Pols d'estels

Pols d’estels s’afegeix a les reivindicacions de les dones i reprodueix l’article de Susanna Ligero, traductora i periodista de la revista Mètode.

Ciència i feminisme

Susanna Ligero Tormo, periodista i traductora

Des de 2016, el 8 de març ve precedit d’una nova data rellevant en la lluita per la igualtat de les dones: l’11 de febrer. A finals de 2015, l’ONU el va assenyalar com el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Com tots els «dies de» oficials, es tracta d’un gest institucional per a reconéixer una lluita i donar-hi suport; en aquest cas, l’esforç de tantes investigadores pioneres per a denunciar l’accés limitat de les dones a l’eina fonamental de la humanitat per a conéixer el món on viu: la ciència. Com tots els dies de», potser per si sol no li veiem la utilitat, però té el seu valor com un node més de la xarxa d’iniciatives feministes que tracten de millorar les vides de les dones arreu del món.

Segons l’informe Desxifrar el codi: L’educació de les xiquetes i les dones en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), editat per la Secció d’Educació de la UNESCO en 2019, només el 28% de les persones dedicades a la investigació en el món són dones (i tenint en compte que es tracta d’una mitjana, podem endevinar diferències abismals entre països). Aquest percentatge no només és baix, sinó que potser disminuïx en els anys vinents. Segons l’ONU, la pandèmia de la covid-19 ha impactat negativament en les dones científiques i «ha afectat especialment les que es trobaven en els inicis de les seues carreres», el que fa preveure que la bretxa de gènere en l’àmbit científic probablement tornarà a eixamplar-se. Un nou daltabaix en una història que no ha estat mai tan progressiva com ens agradaria pensar.

Deixar les dones fora de la ciència durant tant de temps ha empobrit la ciència. Estudis esbiaixats que han pres l’home com a mesura de la humanitat; dinàmiques de treball que han omés sistemàticament les cures; estereotips nascuts d’una medicina misògina i parcial; balafiament de talent al llarg de la història… Alhora, i òbviament, deixar les dones fora de la ciència ha empobrit les dones. Les ha privades de coneixement i de riquesa, i també de saber-ne tota la història: aquelles que sí que van aconseguir ser científiques, fins i tot les que van fer-hi grans contribucions, han estat invisibilitzades, ficades al sac de l’anècdota i l’excepció. Què fem per a garantir que això no continue passant?

Com a moviment social transformador, el feminisme hi ha jugat un paper clau i ho continuarà fent. El feminisme ha enriquit la ciència: ha aportat la perspectiva de gènere a les ciències naturals i a les socials, ha qüestionat paradigmes mandrosos i ha rescatat referents de totes les àrees de coneixement. Ha fet palés, també, que els grans descobriments rarament han sorgit d’un únic cap pensant (normalment masculí), sinó que solen ser el resultat de la col·laboració i del saber compartit.

Descórrer la cortina

El feminisme és un visibilitzador de realitats; és la mà que descorre la cortina i ens permet veure ben bé que està ocorrent a l’altra banda de la finestra. Per això, en molts àmbits, incloent-hi el món de la recerca, no s’acaba de pair bé. Resulta incòmode que es publiquen articles que assenyalen que entre març i abril de 2020, durant els mesos més durs de confinament, les dones investigadores han publicat menys articles científics que els seus companys. No agrada que es diga que l’actual model de recerca i publicació científica esgota els cossos, i fa incompatible el rendiment esperat amb una vida familiar plena (no parlem de la social, íntima…). Tot això no resulta coherent amb el relat d’un món que se suposa que tracta de ser més just, però al qual ja li va bé que les que han estat a primera línia de la pandèmia siguen expulsades del sistema, de nou.

I, si ens hi fixem, moltes d’aquestes observacions són fruit justament d’una conjuminació entre mirada feminista i pràctica científica, d’investigadores que incorporen la perspectiva de gènere al mètode científic per a analitzar la realitat de forma més acurada. Cal que no oblidem que la ciència ha estat una activitat tradicionalment incòmoda, també reveladora de realitats que no encaixen amb els interessos de les classes dominants. És clar, existeix la tecnociència enamorada del benefici i d’un malentés progrés, practicada per «visionaris» que fa temps que no toquen de peus a terra, pròspers en un context de capitalisme esbojarrat. Però és la recerca científica (sobretot la finançada amb recursos públics) la que, cada vegada amb més proves, evidencia els profunds reptes ambientals a què ens aboca el model econòmic de creixement infinit. És la ciència la que ha demostrat que la contaminació atmosfèrica ens mata; que la invasió per part de la humanitat dels espais naturals ens exposa a nous perills; que el canvi climàtic no farà més que agreujar les desigualtats socials ja existents, també entre dones i homes.

Per a tots aquests problemes, necessitem solucions que han de vindre necessàriament d’un exercici radical de pensament crític arrelat a la realitat, a la vida. Tot i ser diferents en essència, tant la ciència com el feminisme proposen aquesta aproximació al món. Aprofitem-ho

Publicat prèviament a la revista de la Intersindical Valenciana
CIÈNCIA I FEMINISME, Susanna Ligero, Març 2021. pàgina 8

Imatges:

1.-NASA Goddard Hosts Young Women for STEM Girls Night In
NASA/Goddard/Debbie Mccallum
2.-Your space agency needs YOU: ESA astronaut applications are opening, ESA

Com un bebé acabat de nàixer, Perseverance, el ròver que arribà a la superfície marciana el 18 de febrer passat, també ha hagut de ser sotmés a tota mena de tests per veure que tots els sistemes funcionen bé i que el llarg viatge des de la Terra i les sotragades finals de l’aterratge no ha malmés res.

Primerament calia saber com funcionaven les múltiples càmeres i veure l’entorn del lloc d’aterratge. Les càmeres bessones Mastcam-Z,  un sistema amb un zoom espectacular, que permet fer també vídeo en alta resolució, evolució de les càmeres de l’anterior ròver Curiosity, han estat les protagonistes de les primeres vistes panoràmiques.  Les càmeres estan muntades ben altes sobre el pal central del robot a 2 metres d’altura i, per tant, en bona posició per mirar ben lluny sense ser molestat per les activitats dels altres instruments, com ara el braç robòtic. A més, en estar separades 24 centímetres entre elles, es poden obtindre imatges estereoscòpiques, és a dir en 3D.

Així que dos dies després de l’aterratge les càmeres feren una veritable vista panoràmica de 360º de l’entorn del Perceverance, amb diversos zooms per detallar alguns possibles objectius d’interés. 142 fotografies individuals en alta resolució que es van combinar després han permés fer el primer paisatge de la missió ampliable fins a límits increïbles. Ací baix podeu veure els detalls ampliables de les vistes que ara mateix gaudeix el visitant mecànic terrestre a Mart. Jugueu amb el ratolí i la rodeta per allunyar-vos o acostar-vos i us quedareu amb la boca oberta.

Uns dies més tard, les càmeres van fer zoom sobre un monticle situat a uns centenars de metres. La imatge és la que obri l’article. La resolució és tan gran que s’arriben a veure clarament solsides de material solt i alguns terrenys estratificats. Aquest monticle fa uns 200 metres d’amplada mentre que la roca que està en primer pla en fa 2 i es troba a 130 metres. Al darrere de tot el conjunt s’observa la paret del delta situat a uns 2,3 quilòmetres de distància. Els colors de la imatge són  una estimació del color natural de cada escena, o aproximadament com seria l’escena si la veiéssim amb ulls humans.

Uns dies després es desplegaren els dos sensors de vent, també situats al pal central del ròver. Són part de l’estació meteorològica MEDA (Mars Environmental Dynamics Analyzer, analitzador de la dinàmica ambiental de Mart). MEDA consta de set sensors per mesurar la direcció i velocitat del vent, la humitat relativa, la pressió atmosfèrica, la radiació solar ultraviolada, infraroja i visible, les propietats de la pols en suspensió, la temperatura de terra i de l’aire, i a més, disposa d’una càmera per fer imatges del cel marcià (inclosos els núvols).  MEDA ha estat construïda per un equip internacional liderat pel Centro de Astrobiología/CSIC i del que també formen part diversos grups d’investigació de l’estat, entre ells el Grup de Micro i Nanotecnologia de la  Universitat Politècnica de Catalunya.

