Pols d'estels

Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.

Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.

Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!

I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.

Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.

Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós  pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.

Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple,  Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.

Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.

Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.

Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.

I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.

Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.

Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.

Més fotos de la nit:

Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,

Fotos: Enric Marco

L’1 de maig ha estat ple d’esdeveniments socials. La manifestació pel treball, la tradicional pujada a les Creus organitzada pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna i, enguany, també la celebració de la 5a Intercomarcal Cabotista a Benifairó han omplert els desitjos de reinvindicacions socials, esport i natura i finalment música i humor.

Creada al voltant d’una revista satírica (La Cabota) fa cinc anys front a l’onada imparable dels PAIs destructors i amb aquell eslògan que va fer fortuna: Apadrina un xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!!! l’aplec dels grups músicals en valencià més sarcàstics del moment ha anat aterrant a diversos pobles amb bona música i millor humor.

La 5a Intercomarcal Cabotista va aplegar-se, doncs, a Benifairó el passat cap de setmana amb diversos grups valencians, de Mallorca i un mix catalano-andalús.

L’auditori de Benifairó acollí els cantants i el públic en general a partir de les 20:00 hores. És quan el valler Josep Enric Grau, va fer la seua primera aparició. Els qui vivim a la Valldigna ja hem tingut ocasió de veure’l en els seus espectacles  de Poegrafia a la Casa de la Cultura de Tavernes. La Veu de la Valldigna el va entrevistar fa poc. El seu darrer espectacle ha estat l’Apartament Borja, la seua recreació del món del nostre papa Roderic Borja. La gent de fora no el coneixia i va quedar encisada amb els seus jocs de paraules i com és capaç de traure suc humorístic a qualsevol frase (tassa? –> Ta sa?). Ell va fer de mestre de ceremònies amb escenes dels seus espectacles entre les actuacions dels diferents grups.

Després vingueren les Mãedéus, de les que sóc fan incondicional i que feren la seua primera aparició a la Valldigna fa 3 anys. Amb el seu humor pur que entronca en la tradició de la Vicenteta de Bernat i Baldoví van cantar la seua versió del tio Pep de Muro i, recordant que tot valencià amaga a dins seu un colombaire, Colombaris. Però hi havia més sorpreses ja que se’ns presentà un nou membre del grup, que cantà el romanç de Maria la Chapa que comença així:

Muy señor mío y amigo
director de “La Tronada”,
li ascribo por el motivo
de cuentarle la velada
que hubió el domingo vensido.
La encargada de la fiesta
que fué María la Chapa
por contrayer matrimonio
o mecor desir, nugasa…
su higo mayor, Rafelo
que son de buena casa,
con la higa de buderón
chica de aspienta i cachasa.

L’altra sorpresa fou que finalment el grup  ja té el disc que havien promés en les presentacions frustrades de Sueca i Torrent de l’any passat. Les cançons del grup són cantades per Pep Gimeno, el Botifarra, Paco Muñoz, Miquel Gil i d’altres. Però el que més m’ha agradat ha estat trobar-me amb Lluís el Sifoner i Joan Monleon cantant plegats! I és que el disc està dedicat a Sant Joan Monleon. Un regal que cal tindre.

Després actuà el duo Mi Sostingut que destacaren en el tema dels dos obrers que es passaven el sac de portland d’una manera molt sensual.

A continuació actuà el grup revelació de la nit, els Mariachis Fumetas. Tots pensaven que eren d’algun país sudamericà però resultaren ser un mix d’Almuñecar, Granada i Terrassa. L’humor àcid dels seus temes tocaven molt bé els temes socials actuals com aquell de Carne en salsa (soy vegeta). Vos els recomane.

Del grup següent Oliva trencada, que venia de Ses Illes, només aparegué un dels membres. Els altres, segon contà, havien anat al futbol. Però amb un dalt de l’escenari ja hi havia prou i tot. Destaque el seu Xorigueu Mayday. Escolteu-lo. A la venda tenia dos discos seus musicant poemes de Maria Antònia Salvà i Joan Brossa.

Ja eren les 23:00 quan eixí, last but not least, l’últim grup, aquesta vegada de la Valldigna, Amanida Peiot, amb el seu cantant, sempre animat i un autèntic showman, Francesc Burgos. D’aquest grup ja en vaig parlar quan feren la presentació del seu disc a la Casa de la Cultura de Tavernes el gener passat. Mireu la crònica que vaig fer. Ara ho fan encara millor i no heu de perdre-vos les seus pròximes actuacions que podeu veure ací.

Ja eren les 12 de la nit tocades i l’organització va animar al públic assistent a acompanyar-los  a sopar, cosa que vam fer uns quants. I és que a una coneguda pizzeria va continuar la festa en el que podríem considerar la pròrroga de la 5a Intercomarcal Cabotista.

