Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.
Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.
Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!
I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.
Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.
Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.
Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple, Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.
Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.
Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.
Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.
I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.
Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.
Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.
Més fotos de la nit:
Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,
Fotos: Enric Marco
És sorprenent el que es pot fer quan tens una televisió valenciana que treballa per als de casa, que dóna a conéixer el que tenim, que presenta el que som capaços de fer. Un manera de fer país, d’augmentar l’autoestima.Tot això pensava quan veia el programa de Bambant per casa, en que els cantants Miquel Gil i Pep Gimeno, Botifarra, visitaven la comarca dels Serrans.
Aquesta comarca me l’he visitada molt, sobretot per qüestions professionals, en busca dels cels foscos, per observar o fer mesures. Crec que la conec bastant bé però encara hi ha racons per descobrir.
Eugeni Reig ha treballat tota la vida a una gran empresa però sempre ha mantingut un amor a la llengua que l’ha fet anar apuntant, poc a poc, les paraules que van essent bandejades de la llengua popular. Aquest va ser l’origen de la seua obra més coneguda 
és el que li ha passat al francés que actualment està ple d’anglicismes plenament acceptats com com exemple weekend. El model anglès sembla més obert i permet modernitzar-se més fàcilment però té l’inconvenient de tindre comunitats lingüístiques molt diverses i extenses que són difícils de comprendre per a un parlant normal. Els casos de l’anglès d’Austràlia o Nova Zelanda són els més paradigmàtics.
Toni Canet, director, Miquel Gil, cantant i 
La gravació es faria en un únic pla seqüència, és a dir que el romanç d’uns 4 minuts de durada es gravaria tot d’una tirada. Qualsevol petit error no es podia eliminar en el muntatge final i s’havia de repetir tot novament. Per tant, tot havia de tractar de fer-se bé directament.
El romanç de la Cileta conta les martingales de dos enamorats per estar junts amb consentiment de la mare, fins i tot. L’actor 