Curiosity ha arribat. Una crònica personal des del CAB

I’m safely on the surface of Mars. GALE CRATER I AM IN YOU!!!

Amb aquesta piulada l’equip de la missió anunciava al món que el robot explorador tot-terreny Curiosity havia arribat a la superfície de Mart, com estava previst, ahir dilluns 6 d’agost a les 7:31 hora local europea.

Com que estem de vacances, vam decidir acceptar la invitació de Luís Cuesta, Cap de la Unitat Científica del Centro de Astrobiología (CAB) per seguir-ho amb els components de l’equip que ha fet el REMS que no hagueren anat al centre de control de la missió en el Jet Propulsion Laboratory (JPL) a Califòrnia. Així que passada la una de la matinada del dia 6 marxàrem cap a Torrejón de Ardoz  per assistir en “directe” a l’arribada a Mart de Curiosity.

Una operació, vist el temps passat, arriscada, ja que anàvem, en principi a compartir l’alegria de l’arribada, però, si la cosa es torcia, podríem també compartir el fracàs, el desastre, les llàgrimes…. Però la cosa va anar bé, per sort, per la perícia dels científics i enginyers de la NASA que han dissenyat i provat múltiples vegades el sistema d’aterratge.

Arribada a les 6 de la matinada. Arribàrem a l’INTA on dins del recinte es troba el CAB. Garites i control. És estrany però és zona militar com ho demostraven els cartells del Ministerio de Defensa. Feia 15 graus, una temperatura a la que no estem acostumats els habitants de la Mediterrània en estiu. Feia realment fred. Passarem el control i ens portaren a una carpa on ens donaren l’acreditació de visitants. Unes llargues cues de científics, familiars, amics, astrònoms aficionats i molta premsa.

Un autobús ens portà al CAB. El recinte de l’INTA és enorme i, sense mitjans de transport encaria estariem caminant.

La entrada del recinte té maquetes a grandària real d’algunes missions marcianes, a l’entrada el Sojourner del 1997, més cap a dins, una rèplica d’un Viking del 1977. Una foto estereoscòpica del cràter Gale permet veure’l en 3D i apreciar millor el seu relleu. La veritat és que és una temeritat voler posar un enginy de 2500 milions de dòlars ahí, vaig pensar. Una gran plana marciana de l’hemisferi nord seria molt més segura. Però l’interés geològic seria molt menor, és clar.

La sala de conferències ja era pràcticament plena quan arribàrem. I darrere nostre encara hi havia una llarga cua per a l’acreditació.

Molts periodistes, moltes fotos, moltes càmeres de televisió, entrevistes per ací i per allà. A la pantalla gegant una connexió amb NASA TV, on es veia als científics del JPL, tots vestits de color blau clar. Davant l’entarimat on presentarien l’acte, una televisió ens mostrava les piulades més importants (?) de seguiment del hashtag #VamosMSL. Vaig decidir despertar amics interessats en ciència amb algunes piulades durant els moments més importants per si volien seguir-ho en directe. Unes 500 persones omplien la sala. Tots els seients ocupats. Hi ha, però, moltes persones dempeus. Són les 7:00 i l’espectacle començava.

Luis Cuesta ens donà la benvinguda. Crec que no esperava tant d’èxit de convocatòria una matinada d’agost.  Ens contà el programa, que, de tota manera, ve perfectament descrit en uns fulls que ens han van donar en entrar.

Javier Gómez-Elvira, director del CAB i que actualment es troba al JPL, ens saludà amb un vídeo gravat.

Mª Paz Zorzano, investigadora del projecte REMS, i que seria l’estrella comunicativa de la jornada, va intervindre per agraïr-nos la nostra presència, per compartir l’emoció de l’èxit o la pena pel fracàs. Perquè, com va dir, “ja ho sabeu, hi ha hagut més fracassos que èxits en l’exploració marciana ja que és molt complicat anar a Mart.”