A veure si l’any que ve, en la 6a Intercomarcal hi ha tanta festa…

Per a més informació sobre la 5a Intercomarcal mireu també les notes (aquesta i aquesta) que ha posat Àngel Canet al seu bloc.

Fotos: Grup Maedeus, tots amb la mateixa cama, Mariachis Fumetas i Amanida Peiot. Per Enric Marco.

La nit era freda i plujosa i mentre anavem arribant a Otos el núvols devallaven convertint-se en molesta boira. Però calia fer l’esforç per assistir a l’homenatge a l’Ovidi que Ca les Senyoretes li retia. Era ja la quarta vegada que parlàvem i sopaven tot recordant l’Ovidi. I si fa dos anys veiérem la pel·lícula Con el culo al aire, en la que l’Ovidi i el Monleón eixíem, ara tots dos de vacances, el dia d’ahir, anomenat pels seus fans, Sant Ovidi, ens vam aplegar per parlar d’ell altra vegada.I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament.

Segueix…

I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament. És l’autora del llibre L’Ovidi on recull tota la seua trajectòria vital. L’emoció que mostrava en parlar del nostre cantant se’ns va encomanar a tots els presents. Mentre parlava, jo recordava la vegada que el grup de joves d’Alberic el portàrem al poble a finals dels 70. Jo era molt jove i no vaig participar de l’organització però si que vaig tindre dret a estar prop d’ell davant l’escenari i també darrere. I el que més m’impactà va ser veure’l tan seriós i vestit de negre, que jo, innocent, associava amb el dol. I no crec que cobrara molt ja que l’organització era més aviat pobra.

La Núria ens parlà de la seua infantesa, de l’arribada a Barcelona amb una maleta de cartó, dels seus inicis “empentat” a cantar a capel·la a l’escenari. I després vingueren els èxits i els recitals als pobles. I més tard l’oblid forçat per l’èlit dirigent que ens deixà orfes de noves i velles cançons.

Després vingué el sopar, junts amb els amics d’altres saraos, com el Francesc i la Mercè (enhorabona), Pep i l’Àngel, Beatriu, Jordi i Joan així com la Núria, amb els quals poguérem continuar parlant de tot, des del resultat de la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València fins a les noves propostes futures. També recordàrem les dures condicions del País Valencià dels anys quaranta i cinquanta, quan l’Ovidi era xiquet…

Acabat el sopar, sempre deliciós de la mà de l’Assumpció, passarem a la sala de concerts de la casa per escoltar la música del grup alcoià Arthur Caravan.

Ja els havia escoltat a la platja de Tavernes, al festival d’estiu Pop al Carrer, i no sonen gens malament. Les seues cançons les podeu trobar ací. Toni de l’Hostal féu de presentador de l’acte.

El grup acabà de cantar ja ben avançada la nit. Les dues de la matinada arribaren sense adonar-nos-en i, va ser llavors quan decidirem marxar cap a casa. La festa no acabà però. Toni de l’Hostal agafava aleshores la guitarra per continuar animant el personal. El final del sarao acabà segurament quan el Sol ja tocava a les portes del Benicadell…

Fotos: d’Enric Marco.

Encara que el grup de rock simfònic va fer la presentació del seu CD Amanida Peiot #1 a Tavernes el passat 9 de gener, no havia pogut encara, per qüestions de feina, dedicar un apunt a l’actuació d’Amanida Peiot. Ahí va això, per petició del personal, la meua visió del concert i algunes fotos de l’event. Avise, però, que jo, de crítica musical, no en sé res….

Feia fred i acabava de nevar a la ciutat. Necessitàvem un escalf de cor i d’ànim. Sort que el grup valencià ocupà la Casa de la Cultura de Tavernes per remeiar-ho. Ja els havia vist un estiu als concerts “Pop al carrer” que l’agrupació cultural del poble, la Casa Calba, organitza a la platja. I em van agradar. I ara, més concentrats sense el soroll de cotxes i motos passant, no ens van decebre….

… La gent va arribant i saludant-se i, com sempre si és possible, em situe en primera fila per fer millor les fotos i no perdre’m res…

Segueix…

Bona música de saxos i guitarres i entrada espectacular del clàssic Remigi Palmero que, com qui no vol, aporta la seua guitarra amb experiència a la música d’Amanida Peiot.

Francesc Burgos amb la veu i la guitarra també fa d’actor, fent diversos paròdies, que engresquen els xiquets presents que sembla que connecten molt bé amb el grup. És un tros d’artista polifacètic aquest Francesc.

