Pols d'estels

Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

Impressionant i tot un encert ha estat el recital de Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani, al qual hem assistit com a commemoració del dia 9 d’Octubre a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna. A aquesta parella de cracks musicals ja els havia escoltat junts fa uns anys a Ca les Senyoretes. Però la cosa s’ha ampliat i refinat des d’aleshores.

Alguns assistents podien pensar que escoltarien un recital de música tradicional valenciana, talment com ens té acostumats Pep Gimeno “Botifarra”, però ens vam trobar davant un espectacle nou, potent, complet i atractiu, tant des del punt de vista musical com de l’emocional en trobar-nos davant una veu novedosa, la de Ahmed Touzani, de Tanger-Genovés, que s’adia perfectament a l’estil de Pep Gimeno “Botifarra” i, en la seu llengua, seguia i posava la seu veu a sons i músiques del seu país d’origen, Marroc i Tànger, en una continuació dels ritmes musicals valencians. No sabem si això és exactament allò que els experts diuen “mestissatge”, però si es així, benvingut siga perquè ens ha demostrat que la música és el llenguatge universal per excel·lència i que entre les nostres terres i les del nord d’Africa, les de parla àrab, hi ha alguna cosa més de 14 km. de mar que ens separa-uneix: durant hora i mitja hem recuperat vivències que són nostres, com nostra és l’herència cultural que vam rebre en els 900 anys que la cultura àrab va ser nostra, la de la nostra terra.

“De Banda a Banda” és el títol de l’espectacle que protagonitzen Pep Gimeno “Botifarra” i d’Ahmed Touzani. Un espectacle que ha envaït la Casa de la Cultura vallera de color, l’olor, la musicalitat, vivències sota la forma de la tradició musical popular, representada per Botifarra i la frescor de les peces musicals que ens oferia entroncades amb les valencianes Ahmed Touzani. Els dos costats de la Mediterrània es donaven la mà de la millor forma possible: per la cultura, per la música, per la tradició.I hem recordat “Un pont de mar blava” el disc del Llach, i sobre tot a la cantant Amina Alaoui que, en àrab n’interpretava els temes, quan escoltàvem Ahmed Touzani cantar en la seua llengua ritmes com fandangos, la granaïna, romanços o fins i tot una versió àrab d’un tema popular que volem siga nostre com “La Tarara” però que sembla ser universal. I per damunt de tot, sentir-lo cantar en valencià la primera estrofa de la malaguenya de Barxeta “Mira que he corregut terres”. Indescriptible.

I per damunt d’eixe pont de mar blava que és la Mediterrània hem traginat cançons, nostres i seues, i per un moment hem gaudit en sentir-nos part d’una concepció cultural que traspassa fronteres i agermana els pobles.

I després de gaudir de l’espectacle va ser hora de xarrar amb els artistes. Un bon començament del 9 d’octubre. Bona diada del País Valencià.

Text a partir de la Cotorra de la Vall.

Fotos. L’espectacle. Enric Marco.

Ja, en horari nocturn, el festival se centrà en la música en valencià amb el grup del barri de Torrefiel a València, Ovidi Twins. Aquest grup celebrà els seus 10 anys als escenaris cantant cançons del seu tercer disc “Animalets”, produït per LaCasaCalba, dedicat al món de les bestioles.Sobre aquesta temàtica Ovidi Twins despleguen un ventall d’estils musicals tan dispersos com la cançó d’autor, el reggae, el punk, la música clàssica, el cabaret o la música tradicional valenciana. Les lletres continuen pouant en l’èpica de la quotidianitat concreta i exhibint la seua particular visió de les coses, entre l’humor absurd i la tendresa.Així poguérem escoltar la seua particular versió de “Dos pardalets i una aguileta”, “El gosset abelloner” o “El Parotet”. Però l’humor absurd el veiérem en “El Vals dels Caramels”, fent música amb el soroll de l’envoltori.