L’acte continuà amb la projecció del vídeo de la NASA, Els set minuts de terror, subtitulat al castellà. El vídeo, molt en l’estil NASA influenciat per Hollywood, presenta l’aterratge del robot Curiosity com una cursa d’obstacles, cada cop més difícils. Veient el vídeo no podies deixar de pensar que això havia de fallar per alguna banda.

A les 7:15, Mª Paz Zorzano, i Javier Martín Torres, responsable científic de l’instrument REMS, connectaren amb la sala del JPL per fer ja el seguiment de l’aterratge. Sembla que MSL anava a enviar uns senyals en forma de “bips” en els moments més importants i delicats de la missió: contacte amb l’atmosfera, desplegament del paracaigudes, separació de l’escut tèrmic, separació de la coberta exterior i arribada a terra. Tot això ho podeu veure a la imatge adjunta. El problema, per a nosaltres, seria que els bips els escoltarien només al JPL. Nosaltres sabriem que l’esdeveniment s’havia produït amb èxit per la reacció dels homes i dones de blau de Califòrnia.

Com que no hi hauria imatges en directe de la missió, s’havia pensat en tot. Una simulació ens presentaria sincronitzats els moments claus de l’aterratge. Així ens fariem la il·lusió que estavem allí.

Començà la entrada, primer bip, aplaudiment dels de blau, aplaudiments ací. MSL ha entrat a l’atmosfera. L’escut tèrmic de ceràmica protegeix els deu instruments de Curiosity d’una temperatura de 1600 C.

El temps passava ràpidament. Ja feia quatre minuts que MSL queia entre flames en l’atmosfera de Mars. Ja havia reduït la seua velocitat de 21000 km/h a uns 400 km/h. Es trobava a uns 10 km d’alçada. Un nou bit arribà a Pasadena, des de les antenes de Camberra, Austràlia, aplaudiments al JPL i al CAB. El paracaigudes supersònic, ja que MSL queia a una velocitat més gran que el so, s’havia desplegat perfectament. Unes imatges de la simulació amb l’immens paracaigudes aparesqueren a la pantalla.

Ja només quedaven 3 minuts de l’aterratge del terror. Això dels cables no ho tenia clar… Finalment, i ràpidament, van passar amb èxit les següents fases: separació de l’escut tèrmic, separació de la coberta exterior. Quedava l’aterratge. Es palpava els nervis a flor de pell de l’equip i també del públic. Però l’espera es va fer curta.

Curiosity ja estava a només 20 m de la superfície. Sembla que la grua celeste havia desplegat els cables en el moment just i el robot explorador ja estava sa i estalvi a l’interior del cràter Gale. Aplaudiments, crit d’eufòria. Tot un èxit. Eren les 7:31.

Seguidament Mª Paz Zorzano explicà les característiques principals de l’instrument REMS i la ciència que es vol fer amb ell, després de lluitar sense èxit amb el power point per a que s’obrirà en mode presentació. “Sembla que som capaços d’arribar a Mart però no d’obrir un power point“, diu. Microsoft i Windows , dic jo.

REMS té dos sensors de vent 3D, de temperatura, de temperatura infraroja del sòl, de pressió, d’humitat relativa, de radiació ultraviolada (UV).

Aquest sensor d’ultraviolat és important per conéixer la incidència d’aquesta radiació sobre la superfície. Mart no posseeix una capa d’ozó per protegir la seua superfície d’aquesta radiació ionitzant i esterilitzant. Així una biosfera marciana no serà possible a nivell de sòl però uns quants centímetres més endins de la superfície? REMS proporcionarà les primeres mesures de radiació UV durant 2 anys.

Sembla que és el primer instrument de l’estat a Mart (amb participació catalana, dic jo), serà la primera estació ambiental que operarà durant un període de 2 anys terrestres (1 any marcià). A més a més obtindrà dades atmosfèrics de Mart diàriament, i per tant, permetrà una anàlisi de les variacions diürnes i estacionàries de la meteorologia marciana.

Després de diverses connexions en directe a Califòrnia per parlar amb els altres membres de l’equip i amb l’estació de seguiment de Robledo de Chavela, es passà a un torn de preguntes per als assistents a la sala.