Si hem de dir alguna cosa de crítica és la mala sonoritat dels micros que ens feren perdre part de les lletres. Ens hagueren de conformar amb la música. A veure si la pròxima podem gaudir també de les lletres.

Amanida Peiot està format per Francesc Burgos (veu i guitarres), Josep Lluís Escrivà (veu i guitarra elèctrica), Santiago Tormos (baix) i Manolo Sánchez Prinetti (bateria) i amb aquest disc donen un pas avant en la seua carrera musical després de sis anys experimentant amb la seua música. Són tots de Tavernes de la Valldigna, llevat de Manolo que és d’Alzira.

El nom d’Amanida Peiot és en honor del nom artístic que usava una mestra mexicana, d’origen català, en els recitals de contes que oferia arreu del desert de Chihuahua, on visqué des què els seus pares arribaren exiliats en acabar la guerra civil espanyola.

Els agronautes de l’Amanida sembla que han aterrat molt bé a la Valldigna i espere que tinguen molt d’èxit amb el seu disc.

Podeu llegir diverses entrevistes i crítiques del nou disc que he trobat per la xarxa.

Fotos: Diversos moments de l’espectacle. Enric Marco.

La nit començà amb la projecció del documental “Moriscs, els valencians oblidats”, producció d’INFO TV, molt aclaridor dels orígens de l’expulsió i les conseqüències sobre el territori.

Seguiment, després d’una explicació del menjar morisc que anàvem a empassar-nos per part del cuiner Casimir, Joan Olivares ens presentà el seu nou rellotge de sol, que, com no podia ser d’altra manera, també era islàmic.

I després vingueren més sorpreses que ens tingueren desperts fins ben be les tres de la matinada. Però per saber-ne més caldrà seguir llegint…
Segueix…

Els moriscs són els valencians oblidats. Descendents dels musulmans vençuts per les hosts de Jaume I, aquest els llevà les terres però els respectà la llengua i la cultura. Durant generacions havien esdevingut els altres valencians, de parla aràbiga però també catalana doncs bé havien de comunicar-se amb els cristians colonitzadors.

El setembre de 1609 la cosa canvia. Un decret del Felip III els manà abandonar les seus llars en tres dies. Perderen cases, propietats i de vegades la vida. Els grans propietaris amb milers de súbdits moriscs acabaren en la ruïna, com ara el duc de Gandia aran de la pèrdua de les collides de canyamel.
Això passà fa 400 anys com ens contà el documental d’INFO TV “Moriscs, els valencians oblidats”, rodat a Gandia, la Vall de Gallinera i la Mola de Cortes de Pallars, llocs on passaren els fets més dolorosos. Per cert, i quina casualitat, el documental fou passat el dia anterior pel Canal 33.

Una vegada acabada la pel·lícula, el cuiner convidat Casimir, ja assidu a la casa, i la cuinera oficial, Assumpció, ens tragueren mostres de les menges i ens contaren de que estaven fetes, entre elles llonganissa (de corder), caragols, albergina. I de postre monjàvena, nom que vol dir pasta de farina amb formatge però que actualment ha perdut el seu formatge i, és clar, arnadí.

Joan Olivares ens presentà la seua nova obra: un rellotge solar andalusí. La principal diferència és que inclou les hores de pregària. El càlcul d’aquestes hores sembla molt estrany i complicat.

I en això que ix del públic Pep Gimeno el Botifarra. Ja l’havia vist entre el públic i ja m’estranyava que no eixira a contar alguna cosa. I ens presentà l’artista convidat de la nit, el violinista Ahmed Touzaine, natural de Tànger, que resulta que viu a la Costera i ha actuat moltes vegades junt al Botifarra. I ens feu un tast del que vindria després. Agafà el violí i ens transportà amb la seua música al Magrib amb sons diferents però tan pròxims alhora. Però també toca molt bé el llaüt, com es pot veure al Youtube.

El sopar, com sempre, fou ben amé. El menjar morisc era deliciós però l’amable conversa amb els habituals de la casa, Galim, Àngel Canet i Català, Jordi Alminyana, etc. ens recorda que entre els valencians les hores de menjar són hores de relació social.

I cap a les postres, Ahmed tornà a tocar una de les seues obres, allí al mig del menjador. Va ser una meravella dels sentits. La llàstima va ser no entendre la lletra però que, pel sentiment que hi posava, seria segurament d’amor.

Passarem ràpidament a la sala de concerts de Ca les Senyorets, altrament dita la Terrassa, i allí Ahmed tornà a tocar, aquesta vegada amb el Botifarra i altres com el Jordi Albinyana, que tant li fa agafar un llapis o un pinzell per pintar que la guitarra per tocar.

