Quico Pi de la Serra al Teatre del Raval de Gandia
Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?
La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.
Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.
Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.
Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.
El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.
La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.
I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.
La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.
Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.
Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.