Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Música

El Corredor Polonés i Senior i el Cor Brutal a Tavernes

0

Molt bon ambient va tindre ahir el concert de “Sénior i el cor brutal + el Corredor Polonés” celebrat a la Casa de la Cultura, un espectacle que formava part de la programació cultural que la Regidoria de Joventut, que dirigeix Josep Llácer, ha preparat per completar les activitats del Festivern. Molta gent del poble, però sobretot molts joves de fora, ja acampats, que ompliren la sala i participaren animant els cantants.

Els primers que actuaren foren El Corredor Polonès, grup de rock alternatiu que combina grunge, punk i metall. D’Ontinyent tot tres, la seua música contundent, sona a fàbrica a tota màquina; a nit freda i al ras; a llums en la foscor que es revelen amb l’obscuritat. Distorsius en ocasions dissonants. La música és decidida, mecànica, de paisatge imprés en escala de grisos.

El que vam trobar, però, que aquest tipus de rock potser s’adiu més a llocs més oberts que a llocs tancats com la Casa de la Cultura. Llocs on la gent pot eixir a ballar i botar davant la banda. Les cançons del seu últim disc “L’embaràs d’Agnieszka” eren ben conegudes pel públic jove de les primeres files.

Senior i el Cor Brutal, banda de rock alternatiu amb sons country i folk, va vindre després. Una banda amb cantants més grandets liderada per Miquel Àngel Landete (Senior) amb tres músics (el Cor Brutal) polifacètics ja que tots tres interpreten diversos instruments.

Van interpretar les peces del seu últim disc València-Califòrnia, amb una gran complicitat del públic, fent bromes amb ell, i la gent hi responia entusiasta.

Senior recordava com que feia 6 anys que havia vingut a Tavernes de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba. Van vindre amb Artur Caravan i el pioner del rock català Pau Riba. Un agraïment al Francesc que la gent va aplaudir. La seua actuació acabà amb la cancó que tanca el disc València-Califòrnia.

Però la gent en volia més. Així amb el clàssic “Una cançoneta i mon anem“, la banda dels barbuts van tornar a pujar a l’escenari. Miquel Àngel Landete, el líder del grup, va demanar quina cançó del repertori volien i, primer de manera caòtica, i després ja més coordinada, van demanar la cançò més emblemàtica del grup “Gran” del disc Gran (vídeoclip de la cançó Gran).

Però mentre el grup es preparava, Miquel Àngel Landete, ens regalà, ell sol, una del pròxim disc, el Poder del Voler, sense editar encara, la cançò amb el mateix títol. Ja preparats per cantar “Gran” s’invità al públic a pujar a l’escenari i hi anàren 4 xics i xiques que junt a la banda donàren el final definitiu al concert.

Fotos:
1.- Senior i el Cor Brutal, al fi de festa amb espontànis del públic.
2.- El Corredor Polonés.

(A partir d’una informació de la Cotorra de la Vall)

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Rafa Xambó presenta “T’estimo tant. Sonets de Shakespeare”.

1

La Casa de la Cultura de Tavernes va viure dissabte passat un acte de gran intimisme líric i qualitat, un d’aqueixos actes que l’esperit agraeix i, i més quan demostra que la nostra llengua, és tan vàlida com qualsevulla altra per servir de vehicle de qualsevol manifestació cultural i expressar vivències, sentiments i estats d’ànims.Unes 150 persones acudiren a l’acte organitzat conjuntament per l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna, i que va estar presidit en el pla polític per l’alcalde, Jordi Joan, l’alcalde de Simat i president de la Mancomunitat, Sebastià Mahiques i el regidor de Joventut i promoció lingüística, Josep Llàcer.

Rafa Xambó, que era fins divendres el representant de Compromís en el Consell d’Administració de RTVV, a l’entreacte va rebutjar la mesura adoptada pel PP a la qual va considerar com “la primera, després vindrà l’ensenyament i la llengua. No pararan fins a convertir-nos en una província castellana, sense identitat”. Va ser l’única referència política d’un acte que coincidia en el temps amb les manifestacions contra la mesura del PP del tancament de RTVV.