I així estigueren, diuen les males llengües, fins ben entrades les tres de la matinada. Jo a les dues en vaig tindre prou. Que l’endemà havia d’anar a veure l’Ebre i m’havia d’alçar matí. Però això ja ho contaré en altre moment.

Fotos: Diversos moments de la nit a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

Ja quasi ningú se’n recordava d’ell. Ha mort un veritable showman valencià. En aquells llunyans aplecs a la plaça de bous de València omplia d’alegria i festa amb el seu grup dels Pavesos els discursos  reivindicatius. També va fer cine amb diversos directors. Sempre recordaré aquella mítica pel·lícula Con el culo al aire amb l’Ovidi Montllor, que com ell, també fa vacances.

Després vingué el silenci durant una dècada fins que tornà a aparèixer a la novíssima televisió valenciana. Els qui ens queixavem, ja aleshores, de la poca qualitat de Canal 9 no vam comprendre ni apreciar-lo quan feia el Show de Joan Monleon amb la paella russa i amb el seu eslògan A guanyar diners!. I vist en perspectiva va fer més pel valencià que molts programes culturals després.

Ara ja no sortia de casa. Aquest estiu, el 14 de juliol passat a Torrent, en la presentació del primer disc de les Mãedéus no aparegué, encara que havia cantat un dels temes del grup de Toni de l’Hostal i estava convidat.

I té gràcia la cosa. Ens ha deixat el dia dels Innocents. Bon viatge Joan…

Foto: EFE/Biel Aliño, del Festival Inquiet del 2008, on se li va fer un homenatge.

La Universitat de València ha lliurat aquest dilluns la seua Medalla al cantant Raimon. L’acte s’ha celebrat al Paranimf de l’edifici històric de la Nau i la institució ha volgut reconéixer amb aquesta distinció a Ramon Pelejero Sanchis, conegut artísticament com a Raimon, per la seua “encomiable trajectòria com a cantant i compositor compromés amb el País Valencià”.I jo he tingut l’honor de ser present a l’homenatge a Raimon, el nostre cantant més universal, i que ens ha fet estimar i conèixer els clàssics.

El dia era ben lleig. Plovia a bots i barrals i l’oratge invitava a quedar-se a casa i  no a intentar aventures al mig dels tolls d’aigua. Tanmateix valia l’esforç de la mullada. Raimon anava a rebre l’agraïment d’una de les institucions més antigues del País per la seua defensa de la llengua i cultura.

Segueix…

El Paranimf de la Universitat s’anava omplint de professors, personal de serveis, gent de la cultura (Alfaro, Eliseu Climent…), polítics i molts periodistes i fotògrafs. Tres cadenes de televisió (Canal9, TVE i TV3) tenien les seues càmeres preparades esperant l’arribada del cantant. Dels polítics estaven de tots els partits de l’esquerra (Enric Morera del Bloc, Mònica Oltra de la IPV, Joan Lerma, senador del PSPV, Carmen Alborch, regidora del PSPV, Ricardo Peralta, delegat del Govern Central i un representant del Ministeri d’Educació). Cap ni un representant de la Generalitat Valenciana. Tot el que sone a cultura els fa por.

De sobte, darrere d’una filera de membres del Consell de Direcció, vestits amb les togues de les grans solemnitats acadèmiques, el rector Francisco Tomàs i Raimon apareixen. Tot un mar de flaixos de càmeres allumenen la sala.

Des de la presidència de l’acte, el rector, amb Raimon a la seua dreta i Juan Juliá, rector de la Universitat Politècnica de València a la seua esquerra, donà pas a la Laudatio que va anar a càrrec del catedràtic de Botànica, Manuel Costa, antic director del Jardí Botànic de la Universitat.

“I que fa un biòleg parlant de Raimon?  I perquè no ho fa un filòleg?” Va dir. Les raons d’amistat han estat determinants. Costa és de Carcaixent (La Ribera Alta) i Raimon és de Xàtiva (La Costera) i ambdós anaren junts a l’institut José Ribera de Xàtiva a principis dels 50. I després anaren a la Universitat de València a estudiar Biologia i Filosofia, respectivament.

I ens contà les vivències dels dos joves a València, escoltant música, llegint poesia i, és clar també estudiant. Us recomane que llegiu el text complet de Manuel Costa que he posat al final d’aquest post.

El rector Tomás apuntà que hui “estem ací per a dir-li a Raimon que la Universitat de València continua sent la seua casa, potser ara més la seua casa que mai. Per a dir-li que el seu temps i el de la Universitat han recorregut camins i circumstàncies molt semblants. Per a dir-li que des d’aquell viatge amb moto de Xàtiva a València les seues cançons són un territori moral on feliçment ens reconeixem. Per a dir-li, finalment, que aquest matí de dilluns la Universitat de València, i jo en el seu nom, se sent orgullosa de lliurar-li la seua Medalla”.