Els enginyers del JPL/NASA van fer moltes més proves i actualitzacions dels instruments a bord. Primerament van completar una actualització de programari, substituint el programa informàtic que ajudà a aterrar Perseverance, que ja no és necessari, per un que es farà servir per investigar el planeta.

Posteriorment, els controladors van comprovar els instruments RIMFAX (Radar Imager de Perseverance for Mars ‘Subsurface Experiment) i MOXIE (Mars Oxygen In-Situ Resource Utilization Experiment). Una altra prova important es va produir el 2 de març (sol 12, dotzé dia en la superfície marciana), quan Perseverance va desperear-se en estirar per primera vegada el braç robòtic de 2 metres de llarg, flexionant cadascuna de les cinc articulacions al llarg de dues hores. I com que tot ha estat conforme al que s’esperava han decidit que ja es podia començar l’exploració del cràter Jezero. Ho contaven en una conferència de premsa ahir mateix. Mentrestant el conjunt de totes les càmeres del ròver ja han enviat a la Terra més de 7000 imatges.

Per tant, ja era hora de provar les rodes i moure’s en busca de noves aventures. I així ha estat com, finalment, Perseverance ha fet les primeres passes. El bebé ha començat a caminar o, més ben dit, a rodar i ha deixat enrere la zona d’aterratge contaminada pels propulsors de la nau de descàrrega — les dues zones brillants de la foto inferior — . Només han estat quatre metres però els bebés es mouen sempre molt a poc a poc. Esperem que en uns dies s’encamine cap a alguns objectius científics que s’albiren des de dalt del pal major de la nau exploradora.

El lloc d’aterratge de Perseverance és un lloc a recordar i, en dies pròxims al Dia Internacional de la Dona, la NASA ha volgut homenatjar Octavia E. Butler (1947 – 2006), destacada escriptora afro-americana de ciència-ficció feminista, dedicant-li l’indret on el nou robot va tocar terra al planeta roig. Octavia E. Butler va guanyar els importants premis Hugo i Nebula i el 1995 es va convertir en la primera escriptora de ciència-ficció a rebre la Beca de la Fundació MacArthur.

El lloc d’aterratge Octavia E. Butler està marcat amb una estrella en aquesta imatge obtinguda per la càmera HiRISE (High Resolution Imaging Experiment) a bord del satèl·lit de la NASA Mars Reconnaissance Orbiter (MRO).

Imatges:
Totes son de NASA/JPL-Caltech excepte
Octavia Estelle Butler, 2005, Wikipedia Commons.

Les quatre estacions han anat passant des d’aquell dia tan llunyà en que ens enviaren a casa. Un any, una òrbita completa del planeta, de solitud, dolor i resiliència. Aquest nou mes de març, tan diferent de l’anterior, deixarem finalment l’hivern i la primavera tornarà a omplir els nostres sentit d’olors, de colors, i gaudirem de la tornada dels ocells. Uns ocells que la primavera passada, amb tothom a casa, aprofitaren per invadir l’espai dels humans, telescopis inclosos.

La primavera es nota ja en l’ambient, en els camps florits, però també en el cel estrellat. Les constel·lacions hivernals com Orió, Taure, els Bessons es presenten a l’occident celeste en fer-se de nit mentre per l’est comencen a guaitar les constel·lacions estiuenques com Hèrcules. Pel mig les constel·lacions primaverals, Cranc, Lleó, Verge, Copa i Corb.

Aquest mes els planetes no sembraran el cel nocturn amb els seus poderosos llums durant la nit. Només Mart es present al cel vespertí i continua passejant-se per Taure. Es veurà, per tant, només durant la primera part de la nit ja que es pondrà ben aviat, passada la mitjanit. El 5 de març a la nit el planeta roig es trobarà ben prop del cúmul de les 7 germanes Plèiades. El seu camí avançarà per la constel·lació i el 19 de març se situarà prop de l’estrella gegant roja Aldebaran, l’ull brillant del Toro. Entre els dos se situarà una lluna quasi en quart creixent per fer un espectacle celeste que podem considerar un homenatge a la festa de les Falles, que enguany tampoc es farà.

Tots els altres planetes es troben en la direcció del Sol i per tant només es podran veure cap a l’est-sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. Aquesta agrupació de planetes només la podreu veure durant uns minuts mentre el Sol va eixint per darrere de l’horitzó. Mercuri, Júpiter i Saturn ballaran amunt i avall durant tot el mes.

Així que els encontres celestes d’aquests astres s’han de cercar ben d’hora. La trobada més interessant ocorrerà la matinada del dia 5 de març, entre les 6:30 i les 7:00. Aleshores podreu veure com els planetes Mercuri i Júpiter semblen ajuntar-se davant de la presència del planeta Saturn.

Finalment recordar que el Sol, fent el seu camí pel cel, arribarà a l’equador celeste el 20 de març a les 10:37. Equinocci de primavera. Adéu hivern, benvinguda primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Doble arc de Sant Martí en el cel fosc. Tina Hester. https://pixy.org/21934/
2.- El cel nocturn amb Mart prop de les Plèiades, en Taure, i amb Orió, Ca major i Llebre. 5 març 2021. Stellarium
3.- El cel nocturn amb la Lluna entre el planeta Mart i Aldebaran, alfa de Taure.19 març 2021. Stellarium.
4.- El cel nocturn amb la conjunció de Mercuri amb Júpiter i amb Saturn prop. 5 març  2021. Stellarium.

Aquests darrers dies el ròver Perseverance ha començat a donar imatges i vídeos mítics que passaran a la història de l’exploració espacial.

Per primera vegada les maniobres de l’etapa de descens durant els set minuts de terror, els minuts necessaris per entrar a l’atmosfera marciana, travessar-la i dipositar sense entrebancs el ròver Perseverance enmig del cràter Jezero van ser gravades i, fa uns dies es van presentar en un vídeo, juntament amb l’àudio en temps real del control de missió al JPL/NASA.

Les imatges reals d’aquest vídeo van ser capturades per diverses càmeres que formaven part de l’etapa d’entrada, baixada i aterratge del ròver. El vídeo comença amb l’obertura del paracaigudes de 20 m de diàmetre a 12 km d’altura observat per una càmera situada a la part superior de la càpsula que protegeix el ròver que cau a 1500 km/h. A uns 10 km d’altura, continua amb la separació i caiguda de l’escut tèrmic que ha protegit la nau en l’entrada a l’atmosfera.

Als 2 km d’altura amb una velocitat d’uns 300 km/h l’etapa de descens se separa de la carcassa posterior i el paracaigudes. A partir d’aquest moment el vehicle amb Perseverance a bord baixa frenat amb retrocoets fins a situar-se a uns 20-15 metres de la superfície marciana amb una velocitat de 27 km/h. És el moment més emocionant quan es produeix la maniobra skycrane en que, penjat de 3 cables de nilon i un umbilical de dades, Perseverance es baixat suaument al seu lloc final dins del cràter Jezero. Aquesta maniobra s’ha gravat simultàniament des de dalt, veient el ròver penjant i des de baix veient l’etapa de descens com deixa caure a poc a poc el ròver i quan ho ha aconseguit, com fuig ràpidament per estavellar-se uns centenars de metres més enllà.

El primers 240 segons que transcorren des de l’entrada en l’atmosfera fins a l’obertura del paracaigudes no ha estat possible gravar-los ja que el mòdul de descens s’escalfa a altes temperatures en ser frenat pel fregament atmosfèric, en passar de 20.000 km/h en la part superior de l’atmosfera a només 1500 km/s. Una càmera exterior no pot sobreviure a aquestes condicions extremes d’escalfament.