Rafa Xambó, en la interpretació del seu darrer disc, “T’estimo tant. Sonets de Shakespeare”, ens ha submergit en els sentiments amorosos més sincers del gran poeta universal. Ha triat i musicat dotze sonets, dels 154 que Shakespeare va escriure entre 1594 i 1596, i que amb gran mestria va traduir i publicar l’any 2010 el poeta lleidatà Txema Martínez, amb fidelitat pel que fa al significat dels textos originals anglesos i, alhora, respectant la mètrica i la rima, cosa molt difícil d’aconseguir reeixidament.

La riquesa de matisos i els diversos estats d’ànim que produeix el sentiment amorós en un ésser humà es veuen ben reflectits en aquesta tria de poemes. Des de l’embadaliment de l’enamorat per la persona estimada, passant per desig mai no satisfet del tot, o la mentida i l’engany com a armes per mantenir la relació, fins i tot el llaç d’amor complagut en la luxúria, o pensar l’amor més enllà de la mort, són presents en aquests sonets.

De vegades, la temàtica dels sonets “Cansat de tot” o “Tinc dos amors” ens porta a recordar el combat interior que expressava en alguns versos el nostre Ausiàs March. O bé, el primer vers de “Llum a les fosques”, quan diu “És amb els ulls tancats que hi veig més clar”, ens du a la ment el poema de J.V. Foix “És quan dormo que hi veig clar”, que interpreta Joan Manuel Serrat. Serà que els grans poetes, a l’hora d’estimar, comparteixen vivències i sentiments? És possible: les antítesis, els jocs de paraules o les imatges que se’ns apareixen en escoltar els versos d’aquests poetes són ben semblants.

Unes cançons insòlites en el panorama cultural actual. Acompanyat pels músics Salva Vàzquez (piano) i l’internacional Matthieu Saglio (violoncel), la veu i la guitarra del propi Rafa Xambó han sabut delitar el públic assistent i sorprendre’l admirablement. I com a mostra, fem un tast amb el sonet que dóna títol al disc:

T’estimo tant (sonet 71)

No ploris més per mi quan sigui mort,
quan sentis la campana amb tocs virils
dient al món que sóc tan sols record
d’aquest món vil i visc amb cucs més vils.

Ni recordis, si veus aquest escrit,
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.

O si potser em llegeixes quan només
el meu cos sigui fang mesclat amb fang,
no evoquis el meu pobre nom i fes

que es podreixi l’amor dins de la sang,
no fos que el savi món al morir jo
rigués mentre despulla el teu dolor.

En  aquest enllaç es pot escoltar aquest sonet: T’estimo tant

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Música a l’espai

1
Publicat el 1 de juny de 2013

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Jo vaig estar al concert de la Primavera Valenciana

0

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

Amàlia Garrigós amb vestit de festa

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Pep Gimeno El Botifarra i Miquel Gil, uns craks a Tavernes

0

Im-pres-si-o-nant. Així. Llegit poc a poc, sil·labejant i gaudint de les síl·labes mentre recordes tot el que van ser més d’hora i mitja de cançons tradicionals valencianes, actualitzades i posades al dia sense perdre eixe toc de “l’antigor”, per eixos dos monstres que són Pep Gimeno “El Botifarra” i Miquel Gil, en la presentació del seu espectacle “Nus” a la Casa de la Cultura de Tavernes dins dels actes del Festivern.

Si cadascú d’ells és immillorable en solitari, imagineu-vos els dos junts, i tot el recital musical amanint de les històries, acudits que va escampant eixe sac sense fons de cultura popular i socarroneria que és el Botifarra.

Ompliren la Casa de la Cultura i el recital va servir per a demostrar a tots diverses coses: que una música valenciana basada en les arrels tradicions és possible, que el mestratge del Botifarra i del Gil està essent una eina perquè molta gent reconsidere el valor cultural i identitari d’aquesta música transmesa majorment per tradició oral i que un espectacle d’aquestes caracterítiques no desmereix pas altres espectacles que ens venen més enllà de les nostres terres i s’anuncien en Palaus de la Música i similars.

Tavernes, la Casa de la Cultura, va acollir ahir un dels grans recitals que mai no s’havien oferit. Un recorregut per tota la tradició musical valenciana i, a més, explicadetes, molt ben explicadetes, per Miquel Gil que també d’això en sap un muntó. I enmig, si damunt pots escoltar peces tan nostre com “el bolero de Tavernes” o “la dansa del vetlatori de Tavernes”, amb els veus de “Botifarra” i Miquel Gil… no es pot demanar més.