Enric Casasses, poeta i rapsode, fou la següent atracció de la nit. Habitual participant en la Poefesta d’Oliva, la seua actitud es podria relacionar amb la generació “beat”, Dylan, Verdaguer, Foix o Brossa, sense oblidar el dadaisme europeu. Això pot explicar-nos la singularitat de la seua obra, en la que la quotidianitat i l’insòlit es donen la mà.

El grup musical que l’acompanyava, Don Simon i Telefunken amb el seu atrezzo extravagant, ahir vestits de papallona, posaren el seu humor musical a les infinites tombarelles dialèctiques de l’Enric. El seu estil es pot definir com a música tradicional espacial, però interior, no de l’exterior. Entre els seus instruments poguérem veure, a banda dels típics de qualsevol grup de rock, alguns que podem trobar a qualsevol tenda de joguets.

De la multitud de poemes musicats de l’Enric, podríem destacar el dedicat al seu pare químic, l’Enric Cassassas, “Mon pare fou del tot ateu”. Emocionat destacà que el seu pare fou l’introductor a l’estat de l’espectrografia de masses.

Per acabar la nit, el ritme de la música augmentà amb l’entrada en escena de l’Orquesta Pinha, una agrupació de música popular, que encara que s’expressa en vells estils com el vals, polca, pasdoble, swing o fox-trot, el seu repertori està format per peces úniques i originals, ja que estan compostes i arranjades pels seus membres. A destacar l’acordionista, Begoña Larrañaga, acompanyant freqüent de Joaquin Sabina i membre del grup los Secretos.

El duet Dwomo (Antonio J. Iglesias i Jorge Lorán), acompanyats per l’Orquesta Pinha, exhibiren el seu repertori de pop de risc, adaptacions multilingües de cançons ben conegudes, com aquella de José Luís Perales, “A shipboat called Freedom”. I és que cantaven tant en castellà, com en anglés o francès mentre presentaven les cançons en valencià. I és que el duet madrileny està establert a València des de 2007.

Tot un èxit de participació, poesia i bona música en aquest 10é Pop al Carrer que organitza LaCasaCalba, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna.

A destacar entre el públic la presència d’Amàlia Garrigós, periodista i locutora de la injustament tancada Ràdio 9, que des del seu programa Alta Fidelitat promocionava la música feta al País. Lluitadora incansable per la recuperació d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, ens contà que actualment dirigeix el programa de ràdio El Mural, amb la col·laboració d’Escola Valenciana i distribuït per multitud de ràdios municipals i pel diari digital La Veu del País Valencià. Ens animà a escoltar-lo i lluitar pel que ens han furtat.

Esperem amb impaciència el Pop al Carrer del 2015.

A partir de La Cotorrra de la Vall

Text i fotos d’Enric Marco.

Un any més les actuacions musicals de “Pop al Carrer”, a la Plaça de les Palmeres de la platja de Tavernes de la Valldigna, La Safor, van respondre a l’expectació creada. El desé aniversari va resultar en la primera nit d’espectacles excel·lent i per la importància dels artistes, digne d’estar entre les guies dels millors festivals de l’estiu. Cal recordar que els espectacles s’organitzen des del 2005 per LaCasaCalba amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes.I enguany, per celebrar el desé “Pop al Carrer”, es compta amb un conjunt d’actuacions notables on destaca la presència de Pau Riba, el polifacètic artista autor de “Dioptria”, considerat el millor disc en català del segle XX, o “Jo, la donya i el gripau”.

Francesc Burgos, la cara visible de LaCasaCalba, presentà la nova sessió de “Pop al Carrer”, recordant que ja fa nou anys començaren amb l’aleshores desconegut Pau Alabajos. També animà a participar en el Verkami obert per contribuir a la reobertura del Teatre Raval de Gandia, l’únic espai escènic privat fora de València, un espai, va dir que no s’haguera tingut que tancar mai.