Finalment us deixe una imatge de la zona d’aterratge del Perseverance on es veuen tots els elements de la missió obtinguda el 19 de febrer per la càmera HiRISE des del satèl·lit Mars Reconnaissance Orbiter.

Aquesta imatge comentada assenyala les ubicacions del paracaigudes i de la carcassa posterior, l’etapa de descens, el ròver Perseverance i l’escut tèrmic. Cada quadret mostra una àrea d’uns 200 metres d’ample.

Perseverance es troba al centre de la imatge i al seu voltant es veuen dues zones blanques pels efectes dels retrocoets de l’etapa de baixada sobre el sol marcià durant la maniobra skycrane. L’etapa de descens es va separar per xocar a una distància segura, creant una forma de deixalles en forma de V que apunta cap al ròver. L’escut tèrmic i el paracaigudes, es poden veure a la superfície en llocs separats.

Imatges i vídeo. NASA/JPL-Caltech

Es veien moltes cares serioses al centre de control de la missió Mars2020 al JPL/NASA dijous passat. S’endevinaven els nervis sota la preceptiva màscara anti-covid, ara que la jugada ja era feta. Cap a les 21:45, hora central europea, la sonda que havia transportat des del juliol passat el rover Persevance, el més gran i més sofisticat robot que navegaria per la superfície marciana els pròxims anys, soltaria el seu preciós equipatge i a partir d’aquí tot hauria de marxar de manera autònoma. Set minuts de terror que, una vegada superats, haurien de dipositar suaument Perseverance a l’interior del cràter Jezero.

A aquesta hora la xarxa Deep Space Network de la NASA estava a ple rendiment. Com que era de nit a Europa Occidental i Mart brillava al cel ben prop d’Aldebaran, la gran antena de Robledo de Chavela, situada prop de Madrid, seria l’encarregada d’enllaçar Mart amb la Terra. Les diverses etapes del delicat aterratge es podien detectar en les pantalles de l’estació amb els desplaçaments Doppler dels senyals de telemetria del modul de descens.

Fins que, finalment Perseverance parlà per boca del controlador de vol Swati Mohan “Touchdown confirmed! Perseverance safely on the surface of Mars“. Després dels agònics 11 minuts necessaris perquè el senyal de ràdio des del ròver arribés a la Terra, tothom saltava d’alegria a la sala de control i també a molts indrets del mon que ho miraven en directe a través de diverses plataformes. La NASA és, com sempre, un model de transparència, tant per a les accions perfectes com aquesta com per a les desgraciades com els accidents del Challenger  (1986) i Columbia (2003).

La primera imatge del ròver enviada per una de les càmeres mostrava el panorama marcià que haurà de començar a explorar en els pròxims dies.  No s’hi veuen grans relleus perillosos que haurien fet malbé la missió. Malgrat que hi ha multitud de càmeres amb molta resolució i en color, potser sobtava que la primera foto fos en banc i negre. Era només un problema de pes de les imatges i del temps de transmissió: una foto en blanc i negre és més ràpida d’enviar que una en color.

Tanmateix la NASA, havent comprovat que tot anava bé a bord, ja va difondre poc després moltes imatges en color des del robot però també des del satèl·lit Mars Reconaissance Orbiter així com des del modul d’aterratge. Unes imatges que impacten pel seu realisme i per demostrar-nos la precisió de l’aterratge marcià.

La imatge que encapçala l’article és la primera imatge en color i en alta definició. S’observa el paisatge sense obstacles pròxims i diverses muntanyes llunyanes que segurament seran les vores del petit cràter Belva.

La segona foto mostra el mòdul de descens que sosté el rover Perseverance caient a través de l’atmosfera marciana, amb el seu enorme paracaigudes al darrere, presa per la càmera HiRISE a bord del Mars Reconnaissance Orbiter. L’antic delta del riu, l’objectiu de Perseverance, es pot veure entrant al cràter Jezero per l’esquerra. El satèl·lit de la NASA es trobava en aquell moment a uns 700 quilòmetres de distància i es movia a 3 km/s. Aconseguir la foto en el moment adient va ser, doncs un treball de precisió. El petit cercle és el punt on finalment aterrà el ròver.

Perseverance està en el lloc on volien els científics. Dins del cràter Jezero de  45 km de diàmetre que fou un antic llac on desembocaven dos rius. Un d’ells formava un delta que serà el punt de destinació del robot en els anys a venir. Un indret on la probabilitat de trobar-hi vida fòssil o actual és més elevada. La fotografia anterior només engloba la part esquerra del cràter. El petit cràter Belva d’1 km de diàmetre que veiem a l’esquerra és conseqüència d’un impacte d’un petit asteroide que caigué sobre el més antic cràter Jezero. En pot fer servir per comprendre les dimensions de tot plegat. A la part superior de Belva es pot veure el delta format pels dipòsits del riu Neretva Vallis que es veu a la part superior esquerre. Per tindre-ho clar ací us deixe un mapa interactiu del cràter i la posició del ròver. Només cal punxar-lo i ampliar-lo amb la roda del ratolí.

També es pot explorar el cràter amb aquest altre mapa interactiu que proporciona l’Agència Espacial Europea. Les corbes de nivell permeten veure clarament el relleu al qual haurà d’enfrontar-se l’exploració del Perseverance.

Tanmateix la imatge més impactant per a mi és l’obtinguda des del mòdul de descens quan es dipositava suaument Perseverance sobre la superfície amb la grua des d’uns 15 metres d’altura. Ja no és una simulació sinó el final d’una entrada programada en que el robot passà de viatjar a 20000 km/h a 0 km/h en només 7 minuts. Una desacceleració que cap ser humà hagués suportat.

I que en sabem de l’helicopter Ingenuity que Perseverance du en la panxa? Sembla que ha trucat a casa i ens ha dit que es troba bé de salut. Però encara haurem d’esperar entre un i dos mesos per veure’l volar en el cel marcià.

L’aventura de Perseverance tot just ha començat. Enhorabona als enginyers de JPL/NASA i als quasi 11 milions de persones que han acompanyat la missió Mars2020 durant aquests mesos i que exploraran el planeta els anys que vindran.

Imatges

1-. Primera imatge en color i alta resolució obtinguda per una de les càmeres Hazard Avoidance dels voltants de la zona d’aterratge el 18 de febrer 2021. NASA/JPL-Caltech
2.- L’enginyera Mallory Lefland mostra la tensió i l’alleujament compartits per l’equip el dia de desembarcament de Perseverance  el 18 de febrer de 2021. NASA/JPL-Caltech
3-. Primera imatge de Perseverance des de la superfície. NASA/JPL-Caltech
4.- Perseverance, amb el seu enorme paracaigudes obert al darrere, travessa l’atmosfera marciana, vist des del Mars Reconnaissance Orbiter. El cercle petit indica el punt on finalment aterrà. NASA/JPL-Caltech.
5.- El ròver Perseverance penja de la grua a uns pocs metres sobre la superfície marciana. NASA/JPL-Caltech.

El camí ha sigut llarg però finalment la missió de la NASA Mars2020 ja té a la vista el planeta Mart. Avui dijous 18 cap a les 21:55 h, hora central europea, la nau hi arribarà finalment i començarà la complicada maniobra del frenat aerodinàmic en entrar a l’atmosfera, amb l’us de paracaigudes i retrocoets amb el propòsit de dipositar suaument el robot Perseverance en algun punt del cràter Jezero situat sobre un antic delta. L’aterratge sobre la superfície marciana és la part més difícil i perillosa de la missió i posa els pels de punta els enginyers de la NASA. Per això rep el nom dels “7 minuts de terror” per la complexitat de les maniobres a fer mentre la nau s’endinsa en la minsa atmosfera marciana. Esperem que tot isca bé. Qui no s’arrisca no pisca.

Les anteriors exploracions del planeta des de la superfície i des de l’espai ens han mostrat que Mart va ser en els inicis de la seua vida geològica molt diferent al planeta que coneixem ara que és  fred, àrid i amb una atmosfera molt tènue, només la centèsima part de la terrestre. Les proves recollides per les missions anteriors ens confirmen que fa milers de milions d’anys era un indret molt més acollidor, més humit i amb rius i llacs a la superfície. Molts científics pensen que aquestes condicions va durar el temps suficient per permetre el desenvolupament de vida, almenys microbiana. Tanmateix aquesta vida, o les proves de la seua existència passada, no s’han trobat fins ara.

Per això es dediquen tants esforços en l’exploració del planeta. El robot Perseverance no només està dissenyat per estudiar la geologia de Mart, sinó que també cercarà senyals de vida passada, particularment en unes roques especials conegudes per la seua capacitat per preservar mostres de vida durant molt de temps. Però l’anàlisi de les mostres no es pot fer de manera rigorosa amb els instruments del robot només així que la missió recol·lectarà i emmagatzemarà un conjunt de mostres de roca i terra que seran portades a la Terra en una missió futura conjunta de la NASA i l’Agència Espacial Europea (ESA).

El rover Perseverance té una grandària semblant a la d’un cotxe petit: 3 metres de llarg, 2,7 d’ample i 2,2 d’alt, i té un braç extensible de 2,1 metres més. Amb 1.025 kg, Perseverance disposa de set instruments científics, entre els que destaca, segons explica el Centro de Astrobiologia/CSIC, MEDA (Mars Environmental Dynamics Analyzer, analitzador de la dinàmica ambiental de Mart). MEDA consta de set sensors per mesurar la direcció i velocitat de vent, la humitat relativa, la pressió atmosfèrica, la radiació solar ultraviolada, infraroig i visible, les propietats de la pols en suspensió, la temperatura de terra i de l’aire, i a més, una càmera per prendre imatges del cel marcià (inclosos els núvols).  MEDA ha estat construït per un equip internacional, liderat pel Centro de Astrobiología/CSIC, i del que també formen part diversos grups d’investigació de l’estat, entre ells el Grup de Micro i Nanotecnologia de la  Universitat Politècnica de Catalunya. A més de MEDA, el rover Perseverance comptarà amb sis instruments més.

Mastcam-Z, un avançat sistema de càmeres, que permetrà captar imatges panoràmiques, estereoscòpiques i fer zoom, SuperCam que proporcionarà imatges, anàlisi de composició química i mineralogia a distància, PIXL, un espectròmetre fluorescent de raigs X que analitzarà la composició química de materials de superfície marcians, SHERLOC, un espectròmetre que proporcionarà imatges a una escala molt fina, i utilitzarà un làser ultraviolada (UV) per analitzar minerals i compostos orgànics, Moxie, una demostració tecnològica que produirà oxigen a partir del diòxid de carboni existent a l’atmosfera marciana que podrà ser utilitzada per futurs astronautes i RIMFAX, un radar de penetració per analitzar l’estructura geològica del subsòl. Ja anirem parlant d’aquests instruments a mesura que es desenvolupe la missió. PIXL i SHELLOC seran els instruments principals que s’usaran per cercar elements biològics marcians. S’espera que Perseverance efectue multitud d’anàlisi al voltant de la zona d’aterratge almenys durant un any marcià (uns dos anys terrestres).

Imatge 3D d’Ingenuity. Si passes el ratolí per la figura i la punxes al centre, eixirà una ma que el farà moure.

Just amb Perseverance viatja un altre petit vehicle afegit a última hora. Es tracta d’un petit helicòpter, Ingenuity, alimentat per energia solar i capaç d’allunyar-se volant del robot durant uns minuts. Està pensat com a prova de disseny però el seu únic instrument, una càmera, permetrà observar zones on Perseverance no puga accedir. Donat que l’atmosfera de Mart és molt tènue les aspes han de batre a unes 2000 revolucions per minut, tan ràpid com una batedora elèctrica. Serà el primer objecte terrestre que vola en el cel d’un altre planeta.

Per veure l’aterratge en directe podeu connectar-vos al canal Youtube del CCCB a partir de les 21:30 o directament a l’enllaç següent. En el programa participaran els astrofísics Guillem Anglada de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), descobridor del primer planeta al voltant de Proxima Centauri, i Mariona Badenas del Planetary Science en el MIT (EUA), juntament amb els professors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Ignasi Casanova i Miquel Sureda, enginyer espacial de l’IEEC i divulgador que conduirà l’acte.

Més informació.
El Centro de Astrobiología se prepara para viajar a Marte por tercera vez 23 juliol 2020
Com seran els set minuts de terror del robot que arriba aquest dijous a Mart, Rafael Clemente, 17 febrer 2021
Recursos multimèdia de la missió Mars2020

Imatges:
Totes les imatges son de NASA/JPL-Caltech

Tot un èxit per als equips de científics de les missions que arribaren a Mart la setmana passada.

Com estava previst, la primera sonda en arribar va ser  la missió Hope dels Emirats Àrabs Units, que a partir d’ara anomenaré amb el nom original transcrit de l’àrab Al Amal (Esperança), la primera sonda en arribar al planeta el passat dimarts 9 de febrer. És la missió més senzilla de totes les que eixiren de la Terra l’estiu passat. Consta només d’un orbitador que, si tot funciona com s’espera, oferirà una imatge completa de l’atmosfera marciana i de la seua evolució al llarg del temps. La seua tasca és ben interessant ja que ajudarà a respondre preguntes clau sobre l’atmosfera marciana global i la pèrdua de gasos d’hidrogen i oxigen a l’espai durant el període d’un any marcià (dos anys terrestres).  Els diversos instruments de que disposa estan explicats en el diagrama adjunt.

La Tianwen 1 (Questions celestials) de l’Administració Espacial Nacional de la Xina es va inserir en  òrbita marciana dimecres passat, 10 de febrer. Si durant els primers dies va seguir una enorme òrbita el·líptica que el situava a 400 km de la superfície i l’allunyava fins a 180 000 km, avui farà una correcció de trajectòria que l’acostarà a l’òrbita final científica. La inclinació de l’òrbita també es canviarà per fer-la passar pels pols marcians. La missió disposa d’un orbitador i d’un robot explorador que ara orbiten plegats. Tanmateix els xinesos s’ho prenen en calma i no tractaran de fer aterrar el robot fins el mes de maig.

Com que els xinesos volen ser independents en l’exploració espacial i no dependre de la tecnologia de les agències espacials occidentals, cartografiaran totalment de nou la zona d’aterratge en Utopia Planitia i el robot, que encara no té nom, una vegada en terra es comunicarà amb la Terra a través de l’orbitador propi, sense fer us de la plèiade de naus (Mars Odyssey (NASA), MRO (NASA), MAVEN (NASA), Mars Express (ESA), ExoMars TGO (ESA/Rusia), Mangalyaan (India), Al Amal (EAU) ) que orbiten ara mateix el planeta.

Tot això ha passat mentre esperem per divendres 18 l’arribada de la missió Mars2020 de la NASA, la més completa i mediàtica. Actualment es troba a només quatre milions de quilòmetres de Mart, així que el dia 18 de febrer arribarà puntualment al planeta carregant el 5è robot explorador de la NASA, Perseverance,

Mes informació:
La sonda china Tianwen 1 llega a Marte, Eureka, Daniel Marin, 10 febrer 2021

Imatges

1.- Primera imatge de Mart de prop des de la missió Al Amal. Centre Espacial Mohammed bin Rashid (MBRSC)/Agència Espacial dels Emirats Àrabs
2.- Instruments de la sonda Al Amal. Agència Espacial dels Emirats Àrabs.

L’estiu passat una flota de naus exploratòries de diverses potències espacials foren llançades en direcció a Mart aprofitant la menor distància del planeta. La NASA envià la missió Mars2020, Xina la missió Tianwen-1 i la nova agència espacial dels Emirats Àrabs Units la més modesta missió Hope. Europa, en col·laboració amb Roscosmos, l’agència russa, volien fer aterrar el robot explorador Rosalind Franklin però no pogueren arribar a la cita marciana per problemes tècnics. Ho tornaran a intentar el 2022.

La missió Mars2020 de la NASA és la més completa i mediàtica. Actualment es troba a uns 20 milions de quilòmetres de Mart, però el dia 18 de febrer arribarà puntualment al planeta carregant el 5è robot explorador de la NASA, Perseverance, amb tecnologia millorada, amb nous làsers, recollida de mostres i la novetat d’un petit helicòpter per explorar llocs inaccessibles. Els moments més crítics serà l’aterratge del robot explorador en la superfície, el que els tècnics espacials han anomenat els set minuts de terror. En aquest temps tan curt, la càpsula ha de frenar amb el fregament atmosfèric, desplegar els paracaigudes en una atmosfera només una centèsima part de la densitat de la terrestre, i ,ja prop de la superfície, abandonar l’escut tèrmic i la càpsula de protecció, continuar baixant amb coets i finalment soltar el ròver delicadament amb un mecanisme de grua. Per primera vegada tot aquest procés serà gravat per diverses càmeres a bord i enviat posteriorment a la Terra des del cràter Jezero, la seua destinació.

La missió Tianwen 1 de l’Administració Espacial Nacional de la Xina també està a punt d’arribar al planeta roig. El dimecres 10 de febrer farà la inserció final en òrbita marciana. La missió disposa d’un orbitador i d’un robot explorador, encara sense nom, molt similar als robots xinesos que exploren la Lluna. Tanmateix els científics xinesos no tenen pressa per fer baixar el robot a la superfície marciana. Esperaran al mes de maig, una vegada hagen decidit la zona d’aterratge en la zona sud de la Planitia Utopia. Per demostrar la bona salut de la missió, fa uns dies donaren a conéixer les primeres imatges de Mart preses des de la nau, en aquest moment situada a només 2 milions de quilòmetres del planeta.

Serà, però la missió Hope  dels Emirats Àrabs Units la primera sonda que arribarà al planeta el pròxim dimarts 9 de febrer. Consta només d’un orbitador que, si tot funciona com s’espera, oferirà una imatge completa de l’atmosfera marciana i la seua evolució al llarg del temps. Ajudarà a respondre preguntes clau sobre l’atmosfera marciana global i la pèrdua de gasos d’hidrogen i oxigen a l’espai durant el període d’un any marcià (dos anys terrestres).

Totes les missions són ben interessants i demostren la capacitat de la humanitat per superar nous reptes, siga per superar una pandèmia siga per explorar nous mons. La ciència és transversal i la transferència de tecnologia espacial per a us de la societat és constant. La NASA ens conta, per exemple, quines meravelles tecnològiques s’han desenvolupat per a la missió Mars2020 i per al robot Perseverance i com ja s’estan utilitzant en la indústria.

Un sensor de llum làser que pot identificar bacteris en una ferida pot semblar desgavellat, però ja s’està convertint en una realitat, gràcies en part, al Programa d’Exploració de Mart de la NASA. La tecnologia que viatja ara mateix cap a Mart en el robot Perseverance,  ja s’està usant per detectar rastres de contaminants en la fabricació de productes farmacèutics, el tractament d’aigües residuals i altres operacions importants en la Terra.

Aquesta no és l’única tecnologia que es dirigeix ​​a Mart que està beneficiant aspectes de la vida quotidiana al nostre planeta. Aquí a la Terra, aquestes innovacions també estan millorant la fabricació de plaques de circuits integrats i fins i tot han conduït a un disseny especial de broques per geòlegs.

Imatges:

1.- El set minuts de terror de la missió Mars2020 de la NASA. NASA/JPL
2.- Visió artística del ròver Perseverance. NASA/JPL
3.- Robot explorador, sense nom encara, de la missió xinesa Tianwen 1. Wikipedia Commons.
4.- Missió Hope dels EAU.  Wikipedia Commons.
5.- Beneficis industrials de l’exploració de Mart. NASA

 
L’any 2021 avança i la pandèmia continua condicionant la nostra manera de viure, potser per sempre. Cal esperar la vacuna però tindre ben present que aquesta no serà la darrera pandèmia que amenaçarà la humanitat. Preparem-nos, per tant, i gaudim mentrestant de l’espectacle que ens ofereix la natura. Tanmateix les diverses restriccions ens limiten poder admirar molts dels fenòmens astronòmics que vindran i que són ben poc lluïdors des de la ciutat estant.

Aquest mes els planetes no ens oferiran grans espectacles celestes. Des de la gran conjunció planetària de Júpiter i Saturn el 21 de desembre passat, només Mart llueix al cel durant gran part de la nit. Els altres planetes o bé estan alineats amb el Sol i són, per tant, invisibles, o bé només apareixeran ben prop de l’horitzó i l’observació serà ben difícil.

Mercuri es podrà veure molt prop de l’horitzó els primers dies del mes cap a l’oest-sud-oest, mig hora després de la posta de Sol. Però el 8 de febrer ja estarà en la direcció del Sol i en les setmanes posteriors passarà a ser observable en la matinada, poc abans de l’alba.

Venus també és ara difícilment observable ja que es veu molt prop de l’horitzó sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. A partir del dia 5, i durant uns dies, els planetes Saturn i Júpiter li faran companyia. La visió durarà ben poc ja que podríeu estar mirant a les 7:45 fins que uns minuts després sortira el Sol i s’esvairà tot. Una mig hora de visió, a tot estirar. En els últims mesos ha alegrat la matinada als matiners però ara ja ens abandona per tornar a emergir a l’oest al capvespre a primers d’abril.

Mart continua sent el rei de la nit. Actualment es troba a la dreta de la constel·lació de Taure. El moviment propi el mou cap a aquesta constel·lació on arribarà a primeries de març, situant-se molt a prop del cúmul estel·lar de les Plèiades. Aquest mes, però, Mart jugarà amb la Lluna creixent. El 18 de febrer la Lluna se situarà als peus del deu guerrer però al dia següent, el 19, el nostre satèl·lit es situarà exactament entre Aldebaran, l’estel rogenc de Taure i el planeta vermell i ben prop de les Plèiades (M45). La Lluna creixent entre dues llums ben roges. No us ho perdeu.

I, com vaig contar l’estiu de l’any passat, justament el 18 de febrer estarem pendent de l’arribada de la nova missió marciana de la NASA, la Mars2020 que du a bord el 5è robot explorador marcià de la NASA. Aquest ròver, de nom Perseverance, és una evolució tecnològica de l’actual robot marcià Curiosity localitzat al cràter Gale i que hi arribà el 2012. Esperem que els 7 minuts de terror puguen acabar feliçment en dipositar-se el ròver suaument en la zona triada del cràter Jezero, amb el mecanisme de la grua que tan bé funcionà amb Curiosity. Perseverance buscarà signes de vida microbiana antiga. També caracteritzarà el clima i la geologia del planeta, recollirà mostres que seran recollides i retornades a la Terra i obrirà el camí a l’exploració humana del planeta vermell.

Altres missions, la xinesa i la dels Emirats Àrabs Units, també es dirigeixen a Mart. Sort per a totes elles i pels científics que hi ha al darrere.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Aquesta il·lustració mostra el rover Mars Perseverance de la NASA a la superfície del planeta vermell. NASA/JPL-Caltech
2.- El cel nocturn amb el planeta Mart i la Lluna, les constel·lacions Orió i Taure. 19 febrer 2021. Stellarium.
3.- El cel nocturn amb el planeta Mart i la Lluna, les constel·lacions Orió i Taure. 19 febrer 2021. Detall. Stellarium.
4.- Perseverance depositat per la grua a la superfície marciana. NASA/JPL-Calteth.

Sentir els trons, veure els llamps enllumenant el cel, olorar la pluja mentre omple els carrers són manifestacions de la bellesa però també de la potència i de la insignificança dels humans front als fenòmens naturals. Ja no pensem en deus enfadats ni malediccions estranyes sinó que ja tenim clara l’explicació de les tempestes. Una separació de càrregues elèctriques genera una potent descàrrega entre núvols o entre aquests i la terra. Però des de fa uns anys s’han anat descobrint altres manifestacions associades a les tempestes que només es poden veure des de dalt dels núvols i que els astronautes de l’Estació Espacial Internacional observen de tant en tant.

Aquests nous fenòmens elèctrics, raigs blaus. sprite rogencs i filamentosos, follets o elves en forma d’anell en expansió, molt curts en el temps (microsegons) però molt intensos, es creen a l’alta atmosfera des del 15 km d’altura fins a la ionosfera. Actualment s’estan estudiant amb les detectors de l’instrument Atmosphere Interactions Monitor (ASIM) instal·lat a l’Estació Espacial Internacional.

Una observació realitzada en febrer de 2019 detectà 5 erupcions de plasma molt violentes a uns 16 km d’altura sobre l’illa Nauru al Pacífic, una de les quals generà un senyal en forma de con, amb una apertura que anava augmentant a mesura que la emissió progressava i arribava fins als 56 km d’altura, tot això seguit per un intens raig blau. Aquesta setmana s’ha publicat a la prestigiosa revista Nature i s’ha destacat a la portada.

Per conéixer les característiques de la tempesta, s’han analitzat també els llamps produïts amb dades en terra i s’ha establert la relació entre el començament d’un raig i la violència emissió blava cap amunt detectada pels fotòmetres d’ASIM.

El professor d’Astronomia de la Universitat de València Víctor Reglero dirigeix l’equip internacional que ha dissenyat aquest instrument de recerca espacial. ASIM ha estat desenvolupat durant dotze anys per equips danesos, noruecs i de l’estat espanyol.

“És la primera vegada que podem correlacionar un llamp progenitor amb l’emissió predominant en el blau, propagant-se cap a les parts més altes de l’atmosfera“, diu Reglero, que afegeix: “Ara ja tenim raigs que es propaguen des del núvol a terra, viceversa o entre núvols, i també raigs blaus que ascendeixen des del núvol a capes molt altes de l’atmosfera: aquesta és la novetat ”

Aquesta injecció d’electrons d’alta energia dels raigs blaus en la ionosfera pertorba el Circuit Electric Global de la Terra que fins ara es pensava estava format per electrons que pujaven lentament des de les capes baixes i després es redistribuïen per tota la ionosfera. Ara caldrà tindre en compte aquesta immensa aportació d’energia en el càlcul de l’escalfament, estructura, formació de núvols i tempestes.

Aquesta és la grandesa de la ciència i el descobriment. Fins i tot fenòmens tan usuals i coneguts com les tempestes amaguen secrets que poden capgirar les nostres certeses que sempre han de ser provisionals.

Més informació:

Así nace un rayo azul y asciende por la estratosfera. Agencia SINC, 21 gener 2021.

Imatges:

1.- Composició artística de la Terra vista des de l’Estació Espacial Internacional en el moment que es dispara un raig blau. Per sobre té un follet o elve associat amb forma de gran dònut blanquinós, que puja fins als 100 km d’altura en la ionosfera. / DTU Space, Mount Visual / Daniel Schmelling. Agencia SINC

2.- Infografia dels fenòmens associats a una gran tempesta: llamps, raigs blaus, sprites i follets (elves). ESA.

L’any comença i és interessant ressenyar que n’esperem en matèria de ciència i tecnologia. Les grans revistes científiques com Nature i Science ja han fet les seues previsions de les diverses branques de la ciència, des del canvi climàtic, la recerca sobre la Covid-19 o el foment de les revistes científiques de lliure accés (open access) però destacaré les relacionades amb l’astronomia i l’exploració espacial.

Primerament caldria fer unes reflexions sobre els fets que han ocorregut les darreres hores a Washington. L’assalt a l’edifici del Congrés dels Estats Units és un dels darrers actes resultat de la política de Donald Trump. Un negacionista com ell, tant del canvi climàtic, com de la pandèmia, ha fet un dany terrible a la ciència nord-americana. Ja ho vaig contar durant els primers mesos de la seua presidència. En aquell moment, Scott Pruitt, un declarat i actiu negacionista de l’escalfament global, era nomenat com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient (EPA), mentre els científics del clima patien per si se’ls esborraven les dades dels servidors públics. Mentrestant Trump creava la Space Force, la sisena branca de les forces armades, preparada per a la guerra espacial. També forçà la NASA a tornar apressadament a la Lluna, aquesta vegada amb dones astronautes, amb el programa Artemisa per al 2024, just al final del desitjat segon mandat.

Finalment sembla que se’n va i el nou president, John Biden, més amigable amb la ciència, ha promés revertir o almenys estudiar com retornar la ciència al paper central que tenia. S’espera que l’EPA torne a posar el canvi climàtic al centre de les polítiques mediambientals. Alguns, com l’administrador de la NASA, Jim Bridenstine, ja ha declarat que no vol continuar amb el nou president i que dimitirà el 20 de gener. 

Mart

Les tres missions que foren llançades el juliol passat cap al planeta vermell arribaran durant el mes de febrer.

La NASA, l’agència espacial dels Estats Units, continuant amb el seu extens programa robòtic d’exploració de la superfície, hi farà arribar la nau Mars2020 que du a bord el 5è robot explorador marcià. Aquest ròver, de nom Perseverance, tractarà d’aterrar al cràter Jezero. És una evolució tecnològica de l’actual robot marcià Curiosity localitzat al cràter Gale i que hi arribà el 2012. S’han millorat les rodes, hi ha més i millors càmeres, un làser perforador millorat i alguns altres detectors de gasos. Perseverance arribarà a Mart el 18 de febrer.

En febrer veurem també com funciona la missió Hope enviada pel nou agent espacial, els Emirats Àrabs Units. Des de l’òrbita marciana farà el primer mapa meteorològic diürn i nocturn del planeta Mart.

La Xina ha aprofitat tot el que ha aprés dels seus robots lunars i ara la missió Tianwen-1, que consta d’un orbitador i d’un ròver d’exploració, s’acosta a Mart. A mitjan del pròxim mes de febrer la missió marciana hi arribarà i es posarà en òrbita. Cap al 23 d’abril de 2021 és prevista la part més delicada de l’aventura xinesa, quan l’aterrador amb el robot a bord se separe per tractar d’arribar a Utopia Planitia, una gran plana, antic cràter d’impacte, lloc on aterraren, ja fa 37 anys, les mítiques sondes Viking de la NASA.

James Webb Space Telescope

El gran esdeveniment de l’any serà el llançament del nou telescopi infraroig James Webb Space Telescope. La construcció i assemblatge d’aquest gran telescopi de 6.5 m de diàmetre que ha de substituir, en part, el vell telescopi espacial Hubble ha estat un veritable mal de cap per a la NASA. Després de multitud de retards, tant per la Covid-19, com per diversos problemes logístics i amb uns 7200 milions d’euros de cost, sembla que finalment s’enlairarà el 31 d’octubre a bord d’un Ariane 5 des de la Guyana Francesa. És un projecte conjunt de la NASA, de l’Agència Espacial Europea (ESA) i de l’Agència Espacial Canadenca. Permetrà observar en un rang major de longituds d’ona i, per tant, podrà penetrar més profundament en les galàxies més llunyanes i molt més antigues.

Serà el gran telescopi espacial del pròxims 30 anys i per això és important fer-ne particip  tota la humanitat. La web del telescopi té informació en multitud de llengües, també en català.

La nova estació espacial xinesa

Aquest any també veurem el començament de la construcció de la futura estació espacial xinesa Tiangong (Palau celestial). Després de diverses proves l’agència espacial del país de l’orient engega el seu projecte més ambiciós.

La Tiangong tindrà un disseny molt semblant a la mítica estació espacial soviètic Mir (pau) però només amb tres grans mòduls. Enguany el mòdul principal d’unes 20 tones serà enviat a l’espai. I en pocs anys l’estació xinesa d’unes 60 tones serà completada.

Ja s’han seleccionat nou experiments de diverses institucions científiques del mon per ser dutes a bord de l’estació, cosa que demostra la disposició de les autoritats xineses d’obrir l’estació a la comunitat internacional.

I més proves, èxits i pel·lícules espacials

Aquest any passat i aquest 2021 les empreses privades continuen fent avanços per entrar de manera definitiva en l’apetitós mercat espacial. La NASA contractà amb Space-X i amb Boeing diversos coets i càpsules i ara comencem a veure’n els resultats.

Si tot ix com s’espera, la càpsula Starliner de Boeing farà el seu debut amb tripulació. Enguany ha de fer encara proves sense tripulació portant material a l’Estació Espacial Internacional i, si tot és correcte, en juny hi portarà astronautes.

La Crew Dragon de Space X, ja amb llançaments consolidats, durà astronautes a l’Estació tres vegades aquest any. La tercera serà molt mediàtica ja que durà a l’actor Tom Cruise, que gravarà en òrbita part de la seua pròxima pel·lícula. Potser no siga el primer actor que tracte de fer un film a l’espai ja que el 5 d’octubre, unes setmanes abans, una Soyuz MS-19 russa durà el cosmonauta Antón Shkaplerov, el director Klim Shipenko, autor de Salyut-7, Héroes en el Espacio, (també ací) i una actriu encara desconeguda per gravar també una altra pel·lícula.

El 21 de juliol es llançarà la sonda DART a bord d’un Falcon 9 per a que xoque amb l’asteroide Dimorphos per tractar de variar-ne la trajectòria en la que seria la primera prova de defensa espacial.

2021 serà un any molt actiu pel que fa a missions a l’espai. El sempre ben informat  Daniel Marín en detalla moltes més al seu bloc Eureka.

Més informació a:
¿Qué nos depara 2021 en el espacio? Daniel Marín, 4 gener 2021
2021: el año de la nueva estación espacial china. Daniel Marín, 4 gener 2021

Imatges:

1.- James Webb Space Station. Imatge artísitca. ESA/NASA
2.- Perseverance. NASA/JPL.
3.- James Webb Space Station. Informació
4.- Imatge artística de l’Estació Espacial xinesa (CSS). Crèdit: CMSA
5.- CST-100 Starliner. Boeing

Comença l’any 2021 i deixem enrere el 2020, l’any de la pandèmia i el confinament. Les dades de contagis continuen augmentant i segurament hi haurà noves restriccions que ens faran la vida una mica més difícil. Tanmateix la vacunació ens deixa una mica d’esperança en aquest 2021.

Mentrestant el planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 2 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 2 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 147 093 601 quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

Aquest mes els planetes deixaran de ser protagonistes de les nits, llevat de Mart que continua lluint al cel ben alt i durant gran part de la nit. Els planetes que tant ens han alegrats les nits del 2020 ja es troben molt baixos i prop de l’horitzó.

Després de la gran conjunció històrica entre els planetes gegants Júpiter i Saturn, aquests ja davallen sense aturador cap la direcció solar a la que arribaran a final de mes. Saturn s’alinearà amb el Sol el 24 de gener i uns dies més tard, el 29, ho farà Júpiter. Caldrà esperar unes setmanes per tornar a veure’ls ja en la matinada, poc abans de l’alba.

Mentre això arriba, aquests planetes encara poden donar-nos alguna alegria. El planeta Mercuri es troba ara mateix separant-se del Sol i cada dia que passa es veurà més amunt al cel del capvespre.  El dia 24 de gener Mercuri assolirà la màxima separació del Sol (màxima elongació oriental) i se situarà a 18,6° a l’esquerra de la nostra estrella.

Com que Mercuri s’allunya del Sol i els gegants s’hi acosten, arribarà finalment l’encontre entre els tres. Uns minuts després de la posta de sol, en fer-se una mica fosc, els dies 10 i 11 de gener cap a les 18:15, podrem veure Júpiter, Saturn i Mercuri en una agrupació interessant. Caldrà, això sí, un horitzó sud-oest lliure d’obstacles (arbres, muntanyes, edificis) que et dificultaran la visió.

El planeta Mart continua lluint ben alt al cel i durant gran part de la nit. Aquest mes serà el rei. Encara podem admirar-lo al telescopi tot esperant l’arribada de les naus terrestres que eixiren de la Terra en juliol passat i que en poc més d’un mes tractaran d’orbitar-lo o d’aterrar a la superfície.

Venus encara continua visible en la matinada però ja es troba molt prop de l’horitzó est. A principis del mes el podrem veure a partir de les 7 del matí fins que la lluïssor del Sol naixent ho faça impossible. Cap al final del mes només serà visible a partir de les 7:30 i en condicions cada vegada més difícils.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, que amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

Aquesta pluja sembla estar causada pel planeta menor 2003 EH₁, que podria ser l’antic cometa C/1490 Y1, observat en el segle XV per astrònoms japonesos, xinesos i coreans.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Capvespre ventós a Tous, la Ribera Alta. 27 desembre 2020. Susi Lledó.
2.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.
3.- Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin), Quebec, 2020.
4.- Conjunció de Júpiter, Saturn i Mercuri al capvespre del 10 de gener del 2021. Stellarium.
5.- El cel nocturn amb el planeta Mart ben present. les constel·lacions Orió, Taure son ben presents. Stellarium.

Seguint el lema dels Parcs Naturals del Estats Units, Half Park is after Dark, el Parc Natural el Fondo d’Elx programà els divendres 18 i dissabte 19 de desembre passats unes activitats per al públic interessat per conéixer el parc a la nit, els ecosistemes nocturns i el cel i les seues amenaces. Unes 25 persones pogueren participar en cada sessió.

La nit del divendres, en una xarrada introductòria, Núria, la tècnica del parc, ens explicà les afeccions que la llum artificial nocturna causa a la biodiversitat del Parc. En acabar ens guià en un llarg passeig per les passarel·les que travessen les marjals sota un cel ras ple d’estrelles. En diversos indrets ens aturarem per escoltar els nyec-nyecs dels ànecs, bastant actius a la nit, els crits de les polles d’aigua i molts d’altres que no vàrem ser capaços d’identificar.

Un dels atractius del parc és la presència de mustèlids. En un moment determinat Núria ens mostrà les restes de marcat de territori d’una llúdriga, senyal inequívoc de la qualitat de les aigües del Parc.

La nit humida, però amb el cel ras, permetia veure les estrelles, encara que la contaminació lumínica dels pobles del Baix Vinalopó i del Baix Segura impedeixen que el cel nocturn siga negre. A més a més, cap al sud els pobles pròxims com ara Catral o Dolores embruten l’horitzó de llum. Cap al nord, Elx encara que més llunyà, no permetia veure l’Ossa Major, molt baixa en aquesta època de l’any. Tanmateix al cel oriental pujava majestuós la saga del caçador Orió, amb els gossos Ca Major i Menor, la Llebre, juntament amb el Taure i les Plèiades. Això va permetre que en una parada de la caminada poguera explicar les constel·lacions visibles del cel i les històries no gens edificants del gegant Orió.

El passeig nocturn per les marjals del Fondo d’Elx va ser un encert. En silenci i sense cap llum artificial per no molestar els animals, la llum de la celístia fou suficient per admirar les aigües plenes de vida a la nit i el cel a sobre nostre tot escoltant en veu baixa les explicacions de la tècnica Núria.

La nit del dissabte era reservada per a la xarrada sobre les causes físiques i els efectes sobre els ecosistemes nocturns de la contaminació lumínica. I, tot complementat amb una observació astronòmica posterior a les portes del centre d’interpretació del Parc.

En arribar ja de nit, els núvols que havien cobert tota la vesprada el Baix Vinalopó semblaven haver-nos donat una treva. Una lluna creixent es veia a través de la coberta nuvolosa mentre que els planetes Júpiter i Saturn encara es veien però ja prop de l’horitzó sud-oest.

En la xarrada vaig parlar dels mites al voltant de l’enllumenat nocturn i sobretot del seu excés i dels problemes que causa a les especies nocturnes i a la salut humana.

La gent associa la llum nocturna amb el progrés, el benestar i sobre tot la seguretat vial i personal. Aquest són mites ja que la instal·lació de més punts de llum, més potència i engegats més hores a la nit només ha fet augmentar les despeses energètiques, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan clars i. a més, els experts ens diuen que, moltes vegades, la llum a la nit en àrees solitàries només dona sensació de seguretat i no seguretat realment.

La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat. Els estudis científics ens diuen que els insectes són el grup més afectat mentre amfibis, aus i mamífers també veuen alterats els seus hàbitats amb només una llum molt tènue. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que han evolucionat per ocupar els nínxols ecològics nocturns i estan molt ben adaptats a ells.

I en temps de pandèmia està bé recordar que alguns estudis relacionen la contaminació lumínica amb els brots del Virus del Nil Occidental, però també amb el dengue, la febra groga, el chikungunya i el Zika.

En acabar la xarrada el torn de preguntes dels assistents va ser bastant animat. El tipus de llums més adient per instal·lar a casa, els problemes que causa la llum exterior per dormir amb la finestra oberta o com es poden afrontar les agressions contra les dones en ciutats hiperenllumenades.

El cel nocturn, però, no ajudà per poder acabar les activitats previstes. La capa de núvols s’havia fet tan grossa que la Lluna i els planetes havien deixat de veure’s. Serà necessària, per tant, una altra visita cap a la primavera per a compensar-ho.

Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Imatges:

1.- Passeig nocturn pel Fondo. Les ciutats del Baix Segura embruten l’horitzó sud. Enric Marco.
2. Presentació de les Jornades per Vicent Sansano. Enric Marco
3.- Passeig nocturn pel Fondo. Les ciutats del Baix Segura embruten l’horitzó sud. Enric Marco.
4.- Presentació de la xarrada del 19 de desembre per Vicent Soler. Rosa Magraner
5.- Parlant per fomentar els cels foscos. Rosa Magraner.

Dilluns 21 de desembre va ser el dia de l’encontre entre els gegants. Júpiter i Saturn s’alineaven amb la Terra i des del nostre punt de vista els dos objectes es veien ben junts al cel del capvespre.

En girar en les seues òrbites respectives, Júpiter i Saturn es troben ben a prop un de l’altre al cel terrestre cada 20 anys però l’aproximació d’enguany va ser històrica ja que la separació de només 6 minuts d’arc no s’havia produït des de la fa més de 400 anys, el 1623, en època de l’astrònom Johannes Kepler. Aquesta separació mínima és de només la cinquena part del diàmetre del disc lunar. Alguns experts anunciaven que segurament no seriem capaços de veure’ls com a dos punts separats.

Així que l’expectació era màxima a tot arreu la vesprada del dilluns i especialment al campus de Burjassot. Unes 90 persones, la majoria estudiants del grup de física de la Universitat de València. pujarien, en grups de 5 en 5, a la terrassa de l’Aula d’Astronomia per admirar un encontre que trigaríem molt a reveure. Tot arreu del país els astrònoms i la gent interessada s’aplegava al voltant dels telescopis per veure junts els dos gegants planetaris en el mateix camp de l’ocular .

En fer-se de nit però, la primera impressió no era l’esperada. Tothom (o quasi) distingia clarament els dos planetes separats. Estaven junts, sí, però, perfectament visibles com a dos punts brillants. La veritat que això era esperable ja que un ull humà normal té un poder de resolució d’un minut d’arc, una sisena part de la separació planetària.

Disposàvem de 2 telescopis observant la conjunció per fer possible que tots els estudiants interessant la pogueren veure ràpidament. El programa Stellarium ja  havia confirmat que el fenomen només seria visible durant una hora i mitja, des de les 18:00 fins a les 19;30, entre la posta de Sol i el començament de la nit fins a la posta dels planetes darrere dels edificis de Fira València i, per tant, cada persona disposava de només un minut per admirar l’espectacle. Tot amb mesures de seguretat anti-covid (hidrogel alcohòlic a les mans i mirar a través d’una transparència), per suposat.

Els últims grups no ho arribaren a veure. Seguint les estrictes lleis de la mecànica celeste, la conjunció planetària ja s’havien amagat darrere dels edificis de Fira València. Així que, en compensació, pogueren gaudir de la vista a una Lluna en quart creixent realment magnífica.

L’adquisició d’imatges decents de l’encontre era bastant difícil. A ull nu i a través dels telescopis es podia veure perfectament. Tanmateix la càmera d’un mòbil no aconseguia captar-ne una bona imatge donada la gran diferencia de lluminositat entre Júpiter i Saturn. Tanmateix alguns companys astrònoms, les imatges dels quals acompanyen aquest article, ho van aconseguir amb càmeres acoblades als telescopis i un tractament posterior.

Vàrem ser espectadors d’un altre fenomen astronòmic singular. Quin serà el pròxim? Un cometa grandiós, un eclipse, una pluja d’estels magnífica? Ja ho contarem des d’aquesta talaia.

Imatges:

1.- Des de l’Olleria, la Vall d’Albaida. Joaquim Camarena.
2.- La conjunció de Júpiter amb Saturn el 20 de desembre 2020 a Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
3.- Tot esperant l’encontre màxim. Aula d’Astronomia. Burjassot. Universitat de València. Enric Marco.
4.- L’encontre deixarà de ser visible en uns minuts. Enric Marco.
5.- L’encontre des de Santa Maria de Montmagastrell, l’Urgell. Josep Maria Bosch.

El 2020 acaba amb unes festes de Nadal incertes i amb la perspectiva d’una vacuna ben pròxima en el temps. Mentrestant la Terra continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena ben alt l’hemisferi sud però es troba ben baix al nord. Dilluns 21 de desembre a les 11:02, el Sol assolirà el seu punt més baix respecte de l’equador celeste. El camí que farà al cel serà el més curt de l’any i, per tant, serà el dia més curt. I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor.  Serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

El mateix dia, però al capvespre, podrem admirar l’encontre històric dels dos planetes gegants, Júpiter i Saturn.

Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per ajuntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta. Ho podem veure a la simulació de Dominic Ford a la web in-the-sky.org

L’espectacle, però, serà més impressionant si tenim a l’abast un telescopi. El capvespre del dia 21, amb un telescopi serem capaços de veure els dos gegants planetaris en el mateix camp. Saturn amb la seua lluna Tità i Júpiter amb les quatre llunes, Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo. Recordeu, tanmateix, que els objectes estaran molt prop de l’horitzó sud-oest i seran afectats per núvols baixos i turbulències. La visió pot arribar a ser decebedora. La natura sempre és tímida per mostrar-nos els secrets.

Per preparar l’observació us recomane l’article del divulgador d’astronomia Esteban Esteban: Una conjunción histórica: (4) Preparando la observación.

Mes informació en  Encuentro de Gigantes de la Federació Espanyola d’Agrupacions Astronòmiques. També hi haurà connexions en directe des de diversos observatoris d’arreu del món.  També pots consultar el document publicat per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Imatges:

1.- Júpiter i Saturn en el cel de la Vall d’Albaida. 16 desembre 2020. Joaquin Camarena AAS.
2.- Esfera Celeste.
3.- Variació de la posició dels planetes Júpiter i Saturn des d’octubre, fins a la conjunció final del 21 de desembre 2020. Esteban Esteban. www.tercerplaneta.net
4.- Variació de la posició dels planetes. Observatorio Astronómico Nacional.
5.- Alineació dels planetes Júpiter, Saturn i la Terra per a dia 21. Dominic Ford. In-the-sky.org
6.- Simulació del que s’observarà a través de l’ocular d’un telescopi. Federación de Asociaciones Astronómicas de España, FAAE
7.- Júpiter i Saturn en el cel de l’Uruguai. 16 desembre 2020. Maxi Doncel. AAS.