Doncs, sí. El Botifarra és un artista amb fans de totes les edats. En acabar l’acte no va parar de signar discos i de fer-se fotos amb tota la gent que va voler. I hi havia des de xiquets fins a persones ja ben majors. Ell i Miquel Gil fan la música del poble i tot s’hi senten reflectits.

Increïble però cert. Finalment, avui,  a l’hora de les notícies de Canal 9 hem vist que s’ha parlat del Festivern i del concert d’ahir amb entrevistes als dos cantants. Fins i tot, l’autor d’aquest bloc també hi surt. A veure si em veieu…

A partir d’una notícia a La Cotorra de la Vall.

Vídeo de Canal 9 de l’espectacle d’ahir amb entrevistes als cantants.

Foto: Espectacle Nus. Enric Marco

 

València necessita una cançó

0

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco

 

Publicat dins de Música i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

#adosdeval, presentació tuitera, tot recordant l’Ovidi i el Fuster

2

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.

 

Ximo Caffarena presenta el nou disc “Rondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars”

0

Ximo Caffarena

El nou disc de Ximo CaffarenaRondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars de Tavernes de la Valldigna” es presentarà demà divendres a partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

El disc  ha estat impulsat per l’Ajuntament i va ser enregistrat el passat juliol als estudis “Opera Tua” de Gandia patrocinat per dues empreses locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut  les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.

La producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i s’ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz, Enric Marco i Francisco Mestre.

El disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que  “reproduir este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble, algunes d’elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.

El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes,  la Jota Vallera i l’U i el Dos, entre d’altres.


La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.

Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l’estiu del 2008.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A Tavernes, sarao amb Pep Gimeno “Botifarra”

2
Publicat el 8 de juny de 2011

Pep-Gimeno-Botifarra

Dissabte passat, 4 de juny, el poble de Tavernes de la Valldigna va estar de festa. Se celebrà la III Dansada Popular organitzada pel Grup de Balls Populars de La Vall de Tavernes. Uns 200 balladors de més de 30 pobles ompliren el carrer Major i després el passeig del País Valencià per mostrar el nostre ball més tradicional a la gent del poble. Durant quasi dues hores anaren ballant sense parar majors amb experiència i xiquets i xiquetes que ara s’incorporen al ball. I al final es féu una gran ballada col·lectiva al passeig del País Valencià.

I per la nit, Pep Gimeno “Botifarra” ens muntà un sarau per a tots a la plaça de la Cultura, acompanyat dels músics de la seua rondalla. Ell i altres cantants dels grups de danses interpretaren moltes cançons tradicionals valencianes: jotes, fandangos, la Malaguenya de Barxeta, el Bolero i la Dansa del vetlatori de Tavernes (amb lletra de Toni Mestre) entre altres. També contà acudits i cantà el famós Romanç de les jugadores del burro, així com el Romanç de Senyera.

Però la sorpresa de la nit va ser quan les xiquetes de Canyamars Danses de l’Alcudia de Crespins cantaren la Despertà de la Costera. Que boniques i gracioses! Com estava de content Pep, mirant i escoltant-les!

I Pep va ser impressionant i humà com sempre.

Foto: Pep Gimeno “Botifarra” per Enric Marco.

 

Publicat dins de Música i etiquetada amb | Deixa un comentari

Pau Alabajos a Ca les Senyoretes

0

Pau AlabajosVa ser ja fa uns dies però la feina i la immediatesa per parlar del terratrèmol del Japó m’han impedit fer esment de l’últim sarao a Ca les Senyoretes el passat 5 de març. Allí es va celebrar l’aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. Era, per tant, l’anomenat dia de Sant Ovidi.

L’encontre començà amb la recuperació en vídeo de la lectura de poemes feta per l’Ovidi en l’homenatge a Joan Fuster a la Casa de Cultura d’Olleria l’any 1993. Alguns dels presents a Ca les Senyoretes eren també els organitzadors d’aquell homenatge a Fuster. Tota la vida fent país i que dure.

Després de veure l’Ovidi tocava sopar però la gravació encara no havia acabat.  Jo estava intrigat per tot el que havia passat en aquell acte llunyà i Pep Albinyana, que actuava d’operador de vídeo, va permetre que continuara corrent la pel·lícula. El que seguí m’agradà encara més. Veure Paco Muñoz cantant Campanades a mort junt amb la banda de l’Olleria em deixà meravellat però la gran sorpresa va ser veure a l’hora dels aplaudiments i felicitacions com el mateix Lluís Llach pujava a l’escenari a lliurar una placa de record al director de la banda.