Després de rebre la medalla Raimon va indicar durant la seua intervenció que fa cinquanta anys, nou mesos, cinc dies i 45 minuts, ell mateix llegia ací en el Paranimf els 4 primers versos del poema d’Ausiàs March conegut com Homenatge a Teresa amb motiu del 550 aniversari del naixement del poeta de Beniarjó. Aquesta coincidència, va afirmar, “em fa goig”. Raimon va indicar que és “un honor sincer i un gran agraïment rebre la medalla de la Universitat de València”, la medalla d’una institució on es va formar intel·lectualment, on va passar importants anys de la seua vida, on es va relacionar amb importants artistes i intel·lectuals. “La Universitat de València va ser sinó el centre del món, el lloc on constatarem que havia món”.

L’acte acabà amb el cant de l’himne de la Universitat Gaudeamus Igitur que sempre és ben bonic d’escoltar.

Finalment Raimon es deixà estimar i posà per fer-se fotos amablement amb tothom qui li ho demanà. Jo ho vaig fer i només li vaig poder dir: Moltes gràcies per les cançons.Text basat en l’article de la web de la Universitat, amb aportacions personals meues.

La Universitat condecora Raimon als cinquanta anys de cantar Al Vent

Article a Vilaweb.

Raimon rep la medalla de la Universitat de València

Fotos:

1. Lliurament de la Medalla. Universitat de València.
2. Moment de l’acte. Enric Marco
3. Posant amb Raimon i el rector Francisco Tomás. Enric Marco

Doncs s’havia jubilat però sembla que encara tenia deutes pendents. Tavernes sempre l’ha acollit amb els braços oberts i per això ací ha fet multitud de concerts, com ara el que va dedicar als nostres poetes. A més a més va participar, durant un muntó d’anys, a les festes de Carnestoltes, animant els xiquets disfressats a ballar el cant de la civada o a fer rogle amb el Joan Petit.I no havia de dir adéu sense abans passar per la capital de la Valldigna. Diumenge 6 de desembre, al bell mig del pont més llarg de l’any, estaven tots els seus fans de la Valldigna. I no ens n’anàrem decebuts. Encara té bona veu malgrat haver-se retirat, o això semblava…

I els seus fans de fora es van perdre el concert i la sorpresa final…

Segueix…

Paco Muñoz a Tavernes? Però no s’havia retirat al concert de Bocairent al qual no vaig poder anar? Això pensava jo mentre llegia el missatge de mòbil que m’havia enviat el departament de Cultura de l’ajuntament de Tavernes. Doncs sembla que encara quedaven serrells que calia tancar.

Abans que Paco isca a l’escenari ens conten que encara que està retirat, el concert de Tavernes havia quedat pendent per la malaltia del cantant i que, una vegada recuperat, se li va demanar que havia de complir els seus compromisos amb un poble que sempre l’havia acollit tan bé.

Primer es va pensar que tancara el festival de música tradicional internacional Sete Sóis, Sete Luas, a la platja de Tavernes aquest estiu, però no va poder ser per causes tècniques. I es va fer, finalment, el passat diumenge.

Paco Muñoz eixí a l’escenari amb un aplaudiment general i començà a cantar. Amb un cor de 3 dones i 2 homes i els músics, i és clar amb l’Enric Murillo, la música eixia suau com un vol d’oronelles.

Parà un moment i ens confessà un sentiment de preocupació per la sort de l’activista sahariana Amineti Haidar, en vaga de fam per poder tornar  dignament al seu país.  L’ovació no el deixà acabar. Paco Muñoz no ha oblidat els febles, però  alhora valents, del món.

Va fer agraïments  a nombrosos amics que li feien de públic i explicà una anècdota per aclarir el perquè del seu retorn, temporal sembla. Quan estava de rector a Bocairent, el rector titular, Mossèn Cinto de 87 anys, afirmava que es trobava tan bé  de salut gràcies al règim. Paco no sabia a quin règim es referia. I un dia que anà a sa casa a sopar, la dona que el cuidava li portà un caldet i les pastilles a Mossèn Cinto. I havent-s’ho acabat, el rector  va dir: Açò és el règim. Ara, porta’m  el sopar de debò.

Doncs, així he fet jo, digué Paco Muñoz. He fet la despedida i ara cantaré el que em done la gana….

Passà a cantar una bella cançò d’amor al paisatge i a la natura, Vora el Barranc del Algadins, amb lletra del poeta de la renaixença valenciana Teodor Llorente. I és que Paco Muñoz ha musicat també poetes com Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. I com va dir: els poetes són els profetes que veuen la realitat.

I cantà la cançò mítica de la resistència cultural que caldrà tornar a entonar, vist com estan la política i la societat valencianes, Què vos passa valencians?.

I aleshores arribà la sorpresa. Paco cridà la Mari Carmen Girau, membre dels Setze Jutges i veïna de Simat i a Pep Gimeno, Botifarra, que aquest cap de setmana ha fet doblet a la Valldigna. Aquests estaven entre el públic i jo no els havia vist en entrar!
I la gent començà a aplaudir els tres, fins i tot abans de cantar. I les càmeres feien fotos sense parar per captar el trio de cantaires…

I junts cantaren la bella cançò Serra de Mariola, i la feren cantar al públic. Tot un plaer visual i sonor dedicat a la bella serra situada entre Ontinyent i Alcoi.

I finalment, del cor va sorgir la dolça veu d’Aitana Ferrer que ja ha gravat un disc.

I el concert acabà, se li donà una placa de record, la gent s’hi feia fotos amb ell i una dona major li va recitar un text poètic. Paco, amb la seua bonhomia, ho acceptava amb resignació.

Llàstima dels qui no heu vingut…

Evidentment, els enllaços de les cançons no són de l’actuació de Tavernes. Els he trobat a internet d’actuacions anteriors.

Fotos: Diversos moments de l’actuació a Tavernes. Enric Marco.

Una nova Nit temàtica es va celebrar a Ca les Senyoretes, divendres passat, per presentar el llibre de contes Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant i ànima del grup Obrint Pas.

Joan Olivares, mestre de cerimònies, ens feu un brillant parlament sobre el llibre, destacant les seues virtuts. Xavi explicà que l’aficció per la literatura ja li ve des de l’institut, temps abans d’iniciar-se en els concerts.

Després d’un bon sopar cuinat per l’ama de Ca les Senyoretes, el ressopó va ser un concert acústic amb Xavi i Miquel, amic i company de grup. Les cançons més compromeses van anar desfilant davant nostre.

I la perla de la nit. Pep Gimeno, el Botifarra, present a l’acte, no va poder resistir les peticions del personal i ens va delectar amb les seues cançons junt als cantants d’Obrint Pas.
Segueix …

Nova Nit a Ca les Senyoretes. Xavi Sarrià presenta el seu llibre de contes, Històries del Paradís, a Otos, a l’hotel rural i centre d’encontre de la Vall d’Albaida.

Tanmateix no puc assistir a la presentació del llibre. Ja estava compromés amb la presentació a Gandia del projecto IACO, de mesura de la contaminació lumínica. Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Gandia anem a mesurar diversos punts del País Valencià per veure el grau de contaminació per enllumenat artificial, molt d’ell innecessari. Tractarem de mesurar molts indrets de la comarca de la Safor, així com de la comarca de la Ribera i també alguns punts de l’Horta de manera senzilla. Aquestes dades ens permetran veure dins d’uns anys la degradació de nostre espai natural celeste. Les zones d’interior del País Valencià van a deixar ben aviat de ser aptes per a l’observació astronòmica a causa de la implantació dels parcs eòlics i les seues llums de posició per a la navegació aèria. El projecte IACO és responsabilitat de l’Agrupació Astronòmica de Màlaga i és una de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Arribe doncs a Otos tard, passades les 22:30 h. La presentació del llibre ha acabat, encara que em conten que Didac Botella, mestre i amic de l’autor, parlà de la humilitat de Xavi, que és una persona sensible per als seus amics i que ha fet activitats lúdiques al pati amb els alumnes. En fi, que l’èxit no l’ha canviat. Joan Olivares féu una presentació tan engrescadora que a tots els agafaren ganes de llegir ja els llibre de contes. Finalment Xavi contà la gènesi dels contes. Les preguntes dels assistents acabaren d’arrodonir l’acte. Una ressenya més exacta de l’acte podeu llegir-la a Ca Uendo.

Del sopar tan exquisit, de la mà experta d’Assumpció, en podria destacar la costella amb mel, que se’t desfeia a la boca. La crisi econòmica planà en la conversa. Fàbriques al Port de Sagunt a punt de tancar. Empreses plenes de benefici fins fa poc, fartes de rebre subvencions públiques els anys huitanta per recol·locar els afectats per la reconversió dels Alts Forns, volen fugir a terres llunyanes per tornar a rebre subvencions públiques. La roda tramposa del capitalisme. I el capital humà, ara dit recursos humans, al carrer. Homes i dones, amb càrregues familiars, poden quedar-se sense res.

Una lectora del meu bloc a l’altra punta de la taula es presenta, Maria Josep. Si és important tindre lectors virtuals al teu bloc per no tindre la sensació d’estar escrivint per a tu mateix, un vici que enganxa, com digué Maria Josep, encara és millor conèixer-los en persona. Gràcies per llegir-me.

En acabat de sopar, salude els amics Àngel, recuperant-se de l’operació de menisc, i  Pep, que no se’n perd una a Otos.

Finalment Xavi i el seu amic Miquel Gironés fan l’acústic promés només amb una guitarra, una caixa de sons i una dolçaina. Entusiasmen el personal oferint-nos les seues cançons més populars que la concurrència, que omple la sala, canta al mateix temps.

I mentre tant, Pep Gimeno, el Botifarra, en primera fila però ben callat fins aleshores, no pot aguantar-se més quan els cantants d’Obrint Pas i tot el públic li ho demana.

I tots junts, Obrint Pas i el Botifarra, la modernitat i la tradició, fan esclatar la nit a Ca les Senyoretes. I així fins les tantes de la matinada que m’han dit que la lluentor del Sol ja guaitava darrere del Benicadell quan els instruments descansaren a la fi.

Fotos de l’actuació d’Obrint Pas a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

El dissabte 25 d’octubre va ser una altra nit de festa a Ca les Senyoretes. Els amics de la casa i de la família propietària ens van reunir per un doble motiu.

El primer va ser per assistir a la presentació de la darrera novel·la de Joan Olivares, Pell de pruna, il·lustrada per Jordi Albinyana. Pep Albinyana, Gàlim, aimador de la casa, va fer-ne la presentació.

I després del sopar, Pep Gimeno, Botifarra, va fer el final de festa, acompanyat de músics, cantaors i d’un versador, que també n’hi va haver.

I la festa acabà ben tard.  Sort del canvi d’hora, aquesta vegada jugava a favor….

Segueix…

La nit es presentà plujosa altra vegada, com tots els dies d’aquest mes d’octubre tradicionalment plujós al País Valencià. Però l’encontre era tancat i a cobert i no s’esperaven problemes causats pels elements.

Arribàrem prompte aquesta vegada. Els nostres amics d’Elx ja havien arribat però. No van poder gaudir de la visita a la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos ja que el Sol no va lluir en tot el dia i ara ja era fosc.

Joan Olivares, com sempre ens va rebre amb amabilitat i interés, com si fórem els únics invitats a sa casa. No sé com s’ho fa però anava saludant a tots els nous vinguts i a tots els dedicava el seu temps i per a tots tenia paraules d’amistat.

La gent ja anava arribant i concentrant-se a la sala exterior, a costat de la terrassa, on ja seia Pep Albinyana, presentador del primer acte de la nit, enmarcat pels protagonistes de l’obra Joan Olivares i Jordi Albinyana.  I  m’han dit que Pep i Jordi no són família!

Pep féu un discurs brillant i ple de tocs d’humor. M’ha estalviat fer-ne un resum ja que Pep l’ha penjat en el seu bloc. Llegiu-lo que s’ho val.

Jordi contà els primers moments de la creació de la novel·la i de com nasqueren les il·lustracions. Finalment es dolgué de la maquetació de les imatges al llibre que han eixit ben fosques i que li han fet perdre la lluminositat  i la seua gràcia (i gran part del seu erotisme, dic jo).

Joan féu notar l’adjectiu eròtica per referir-se a la seua novel·la. Sembla que per alguns el sol fet de ser eròtica ja li lleva la seua vàlua. Primer de tot és una novel·la  i com a tal ha de ser tractada però sembla ser que la gent que l’ha llegida se n’avergonyeix de comentar-ho.

Després d’un bon sopar de picaeta on poguerem parlar amb els bons amics de Tavernes i d’Elx, començà la nit de Pep Gimeno, el Botifarra.

Aquest cantaor de Xàtiva, que abans cantava en la rodalla d’un grup de balls populars del seu poble, s’ha llançat a cantar en solitari amb prou èxit pel País Valencià i Catalunya. Ací el podeu veure cantant amb el grup Obrint Pas.

Començà amb la dansa del Velatori de Tavernes que es cantava i ballava quan moria un albat, un xiquet menor de 7 anys que anava directament al cel.

I continuà tota la nit, amb cançons d’ací i d’allà, amb músics que anaven incorporant-se i amb el polifacètic Jordi Albinyana que també tocava la guitarra.

Sortejaren un gravat d’una de les il·lustracions de Jordi entre els assistents que guanyà una xica. Però el regal tenia gat en sac. Sembla que ella haurà de convidar a sopar els dos Albinyanes. Quines coses….

La nit anava animant-se amb la incorporació de la cantaora de la seua antiga rondalla i d’un altre cantant amb versador inclòs. Fa anys a la Fira de Xàtiva es feien concursos de cantaors que anaven improvisant les lletres i es replicaven mútuament.

Botifarra tot ho animava amb acudits i historietes picants. Tot ben coherent. La nit havia començat eròtica i semblava que volia acabar igual…

La nit ja era avançada, la gent marxava però la música no parava.  A més passava un fenomen ben estrany. S’anaven incorporant nous músics que treien els instruments dels seus cotxes i el grup creixia i creixia i el públic minva cada vegada més. Els artistes actuaven només pel plaer de tocar i fer festa.

Les tres passades. Sort que acabaven de canviar l’hora, aquesta vegada a favor i havíem tornat a les dues. Calia, però marxar.

La festa, però continuà.

Nota: A continuació estan les fotos més interessants de la vetlada. No acabe de trobar com posar-les en ordre. Estan numerades cronològicament de l’1 al 21 però el sistema me les ha posades en el sentit contrari. Disculpeu…

La nit del dissabte 15 de desembre es va produir un espectacle únic i meravellós. La conjunció de tres figures destacades del panorama musical valencià, Pep el Botifarra, Lluís el Sifoner i Toni de l’Hostal (de les Maedeus), va omplir d’alegria i festa la vetllada de Ca les Senyoretes al  bonic poble d’Otos.

Plena de gom a gom. Així estava la terrassa climatitzada de Ca les Senyoretes. El cantant Lluís el Sifoner, va fer la seua reaparició triomfal i va presentar els projectes en què ha participat: exposicions sobre la Serra Gelada, ara ja Parc Natural; llibres de poemes, però també projectes present i de futur. El projecte Riurau viu pretén salvar aquests edificis al camp, elements patrimonials de les terres de la Marina, on s’assecava el raïm per fer-ne panses.  N’ha descobert de nous, en llocs ben allunyats com a Ròtova, València o Benicàssim. Un assistent del públic va donar a conéixer que la colònia d’uns 4.000 valencians, principalment de la Marina, que viu a Sant Juan de l’Argentina, mantenen viva la llengua després de quatre generacions. També han construït riuraus on assequen la pansa. I també tenen molta afició a la pilota valenciana, amb trinquet inclòs.

Després d’un bon sopar, cuinat per Assumpció, els músics començaren a afinar els seus instruments, a la terrassa tancada i escalfada de la casa mentre a fora, la temperatura devallava, plovia aiguaneu i potser nevava però no quallava.

Abans de tocar i cantar es va sortejar un sopar per una parella entre els que van encertar quin dia s’havia fet una foto del rellotge solar de la terrassa que va enviar Joan Olivares. Encara que jo ho havia encertat, la mà innocent de Lluís el Sifoner no em va portar la sort.

Amb un públic expectant i desitjós de cançons, Lluís el Sifoner ens sobtà a tots en confessar que havia oblidat totes les lletres i que no anava a cantar gran cosa. Com es va comprovar després, això no va ser més que una prova d’humilitat ja que el públic va poder gaudir dels èxits del Sifoner com Tinc un mànec de tres pams i mig o cançons tradicionals, com una preciosa cançó de batre. El Botifarra s’apuntà al show i començà a cantar juntament amb Lluís o tot sol, acompanyat de guitarres, bandúrria, llaüt, pandero i postisses. Les cançons de l’últim disc de Pep, i del que té en preparació, van anar desvetllant-se als oïts entusiastes d’una gent participativa que no mirava el rellotge. La dansa del Vetlatori (ball que es feia per la mort d’un nen menut o albat) de Xàtiva o de la Llosa de Ranes va deixar sense paraules la gent. L’afirmació seua que existeix una altra dansa del Vetlatori de Tavernes, amb lletra de Toni Mestre, m’ha deixat pensatiu. Preguntaré pel poble.

Més endavant Luís el Sifoner va ser rellevat per una aparició mariana, la Mãedéu de l’Oreto, encarnada en Toni de l’Hostal. La conjunció mariano-botifarrera ja va arribar al màxim. Toni interpretava, tot imitant el Pep i aquest feia d’acompanyant. Les peticions del públic van fer que Toni presentara els seus èxits mundials Soy putero o Al vent, en versió valencià de la Marina.

Un poc més tard, ja eren les 3, vam haver de marxar.  L’espectacle místico-musical continuava en petit comité. Fins quan?

Els fets, segons Àngel Canet: Lluís el Sifoner i Pep Botifarra

Crònica de Pep Albinyana: Aproximació fotogràfica

Foto: Lluís el Sifoner i Pep el Botifarra a Ca la Senyoretes. Enric Marco