Pols d'estels

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?

La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.

Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.

Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.

Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.

El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.

La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.

I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.

La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.

Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.

Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.