Dos moments de l’actuació de Pau Miquel Soler

Seguidament començà l’actuació de Pau Miquel Soler, cantant del grup Arthur Caravan, premi Ovidi 2014, a la millor música en valencià. Ens va oferir les cançons del seu primer àlbum en solitari “L’amor o la guerra”, on ha musicat poemes del“Mural del País Valencià ” de Vicent Andrés Estellés, adaptant els versos en l’ancoratge en la música tradicional valenciana, però amb una mirada més pop i contemporània. Les seues versions de la cançó dedicada a la mítica muntanya Aitana o el dedicat al llibre de Gandia, arrancaren forts aplaudiments.

A l’esquerra, el poeta Enric Cassasses, recitant el poema durant l’actuació de Pau Riba

Seguidament, al voltant de les 23:30, arribava el plat més fort de la nit. Tota la placeta a rebentar de personal, de gent major, joves, pares i mares amb xiquets, tots preparats per escoltar el cantant, escriptor i artista plàstic, el polifacètic Pau Riba, nét del poeta i hel·lenista Carles Riba.

Pau Riba, el cantant que inicià la seua carrera a finals dels 60, és considerat l’artista total, per l’ús que fa de totes les disciplines artístiques. A Tavernes, ahir, com era d’esperar, no va decebre el públic.

Presentat pel poeta Enric Cassasses, que li dedicà un poema “Val més una cançó que mil crits”, Pau aparegué amb el grup Els 40 Gripaus, banda formada per multi instrumentistes creadors d’instruments amb ànima circense que ell ha anat escollint un a un per celebrar el 40é aniversari de l’edició mítica de l’àlbum “Jo, la donya i el gripau”, enregistrat per Riba l’any 1971. D’entre els músics destacava el seu fill de 12 anys, Llull Riba amb la mini bateria i percussió.

Dos moment de l’actuació de Pau Riba

Mesclant versos, cançons, escenes còmiques circenses com el part d’una guitarra en públic, el cantant de la contracultura acabà el seu espectacle amb la “Dansa de la Terra”, on baixà de l’escenari per cantar i ballar amb el públic, que entusiasmat li feia rogle.

Però la gent en volia més, i després d’insistir, Pau Riba encara ens regalà dues cançons més, una d’elles, l’astro-eròtica “Traw k traw” del seu àlbum “Cosmossoma”.

Una nit màgica que va deixar ben contents els espectadors encara que per a molts el temps se’ns va escurçar tan ràpidament que ens va semblar curta, massa curta la presència de “l’enfant terrible” del pop català dels 70.

“Pop al Carrer” continuà diumenge 19 a partir de les 19 h. amb un taller de fabricació d’instruments musicals reciclats, circ infantil a les 20 h per continuar a la nit amb més música en valencià. Ja en parlem.

A partir de La Cotorra de la Vall.

Text i fotos: Enric Marco.

Molt bon ambient va tindre ahir el concert de “Sénior i el cor brutal + el Corredor Polonés” celebrat a la Casa de la Cultura, un espectacle que formava part de la programació cultural que la Regidoria de Joventut, que dirigeix Josep Llácer, ha preparat per completar les activitats del Festivern. Molta gent del poble, però sobretot molts joves de fora, ja acampats, que ompliren la sala i participaren animant els cantants.

Els primers que actuaren foren El Corredor Polonès, grup de rock alternatiu que combina grunge, punk i metall. D’Ontinyent tot tres, la seua música contundent, sona a fàbrica a tota màquina; a nit freda i al ras; a llums en la foscor que es revelen amb l’obscuritat. Distorsius en ocasions dissonants. La música és decidida, mecànica, de paisatge imprés en escala de grisos.

El que vam trobar, però, que aquest tipus de rock potser s’adiu més a llocs més oberts que a llocs tancats com la Casa de la Cultura. Llocs on la gent pot eixir a ballar i botar davant la banda. Les cançons del seu últim disc “L’embaràs d’Agnieszka” eren ben conegudes pel públic jove de les primeres files.