Més tard em contarien les dificultats que va tindre l’equip organitzar per aconseguir que Lluís Llach anara a l’homenatge a Fuster.

Encara en va haver més aquella nit memorable del 1993. A la sobretaula del sopar, l’Ovidi es revela ben terrenal recitant Els Amants d’Estellés i contant un parell d’acudits.

Després del bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la sala de concerts on Pau Alabajos ens anava a presentar el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. Amb la seua bonhomia habitual, com un amic que et conta el que li passa i a qui li pots explicar les coses, el Pau ens contava les seues experiències musicals i personals al grup d’amics de Ca les Senyoretes que ens havíem aplegat allí.

Les seues cançons són històries íntimes, senzilles, com Eyjafjallajökull, en que conta com quedà atrapat a Praga per la cendra del volcà islandés, o reinvindicatives com Utòpics, idealistes, ingenus, en que reclama el seu dret a canviar el món, sense perdre l’esperança, o les Fosses del silenci, sobre les fosses comunes republicanes al Cementeri General de València i que encara esperen un homenatge. Mil milions ens parla de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa amb menys de 2 dòlars al dia i com el seu futur ja està escrit amb tinta indeleble.

Pau va cantar també unes quantes cançons de l’anterior disc, Teoria del Caos. Cantà Tinc una mania inconfessable. L’emoció se li notà més en Línia 1, dedicada als 43 morts del metro, alguns dels quals de Torrent, el poble de Pau.

No coneixia molt al Pau i a les seues cançons i m’han agradat molt. Us les recomane.

Més informació:

Entrevista a Vilaweb: Una amable, una trista, una petita pàtria, 8 març 2011
Francesc Monpó en parla també al seu Bloc Uendos, Greixets i Maremortes. 5è Sant Ovidi a Ca les Senyoretes d’Otos.

Foto: Pau Alabajos a Ca les Senyoretes per Enric Marco.

 

Nit d’ànimes a Ca les Senyoretes

0

Nit d'ànimes

Dues festes en una. Era el darrer diumenge d’octubre i després de la tradicional visita al Puig calia celebrar l’altra festa ja que també era el darrer dia del mes. La nit d’ànimes, en altres llocs Halloween (vespra de Tots Sants), se celebrava a Ca les Senyoretes amb un convidat especial: Dani Miquel, el contacançons. Després d’un bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la terrassa on Dani Miquel i el seu grup de música tradicional, format per Rafa Solves i Josep Alcover, ens anaven a donar les postres en forma de romanços de cec.

Dani ens contà que els cecs de València n’havien de saber almenys 50 de diferents per poder cantar-los per la ciutat apart de ser cecs, és clar. Va començar amb La presó de Tibi, lloc on curiosament no hi hagut mai cap presó però si una presa construïda per presoners. La filla de l’alcaid n’estava enamorada d’un d’ells amb conseqüències funestes. És curiós que aquest romanç, convenient modificat, es pot trobar com el romanç de la presó de Nàpols o de la presó de Lleida manifestant  l’existència d’un flux de cançons de cec per tot el territori de l’antiga Corona d’Aragó.

Escoltàrem el so estrany i sau de la viola de roda que Dani descobrí quan amb Rodamóns Teatre va fer un viatge per fires medievals on va quedar-ne encisat.

Però Dani ens va mostrar també el seu treball a les escoles amb nanos menuts fent cançonetes de rima fàcil com aquesta de “Com m’agrada la Lluna i el Sol” que va encantar el públic assistent.

També tinguerem el goig d’escoltar altre instrument antic, el sacabutx, espècie de trompeta baixa usada des del renaixement.

I en la fosca, amb l’única llum d’unes animetes als faristols, les històries de por i amb el so dels instruments tradicionals el grup de Dani Miquel ens feu entrar amablement des de la vespra a la festa de Tots Sants.

Foto 1. Dani Miquel amb la viola de roda.
Foto 2. Dani Miquel amb Rafa Solves i Josep Alcover amb el sacabutx.

Nota: Us assegure que l’actuació es va fer a la llum de les petites espelmes (animetes). El flaix de la càmera, però, va posar llum on no hi havia i, per tant, les fotos  no són , en aquest cas, un reflex de la realitat. Les fotos són d’Enric Marco.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El romanç de la Cileta i altres coses a Ca les Senyoretes

1

Cileta

Nova nit d’infart a Otos. La casa rural de la Vall d’Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.

