment les ràdios públiques del país, i molt menys les privades, en promocionar els músics. El programa El jardí de les delícies, que conduïa Amàlia, presentà més de 350 músics en valencià però això era un oasi en un desert. El tancament dels músics valencians en el Palau de la Música l’any 2005 propicià interpel·lacions en les Corts que el director de Canal9 tractà de contrarestar amb la llista de grups que portava al programa d’Amàlia. La posterior creació del col·lectiu Ovidi Montllor permeté coordinar els artistes que fan música en valencià i ara organitzen anualment els Premis Ovidi Montllor.

No molt millor estan els mitjans públics a Catalunya. Només el programa Tria33, on treballa Pau, té una petita finestra oberta per a la música en la nostra llengua.

Helena Montllor, la filla del cantant, ens recordà moments viscuts al seu costat, com assajava a casa abans d’un concert, i com n’era de la broma.

Així que la mesa va ser crítica però amb un gran desig i una esperança que la nostra escena musical tinga un reflex real en la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, CVMC.

Després del sopar posterior, cuinat per l’Assumpció, arribà la part musical en directe amb l’actuació del grup ollerià Sigarrito, que toquen una mica de tot, més en l’àmbit del pop-rock, i en el que l’artista polifacètic Jordi Albinyana hi participa. Hi ha gent que serveix per a tot, xè!

Fotos:
Diversos moments de la vetllada. Enric Marco

Anit va arrancar el “XII Pop al Carrer”

po8

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

po3 po2

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

po1L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

po7“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

po5La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

po6L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

po4Finalment Santiago Estruch ha amanit els buits avorrits entre actuacions amb diversos curts de super 8. Hem pogut sentir i veure des de Charles Aznavour passejant per Nova York al “Gordo” i el “Flaco” o algunes de les primers pel·lícules d’un irreverent Charles Chaplin.

Molt bé per la primera sessió del Pop al Carrer d’enguany. Aquesta nit també sembla sucosa amb l’actuació de Miquel Gil i companyia…. No us ho perdeu.

Ací podeu veure un tros de l’espectacle de titelles de la companyia “De Paper”.

Segona nit de Pop al Carrer 2016.

Fotos i text a partir de La Cotorra de la Vall.

Celebrem Sant Ovidi 2016 a Ca les Senyoretes

Olivares-Miralles-20160319Un any més, l’Ovidi Montllor és present a les activitats de Ca les Senyoretes. Enguany, però, amb el handicap de competir amb la cremà de les falles 2016. O una cosa o l’altra.

La programació de la nit de Sant Ovidi 2016, com bé l’han batejada a la casa, començà ben d’hora al Palau d’Otos amb la projecció del film: L’Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai no es va fer, dirigida per Vicent Tamarit i protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor. Fa anys que es pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de l’extinta Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta valenciana cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir 700 mecenes i recollí molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Miralles-20160319D’això ens parlà extensament Carles Miralles, productor del film, en acabar la pel·lícula.

Després passàrem a Ca les Senyoretes per gaudir de les exquisides menges de l’Assumpció i xarrar amb els altres comensals, converses sempre interessants.

Allí es trobava l’artista Jordi Albinyana en ple procés expositiu de l’homenatge a l’Ovidi en El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances, i que ara s’exposa a Barcelona.

Miquel-Barranco-20160319Acabat el sopar ens traslladarem a la “Sala de Concerts”, és  a dir la terrassa, per gaudir del duet format per Jesús BarrancoPau Miquel Soler, veu i guitarra d’Arthur Caravan. En un magnífic concert s’interpretaren algunes cançons de l’Ovidi, com la preciosa  Montserrat de l’àlbum Bon Vent i Barca Nova o Tot esperant l’Ulisses, a partir d’una poesia de Vicent Andrés Estellés.

Barranco-Miquel-AlbinyanaFeren també un homenatge al gran Toti Soler, guitarra de l’Ovidi, i renovador del flamenc punk segons contaven.

