Pols d'estels

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

Divendres a la nit. Final d’una setmana dura. Quin millor regal per a l’esperit que escoltar Quico Pi de la Serra en el Teatre del Raval de Gandia, centre que porta amb molt d’encert la productora valenciana LaCasaCalba?

La nit s’havia plantejat com un homenatge a l’Ovidi que enguany fa 20 any que fa vacances. Els actes començaren amb la inauguració de l’exposició El pas del temps farà de nosaltres colors, de Jordi Albinyana, seguida per un col·loqui al voltant de l’obra i vida del cantat d’Alcoi.

Havent sopat un assortit de productes de la terra, ens abocarem al plat fort de la nit, un passeig intens i pròxim a les cançons amb un dels màxims representants de la Cançó, Quico Pi de la Serra, al que sempre he admirat.

Ara ens presenta un nou disc, QuicoLabora, una proposta musical que busca una expressió diferent dintre del món de la cançó i el blues en català. Quico es presentà acompanyat d’un dels màxims exponents del blues barceloní, Amadeu Casas.

Quico Pi de la Serra, dalt del petit escenari del Teatre, ens parlà de les tres vides de les seues cançons, de la feina d’artesà de la paraula i la música, de la comunicació als amics pròxims fins arribar als escenaris, al contacte del públic. El procés de creació passa així tres tries, que poden fer rebutjar o enlairar una cançó.

El cantant ens féu passejar pel blues nord-americà, tot recordant cantants com ara Memphis Minnie, algunes d’aquestes obres, instrumentals.

La part més emotiva, però, va ser quan recordà a l’Ovidi, de qui era bon amic i compartien la intimitat. Ens va sorprendre un poc en afirmar que l’Ovidi no tocava massa bé, però era un gran actor, un rapsoda, que a banda de fer cançons, va fer cine, teatre. Era un home natural, no era normal.

I clar, no havia de faltar alguna cançó de l’Ovidi. Per això va dedicar-li la cançò L’escola de Ribera, del disc Demanars i Garrotades (1977), que ací podeu escoltar en una actuació de Quico al programa Divendres de TV3.

La nit acabà amb una selecció de cançons del seu repertori de sempre on no podia faltar la irreverent i sempre actual Si els fills de de puta volessin no veuríem mai el sol.

Una nit memorable gràcies al bon fer de l’equip de LaCasaCalba, especialment a Francesc Burgos.

Fotos. Diversos moments de l’actuació. Enric Marco.

Les activitats van començar ben prompte dissabte 19 a la vesprada amb un taller de construcció d’instruments musicals, però a les huit, tots els xiquets i majors s’acostaren a la vora del llac de la Goleta per veure l’espectacle de circ de la companyia “Arritmados”.

Els dos actors d’Alacant, Hector i Julia, amb els seus personatges Valentina i el seu “churri” repartiren humor i acrobàcies amb una gran proximitat al públic. La seua proposta de circ contemporani va rebre l’any passat el premi al millor espectacle Valladolid Propone.

Ja, en horari nocturn, el festival se centrà en la música en valencià amb el grup del barri de Torrefiel a València, Ovidi Twins. Aquest grup celebrà els seus 10 anys als escenaris cantant cançons del seu tercer disc “Animalets”, produït per LaCasaCalba, dedicat al món de les bestioles.Sobre aquesta temàtica Ovidi Twins despleguen un ventall d’estils musicals tan dispersos com la cançó d’autor, el reggae, el punk, la música clàssica, el cabaret o la música tradicional valenciana. Les lletres continuen pouant en l’èpica de la quotidianitat concreta i exhibint la seua particular visió de les coses, entre l’humor absurd i la tendresa.Així poguérem escoltar la seua particular versió de “Dos pardalets i una aguileta”, “El gosset abelloner” o “El Parotet”. Però l’humor absurd el veiérem en “El Vals dels Caramels”, fent música amb el soroll de l’envoltori.

Enric Casasses, poeta i rapsode, fou la següent atracció de la nit. Habitual participant en la Poefesta d’Oliva, la seua actitud es podria relacionar amb la generació “beat”, Dylan, Verdaguer, Foix o Brossa, sense oblidar el dadaisme europeu. Això pot explicar-nos la singularitat de la seua obra, en la que la quotidianitat i l’insòlit es donen la mà.

El grup musical que l’acompanyava, Don Simon i Telefunken amb el seu atrezzo extravagant, ahir vestits de papallona, posaren el seu humor musical a les infinites tombarelles dialèctiques de l’Enric. El seu estil es pot definir com a música tradicional espacial, però interior, no de l’exterior. Entre els seus instruments poguérem veure, a banda dels típics de qualsevol grup de rock, alguns que podem trobar a qualsevol tenda de joguets.

De la multitud de poemes musicats de l’Enric, podríem destacar el dedicat al seu pare químic, l’Enric Cassassas, “Mon pare fou del tot ateu”. Emocionat destacà que el seu pare fou l’introductor a l’estat de l’espectrografia de masses.

Per acabar la nit, el ritme de la música augmentà amb l’entrada en escena de l’Orquesta Pinha, una agrupació de música popular, que encara que s’expressa en vells estils com el vals, polca, pasdoble, swing o fox-trot, el seu repertori està format per peces úniques i originals, ja que estan compostes i arranjades pels seus membres. A destacar l’acordionista, Begoña Larrañaga, acompanyant freqüent de Joaquin Sabina i membre del grup los Secretos.

El duet Dwomo (Antonio J. Iglesias i Jorge Lorán), acompanyats per l’Orquesta Pinha, exhibiren el seu repertori de pop de risc, adaptacions multilingües de cançons ben conegudes, com aquella de José Luís Perales, “A shipboat called Freedom”. I és que cantaven tant en castellà, com en anglés o francès mentre presentaven les cançons en valencià. I és que el duet madrileny està establert a València des de 2007.

Tot un èxit de participació, poesia i bona música en aquest 10é Pop al Carrer que organitza LaCasaCalba, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna.

A destacar entre el públic la presència d’Amàlia Garrigós, periodista i locutora de la injustament tancada Ràdio 9, que des del seu programa Alta Fidelitat promocionava la música feta al País. Lluitadora incansable per la recuperació d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, ens contà que actualment dirigeix el programa de ràdio El Mural, amb la col·laboració d’Escola Valenciana i distribuït per multitud de ràdios municipals i pel diari digital La Veu del País Valencià. Ens animà a escoltar-lo i lluitar pel que ens han furtat.

Esperem amb impaciència el Pop al Carrer del 2015.

A partir de La Cotorrra de la Vall

Text i fotos d’Enric Marco.

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco

Encara que el grup de rock simfònic va fer la presentació del seu CD Amanida Peiot #1 a Tavernes el passat 9 de gener, no havia pogut encara, per qüestions de feina, dedicar un apunt a l’actuació d’Amanida Peiot. Ahí va això, per petició del personal, la meua visió del concert i algunes fotos de l’event. Avise, però, que jo, de crítica musical, no en sé res….

Feia fred i acabava de nevar a la ciutat. Necessitàvem un escalf de cor i d’ànim. Sort que el grup valencià ocupà la Casa de la Cultura de Tavernes per remeiar-ho. Ja els havia vist un estiu als concerts “Pop al carrer” que l’agrupació cultural del poble, la Casa Calba, organitza a la platja. I em van agradar. I ara, més concentrats sense el soroll de cotxes i motos passant, no ens van decebre….

… La gent va arribant i saludant-se i, com sempre si és possible, em situe en primera fila per fer millor les fotos i no perdre’m res…

Segueix…

Un Sant Joan Fuster, amb batí i cigarreta apagada, però amb ascendència de l’Alcúdia la bona, ens presenta l’espectable. Sembla que hi haurà festa i de la bona.L’espectacle comença amb el teló baixat. La música sona i sobre el teló unes ombres xineses ens mostren una lluna plena i planetes amb els que es mesclen les siluetes dels músics.

Bona música de saxos i guitarres i entrada espectacular del clàssic Remigi Palmero que, com qui no vol, aporta la seua guitarra amb experiència a la música d’Amanida Peiot.

Francesc Burgos amb la veu i la guitarra també fa d’actor, fent diversos paròdies, que engresquen els xiquets presents que sembla que connecten molt bé amb el grup. És un tros d’artista polifacètic aquest Francesc.

Si hem de dir alguna cosa de crítica és la mala sonoritat dels micros que ens feren perdre part de les lletres. Ens hagueren de conformar amb la música. A veure si la pròxima podem gaudir també de les lletres.

Amanida Peiot està format per Francesc Burgos (veu i guitarres), Josep Lluís Escrivà (veu i guitarra elèctrica), Santiago Tormos (baix) i Manolo Sánchez Prinetti (bateria) i amb aquest disc donen un pas avant en la seua carrera musical després de sis anys experimentant amb la seua música. Són tots de Tavernes de la Valldigna, llevat de Manolo que és d’Alzira.

El nom d’Amanida Peiot és en honor del nom artístic que usava una mestra mexicana, d’origen català, en els recitals de contes que oferia arreu del desert de Chihuahua, on visqué des què els seus pares arribaren exiliats en acabar la guerra civil espanyola.

Els agronautes de l’Amanida sembla que han aterrat molt bé a la Valldigna i espere que tinguen molt d’èxit amb el seu disc.

Podeu llegir diverses entrevistes i crítiques del nou disc que he trobat per la xarxa.

Fotos: Diversos moments de l’espectacle. Enric Marco.