Començà amb la xerrada d’Eugeni Reig, autor de Valencià en perill d’extinció i coordinador de la revista digital Infomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d’Otos refermaren la idea que la culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.

Però després de gaudir de les delícies de l’Assumpció, vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s’havia convertit en un gran estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l’adaptació del Romanç de la Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual també col·laboraven l’actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.

Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat…

Eugeni Reig ha treballat tota la vida a una gran empresa però sempre ha mantingut un amor a la llengua que l’ha fet anar apuntant, poc a poc, les paraules que van essent bandejades de la llengua popular. Aquest va ser l’origen de la seua obra més coneguda Valencià en perill d’extinció. Aquestes paraules, en el millor dels casos, han estat canviades per d’altres equivalents de l’estàndar i moltes directament de la variant barcelonina. Però de vegades directament del castellà. Com va dir un assistent del públic “de xicotet anava a menjar-me l’entrepà al rastell i ara la gent va a menjar-se el bocadillo al bordillo“. El vocabulari riquíssim que conservem als nostres pobles es va perdent per la influència dels textos escolars o per la influència nefasta de Canal 9 que com deia Reig, poden dir coses com que “Els galls
[pronunciat gais] posen ous?” com si es parlara d’alguna activitat estranya dels homosexuals. Perquè els pollastres no posen ous sinó que són les gallines qui ponen i prou. I ponen només ous.

Jem Cabanes és el corrector de Vilaweb i autor del seu llibre d’estil. Ens parlà dels diversos models de llengua. Si es va cap a una gran unificació menyspreant la llengua popular no es tenen recursos lingüístics per modernitzar la llengua i s’ha de buscar-los en llengües foranes. Això és el que li ha passat al francés que actualment està ple d’anglicismes plenament acceptats com com exemple weekend. El model anglès sembla més obert i permet modernitzar-se més fàcilment però té l’inconvenient de tindre comunitats lingüístiques molt diverses i extenses que són difícils de comprendre per a un parlant normal. Els casos de l’anglès d’Austràlia o Nova Zelanda són els més paradigmàtics.

En havent sopar ens faltava l’espectacle de cine i música. Durant tot el sopar havíem vist l’actor Antonio Hortelano, la cantant Bikimel i tot els equips de Miquel Gil i Toni Canet dansant d’ací allà preparant la gravació del videoclip del Romanç de la Cileta, que servirà per promocionar el nou disc de Miquel Gil. Tota la part interior de la casa havia estat adaptada per a la gravació aprofitant una escala interior on passaria la part més sucosa de la trama.

Toni Canet, director, Miquel Gil, cantant i Jordi Albinyana, artísta  multibanda, ens invitaren a tots a participar en la part final del vídeo. Per això abans ja ens havien recomanat quines robes
podíem portar i quines no.

La gravació es faria en un únic pla seqüència, és a dir que el romanç d’uns 4 minuts de durada es gravaria tot d’una tirada. Qualsevol petit error no es podia eliminar en el muntatge final i s’havia de repetir tot novament. Per tant, tot havia de tractar de fer-se bé directament.

Va caldre fer uns quants assajos sense gravar per veure que tot marxava bé i finalment, ja passada la 1 de la matinada començaren a fer les diverses gravacions de veritat. I en una de les inevitables pauses i descansos vàrem tindre la sort d’escoltar a la guitarra la cantant Bikimel.

El romanç de la Cileta conta les martingales de dos enamorats per estar junts amb consentiment de la mare, fins i tot. L’actor Antonio Hortelano feia de l’Estudiant, la cantant Bikimel feia de Cileta, el ballet Teleraco d’Aielo de Malferit feia el cor –a la manera de les tragèdies gregues amb túniques i ben descalces– que representava la mare de Cileta, el pintor i músic Jordi Albinyana amb dos figurants feien de grup musical d’acompanyament i, evidentment, Miquel Gil cantava i es movia d’ací i per enllà. Cap a la fi el grup d’esforçats extres que ens havíem apuntat al vídeo havíem d’entrar a ritme de rumba per a tancar l’enregistrament. Tot un comboi que ens tingué, després d’un fum de repeticions a les ordres de Toni Canet, fins vora les 5h de la matinada. Tot molt interessant però molt i molt cansat…

Nota: Podeu veure més fotos de l’espectacle a l’arxiu que acompanya aquests apunt.