Al final s’afegí a la festa Jordi Albinyana, l’artista polifònic, que no es pogué estar d’acompanyar els cantants.

Una gran festa que esperem repetir per al Sant Ovidi 2017.

Fotos:
1.- Joan Olivares presenta Carles Miralles, productor de la pel·lícula documental d’Ovidi. Enric Marco.
2.- Carles Miralles ens conta les dificultats per fer la pel·lícula d’Ovidi. Enric Marco.
3.- Pau Miquel i Jesús Barranco homenatgen l’Ovidi. Enric Marco
4.- Jordi Albinyana s’afegeix a la festa. Joan Olivares.

Quico Pi de la Serra al Teatre del Raval de Gandia

IMG_4702Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?

La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.

Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.

IMG_4705Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.

Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.

El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.

La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.

I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.

IMG_4715La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.

Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.

Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.

10 anys de Ca les Senyoretes

10anys02Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

10anys01

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

JoanOlivares

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

PepGimenoBotifarra

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

TonidelHostal

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

DaniMiquel

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

Andreu-Valor

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Jordi-Pep

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Cinema i música al Sant Ovidi 2015 a Ca les Senyoretes

SantOvidi2015-02Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

SantOvidi2015-01

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

9 d’octubre amb Pep Gimeno “Botifarra” i Ahmed Touzani

botifarra-TouzaniImpressionant i tot un encert ha estat el recital de Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani, al qual hem assistit com a commemoració del dia 9 d’Octubre a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. A aquesta parella de cracks musicals ja els havia escoltat junts fa uns anys a Ca les Senyoretes. Però la cosa s’ha ampliat i refinat des d’aleshores.

Alguns assistents podien pensar que escoltarien un recital de música tradicional valenciana, talment com ens té acostumats Pep Gimeno “Botifarra”, però ens vam trobar davant un espectacle nou, potent, complet i atractiu, tant des del punt de vista musical com de l’emocional en trobar-nos davant una veu novedosa, la de Ahmed Touzani, de Tanger-Genovés, que s’adia perfectament a l’estil de Pep Gimeno “Botifarra” i, en la seu llengua, seguia i posava la seu veu a sons i músiques del seu país d’origen, Marroc i Tànger, en una continuació dels ritmes musicals valencians. No sabem si això és exactament allò que els experts diuen “mestissatge”, però si es així, benvingut siga perquè ens ha demostrat que la música és el llenguatge universal per excel·lència i que entre les nostres terres i les del nord d’Africa, les de parla àrab, hi ha alguna cosa més de 14 km. de mar que ens separa-uneix: durant hora i mitja hem recuperat vivències que són nostres, com nostra és l’herència cultural que vam rebre en els 900 anys que la cultura àrab va ser nostra, la de la nostra terra.Botifarra-Touzani2

De Banda a Banda” és el títol de l’espectacle que protagonitzen Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani. Un espectacle que ha envaït la Casa de la Cultura vallera de color, l’olor, la musicalitat, vivències sota la forma de la tradició musical popular, representada per Botifarra i la frescor de les peces musicals que ens oferia entroncades amb les valencianes Ahmed Touzani. Els dos costats de la Mediterrània es donaven la mà de la millor forma possible: per la cultura, per la música, per la tradició.I hem recordat “Un pont de mar blava” el disc del Llach, i sobre tot a la cantant Amina Alaoui que, en àrab n’interpretava els temes, quan escoltàvem Ahmed Touzani cantar en la seua llengua ritmes com fandangos, la granaïna, romanços o fins i tot una versió àrab d’un tema popular que volem siga nostre com “La Tarara” però que sembla ser universal. I per damunt de tot, sentir-lo cantar en valencià la primera estrofa de la malaguenya de Barxeta “Mira que he corregut terres”. Indescriptible.