Senior i el Cor Brutal, banda de rock alternatiu amb sons country i folk, va vindre després. Una banda amb cantants més grandets liderada per Miquel Àngel Landete (Senior) amb tres músics (el Cor Brutal) polifacètics ja que tots tres interpreten diversos instruments.

Van interpretar les peces del seu últim disc València-Califòrnia, amb una gran complicitat del públic, fent bromes amb ell, i la gent hi responia entusiasta.

Senior recordava com que feia 6 anys que havia vingut a Tavernes de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba. Van vindre amb Artur Caravan i el pioner del rock català Pau Riba. Un agraïment al Francesc que la gent va aplaudir. La seua actuació acabà amb la cancó que tanca el disc València-Califòrnia.

Però la gent en volia més. Així amb el clàssic “Una cançoneta i mon anem“, la banda dels barbuts van tornar a pujar a l’escenari. Miquel Àngel Landete, el líder del grup, va demanar quina cançó del repertori volien i, primer de manera caòtica, i després ja més coordinada, van demanar la cançò més emblemàtica del grup “Gran” del disc Gran (vídeoclip de la cançó Gran).

Però mentre el grup es preparava, Miquel Àngel Landete, ens regalà, ell sol, una del pròxim disc, el Poder del Voler, sense editar encara, la cançò amb el mateix títol. Ja preparats per cantar “Gran” s’invità al públic a pujar a l’escenari i hi anàren 4 xics i xiques que junt a la banda donàren el final definitiu al concert.

Fotos:
1.- Senior i el Cor Brutal, al fi de festa amb espontànis del públic.
2.- El Corredor Polonés.

(A partir d’una informació de la Cotorra de la Vall)

La Casa de la Cultura de Tavernes va viure dissabte passat un acte de gran intimisme líric i qualitat, un d’aqueixos actes que l’esperit agraeix i, i més quan demostra que la nostra llengua, és tan vàlida com qualsevulla altra per servir de vehicle de qualsevol manifestació cultural i expressar vivències, sentiments i estats d’ànims.Unes 150 persones acudiren a l’acte organitzat conjuntament per l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna, i que va estar presidit en el pla polític per l’alcalde, Jordi Joan, l’alcalde de Simat i president de la Mancomunitat, Sebastià Mahiques i el regidor de Joventut i promoció lingüística, Josep Llàcer.

Rafa Xambó, que era fins divendres el representant de Compromís en el Consell d’Administració de RTVV, a l’entreacte va rebutjar la mesura adoptada pel PP a la qual va considerar com “la primera, després vindrà l’ensenyament i la llengua. No pararan fins a convertir-nos en una província castellana, sense identitat”. Va ser l’única referència política d’un acte que coincidia en el temps amb les manifestacions contra la mesura del PP del tancament de RTVV.

Rafa Xambó, en la interpretació del seu darrer disc, “T’estimo tant. Sonets de Shakespeare”, ens ha submergit en els sentiments amorosos més sincers del gran poeta universal. Ha triat i musicat dotze sonets, dels 154 que Shakespeare va escriure entre 1594 i 1596, i que amb gran mestria va traduir i publicar l’any 2010 el poeta lleidatà Txema Martínez, amb fidelitat pel que fa al significat dels textos originals anglesos i, alhora, respectant la mètrica i la rima, cosa molt difícil d’aconseguir reeixidament.

La riquesa de matisos i els diversos estats d’ànim que produeix el sentiment amorós en un ésser humà es veuen ben reflectits en aquesta tria de poemes. Des de l’embadaliment de l’enamorat per la persona estimada, passant per desig mai no satisfet del tot, o la mentida i l’engany com a armes per mantenir la relació, fins i tot el llaç d’amor complagut en la luxúria, o pensar l’amor més enllà de la mort, són presents en aquests sonets.

De vegades, la temàtica dels sonets “Cansat de tot” o “Tinc dos amors” ens porta a recordar el combat interior que expressava en alguns versos el nostre Ausiàs March. O bé, el primer vers de “Llum a les fosques”, quan diu “És amb els ulls tancats que hi veig més clar”, ens du a la ment el poema de J.V. Foix “És quan dormo que hi veig clar”, que interpreta Joan Manuel Serrat. Serà que els grans poetes, a l’hora d’estimar, comparteixen vivències i sentiments? És possible: les antítesis, els jocs de paraules o les imatges que se’ns apareixen en escoltar els versos d’aquests poetes són ben semblants.

Unes cançons insòlites en el panorama cultural actual. Acompanyat pels músics Salva Vàzquez (piano) i l’internacional Matthieu Saglio (violoncel), la veu i la guitarra del propi Rafa Xambó han sabut delitar el públic assistent i sorprendre’l admirablement. I com a mostra, fem un tast amb el sonet que dóna títol al disc:

T’estimo tant (sonet 71)

No ploris més per mi quan sigui mort,
quan sentis la campana amb tocs virils
dient al món que sóc tan sols record
d’aquest món vil i visc amb cucs més vils.

Ni recordis, si veus aquest escrit,
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.

O si potser em llegeixes quan només
el meu cos sigui fang mesclat amb fang,
no evoquis el meu pobre nom i fes

que es podreixi l’amor dins de la sang,
no fos que el savi món al morir jo
rigués mentre despulla el teu dolor.

En  aquest enllaç es pot escoltar aquest sonet: T’estimo tant

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.

El nou disc de Ximo Caffarena “Rondalla Vall de Tavernes – Grup de Balls Populars de Tavernes de la Valldigna” es presentarà demà divendres a partir de les 8:30 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

El disc  ha estat impulsat per l’Ajuntament i va ser enregistrat el passat juliol als estudis “Opera Tua” de Gandia patrocinat per dues empreses locals, Construccions Estruch i Aiguavall. Han intervingut  les veus de Reme Gandia i Marisol Grau, acompanyades a les segones veus pel propi Ximo Caffarena i Quim Sanz.

La producció, arranjaments i direcció musical és del mateix Caffarena, i s’ha comptat amb la participació dels músics Francesc Escrihuela, Mercé Banyuls, Jordi Pastor, José Luis Gascón, Fran Mifsud, Susana Gómez i Amparo Garcia. A la part gràfica i tècnica han col·laborat Jordi Muñoz, Enric Marco i Francisco Mestre.

El disc recull les lletres i melodies que han anat passant de generació en generació a la nostra localitat i pobles veïns. El President del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes, Juanjo Espí, afirma que  “reproduir este disc es fer un viatge al cor de la nostra cultura, sentir les cançons més nostres, les melodies i lletres creades per gent del poble, algunes d’elles autòctones de Tavernes. Són temes que, amb nous arranjaments, han estat acompanyant les danses del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes en els seus 35 anys de vida”.

El disc recull un total de dotze temes, entre elles el Bolero de Tavernes,  la Jota Vallera i l’U i el Dos, entre d’altres.

La meua col·laboració al disc ha estat aportar les fotos de les actuacions del Grup de Balls Populars.

Imatge: Portada del disc. Us agrada? La foto la vaig fer durant una actuació a Saragossa l’estiu del 2008.

Dissabte passat, 4 de juny, el poble de Tavernes de la Valldigna va estar de festa. Se celebrà la III Dansada Popular organitzada pel Grup de Balls Populars de La Vall de Tavernes. Uns 200 balladors de més de 30 pobles ompliren el carrer Major i després el passeig del País Valencià per mostrar el nostre ball més tradicional a la gent del poble. Durant quasi dues hores anaren ballant sense parar majors amb experiència i xiquets i xiquetes que ara s’incorporen al ball. I al final es féu una gran ballada col·lectiva al passeig del País Valencià.