Francesc Mompó també fa una crònica de la nit al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes:

CA LES SENYORETES I EL ROMANÇ DE CILETA DE MIQUEL GIL

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Miquel Gil presenta el seu disc i Jordi Albinyana ens ho serigrafia

1
Publicat el 24 de juny de 2010

Miquel Gil

Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.

Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.

Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!

I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.

Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.

Miquel Gil

Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós  pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.

Miquel Gil

Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple,  Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.

Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.

Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.

Miquel Gil

Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.

I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.

Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.

Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.

Més fotos de la nit:

Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,

Fotos: Enric Marco

5a Intercomarcal Cabotista a Benifairó

2
Publicat el 3 de maig de 2010

Cabotista

L’1 de maig ha estat ple d’esdeveniments socials. La manifestació pel treball, la tradicional pujada a les Creus organitzada pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna i, enguany, també la celebració de la 5a Intercomarcal Cabotista a Benifairó han omplert els desitjos de reinvindicacions socials, esport i natura i finalment música i humor.

Creada al voltant d’una revista satírica (La Cabota) fa cinc anys front a l’onada imparable dels PAIs destructors i amb aquell eslògan que va fer fortuna: Apadrina un xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!!! l’aplec dels grups músicals en valencià més sarcàstics del moment ha anat aterrant a diversos pobles amb bona música i millor humor.

La 5a Intercomarcal Cabotista va aplegar-se, doncs, a Benifairó el passat cap de setmana amb diversos grups valencians, de Mallorca i un mix catalano-andalús.

L’auditori de Benifairó acollí els cantants i el públic en general a partir de les 20:00 hores. És quan el valler Josep Enric Grau, va fer la seua primera aparició. Els qui vivim a la Valldigna ja hem tingut ocasió de veure’l en els seus espectacles  de Poegrafia a la Casa de la Cultura de Tavernes. La Veu de la Valldigna el va entrevistar fa poc. El seu darrer espectacle ha estat l’Apartament Borja, la seua recreació del món del nostre papa Roderic Borja. La gent de fora no el coneixia i va quedar encisada amb els seus jocs de paraules i com és capaç de traure suc humorístic a qualsevol frase (tassa? –> Ta sa?). Ell va fer de mestre de ceremònies amb escenes dels seus espectacles entre les actuacions dels diferents grups.

Després vingueren les Mãedéus, de les que sóc fan incondicional i que feren la seua primera aparició a la Valldigna fa 3 anys. Amb el seu humor pur que entronca en la tradició de la Vicenteta de Bernat i Baldoví van cantar la seua versió del tio Pep de Muro i, recordant que tot valencià amaga a dins seu un colombaire, Colombaris. Però hi havia més sorpreses ja que se’ns presentà un nou membre del grup, que cantà el romanç de Maria la Chapa que comença així:

CabotistesMuy señor mío y amigo
director de “La Tronada”,
li ascribo por el motivo
de cuentarle la velada
que hubió el domingo vensido.
La encargada de la fiesta
que fué María la Chapa
por contrayer matrimonio
o mecor desir, nugasa…
su higo mayor, Rafelo
que son de buena casa,
con la higa de buderón
chica de aspienta i cachasa.

L’altra sorpresa fou que finalment el grup  ja té el disc que havien promés en les presentacions frustrades de Sueca i Torrent de l’any passat. Les cançons del grup són cantades per Pep Gimeno, el Botifarra, Paco Muñoz, Miquel Gil i d’altres. Però el que més m’ha agradat ha estat trobar-me amb Lluís el Sifoner i Joan Monleon cantant plegats! I és que el disc està dedicat a Sant Joan Monleon. Un regal que cal tindre.

Després actuà el duo Mi Sostingut que destacaren en el tema dels dos obrers que es passaven el sac de portland d’una manera molt sensual.

Mars-Comet-NASA

A continuació actuà el grup revelació de la nit, els Mariachis Fumetas. Tots pensaven que eren d’algun país sudamericà però resultaren ser un mix d’Almuñecar, Granada i Terrassa. L’humor àcid dels seus temes tocaven molt bé els temes socials actuals com aquell de Carne en salsa (soy vegeta). Vos els recomane.