Es preguntà, per exemple, si les sensors metereològics de l’Opportunity i Spirit podrien completar les mesures obtingudes per REMS però Mª Paz Zorzano explicà que no són massa compatibles.

Seguidament l’enginyer Isaias Carrasco ens mostrà una replica de treball d’un boom d’enginyeria de REMS. Ens explicà el llarg procés de creació de l’instrument. “Quan veig els primers dissenys de REMS me n’adone que no es pareixen en res al que vam fer finalment. Per exemple, van haver de tractar el problema de la pols marciana. El nostre sensor d’UV queda inutilitzat si la pols el cobreix. En principi volíem posar un sistema de netejaparabrises. Finalment un sistema d’imants farà molt millor la feina. A NASA són molt estrictes. REMS havia de pesar 1,2 quilos i aquest és el pes que té.”

Sense adonar-nos arribaren les primeres imatges de les càmeres d’enginyeria, les que fan fotos a les rodes per veure que estan bé i que no han caigut en cap sot. En la pantalla dels tuits apareixen dues fotos de baixa resolució: una mostrava l’ombra del Curiosity, l’altra una roda. Pel Twitter corrien ràpidament les imatges. Tot semblava funcionar bé. Emocionant veure les primeres vistes d’un enginy humà a un altre planeta.

Finalment,  passàrem a la cafeteria on ens donaren xocolata, xurros i galetes per desdejunar. Els xurros no ens arribàrem a tots. Crec que no havien calculat la gentada que es va acostar al CAB. Ara això si, li vaig poder fer una fotografia com a mostra que els xurros van existir.

Ha estat un viatge de 12 hores d’anada i tornada però ha valgut la pena compartir l’alegria i les explicacions dels enginyers i físics que han fet possible la meravella. Jo m’ho vaig prendre com el desplaçament per veure un eclipsi de Sol a un lloc remot.

Seguirem parlant de Curiosity en aquest bloc. Tanmateix el bloc especialitzat en el robot explorador Camí de Mart, de Joan Ayats, ha promés seguir l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món.


Imatge de portada: Una de les primeres imatges de  Curiosity. Està presa amb una càmera d’enginyeria usada per a observar les rodes de prop. És una imatge presa amb un objectiu ull de peix, en blanc i negre i a només un quart de la seua resolució màxima. La càmera està situada en la part frontal del robot.

L’interessant de la fotografia és que mostra l’ombra de Curiosity. Les imatges en color i a alta resolució seran mostrades aquesta setmana quan es desplegue el màstil de Curiosity. Crèdit: NASA/JPL-Caltech

Imatge 2: Concepció artística de l’entrada del Mars Science Laboratory, baixada i aterratge. Crèdit: NASA/JPL-Caltech

Imatge 3: Públic a la sala del CAB. Enric Marco.

Imatge 4: Simulació de l’entrada en l’atmosfera. Enric Marco.

Imatge 5: Mª Paz Zorzano explica les caracterísques de Curiosity i sobretot de REMS. Enric Marco.

Imatge 6: L’enginyer Isaias Carrasco, ajudat per Mª Paz Zorzano, explica les característiques del boom de REMS amb una rèplica. Enric Marco.

Imatge 7: Xocolata necessària i xurros escassos. Enric Marco.

 

3 pensaments a “Curiosity ha arribat. Una crònica personal des del CAB

  1. … Per a què serveix “arribar” a Mart (a part de per a propaganda)?
    Quins seràn els “beneficis” per la humanitat (excepte els grafistes i manipuladors d’imatges, encara que trobo millor treball el fet per l’Stanley Kubrick en l’ “arribada” a la Lluna)?
    Paga la pena gastar-se tants milions per mostrar-nos un xic més [encara més!] vanitosós amb nosaltres mateixos i amb els demés?

    Atentament, i sense cap mena d’acritud (són unes qüestions de les que tinc curiositat saber el què en penseu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.