I per la nit, Pep Gimeno “Botifarra” ens muntà un sarau per a tots a la plaça de la Cultura, acompanyat dels músics de la seua rondalla. Ell i altres cantants dels grups de danses interpretaren moltes cançons tradicionals valencianes: jotes, fandangos, la Malaguenya de Barxeta, el Bolero i la Dansa del vetlatori de Tavernes (amb lletra de Toni Mestre) entre altres. També contà acudits i cantà el famós Romanç de les jugadores del burro, així com el Romanç de Senyera.

Però la sorpresa de la nit va ser quan les xiquetes de Canyamars Danses de l’Alcudia de Crespins cantaren la Despertà de la Costera. Que boniques i gracioses! Com estava de content Pep, mirant i escoltant-les!

I Pep va ser impressionant i humà com sempre.

Foto: Pep Gimeno “Botifarra” per Enric Marco.

Va ser ja fa uns dies però la feina i la immediatesa per parlar del terratrèmol del Japó m’han impedit fer esment de l’últim sarao a Ca les Senyoretes el passat 5 de març. Allí es va celebrar l’aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. Era, per tant, l’anomenat dia de Sant Ovidi.

L’encontre començà amb la recuperació en vídeo de la lectura de poemes feta per l’Ovidi en l’homenatge a Joan Fuster a la Casa de Cultura d’Olleria l’any 1993. Alguns dels presents a Ca les Senyoretes eren també els organitzadors d’aquell homenatge a Fuster. Tota la vida fent país i que dure.

Després de veure l’Ovidi tocava sopar però la gravació encara no havia acabat.  Jo estava intrigat per tot el que havia passat en aquell acte llunyà i Pep Albinyana, que actuava d’operador de vídeo, va permetre que continuara corrent la pel·lícula. El que seguí m’agradà encara més. Veure Paco Muñoz cantant Campanades a mort junt amb la banda de l’Olleria em deixà meravellat però la gran sorpresa va ser veure a l’hora dels aplaudiments i felicitacions com el mateix Lluís Llach pujava a l’escenari a lliurar una placa de record al director de la banda.

Més tard em contarien les dificultats que va tindre l’equip organitzar per aconseguir que Lluís Llach anara a l’homenatge a Fuster.

Encara en va haver més aquella nit memorable del 1993. A la sobretaula del sopar, l’Ovidi es revela ben terrenal recitant Els Amants d’Estellés i contant un parell d’acudits.

Després del bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la sala de concerts on Pau Alabajos ens anava a presentar el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. Amb la seua bonhomia habitual, com un amic que et conta el que li passa i a qui li pots explicar les coses, el Pau ens contava les seues experiències musicals i personals al grup d’amics de Ca les Senyoretes que ens havíem aplegat allí.

Les seues cançons són històries íntimes, senzilles, com Eyjafjallajökull, en que conta com quedà atrapat a Praga per la cendra del volcà islandés, o reinvindicatives com Utòpics, idealistes, ingenus, en que reclama el seu dret a canviar el món, sense perdre l’esperança, o les Fosses del silenci, sobre les fosses comunes republicanes al Cementeri General de València i que encara esperen un homenatge. Mil milions ens parla de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa amb menys de 2 dòlars al dia i com el seu futur ja està escrit amb tinta indeleble.

Pau va cantar també unes quantes cançons de l’anterior disc, Teoria del Caos. Cantà Tinc una mania inconfessable. L’emoció se li notà més en Línia 1, dedicada als 43 morts del metro, alguns dels quals de Torrent, el poble de Pau.

No coneixia molt al Pau i a les seues cançons i m’han agradat molt. Us les recomane.

Més informació:

Entrevista a Vilaweb: Una amable, una trista, una petita pàtria, 8 març 2011
Francesc Monpó en parla també al seu Bloc Uendos, Greixets i Maremortes. 5è Sant Ovidi a Ca les Senyoretes d’Otos.

Foto: Pau Alabajos a Ca les Senyoretes per Enric Marco.