Del grup següent Oliva trencada, que venia de Ses Illes, només aparegué un dels membres. Els altres, segon contà, havien anat al futbol. Però amb un dalt de l’escenari ja hi havia prou i tot. Destaque el seu Xorigueu Mayday. Escolteu-lo. A la venda tenia dos discos seus musicant poemes de Maria Antònia Salvà i Joan Brossa.

Amanida Peiot

Ja eren les 23:00 quan eixí, last but not least, l’últim grup, aquesta vegada de la Valldigna, Amanida Peiot, amb el seu cantant, sempre animat i un autèntic showman, Francesc Burgos. D’aquest grup ja en vaig parlar quan feren la presentació del seu disc a la Casa de la Cultura de Tavernes el gener passat. Mireu la crònica que vaig fer. Ara ho fan encara millor i no heu de perdre-vos les seus pròximes actuacions que podeu veure ací.

Ja eren les 12 de la nit tocades i l’organització va animar al públic assistent a acompanyar-los  a sopar, cosa que vam fer uns quants. I és que a una coneguda pizzeria va continuar la festa en el que podríem considerar la pròrroga de la 5a Intercomarcal Cabotista.

A veure si l’any que ve, en la 6a Intercomarcal hi ha tanta festa…

Per a més informació sobre la 5a Intercomarcal mireu també les notes (aquesta i aquesta) que ha posat Àngel Canet al seu bloc.

Fotos: Grup Maedeus, tots amb la mateixa cama, Mariachis Fumetas i Amanida Peiot. Per Enric Marco.

 

Jo sóc l’Ovidi…

5
Publicat el 7 de març de 2010

Cadenas Ovidi

La nit era freda i plujosa i mentre anavem arribant a Otos el núvols devallaven convertint-se en molesta boira. Però calia fer l’esforç per assistir a l’homenatge a l’Ovidi que Ca les Senyoretes li retia. Era ja la quarta vegada que parlàvem i sopaven tot recordant l’Ovidi. I si fa dos anys veiérem la pel·lícula Con el culo al aire, en la que l’Ovidi i el Monleón eixíem, ara tots dos de vacances, el dia d’ahir, anomenat pels seus fans, Sant Ovidi, ens vam aplegar per parlar d’ell altra vegada.I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament.

Segueix…

I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament. És l’autora del llibre L’Ovidi on recull tota la seua trajectòria vital. L’emoció que mostrava en parlar del nostre cantant se’ns va encomanar a tots els presents. Mentre parlava, jo recordava la vegada que el grup de joves d’Alberic el portàrem al poble a finals dels 70. Jo era molt jove i no vaig participar de l’organització però si que vaig tindre dret a estar prop d’ell davant l’escenari i també darrere. I el que més m’impactà va ser veure’l tan seriós i vestit de negre, que jo, innocent, associava amb el dol. I no crec que cobrara molt ja que l’organització era més aviat pobra.

La Núria ens parlà de la seua infantesa, de l’arribada a Barcelona amb una maleta de cartó, dels seus inicis “empentat” a cantar a capel·la a l’escenari. I després vingueren els èxits i els recitals als pobles. I més tard l’oblid forçat per l’èlit dirigent que ens deixà orfes de noves i velles cançons.

Mars-Comet-NASA

Després vingué el sopar, junts amb els amics d’altres saraos, com el Francesc i la Mercè (enhorabona), Pep i l’Àngel, Beatriu, Jordi i Joan així com la Núria, amb els quals poguérem continuar parlant de tot, des del resultat de la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València fins a les noves propostes futures. També recordàrem les dures condicions del País Valencià dels anys quaranta i cinquanta, quan l’Ovidi era xiquet…

Acabat el sopar, sempre deliciós de la mà de l’Assumpció, passarem a la sala de concerts de la casa per escoltar la música del grup alcoià Arthur Caravan.

Ja els havia escoltat a la platja de Tavernes, al festival d’estiu Pop al Carrer, i no sonen gens malament. Les seues cançons les podeu trobar ací. Toni de l’Hostal féu de presentador de l’acte.

Mars-Comet-NASA

El grup acabà de cantar ja ben avançada la nit. Les dues de la matinada arribaren sense adonar-nos-en i, va ser llavors quan decidirem marxar cap a casa. La festa no acabà però. Toni de l’Hostal agafava aleshores la guitarra per continuar animant el personal. El final del sarao acabà segurament quan el Sol ja tocava a les portes del Benicadell…

Fotos: d’Enric Marco.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari