Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Música

Amanida Peiot a Tavernes

2

Encara que el grup de rock simfònic va fer la presentació del seu CD Amanida Peiot #1 a Tavernes el passat 9 de gener, no havia pogut encara, per qüestions de feina, dedicar un apunt a l’actuació d’Amanida Peiot. Ahí va això, per petició del personal, la meua visió del concert i algunes fotos de l’event. Avise, però, que jo, de crítica musical, no en sé res….

Feia fred i acabava de nevar a la ciutat. Necessitàvem un escalf de cor i d’ànim. Sort que el grup valencià ocupà la Casa de la Cultura de Tavernes per remeiar-ho. Ja els havia vist un estiu als concerts “Pop al carrer” que l’agrupació cultural del poble, la Casa Calba, organitza a la platja. I em van agradar. I ara, més concentrats sense el soroll de cotxes i motos passant, no ens van decebre….

… La gent va arribant i saludant-se i, com sempre si és possible, em situe en primera fila per fer millor les fotos i no perdre’m res…

Segueix…


Un Sant Joan Fuster, amb batí i cigarreta apagada, però amb ascendència de l’Alcúdia la bona, ens presenta l’espectable. Sembla que hi haurà festa i de la bona.L’espectacle comença amb el teló baixat. La música sona i sobre el teló unes ombres xineses ens mostren una lluna plena i planetes amb els que es mesclen les siluetes dels músics.

Bona música de saxos i guitarres i entrada espectacular del clàssic Remigi Palmero que, com qui no vol, aporta la seua guitarra amb experiència a la música d’Amanida Peiot.

Francesc Burgos amb la veu i la guitarra també fa d’actor, fent diversos paròdies, que engresquen els xiquets presents que sembla que connecten molt bé amb el grup. És un tros d’artista polifacètic aquest Francesc.

Si hem de dir alguna cosa de crítica és la mala sonoritat dels micros que ens feren perdre part de les lletres. Ens hagueren de conformar amb la música. A veure si la pròxima podem gaudir també de les lletres.

Amanida Peiot està format per Francesc Burgos (veu i guitarres), Josep Lluís Escrivà (veu i guitarra elèctrica), Santiago Tormos (baix) i Manolo Sánchez Prinetti (bateria) i amb aquest disc donen un pas avant en la seua carrera musical després de sis anys experimentant amb la seua música. Són tots de Tavernes de la Valldigna, llevat de Manolo que és d’Alzira.

El nom d’Amanida Peiot és en honor del nom artístic que usava una mestra mexicana, d’origen català, en els recitals de contes que oferia arreu del desert de Chihuahua, on visqué des què els seus pares arribaren exiliats en acabar la guerra civil espanyola.

Els agronautes de l’Amanida sembla que han aterrat molt bé a la Valldigna i espere que tinguen molt d’èxit amb el seu disc.

Podeu llegir diverses entrevistes i crítiques del nou disc que he trobat per la xarxa.

Fotos: Diversos moments de l’espectacle. Enric Marco.

Nit morisca a Ca les Senyoretes

5
Si l’any passat 2009 celebrarem aniversaris feliços com les primeres observacions de Galileo, fa 400 anys també passaren altres coses no tan agradables com l’expulsió de vora 130000 valencians de llengua i religió islàmica de la seua pàtria. I el passat dissabte 6 de febrer la casa rural Ca les Senyoretes a Otos, la Vall d’Albaida, els va fer un petit però sentit homenatge.

La nit començà amb la projecció del documental “Moriscs, els valencians oblidats”, producció d’INFO TV, molt aclaridor dels orígens de l’expulsió i les conseqüències sobre el territori.

Seguiment, després d’una explicació del menjar morisc que anàvem a empassar-nos per part del cuiner Casimir, Joan Olivares ens presentà el seu nou rellotge de sol, que, com no podia ser d’altra manera, també era islàmic.

I després vingueren més sorpreses que ens tingueren desperts fins ben be les tres de la matinada. Però per saber-ne més caldrà seguir llegint…
Segueix…

Els moriscs són els valencians oblidats. Descendents dels musulmans vençuts per les hosts de Jaume I, aquest els llevà les terres però els respectà la llengua i la cultura. Durant generacions havien esdevingut els altres valencians, de parla aràbiga però també catalana doncs bé havien de comunicar-se amb els cristians colonitzadors.

El setembre de 1609 la cosa canvia. Un decret del Felip III els manà abandonar les seus llars en tres dies. Perderen cases, propietats i de vegades la vida. Els grans propietaris amb milers de súbdits moriscs acabaren en la ruïna, com ara el duc de Gandia aran de la pèrdua de les collides de canyamel.
Això passà fa 400 anys com ens contà el documental d’INFO TVMoriscs, els valencians oblidats”, rodat a Gandia, la Vall de Gallinera i la Mola de Cortes de Pallars, llocs on passaren els fets més dolorosos. Per cert, i quina casualitat, el documental fou passat el dia anterior pel Canal 33.

Una vegada acabada la pel·lícula, el cuiner convidat Casimir, ja assidu a la casa, i la cuinera oficial, Assumpció, ens tragueren mostres de les menges i ens contaren de que estaven fetes, entre elles llonganissa (de corder), caragols, albergina. I de postre monjàvena, nom que vol dir pasta de farina amb formatge però que actualment ha perdut el seu formatge i, és clar, arnadí.

Joan Olivares ens presentà la seua nova obra: un rellotge solar andalusí. La principal diferència és que inclou les hores de pregària. El càlcul d’aquestes hores sembla molt estrany i complicat.

I en això que ix del públic Pep Gimeno el Botifarra. Ja l’havia vist entre el públic i ja m’estranyava que no eixira a contar alguna cosa. I ens presentà l’artista convidat de la nit, el violinista Ahmed Touzaine, natural de Tànger, que resulta que viu a la Costera i ha actuat moltes vegades junt al Botifarra. I ens feu un tast del que vindria després. Agafà el violí i ens transportà amb la seua música al Magrib amb sons diferents però tan pròxims alhora. Però també toca molt bé el llaüt, com es pot veure al Youtube.

El sopar, com sempre, fou ben amé. El menjar morisc era deliciós però l’amable conversa amb els habituals de la casa, Galim, Àngel Canet i Català, Jordi Alminyana, etc. ens recorda que entre els valencians les hores de menjar són hores de relació social.

I cap a les postres, Ahmed tornà a tocar una de les seues obres, allí al mig del menjador. Va ser una meravella dels sentits. La llàstima va ser no entendre la lletra però que, pel sentiment que hi posava, seria segurament d’amor.

Passarem ràpidament a la sala de concerts de Ca les Senyorets, altrament dita la Terrassa, i allí Ahmed tornà a tocar, aquesta vegada amb el Botifarra i altres com el Jordi Albinyana, que tant li fa agafar un llapis o un pinzell per pintar que la guitarra per tocar.

I així estigueren, diuen les males llengües, fins ben entrades les tres de la matinada. Jo a les dues en vaig tindre prou. Que l’endemà havia d’anar a veure l’Ebre i m’havia d’alçar matí. Però això ja ho contaré en altre moment.

Fotos: Diversos moments de la nit a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

Adéu Joan…

1

Joan Monleon

Ja quasi ningú se’n recordava d’ell. Ha mort un veritable showman valencià. En aquells llunyans aplecs a la plaça de bous de València omplia d’alegria i festa amb el seu grup dels Pavesos els discursos  reivindicatius. També va fer cine amb diversos directors. Sempre recordaré aquella mítica pel·lícula Con el culo al aire amb l’Ovidi Montllor, que com ell, també fa vacances.

Després vingué el silenci durant una dècada fins que tornà a aparèixer a la novíssima televisió valenciana. Els qui ens queixavem, ja aleshores, de la poca qualitat de Canal 9 no vam comprendre ni apreciar-lo quan feia el Show de Joan Monleon amb la paella russa i amb el seu eslògan A guanyar diners!. I vist en perspectiva va fer més pel valencià que molts programes culturals després.

Ara ja no sortia de casa. Aquest estiu, el 14 de juliol passat a Torrent, en la presentació del primer disc de les Mãedéus no aparegué, encara que havia cantat un dels temes del grup de Toni de l’Hostal i estava convidat.

I té gràcia la cosa. Ens ha deixat el dia dels Innocents. Bon viatge Joan…

Foto: EFE/Biel Aliño, del Festival Inquiet del 2008, on se li va fer un homenatge.

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Raimon torna a la Universitat

2

Raimon-UV

La Universitat de València ha lliurat aquest dilluns la seua Medalla al cantant Raimon. L’acte s’ha celebrat al Paranimf de l’edifici històric de la Nau i la institució ha volgut reconéixer amb aquesta distinció a Ramon Pelejero Sanchis, conegut artísticament com a Raimon, per la seua “encomiable trajectòria com a cantant i compositor compromés amb el País Valencià”.I jo he tingut l’honor de ser present a l’homenatge a Raimon, el nostre cantant més universal, i que ens ha fet estimar i conèixer els clàssics.

El dia era ben lleig. Plovia a bots i barrals i l’oratge invitava a quedar-se a casa i  no a intentar aventures al mig dels tolls d’aigua. Tanmateix valia l’esforç de la mullada. Raimon anava a rebre l’agraïment d’una de les institucions més antigues del País per la seua defensa de la llengua i cultura.

Segueix…

El Paranimf de la Universitat s’anava omplint de professors, personal de serveis, gent de la cultura (Alfaro, Eliseu Climent…), polítics i molts periodistes i fotògrafs. Tres cadenes de televisió (Canal9, TVE i TV3) tenien les seues càmeres preparades esperant l’arribada del cantant. Dels polítics estaven de tots els partits de l’esquerra (Enric Morera del Bloc, Mònica Oltra de la IPV, Joan Lerma, senador del PSPV, Carmen Alborch, regidora del PSPV, Ricardo Peralta, delegat del Govern Central i un representant del Ministeri d’Educació). Cap ni un representant de la Generalitat Valenciana. Tot el que sone a cultura els fa por.

De sobte, darrere d’una filera de membres del Consell de Direcció, vestits amb les togues de les grans solemnitats acadèmiques, el rector Francisco Tomàs i Raimon apareixen. Tot un mar de flaixos de càmeres allumenen la sala.

Des de la presidència de l’acte, el rector, amb Raimon a la seua dreta i Juan Juliá, rector de la Universitat Politècnica de València a la seua esquerra, donà pas a la Laudatio que va anar a càrrec del catedràtic de Botànica, Manuel Costa, antic director del Jardí Botànic de la Universitat.

I que fa un biòleg parlant de Raimon?  I perquè no ho fa un filòleg?” Va dir. Les raons d’amistat han estat determinants. Costa és de Carcaixent (La Ribera Alta) i Raimon és de Xàtiva (La Costera) i ambdós anaren junts a l’institut José Ribera de Xàtiva a principis dels 50. I després anaren a la Universitat de València a estudiar Biologia i Filosofia, respectivament.

Mars-Comet-NASA

I ens contà les vivències dels dos joves a València, escoltant música, llegint poesia i, és clar també estudiant. Us recomane que llegiu el text complet de Manuel Costa que he posat al final d’aquest post.

El rector Tomás apuntà que hui “estem ací per a dir-li a Raimon que la Universitat de València continua sent la seua casa, potser ara més la seua casa que mai. Per a dir-li que el seu temps i el de la Universitat han recorregut camins i circumstàncies molt semblants. Per a dir-li que des d’aquell viatge amb moto de Xàtiva a València les seues cançons són un territori moral on feliçment ens reconeixem. Per a dir-li, finalment, que aquest matí de dilluns la Universitat de València, i jo en el seu nom, se sent orgullosa de lliurar-li la seua Medalla”.

Després de rebre la medalla Raimon va indicar durant la seua intervenció que fa cinquanta anys, nou mesos, cinc dies i 45 minuts, ell mateix llegia ací en el Paranimf els 4 primers versos del poema d’Ausiàs March conegut com Homenatge a Teresa amb motiu del 550 aniversari del naixement del poeta de Beniarjó. Aquesta coincidència, va afirmar, “em fa goig”. Raimon va indicar que és “un honor sincer i un gran agraïment rebre la medalla de la Universitat de València”, la medalla d’una institució on es va formar intel·lectualment, on va passar importants anys de la seua vida, on es va relacionar amb importants artistes i intel·lectuals. “La Universitat de València va ser sinó el centre del món, el lloc on constatarem que havia món”.

L’acte acabà amb el cant de l’himne de la Universitat Gaudeamus Igitur que sempre és ben bonic d’escoltar.

Raimon-UV2

Finalment Raimon es deixà estimar i posà per fer-se fotos amablement amb tothom qui li ho demanà. Jo ho vaig fer i només li vaig poder dir: Moltes gràcies per les cançons.Text basat en l’article de la web de la Universitat, amb aportacions personals meues.

La Universitat condecora Raimon als cinquanta anys de cantar Al Vent

Article a Vilaweb.

Raimon rep la medalla de la Universitat de València

Fotos:

1. Lliurament de la Medalla. Universitat de València.
2. Moment de l’acte. Enric Marco
3. Posant amb Raimon i el rector Francisco Tomás. Enric Marco

Publicat dins de Música i etiquetada amb | Deixa un comentari

Paco Muñoz canta a Tavernes

0

Paco Munyoz

Doncs s’havia jubilat però sembla que encara tenia deutes pendents. Tavernes sempre l’ha acollit amb els braços oberts i per això ací ha fet multitud de concerts, com ara el que va dedicar als nostres poetes. A més a més va participar, durant un muntó d’anys, a les festes de Carnestoltes, animant els xiquets disfressats a ballar el cant de la civada o a fer rogle amb el Joan Petit.I no havia de dir adéu sense abans passar per la capital de la Valldigna. Diumenge 6 de desembre, al bell mig del pont més llarg de l’any, estaven tots els seus fans de la Valldigna. I no ens n’anàrem decebuts. Encara té bona veu malgrat haver-se retirat, o això semblava…

I els seus fans de fora es van perdre el concert i la sorpresa final…

Segueix…

Paco Muñoz a Tavernes? Però no s’havia retirat al concert de Bocairent al qual no vaig poder anar? Això pensava jo mentre llegia el missatge de mòbil que m’havia enviat el departament de Cultura de l’ajuntament de Tavernes. Doncs sembla que encara quedaven serrells que calia tancar.

Abans que Paco isca a l’escenari ens conten que encara que està retirat, el concert de Tavernes havia quedat pendent per la malaltia del cantant i que, una vegada recuperat, se li va demanar que havia de complir els seus compromisos amb un poble que sempre l’havia acollit tan bé.

Primer es va pensar que tancara el festival de música tradicional internacional Sete Sóis, Sete Luas, a la platja de Tavernes aquest estiu, però no va poder ser per causes tècniques. I es va fer, finalment, el passat diumenge.

Paco Muñoz eixí a l’escenari amb un aplaudiment general i començà a cantar. Amb un cor de 3 dones i 2 homes i els músics, i és clar amb l’Enric Murillo, la música eixia suau com un vol d’oronelles.

Parà un moment i ens confessà un sentiment de preocupació per la sort de l’activista sahariana Amineti Haidar, en vaga de fam per poder tornar  dignament al seu país.  L’ovació no el deixà acabar. Paco Muñoz no ha oblidat els febles, però  alhora valents, del món.

Paco-Munyoz

Va fer agraïments  a nombrosos amics que li feien de públic i explicà una anècdota per aclarir el perquè del seu retorn, temporal sembla. Quan estava de rector a Bocairent, el rector titular, Mossèn Cinto de 87 anys, afirmava que es trobava tan bé  de salut gràcies al règim. Paco no sabia a quin règim es referia. I un dia que anà a sa casa a sopar, la dona que el cuidava li portà un caldet i les pastilles a Mossèn Cinto. I havent-s’ho acabat, el rector  va dir: Açò és el règim. Ara, porta’m  el sopar de debò.

Doncs, així he fet jo, digué Paco Muñoz. He fet la despedida i ara cantaré el que em done la gana….

Passà a cantar una bella cançò d’amor al paisatge i a la natura, Vora el Barranc del Algadins, amb lletra del poeta de la renaixença valenciana Teodor Llorente. I és que Paco Muñoz ha musicat també poetes com Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. I com va dir: els poetes són els profetes que veuen la realitat.

I cantà la cançò mítica de la resistència cultural que caldrà tornar a entonar, vist com estan la política i la societat valencianes, Què vos passa valencians?.

I aleshores arribà la sorpresa. Paco cridà la Mari Carmen Girau, membre dels Setze Jutges i veïna de Simat i a Pep Gimeno, Botifarra, que aquest cap de setmana ha fet doblet a la Valldigna. Aquests estaven entre el públic i jo no els havia vist en entrar!
I la gent començà a aplaudir els tres, fins i tot abans de cantar. I les càmeres feien fotos sense parar per captar el trio de cantaires…

Paco Munyoz

I junts cantaren la bella cançò Serra de Mariola, i la feren cantar al públic. Tot un plaer visual i sonor dedicat a la bella serra situada entre Ontinyent i Alcoi.

Paco Munyoz

I finalment, del cor va sorgir la dolça veu d’Aitana Ferrer que ja ha gravat un disc.

I el concert acabà, se li donà una placa de record, la gent s’hi feia fotos amb ell i una dona major li va recitar un text poètic. Paco, amb la seua bonhomia, ho acceptava amb resignació.

Llàstima dels qui no heu vingut…


Evidentment, els enllaços de les cançons no són de l’actuació de Tavernes. Els he trobat a internet d’actuacions anteriors.

Fotos: Diversos moments de l’actuació a Tavernes. Enric Marco.

Xavi Sarrià, d’Obrint Pas, a Ca les Senyoretes

3

Xavi Sarrià

Una nova Nit temàtica es va celebrar a Ca les Senyoretes, divendres passat, per presentar el llibre de contes Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant i ànima del grup Obrint Pas.

Joan Olivares, mestre de cerimònies, ens feu un brillant parlament sobre el llibre, destacant les seues virtuts. Xavi explicà que l’aficció per la literatura ja li ve des de l’institut, temps abans d’iniciar-se en els concerts.

Després d’un bon sopar cuinat per l’ama de Ca les Senyoretes, el ressopó va ser un concert acústic amb Xavi i Miquel, amic i company de grup. Les cançons més compromeses van anar desfilant davant nostre.

I la perla de la nit. Pep Gimeno, el Botifarra, present a l’acte, no va poder resistir les peticions del personal i ens va delectar amb les seues cançons junt als cantants d’Obrint Pas.
Segueix …

Nova Nit a Ca les Senyoretes. Xavi Sarrià presenta el seu llibre de contes, Històries del Paradís, a Otos, a l’hotel rural i centre d’encontre de la Vall d’Albaida.

Tanmateix no puc assistir a la presentació del llibre. Ja estava compromés amb la presentació a Gandia del projecto IACO, de mesura de la contaminació lumínica. Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Gandia anem a mesurar diversos punts del País Valencià per veure el grau de contaminació per enllumenat artificial, molt d’ell innecessari. Tractarem de mesurar molts indrets de la comarca de la Safor, així com de la comarca de la Ribera i també alguns punts de l’Horta de manera senzilla. Aquestes dades ens permetran veure dins d’uns anys la degradació de nostre espai natural celeste. Les zones d’interior del País Valencià van a deixar ben aviat de ser aptes per a l’observació astronòmica a causa de la implantació dels parcs eòlics i les seues llums de posició per a la navegació aèria. El projecte IACO és responsabilitat de l’Agrupació Astronòmica de Màlaga i és una de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Arribe doncs a Otos tard, passades les 22:30 h. La presentació del llibre ha acabat, encara que em conten que Didac Botella, mestre i amic de l’autor, parlà de la humilitat de Xavi, que és una persona sensible per als seus amics i que ha fet activitats lúdiques al pati amb els alumnes. En fi, que l’èxit no l’ha canviat. Joan Olivares féu una presentació tan engrescadora que a tots els agafaren ganes de llegir ja els llibre de contes. Finalment Xavi contà la gènesi dels contes. Les preguntes dels assistents acabaren d’arrodonir l’acte. Una ressenya més exacta de l’acte podeu llegir-la a Ca Uendo.

Del sopar tan exquisit, de la mà experta d’Assumpció, en podria destacar la costella amb mel, que se’t desfeia a la boca. La crisi econòmica planà en la conversa. Fàbriques al Port de Sagunt a punt de tancar. Empreses plenes de benefici fins fa poc, fartes de rebre subvencions públiques els anys huitanta per recol·locar els afectats per la reconversió dels Alts Forns, volen fugir a terres llunyanes per tornar a rebre subvencions públiques. La roda tramposa del capitalisme. I el capital humà, ara dit recursos humans, al carrer. Homes i dones, amb càrregues familiars, poden quedar-se sense res.

Una lectora del meu bloc a l’altra punta de la taula es presenta, Maria Josep. Si és important tindre lectors virtuals al teu bloc per no tindre la sensació d’estar escrivint per a tu mateix, un vici que enganxa, com digué Maria Josep, encara és millor conèixer-los en persona. Gràcies per llegir-me.

En acabat de sopar, salude els amics Àngel, recuperant-se de l’operació de menisc, i  Pep, que no se’n perd una a Otos.

Finalment Xavi i el seu amic Miquel Gironés fan l’acústic promés només amb una guitarra, una caixa de sons i una dolçaina. Entusiasmen el personal oferint-nos les seues cançons més populars que la concurrència, que omple la sala, canta al mateix temps.

I mentre tant, Pep Gimeno, el Botifarra, en primera fila però ben callat fins aleshores, no pot aguantar-se més quan els cantants d’Obrint Pas i tot el públic li ho demana.

I tots junts, Obrint Pas i el Botifarra, la modernitat i la tradició, fan esclatar la nit a Ca les Senyoretes. I així fins les tantes de la matinada que m’han dit que la lluentor del Sol ja guaitava darrere del Benicadell quan els instruments descansaren a la fi.

Fotos de l’actuació d’Obrint Pas a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

Fotos
Foto 1 Foto 2 Foto 3 Foto 4
Foto 5 Foto 6 Foto 7 Foto 8
Foto 9 Foto 11 Foto 12 Foto 13
Foto 14 Foto 15 Foto 16 Foto 17
Foto 18 Foto 19

Otos, nova cita amb Botifarra

2

El dissabte 25 d’octubre va ser una altra nit de festa a Ca les Senyoretes. Els amics de la casa i de la família propietària ens van reunir per un doble motiu.

El primer va ser per assistir a la presentació de la darrera novel·la de Joan Olivares, Pell de pruna, il·lustrada per Jordi Albinyana. Pep Albinyana, Gàlim, aimador de la casa, va fer-ne la presentació.

I després del sopar, Pep Gimeno, Botifarra, va fer el final de festa, acompanyat de músics, cantaors i d’un versador, que també n’hi va haver.

I la festa acabà ben tard.  Sort del canvi d’hora, aquesta vegada jugava a favor….

Segueix…

La nit es presentà plujosa altra vegada, com tots els dies d’aquest mes d’octubre tradicionalment plujós al País Valencià. Però l’encontre era tancat i a cobert i no s’esperaven problemes causats pels elements.

Arribàrem prompte aquesta vegada. Els nostres amics d’Elx ja havien arribat però. No van poder gaudir de la visita a la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos ja que el Sol no va lluir en tot el dia i ara ja era fosc.

Joan Olivares, com sempre ens va rebre amb amabilitat i interés, com si fórem els únics invitats a sa casa. No sé com s’ho fa però anava saludant a tots els nous vinguts i a tots els dedicava el seu temps i per a tots tenia paraules d’amistat.

La gent ja anava arribant i concentrant-se a la sala exterior, a costat de la terrassa, on ja seia Pep Albinyana, presentador del primer acte de la nit, enmarcat pels protagonistes de l’obra Joan Olivares i Jordi Albinyana.  I  m’han dit que Pep i Jordi no són família!

Pep féu un discurs brillant i ple de tocs d’humor. M’ha estalviat fer-ne un resum ja que Pep l’ha penjat en el seu bloc. Llegiu-lo que s’ho val.

Jordi contà els primers moments de la creació de la novel·la i de com nasqueren les il·lustracions. Finalment es dolgué de la maquetació de les imatges al llibre que han eixit ben fosques i que li han fet perdre la lluminositat  i la seua gràcia (i gran part del seu erotisme, dic jo).

Joan féu notar l’adjectiu eròtica per referir-se a la seua novel·la. Sembla que per alguns el sol fet de ser eròtica ja li lleva la seua vàlua. Primer de tot és una novel·la  i com a tal ha de ser tractada però sembla ser que la gent que l’ha llegida se n’avergonyeix de comentar-ho.

Després d’un bon sopar de picaeta on poguerem parlar amb els bons amics de Tavernes i d’Elx, començà la nit de Pep Gimeno, el Botifarra.

Aquest cantaor de Xàtiva, que abans cantava en la rodalla d’un grup de balls populars del seu poble, s’ha llançat a cantar en solitari amb prou èxit pel País Valencià i Catalunya. Ací el podeu veure cantant amb el grup Obrint Pas.

Començà amb la dansa del Velatori de Tavernes que es cantava i ballava quan moria un albat, un xiquet menor de 7 anys que anava directament al cel.

I continuà tota la nit, amb cançons d’ací i d’allà, amb músics que anaven incorporant-se i amb el polifacètic Jordi Albinyana que també tocava la guitarra.

Sortejaren un gravat d’una de les il·lustracions de Jordi entre els assistents que guanyà una xica. Però el regal tenia gat en sac. Sembla que ella haurà de convidar a sopar els dos Albinyanes. Quines coses….

La nit anava animant-se amb la incorporació de la cantaora de la seua antiga rondalla i d’un altre cantant amb versador inclòs. Fa anys a la Fira de Xàtiva es feien concursos de cantaors que anaven improvisant les lletres i es replicaven mútuament.

Botifarra tot ho animava amb acudits i historietes picants. Tot ben coherent. La nit havia començat eròtica i semblava que volia acabar igual…

La nit ja era avançada, la gent marxava però la música no parava.  A més passava un fenomen ben estrany. S’anaven incorporant nous músics que treien els instruments dels seus cotxes i el grup creixia i creixia i el públic minva cada vegada més. Els artistes actuaven només pel plaer de tocar i fer festa.

Les tres passades. Sort que acabaven de canviar l’hora, aquesta vegada a favor i havíem tornat a les dues. Calia, però marxar.

La festa, però continuà.

Nota: A continuació estan les fotos més interessants de la vetlada. No acabe de trobar com posar-les en ordre. Estan numerades cronològicament de l’1 al 21 però el sistema me les ha posades en el sentit contrari. Disculpeu…

Tot recordant l’Ovidi

0

Ovidi Montllor va ser recordat dissabte a Ca les Senyoretes a Otos amb la projecció d’una de les seues més famoses pel·lícules Con el culo al aire de Carles Mira. Després del sopar, Miquel Gil ens cantà cançons de l’Ovidi i també de les seues pròpies fins a altes hores de la matinada. Alguns presents a la sala s’afegiren a la festa recitant poemes de l’artista d’Alcoi.

Segueix …

Com cada any, al voltant del 10 de març, celebrem l’aniversari de Sant Ovidi, el nostre cantant més estimat. Enguany, a la casa rural de Joan i Assumpció a Otos, els amics del cantant no volíen deixar de celebrar l’esdeveniment.

La festa va començar amb la projecció de la pel·lícula Con el culo al aire (Cartell) de Carles Mira. Abans, però, el director de cine i amic del poeta, Toni Canet, va fer la seua presentació. Aquesta sàtira de la societat valenciana dels 70 i 80 ens mostra un gran treball de l’Ovidi, que comparteix repartiment amb Joan Monleon (que se n’ha fet d’ell?) i amb una aparició fugaç de Paco Muñoz….

En acabar la pel·lícula i saludar als blocaires de la Vall d’Albaida, Àngel Canet i Pep Albinyana, ens seierem a sopar un menú exquisit confeccionat per la cuinera major de la casa, Assumpció. Temps de conversa i anàlisi pre-electoral…..Que passarà demà en les votaes?… Pensavem….

Una vegada ben sopats buscàrem seient a la sala multi-usos i d’espectacles de Ca les Senyoretes. Miquel Gil i la seua colla, entre espontània i improvisada,  ja assajaven de valent davant del gran tapís de Jordi Albinyana…

Miquel Gil començà amb un intimista Homenatge a Teresa. Aquesta preciosa cançó sempre m’ha posat la pell de gallina per la seua sensibilitat.

Contínuà amb el seu repertori actual i també cançons d’Altall, grup mític dels 70 i 80, del qual formà part. D’aquest grup cantà Lladres del disc Quan el mal ve d’Almansa.

La festa anà animant-se. Alguns espontanis s’atreviren. El forner del Raval de Xàtiva, tal com ell mateix es presentà, ens recità uns poemes de l’Ovidi amb molt de sentiment.

D’altres persones del públic també participaren en la festa. L’escriptor Toni Espí ens recità un poema ple de sons difícils de dir per a les noves generacions. El romanç dels lladres deixà a tots bocabadats….

A les dues ja tocades ens haguerem de marxar. Per unes causes o altres, per obligació o per vocació, ens tocava estar al dia següent en diverses meses electorals. I calia matinar…. Però la festa continuava…

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Encontre gastronòmicomusical a l’ombra del Benicadell

2

Sifoner-Botifarra

La nit del dissabte 15 de desembre es va produir un espectacle únic i meravellós. La conjunció de tres figures destacades del panorama musical valencià, Pep el Botifarra, Lluís el Sifoner i Toni de l’Hostal (de les Maedeus), va omplir d’alegria i festa la vetllada de Ca les Senyoretes al  bonic poble d’Otos.

Plena de gom a gom. Així estava la terrassa climatitzada de Ca les Senyoretes. El cantant Lluís el Sifoner, va fer la seua reaparició triomfal i va presentar els projectes en què ha participat: exposicions sobre la Serra Gelada, ara ja Parc Natural; llibres de poemes, però també projectes present i de futur. El projecte Riurau viu pretén salvar aquests edificis al camp, elements patrimonials de les terres de la Marina, on s’assecava el raïm per fer-ne panses.  N’ha descobert de nous, en llocs ben allunyats com a Ròtova, València o Benicàssim. Un assistent del públic va donar a conéixer que la colònia d’uns 4.000 valencians, principalment de la Marina, que viu a Sant Juan de l’Argentina, mantenen viva la llengua després de quatre generacions. També han construït riuraus on assequen la pansa. I també tenen molta afició a la pilota valenciana, amb trinquet inclòs.

Després d’un bon sopar, cuinat per Assumpció, els músics començaren a afinar els seus instruments, a la terrassa tancada i escalfada de la casa mentre a fora, la temperatura devallava, plovia aiguaneu i potser nevava però no quallava.

Abans de tocar i cantar es va sortejar un sopar per una parella entre els que van encertar quin dia s’havia fet una foto del rellotge solar de la terrassa que va enviar Joan Olivares. Encara que jo ho havia encertat, la mà innocent de Lluís el Sifoner no em va portar la sort.

Amb un públic expectant i desitjós de cançons, Lluís el Sifoner ens sobtà a tots en confessar que havia oblidat totes les lletres i que no anava a cantar gran cosa. Com es va comprovar després, això no va ser més que una prova d’humilitat ja que el públic va poder gaudir dels èxits del Sifoner com Tinc un mànec de tres pams i mig o cançons tradicionals, com una preciosa cançó de batre. El Botifarra s’apuntà al show i començà a cantar juntament amb Lluís o tot sol, acompanyat de guitarres, bandúrria, llaüt, pandero i postisses. Les cançons de l’últim disc de Pep, i del que té en preparació, van anar desvetllant-se als oïts entusiastes d’una gent participativa que no mirava el rellotge. La dansa del Vetlatori (ball que es feia per la mort d’un nen menut o albat) de Xàtiva o de la Llosa de Ranes va deixar sense paraules la gent. L’afirmació seua que existeix una altra dansa del Vetlatori de Tavernes, amb lletra de Toni Mestre, m’ha deixat pensatiu. Preguntaré pel poble.

Més endavant Luís el Sifoner va ser rellevat per una aparició mariana, la Mãedéu de l’Oreto, encarnada en Toni de l’Hostal. La conjunció mariano-botifarrera ja va arribar al màxim. Toni interpretava, tot imitant el Pep i aquest feia d’acompanyant. Les peticions del públic van fer que Toni presentara els seus èxits mundials Soy putero o Al vent, en versió valencià de la Marina.

Un poc més tard, ja eren les 3, vam haver de marxar.  L’espectacle místico-musical continuava en petit comité. Fins quan?

Els fets, segons Àngel Canet: Lluís el Sifoner i Pep Botifarra

Crònica de Pep Albinyana: Aproximació fotogràfica

Foto: Lluís el Sifoner i Pep el Botifarra a Ca la Senyoretes. Enric Marco

Paco Muñoz, cantant valencià, premi de la Fundació Sant Jordi 2007

0

Dissabte a la nit el Monestir de la Valldigna va ser una festa. El moviment scout celebra el seu primer centenari i ha volgut celebrar-ho amb festa grossa. La Fundació Scout Sant Jordi va donar els seus premis anuals amb una assistència massiva a l’església del Monestir. El cantant Paco Muñoz va ser l’estrella de la nit. Emocionat, va rebre el premi de la Fundació Sant Jordi 2007. Més tard el personal present s’aplegà a la sala de l’antiga almàssera per fer el tradicional Sopar de Sant Jordi.  L’antic monestir cistercenc acollia així un acte d’homenatge merescut a un gran artista. Per una volta el cenobi va ser usat per valencians conscients, amants de la seua terra i agraïts als seus personatges més dignes.

Amb un fred que pelava, amb 3 o 4 graus a l’exterior i el cometa 17P/Holmes resplendent en el cel, l’església del Monestir de la Valldigna no invitava a romandre-hi molt de temps. Tanmateix tots ens sentíem implicats en els projectes de la  Fundació Scout Sant Jordi. L’acte serví d’homenatge al jove estudiant de dret de la Universitat de Valencia Daniel Oliver, que morí defensant una jove agredida.

Per escalfar l’ambient anímic, el Cor de Cambra QuinzedeMarç va interpretar diverses obres d’arreu del món, d’Àfrica, Àmerica, però també de Lluís Llach, de Lluís Gavaldà i tradicionals valencianes.

Dins dels VIII Premis Sant Jordi 2007 s’atorgaren el premi Objectius de fotografia així com l’Emili Beüt a l’activitat escolta per a Tramuntana Intercultural de Russafa del Grup Scout de València i L’aventura de reciclar de l’Agrupament Sant Jordi de l’Olleria. Així mateix el Grup Scout Aitana d’Alacant rebé el premi de projectes d’integració social.

El plat fort va ser el guardó lliurat al gran cantant Paco Muñoz en reconeixement a la seua gran labor en favor de la cultura valenciana, en la recuperació de gran quantitat de cançons tradicionals i per la incorporació al patrimoni d’algunes significatives per al moviment scout. La Fundació valora el seu treball educant als joves, utilitzant la cançó i la música com a instruments educatius i com a eina per la recuperació del valencià.

Paco Muñoz, emocionat en rebre el premi, va comentar que havia parlat amb el seu amic Serrat per dir-li que li’l donaven i aquest li va dir: Que t’estàs morint? Clar que no, ja que acaba de gravar un disc per a xiquets de 3 anys.

Paco Muñoz contava que, sense morir-se, li havien dedicat un carrer al seu poble d’adopció, Monserrat, Ribera Alta, paral·lel al carrer d’Ovidi Montllor i al carrer de Josep Renau. I a la part esquerra del poble, li va dir l’alcalde.

Agraí el guardó però no volgué acomiadar-se sense fer pujar a l’entarimat a Maria del Carme Girau (ací també), cantautora de Simat i una dels Setze Jutges. Fa pocs mesos va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, una d’eixes coses que fan per allà dalt, va dir Paco Muñoz.

La festa acabà amb un sopar amb més de 300 persones de la Valldigna i de tot el País Valencià a l’antiga almàssera.

Foto: Paco Muñoz i Maria del Carme Girau, al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Enric Marco

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les Mãedéus es presenten a Tavernes

0

El grup musical i sarcàstic liderat per Toni de l’Hostal va actuar a la seu social de la Casa Calba de Tavernes. El grup integrat per les tres “Mãedéus” va fer la seua presentació estel·lar amb el seu repertori de cançons iròniques en la presentació del tercer festival Pop al Carrer d’aquesta població de la Valldigna.

Les Mãedéus van interpretar tot tipus de cançons valencianes i d’arreu del món amb unes adaptacions espectaculars que van atrapar el nombrós públic assistent amb el seu humor i el van refer de les depressions post-electorals.

Toni de l’Hostal és també blocaire de Vilaweb on manté el bloc Rosca amb all. També és l’alma mater de la versió satírica de la Viquipèdia, i potser per això, més acostada a la realitat valenciana, la Valenciclopèdia. No us la podeu perdre. Coneixereu, d’altra manera, qui és qui al País Valencià. No apta per a puristes del català ni de la correcció política….

També actuà a Tavernes el grup Transportes Hernández y Sanjurjo, un projecte paral·lel de Julián H., líder de Siniestro Total i de Rómulo S., ex acordeonista d’Os Diplomaticos de Montealto, que presentà el seu segon àlbum, Vista Alegre.

El festival Pop al Carrer que se celebrarà el dia 20 de juliol a la platja de Tavernes de la Valldigna, comptarà amb la presència del pioner del rock en català Pau Riba. Des de finals dels anys seixanta, Pau Riba ha estat el referent de la contracultura i un artista total. Amb més de 20 discos a l’esquena, Pau Riba és un artista que no et pots perdre, almenys una  nit d’aquest estiu.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. Juliol 2007

Foto: Les Mãedéus a Tavernes el passat 9 de juny. Enric Marco. Polseguera d’estreles Estatut d’astronomia.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari