Pols d'estels

Un any més, l’Ovidi Montllor és present a les activitats de Ca les Senyoretes. Enguany, però, amb el handicap de competir amb la cremà de les falles 2016. O una cosa o l’altra.

La programació de la nit de Sant Ovidi 2016, com bé l’han batejada a la casa, començà ben d’hora al Palau d’Otos amb la projecció del film: L’Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai no es va fer, dirigida per Vicent Tamarit i protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor. Fa anys que es pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de l’extinta Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta valenciana cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir 700 mecenes i recollí molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

D’això ens parlà extensament Carles Miralles, productor del film, en acabar la pel·lícula.

Després passàrem a Ca les Senyoretes per gaudir de les exquisides menges de l’Assumpció i xarrar amb els altres comensals, converses sempre interessants.

Allí es trobava l’artista Jordi Albinyana en ple procés expositiu de l’homenatge a l’Ovidi en El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances, i que ara s’exposa a Barcelona.

Acabat el sopar ens traslladarem a la “Sala de Concerts”, és  a dir la terrassa, per gaudir del duet format per Jesús Barranco i Pau Miquel Soler, veu i guitarra d’Arthur Caravan. En un magnífic concert s’interpretaren algunes cançons de l’Ovidi, com la preciosa  Montserrat de l’àlbum Bon Vent i Barca Nova o Tot esperant l’Ulisses, a partir d’una poesia de Vicent Andrés Estellés.

Feren també un homenatge al gran Toti Soler, guitarra de l’Ovidi, i renovador del flamenc punk segons contaven.

Al final s’afegí a la festa Jordi Albinyana, l’artista polifònic, que no es pogué estar d’acompanyar els cantants.

Una gran festa que esperem repetir per al Sant Ovidi 2017.

Fotos:
1.- Joan Olivares presenta Carles Miralles, productor de la pel·lícula documental d’Ovidi. Enric Marco.
2.- Carles Miralles ens conta les dificultats per fer la pel·lícula d’Ovidi. Enric Marco.
3.- Pau Miquel i Jesús Barranco homenatgen l’Ovidi. Enric Marco
4.- Jordi Albinyana s’afegeix a la festa. Joan Olivares.

Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

Acaba la setmana amb un sentiment estrany. Anit tornàvem cansats però contents després de l’èxit de la manifestació a València (imatges) per la defensa de RTVV. La culminació d’uns dies convulsos per l’anunci del president Fabra per tancar les nostres ràdio i televisió.Uns mitjans que han marginat sistemàticament la part de la societat més dinàmica, l’escola en valencià, la música, la política, la universitat. Uns mitjans que el poder, primer socialista, més endavant popular, s’ha apropiat com a eina de propaganda i manipulació.

Recorde els primers anys de la ràdio i televisió valencianes. Amb una gran il·lusió ens posàvem davant del televisor per veure una televisió feta des del País Valencià. La primera pe·lícula, Casablanca, amb dicció valenciana i veu en off inicial d’Ovidi Montllor. I la ràdio amb programes en que participava Ferran Torrent, amb una visió àcida de la societat.

Amb els xiquets menuts veiem el Tomàtic, la Nets i el Petri a TV3 però també Xoni, Poti (Carme Juan), Tiriti a A la Babalà a Canal 9. Tot dos programes els agradava i a més a més, escoltaven diferents accents de la seua llengua. I amb l’aparició espectacular d’un aleshores desconegut Xavi Castillo amb unes històries medievals.

La cosa va anar canviant, poc a poc, cap al final de l’era socialista. Els debats com Carta Blanca, a l’estil de La Vida en un xip de TV3, van ser cada vegada més sensacionalistes, com bé explica Vicent Partal al seu bloc, programa en que hi va treballar una temporada.

La rematada final, però, va vindre amb l’arribada al poder del PP, amb Eduardo Zaplana al cap. Recorde encara aquell programa infantil que ens agradava tant que de cop i volta passà a presentar l’actriu Maria Abradelo, que no sabia que era això de les vocals obertes. I com el programa, ara fet per una productora externa, costava 500 milions de pts (3 milions d’euros) quan abans en costava només 50. (300.000 euros).

Poc a poc ens allunyarem de la cadena, amb pesar, però obligats per conservar la nostra salut mental.

Ens refugiàrem en la cadena del nord, TV3, que almenys no ens maltractava i, de tant en tant, oferia notícies de la realitat valenciana.

Potser va ser injust oblidar la faena dels grans professionals de la casa valenciana. Durant aquests anys he anat coneixent, per raons de la divulgació de l’astronomia, grans persones que han dedicat esforços a fer la seua faena de manera digna. Periodistes com Reis Juan, Amàlia Garrigós o Carles Sanchis.

Amb Carles Sanchis vaig passar l’estiu del 2009 amb una col·laboració setmanal en el seu programa magazine Del Sol a la Lluna.

Per això em pregunte si no vam cometre el mateix error que férem amb la festa de les falles durant els anys 80. Pensar que no hi ha res a fer per fer-les de tots i oblidar-les completament. No ha estat fins fa poc anys que l’esquerra s’ha adonat de la importància del món faller i ha començat a assumir les Falles com a festa pròpia dels valencians, junt a altres festes menys “contaminades” com el Misteri d’Elx o les festes de Moros i Cristians.

Respecte a RTVV, segurament haguérem d’haver sigut més ferms en la defensa de les nostres ràdio i televisions públiques. Haver reivindicat la valencianitat de la cadena. Tanmateix, cal recordar que ho teníem tot en contra. Un llindar del 5% per accedir a les Corts Valencianes fet aposta per impedir l’accés dels nacionalistes, uns membres de l’oposició del consell d’Administració de RTTVV acomodats i que no feien la seua feina i una TV3, en la nostra llengua, si, però no valenciana, que va adormir la protesta de la part de la societat que exigia més televisió en valencià.

Periodistes amb la ploma més àgil que jo ja han escrit les causes i les conseqüències de la desfeta de RTVV i no cal que ho repetisca ací. Xavier Aliaga o Francesc Viadel en parlen a bastament a La Veu del País Valencià. I com aquesta proposada desballestació de la ràdio i televisió públiques és la primera part de la desballestació controlada de la Generalitat Valenciana com bé comenta Josep Albinyana a Vilaweb Ontinyent.

Ahir, uns 100.000 valencians eixirem al carrer a tot el país per lluitar per uns mitjans audiovisuals públics lliures, en valencià i de qualitat. I els volem al nostre únic servei, al servei de tots els valencians.

I com deia una pancarta a la plaça de la Mare de Déu que la gran Amàlia Garrigós ens va fer notar des de la l’entaulat on els músics valencians, fins ara, censurats, cantaven per la nostra ràdio i televisió. “Amb Songoku vàrem aprendre a lluitar.”

Lluitem, doncs.

Imatges: Diversos moments de la manifestació i de l’acte amb músics en valencià.
Més imatges al l’àlbum de facebook: #RTVVnoestanca.

Foto 1: Capçalera de RTVV.
Foto 2: Amàlia Garrigós
Foto 3: La veu de Son Goku en RTVV.
Foto 4: Final de l’acte musical.
Foto 5: Reis Juan, Amàlia Garrigós, Toni Sales i Enric Marco.

Vídeo: Cap. 11 Càrcer – Alcàntera del Xúquer

El rellotge apareix a partir del minut 1:50.

Ja he vist el primer capítol de Trau la llengua a Canal 9. Vist l’episodi, em sembla que, per al que és la cadena, té bon nivell. Té exactament el mateix format que vam veure fa uns anys a Caçadors de Paraules de TV3 i que ara s’ha adaptat al País Valencià. Si en aquell programa el presentador era Roger de Gràcia ací tenim a Eugeni Alemany.

La manera en que es tracta la llengua és el mateix. D’una manera divertida es van visitant parlants de diverses comarques valencianes. Com a Caçadors de Paraules també hi ha la secció “D’on són“. Curiós veure a dues dones parlant salat i saber que som a Tàrbena, repoblada per mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. Res nou per als lectors d’aquest bloc però que molts dels espectadors valencians supose que desconeixien.

El programa del dijous passat anava sobre les paraules i expressions referides al camp semàntic de la meteorologia i de l’astronomia popular. I així van parlar un carter de Xàtiva, un pastor de la Tinença de Benifassà, els meteoròlegs de Canal 9, i d’altres. I ja, cap al final del programa jo tinc un petit paper parlant amb l’Eugeni sobre expressions populars de l’astronomia i faig amb ell un passeig mitològic pel cel de primavera.

Voldria haver-vos posat directament el vídeo des de Canal 9 a la carta però només he trobat un enllaç al primer capítol. Dura 43 minuts i si voleu anar directament a veure la meua actuació, l’aplicació no ho permet fer. No hi ha línia d’avanç! Cal mirar-se tot el capítol per arribar al final. Però el programa complet no està gens malament i s’ho val. .

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Canal 9

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Vimeo

Imatge: Eugeni Alemany de la web de RTVV.

Coses que passen. Vingueren abans de Setmana Santa i vam parlar del cel i de les estrelles.

Tindré un paperet en el primer episodi de la nova sèrie de Canal 9, Trau la llengua. També eixiran els homes del temps de l’emissora. Segons la programació serà demà dijous 5 a partir de les 22:15.

Us deixe un enllaç amb el vídeo de presentació i un text de la web de Canal 9 que explica els objectius del programa.

Sembla que els que ocupen la Generalitat Valenciana no s’han adonat de la crisi i que ara cal estalviar després d’haver fomentat una cultura de la disbauxa gastadora amb la construcció i amb activitats paral·leles com la reinvindicació de l’aigua de l’Ebre…

En la mateixa setmana ens n’han fet dues de ben grosses relacionades amb les noves tecnologies.Fa uns dies feien una festa al Palau de les Arts per celebrar la posada en marxa d’una nova web multimèdia per a Ràdio Televisió Valenciana per substituir la web anterior que ja era obsoleta fa cinc anys. Resulta que el propietari de l’empresa  Advanced Media Consulting que l’ha feta és amic personal del director general de RTVV, José López Jaraba. Punxes on punxes a la web de l’amic no hi ha informació sobre les seues activitats. És a dir que l’empresa que s’ha emportat el pastís de la remodelació de la pàgina web de RTVV no té continguts a internet! Ho podeu llegir a aquesta notícia del Levante. I la web de la Corporació de Ràdio i Televisió ha costat més de 360.000 euros.

I avui una altra de grossa. La Generalitat Valenciana ha presentat un programa que, instal·lat a un ordinador amb Windows i Office en castellà o en anglés, et posa subtítols en valencià. Quan el ratolí passa per damunt de la paraula Edición, per exemple, un cartell s’obrirà i escriurà Edició. Visca la idea! Un artilugi que no farà servir ningú. A qui li interessa
veure subtitolat Archivo / Arxiu? La informació ja la tens en l’altre idioma. Ara bé, segur que la inclouen de sèrie als ordinadors que envien a les conselleries i a les escoles. Ho conta molt detalladament Marc Belzunces al seu bloc i en el diari Levante. I com diu Marc: Sembla un acudit, però no ho és. Microsoft “innova” i s’inventa un nou concepte de programari: el programari subtitulat.

Ja quasi ningú se’n recordava d’ell. Ha mort un veritable showman valencià. En aquells llunyans aplecs a la plaça de bous de València omplia d’alegria i festa amb el seu grup dels Pavesos els discursos  reivindicatius. També va fer cine amb diversos directors. Sempre recordaré aquella mítica pel·lícula Con el culo al aire amb l’Ovidi Montllor, que com ell, també fa vacances.

Després vingué el silenci durant una dècada fins que tornà a aparèixer a la novíssima televisió valenciana. Els qui ens queixavem, ja aleshores, de la poca qualitat de Canal 9 no vam comprendre ni apreciar-lo quan feia el Show de Joan Monleon amb la paella russa i amb el seu eslògan A guanyar diners!. I vist en perspectiva va fer més pel valencià que molts programes culturals després.

Ara ja no sortia de casa. Aquest estiu, el 14 de juliol passat a Torrent, en la presentació del primer disc de les Mãedéus no aparegué, encara que havia cantat un dels temes del grup de Toni de l’Hostal i estava convidat.

I té gràcia la cosa. Ens ha deixat el dia dels Innocents. Bon viatge Joan…

Foto: EFE/Biel Aliño, del Festival Inquiet del 2008, on se li va fer un homenatge.