Botifarra-Touzani3sI per damunt d’eixe pont de mar blava que és la Mediterrània hem traginat cançons, nostres i seues, i per un moment hem gaudit en sentir-nos part d’una concepció cultural que traspassa fronteres i agermana els pobles.

I després de gaudir de l’espectacle va ser hora de xarrar amb els artistes. Un bon començament del 9 d’octubre. Bona diada del País Valencià.

Text a partir de la Cotorra de la Vall.

Fotos. L’espectacle. Enric Marco.

 

Segon dia de Pop al Carrer: circ, poesia i bona música

pop2-1Les activitats van començar ben prompte dissabte 19 a la vesprada amb un taller de construcció d’instruments musicals, però a les huit, tots els xiquets i majors s’acostaren a la vora del llac de la Goleta per veure l’espectacle de circ de la companyia “Arritmados”.
Els dos actors d’Alacant, Hector i Julia, amb els seus personatges Valentina i el seu “churri” repartiren humor i acrobàcies amb una gran proximitat al públic. La seua proposta de circ contemporani va rebre l’any passat el premi al millor espectacle Valladolid Propone.

Ja, en horari nocturn, el festival se centrà en la música en valencià amb el grup del barri de Torrefiel a València, Ovidi Twins. Aquest grup celebrà els seus 10 anys als escenaris cantant cançons del seu tercer disc “Animalets”, produït per LaCasaCalba, dedicat al món de les bestioles.pop2-2Sobre aquesta temàtica Ovidi Twins despleguen un ventall d’estils musicals tan dispersos com la cançó d’autor, el reggae, el punk, la música clàssica, el cabaret o la música tradicional valenciana. Les lletres continuen pouant en l’èpica de la quotidianitat concreta i exhibint la seua particular visió de les coses, entre l’humor absurd i la tendresa.Així poguérem escoltar la seua particular versió de “Dos pardalets i una aguileta”, “El gosset abelloner” o “El Parotet”. Però l’humor absurd el veiérem en “El Vals dels Caramels”, fent música amb el soroll de l’envoltori.pop2-3

Enric Casasses, poeta i rapsode, fou la següent atracció de la nit. Habitual participant en la Poefesta d’Oliva, la seua actitud es podria relacionar amb la generació “beat”, Dylan, Verdaguer, Foix o Brossa, sense oblidar el dadaisme europeu. Això pot explicar-nos la singularitat de la seua obra, en la que la quotidianitat i l’insòlit es donen la mà.

El grup musical que l’acompanyava, Don Simon i Telefunken amb el seu atrezzo extravagant, ahir vestits de papallona, posaren el seu humor musical a les infinites tombarelles dialèctiques de l’Enric. El seu estil es pot definir com a música tradicional espacial, però interior, no de l’exterior. Entre els seus instruments poguérem veure, a banda dels típics de qualsevol grup de rock, alguns que podem trobar a qualsevol tenda de joguets.

De la multitud de poemes musicats de l’Enric, podríem destacar el dedicat al seu pare químic, l’Enric Cassassas, “Mon pare fou del tot ateu”. Emocionat destacà que el seu pare fou l’introductor a l’estat de l’espectrografia de masses.

pop2-4Per acabar la nit, el ritme de la música augmentà amb l’entrada en escena de l’Orquesta Pinha, una agrupació de música popular, que encara que s’expressa en vells estils com el vals, polca, pasdoble, swing o fox-trot, el seu repertori està format per peces úniques i originals, ja que estan compostes i arranjades pels seus membres. A destacar l’acordionista, Begoña Larrañaga, acompanyant freqüent de Joaquin Sabina i membre del grup los Secretos.

El duet Dwomo (Antonio J. Iglesias i Jorge Lorán), acompanyats per l’Orquesta Pinha, exhibiren el seu repertori de pop de risc, adaptacions multilingües de cançons ben conegudes, com aquella de José Luís Perales, “A shipboat called Freedom”. I és que cantaven tant en castellà, com en anglés o francès mentre presentaven les cançons en valencià. I és que el duet madrileny està establert a València des de 2007.

Tot un èxit de participació, poesia i bona música en aquest 10é Pop al Carrer que organitza LaCasaCalba, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna.

pop2-5A destacar entre el públic la presència d’Amàlia Garrigós, periodista i locutora de la injustament tancada Ràdio 9, que des del seu programa Alta Fidelitat promocionava la música feta al País. Lluitadora incansable per la recuperació d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, ens contà que actualment dirigeix el programa de ràdio El Mural, amb la col·laboració d’Escola Valenciana i distribuït per multitud de ràdios municipals i pel diari digital La Veu del País Valencià. Ens animà a escoltar-lo i lluitar pel que ens han furtat.

Esperem amb impaciència el Pop al Carrer del 2015.

A partir de La Cotorrra de la Vall

Text i fotos d’Enric Marco.

“Pop al Carrer” celebra el desé aniversari amb el mític Pau Riba

pop3Un any més les actuacions musicals de “Pop al Carrer”, a la Plaça de les Palmeres de la platja de Tavernes de la Valldigna, La Safor, van respondre a l’expectació creada. El desé aniversari va resultar en la primera nit d’espectacles excel·lent i per la importància dels artistes, digne d’estar entre les guies dels millors festivals de l’estiu. Cal recordar que els espectacles s’organitzen des del 2005 per LaCasaCalba amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes.I enguany, per celebrar el desé “Pop al Carrer”, es compta amb un conjunt d’actuacions notables on destaca la presència de Pau Riba, el polifacètic artista autor de “Dioptria”, considerat el millor disc en català del segle XX, o “Jo, la donya i el gripau”.

Francesc Burgos, la cara visible de LaCasaCalba, presentà la nova sessió de “Pop al Carrer”, recordant que ja fa nou anys començaren amb l’aleshores desconegut Pau Alabajos. També animà a participar en el Verkami obert per contribuir a la reobertura del Teatre Raval de Gandia, l’únic espai escènic privat fora de València, un espai, va dir que no s’haguera tingut que tancar mai.

pop7pop5Dos moments de l’actuació de Pau Miquel Soler

Seguidament començà l’actuació de Pau Miquel Soler, cantant del grup Arthur Caravan, premi Ovidi 2014, a la millor música en valencià. Ens va oferir les cançons del seu primer àlbum en solitari “L’amor o la guerra”, on ha musicat poemes del“Mural del País Valencià ” de Vicent Andrés Estellés, adaptant els versos en l’ancoratge en la música tradicional valenciana, però amb una mirada més pop i contemporània. Les seues versions de la cançó dedicada a la mítica muntanya Aitana o el dedicat al llibre de Gandia, arrancaren forts aplaudiments.

pop4A l’esquerra, el poeta Enric Cassasses, recitant el poema durant l’actuació de Pau Riba

Seguidament, al voltant de les 23:30, arribava el plat més fort de la nit. Tota la placeta a rebentar de personal, de gent major, joves, pares i mares amb xiquets, tots preparats per escoltar el cantant, escriptor i artista plàstic, el polifacètic Pau Riba, nét del poeta i hel·lenista Carles Riba.

Pau Riba, el cantant que inicià la seua carrera a finals dels 60, és considerat l’artista total, per l’ús que fa de totes les disciplines artístiques. A Tavernes, ahir, com era d’esperar, no va decebre el públic.

Presentat pel poeta Enric Cassasses, que li dedicà un poema “Val més una cançó que mil crits”, Pau aparegué amb el grup Els 40 Gripaus, banda formada per multi instrumentistes creadors d’instruments amb ànima circense que ell ha anat escollint un a un per celebrar el 40é aniversari de l’edició mítica de l’àlbum “Jo, la donya i el gripau”, enregistrat per Riba l’any 1971. D’entre els músics destacava el seu fill de 12 anys, Llull Riba amb la mini bateria i percussió.

pop2pop1Dos moment de l’actuació de Pau Riba

Mesclant versos, cançons, escenes còmiques circenses com el part d’una guitarra en públic, el cantant de la contracultura acabà el seu espectacle amb la “Dansa de la Terra”, on baixà de l’escenari per cantar i ballar amb el públic, que entusiasmat li feia rogle.

Però la gent en volia més, i després d’insistir, Pau Riba encara ens regalà dues cançons més, una d’elles, l’astro-eròtica “Traw k traw” del seu àlbum “Cosmossoma”.

Una nit màgica que va deixar ben contents els espectadors encara que per a molts el temps se’ns va escurçar tan ràpidament que ens va semblar curta, massa curta la presència de “l’enfant terrible” del pop català dels 70.

“Pop al Carrer” continuà diumenge 19 a partir de les 19 h. amb un taller de fabricació d’instruments musicals reciclats, circ infantil a les 20 h per continuar a la nit amb més música en valencià. Ja en parlem.

A partir de La Cotorra de la Vall.

Text i fotos: Enric Marco.

El Corredor Polonés i Senior i el Cor Brutal a Tavernes

Molt bon ambient va tindre ahir el concert de “Sénior i el cor brutal + el Corredor Polonés” celebrat a la Casa de la Cultura, un espectacle que formava part de la programació cultural que la Regidoria de Joventut, que dirigeix Josep Llácer, ha preparat per completar les activitats del Festivern. Molta gent del poble, però sobretot molts joves de fora, ja acampats, que ompliren la sala i participaren animant els cantants.

Els primers que actuaren foren El Corredor Polonès, grup de rock alternatiu que combina grunge, punk i metall. D’Ontinyent tot tres, la seua música contundent, sona a fàbrica a tota màquina; a nit freda i al ras; a llums en la foscor que es revelen amb l’obscuritat. Distorsius en ocasions dissonants. La música és decidida, mecànica, de paisatge imprés en escala de grisos.

El que vam trobar, però, que aquest tipus de rock potser s’adiu més a llocs més oberts que a llocs tancats com la Casa de la Cultura. Llocs on la gent pot eixir a ballar i botar davant la banda. Les cançons del seu últim disc “L’embaràs d’Agnieszka” eren ben conegudes pel públic jove de les primeres files.

Senior i el Cor Brutal, banda de rock alternatiu amb sons country i folk, va vindre després. Una banda amb cantants més grandets liderada per Miquel Àngel Landete (Senior) amb tres músics (el Cor Brutal) polifacètics ja que tots tres interpreten diversos instruments.

Van interpretar les peces del seu últim disc València-Califòrnia, amb una gran complicitat del públic, fent bromes amb ell, i la gent hi responia entusiasta.

Senior recordava com que feia 6 anys que havia vingut a Tavernes de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba. Van vindre amb Artur Caravan i el pioner del rock català Pau Riba. Un agraïment al Francesc que la gent va aplaudir. La seua actuació acabà amb la cancó que tanca el disc València-Califòrnia.

Però la gent en volia més. Així amb el clàssic “Una cançoneta i mon anem“, la banda dels barbuts van tornar a pujar a l’escenari. Miquel Àngel Landete, el líder del grup, va demanar quina cançó del repertori volien i, primer de manera caòtica, i després ja més coordinada, van demanar la cançò més emblemàtica del grup “Gran” del disc Gran (vídeoclip de la cançó Gran).

Però mentre el grup es preparava, Miquel Àngel Landete, ens regalà, ell sol, una del pròxim disc, el Poder del Voler, sense editar encara, la cançò amb el mateix títol. Ja preparats per cantar “Gran” s’invità al públic a pujar a l’escenari i hi anàren 4 xics i xiques que junt a la banda donàren el final definitiu al concert.

Fotos:
1.- Senior i el Cor Brutal, al fi de festa amb espontànis del públic.
2.- El Corredor Polonés.

(A partir d’una informació de la Cotorra de la Vall)